Novas Científiques

Ferran Alsina¹

  —[5]→  

NOVAS CIENTÍFIQUES

Als Ilustres Membres de la "Royal Society" á Londres.

HONORABLES SENYORS:

Un insignificant y desconegut devot de la Natura prega aculliment pera donarvosen algunas NOVAS, apresas en l'estudi de sas cosas y de sas lleys. Las porto á la Royal Society, de preferencia á tota altra corporació consemblant, per l'agrahiment que dech á vostre ex-company l'eminentíssim Professor Tyndall. Pochs anys avans de sa mort vaig anar, sense coneixensa ni recomenació de cap mena, á veurel á la Royal Institution pera donarli compte de lo que alashoras totjust eran senzills pressentiments, pera demanarli son valiós parer respecte 'ls mateixos, y pregarli 's servís indicarme ahont podría ferme fer aparells iguals als qu'ell feya servir pera sas experiencias. Després   —[6]→   d'escoltarme ab una benevolensa que may oblidaré, 'm recomaná pels aparells d'ensaig á la casa Elliott Brothers de la vostra ciutat, y m'aconsellá no fer pública cap nova idea, que no estés avans ben assegurada sobre cuydadosos y repetits experiments. Seguint son consell vaig continuar estudiant, sobretot prácticament, tant com m'ho permetían mas diarias obligacions, desde'l temps de la visita á dit ilustre home fins aprop l'any 1897, en que una forta malaltía 'm deixá inutilisat pera tota mena de treballs. A causa d'aquest contratemps, las NOVAS, que devía publicar aquell mateix any, no han pogut sortir fins are. L'oportunitat y l'importancia actual que poden tenir, científicament consideradas, no las sé pas; vosaltres las podreu medir. Jo no més vos las contaré de manera breu y senzilla, sense més aspiració y altre desitj qu'esser util al major nombre possible de mos consemblants, acostantlos lo que pugui á la Veritat natural. Entereuvosen, si vos plau, y en acabat feunos coneixe 'l judici que vos mereixin. Mentrestant, permeteume senyors honorables, que dongu un xich d'interés á n'aquest pobre prefaci meu, clohentlo ab l'opinió del mateix Professor Tyndall, referent á la validés ó forsa de las teorías científiques més conogudas y admesas com á bonas.

Ell diu:²

«Pero encare que hagi probat d'ilustrar devant vostre 'l poder de la teoría ondulatoria com á solució   —[7]→   de totas las dificultats de la Optica, ¿intentaré per aixó tancar els vostres ulls á tota evidencia que pogués sortir en contra seu? De cap manera. Podeu aduhir, y aduhir ab rahó, que cent anys enrera 'ls homes més eminents sostenían un'altra teoría y que aixís com aquella va haver de retirarse, també pot succehir lo mateix ab la teoría ondulatoria. Aixó sembla rahonable, pero cal tenir en compte 'l valor just del argument. Pel mateix estil, una persona dels temps d'En Newton, ó fins del nostre temps, podría dir: Hypparch y Ptolemy y nombrosos grans homes després d'ells, creyan que la Terra era 'l centre del sistema solar. Ab tot y aixó, aqueixa fondament arrelada noció teórica hagué de cedir, com pot també haver de cedir, quan sía son torn, la teoría helio-céntrica. Aixó es tan ben rahonat com l'argument primer. ¿En qué consisteix la forsa de l'actual teoría de la gravitació? No més en sa suficiencia pera donar rahó de tots los fenómens del sistenta solar. ¿En qué consisteix la forsa de la teoría ondulatoria? No més en sa suficiencia pera patentisar y aclarir fenómens cent voltas més complexes que 'ls del sistema solar.»

  —[9]→  

S'apren en los estudis, qu'en las combinacions químicas presideix una forsa propia de totas las partículas ponderables, anomenada afinitat. Se judica qu'aquesta forsa no més se fa sentir quan los cossos están en contacte inmediat, manifestantse alashoras tant més forta quan més grossa es la diversitat d'ells, y més débil quan entre ells hi ha molta semblansa ó homogeneitat. Aixís la facilitat ab que se descomposa lo trichlorur d'or = (Au Cl3), p. e., s'atribueix á poca afinitat entre l'or y el chlor. Y al revés. Tractantse de combinacions químicas, d'átoms ó de moléculas costosas de separar, s'esplica 'l fet dihent qu'entre ells y ellas hi ha gran afinitat. De modo que 's ve á esplicar 'l fet ab un nom: el nom d'una forsa, quina naturalesa 's deixa sense esplicar. Advertint que no es estrany que sia aixís, perque aquesta forsa d'afinitat no   —[10]→   existeix en las partículas dels cossos; es una de las varias forsas que equivocadament els hi han sigut atribuídas.

Barrejeu tres parts de llimaduras finas de ferro verge, ab duas parts de flor de sofre; prempseu be la barreja á fi de que las partículas dels dos elements estigan ben acostadas y deixeula estar 'l temps que volgueu en un lloch sech. Quan, passat días ó mesos, examinareu la barreja, la trobareu igual que avans: ni 'l ferro ni 'l sofre, haurán cambiat en res. Ab tot y haber estat en inmediat vehinatge, no descubrireu en los dos elements cap senyal indicant propensió á combinarse químicament; no hi notareu un sol indici del que pogueu deduhirne la presencia de la suposada forsa d'afinitat. Estobeu la barreja, tireula á dins d'un gresol y calenteula sobre foch viu. En arribant á cert grau de calor, la massa s'encen y crema depressa, transformantse en un nou cos compost del ferro y del sofre químicament combinats. En aquesta transformació s'hi han de notar dos cosas; primera, la facilitat ab que s'han avingut els dos elements, trobantse en el deficient vehinatje que se 'ls hi ha preparat estobant llur barreja; y segona, la pressa ab que la combinació un cop inciada s'ha desenrotllat y ha sigut complerta. Evidentment, tant una com altra cosa son ben poch apropósit per'ajudar á creure qu'en l'unió del ferro y sofre, hi intervinga res semblant á lo que 's diu forsa d'afinitat. Perque si una forsa aixís residís en las partículas dels elements, ¿cóm podía estar inactiva quan las partículas se trobavan   —[11]→   més acostadas, ni donar cap senyal de vida quan se trobavan més allunyadas, esperant pera manifestarse 'l moment just d'arribar la temperatura á un grau sempre igual pera la combinació química del ferro y sofre?

L'alumina tenía fama d'esser un compost químich quals components devían estar dotats de moltíssima forsa d'afinitat. Segons aqueixa fama, sempre que hi hagués contacte íntim entre l'alumini y l'oxygen, llur combinació no hauría de mancar. Fiqueu, donchs, una fulla fina de dit metall dintre de gas oxygen pur. Que s'hi estiga horas, ó días, ó anys, tant se val, al cap d'allá trovareu sempre la fulla bonica y clara com si may hi hagués sigut. Ab contacte curt ó llarch may descubrireu ni rastre de la grandíssima afinitat suposada. En cambi la mateixa fulla d'alumini, escalfada convenientment, s'encen sens dificultat combinantse ab lo relativament escás oxygen del ayre atmosférich, pera compondre alumina.

En la oxidació del alumini, com en la sulfuració del ferro, la combinació química comensa invariablement al arribar la temperatura á un grau determinat sens precedir senyals de sa aproximació.

Al hydrógen y al chlor, constituyents del ácit chlorhydrich, se 'ls suposa també possehits de considerable forsa d'afinitat. Pera probar si n'haveu esment, ompliu un matrás, meytat hydrógen y meytat chlor, y, ben tapat, deseulo en un lloch fosch. Mentres la llum no toqui als dos gasos, se mantenen senzills tot lo temps que 's vulga. Allí   —[12]→   están sos átoms barrejats, tan indiferents els uns pels altres, que no hi ha manera d'imaginar en ells res semblant á la que se'n diu forsa d'afinitat. Pero si 's treu lo matrás de la fosca y se 'l exposa als raigs del sol, tan bon punt aquets arriban á n'els dos elements, ve la combinació instantánea acompanyada d'explossió. En aquest cas la llum solar ha produhit un efecte combinatiu semblant á n'els efectes produits per la calor, en los experiments anteriors.

Mitj sigle enrera, cap químich hauría gosat sostenir qu'entre 'l carbó y el calci hi hagués gota d'afinitat. No obstant, avuy se'n combinan cantitats enormes per medi d'energía eléctrica, y si 'l carburo de calci produhit está ben resguardat de l'acció de l'aigua líquida y vaporosa, pot conservarse tant temps com se vol.

Los exemples similars son abundants; no 'n citem més, perque pera l'objecte nostre n'hi ha prou ab els quatre apuntats, escullits d'un á un, com á mostra dels comuns processos de sulfuració, oxydació, chloruració y carburació de cossos elementals. No 's perdi de vista que lo més notable dels processos de combinació, y també dels de descomposició químicas, es l'aparició sobtada del resultat del procés, y la pressa extraordinaria ab que aquest se desenrotlla y s'acaba. A la claríssima llum del significat científich d'aquestas duas notas, desapareix per complert l'inconsistenta claror del foch-follet forsa d'afinitat; resultant aquesta un fals concepte, del tot insostenible. Per aixó fa una pila   —[13]→   d'anys que l'hem abandonat. Més endavant, al tractar de las combinacions químicas, aclararém de manera diferent, nova, senzilla y natural, lo que 's suposava degut á la afinitat, que es l'especie de predilecció que'ls cossos semblan sentir triantse, quan poden, el company ó 'ls companys ab qui s'han de combinar.

  —[14]→  

Parlant de la materia component els cossos sólits, líquits y gaseosos, diu En Tyndall:³

«En el cas de cossos sólits, mentres la forsa de cohesió 'ls reté plegats, heu d'imaginarvos els seus átoms possehits de la facultat de vibrar dins de certs límits. Y com més gran es la calor comunicada al cos, ó més gran l'acció mecánica á ell transmesa á cops, pressió, ó frotament, major es la rapidés d'unas y més considerable l'amplitut d'altres oscilacions atómicas.

Com ja s'ha indicat, els átoms ó moléculas vibrant aixís, s'empenyen uns á altres, com si busquessen sempre més lloch, causant l'engrandiment del volúm del cos de qui son constituyents. Aixís, donchs, las moléculas son retingudas plegadas per la forsa de cohesió, y son separadas per la forsa de la calor, dependint l'agregació del cos, de la relació existent entre aquets dos poders antagónichs.   —[15]→   Cada nou aument de calor, separa més las moléculas; y la forsa de cohesió, semblant á totas las altras forsas conegudas, obra més y més feblement á mida que s'engrandeix la distancia á que ha d'obrar. Per aixó, tant com guanya forsa la calor, va minvant la cohesió, fins que al últim las partículas se troban prou deslliuradas del jou d'aquesta, pera poder vibrar, no solsament anant y venint á travers d'una posició determinada, sino també de rodolar ó relliscar unas al voltant d'altres. Ab tot la cohesió no es pas destruída, pro está tan modificada, que las partículas, tot oferint encare resistencia á esser totseguit separadas, tenen assegurada llur lateral movilitat unas al voltant d'altres. Aquest es l'estat líquit de la materia.

Dins de la massa d'un líquit, el moviment de cada molécula es cohibit per las moléculas del voltant. Mes quan desenrotllém una calor suficientment forta, encare que sia dins el cos d'un líquit, trencan las moléculas las darreras trabas de la cohesió y volan separadas á formar bombollas de vapor. Ademés, si una de las superficies del líquit está del tot lliure, es á dir, no cohibida per cap líquit ni sólit, es facil concebir que algunas de las vibrants moléculas serán llensadas lluny del líquit, y volarán per l'espay ab certa velocitat. Aixís deslliurada de l'influencia de la cohesió, tenim la materia en forma gaseosa ó de vapor.»

En aqueixas esplicacions, enclohent conceptes comunment admesos com expressant la veritat   —[16]→   dels fets naturals, s'atribueix á una forsa de cohesió un paper importantíssim pera l'estat d'agregació molecular dels cossos. Se suposa á las partículas ponderables dotadas d'aqueixa forsa, que en els sólits se judica prou poderosa pera mantenir fortament ajustadas las partículas; en els líquits tan debilitada, que ab prou feynas arriba á retenirlas plegadas, y, en els gasos, anulada é incapás de privarlas de separarse y fugir lluny unas d'altras. La suposició es induptablement plena d'esprit, pero no resulta pas natural. Perque si la tal forsa de cohesió, sigués un atribut de las partículas, deuría estar sotmesa á las lleys que regulan l'acció de las demés forsas de la Naturalesa. La intensitat hauría de disminuir quan aumentés la distancia; de modo qu'en el cas d'aument regular y seguit d'aquesta darrera, hauría de haverhi sempre disminució també regular y seguida d'intensitat.

Aixó entés, fiqueu un tros de plom, ó estany, zinc, bismut, antimoni, etc., á dins d'un gresol, y feulo escalfar en foch vin. La temperatura del metall va pujant de mica en mica, sense interrupcions. Passa una estoneta que ab tot y 'l constant aument de calor, el metálich tros no dona senyal de voler cambiar d'estat. Mentrestant, probeu de clavarli una agulla; el trobareu sencer y dur com avans d'esser escalfat. Mes aquest estat no dura gayre. En arribant la temperatura á un grau determinat -pera cada metall diferent,- desapareix la rigidés y, tot d'un plegat, el tros s'ablana y 's fon, passant en instants, de sólit á líquit.

  —[17]→   S'ha de convenir en que aqueixa rápida transformació constitueix un fet excepcional, en ple desacort ab lo que las lleys físicas fan esperar del comportament d'una forsa natural, com deuría serho la cohesió, si realment existís en las partículas de materia ponderable.

Probeu de soldar en fret dos passamans de ferro polit, ben apretats l'un contra l'altre, á fi de posar á la cohesió en las més favorables condicions possibles pera poder fer valdre sa forsa. Per més apretats qu'estiguin, els ferros no's volen associar. Preneu els mateixos passamans y escalfeulos en la fornal fins á bullir, ó sia fins á tenir tan abatuda la forsa de cohesió que las metálicas partículas pugan vibrar alhora, com se diría correntment, anant y venint, y rodolant, y relliscant, unas al voltant d'altras. En aquestas condicions, tan desastrosas pera la cohesió, ajunteu els dos passamans, martellejeulos un xich, y els tindréu tan fortament units, que pera ferlos separar hauréu de trencarlos.

Acosteu un bossí de sofre sólit á un foch qualsevol. Poch á poch, la calor 'l fon, fentlo degotar com aygua. Aumentant la calor, la forsa de cohesió deuría naturalment seguir minvant, y, en consecuencia, las partículas del sofre haurían de poder rodolar y corre més facilment qu'avans. Aixís hauría d'esser si las partículas del sofre possehissin realment alguna forsa de cohesió. Pero no solament no es aixís, sino qu'es tot lo contrari. Quan el sofre, líquit y clar com l'aygua, s'escalfa un xich més, se torna molt fosch y tant espés que   —[18]→   no degota ni gayrebé corra. De manera que l'aument de calor produeix, en aquest cas del sofre líquit, acreixement d'adherencia ó de cohesió, enentre sas partículas.

Ja se sab que 'l bismut sólit pesa menos que 'l bismut líquit, perque sólit ocupa més lloch, te major volúm que líquit. Es clar que 'l tenir un volúm major, indica haverhi una més considerable separació entre sas partículas. Donchs las més allunyadas partículas del bismut sólit, están unidas per una gran forsa adhesiva, una especie de cohesió que desapareix al instant de liquefiarse 'l metall, qu'es justament quan sas partículas s'estrenyen y 's posan més aprop que may, unas d'altras.

Res costaría seguir citant molts més exemples, per l'estil d'aquets, exposant cada un d'ells una nova excepció probadora, ab la tranquila y irresistible llógica dels fets naturals, de que la forsa de cohesió, tal com fins are ha estat entesa y admesa, es una forsa imaginaria, un pur artifici sense realitat, ni en los átoms ni en las moléculas dels agregats materials coneguts.

  —[19]→  

En la citada obra («Heat a mode of motion.» -Page 471) llegim:

«Cada átom es mantingut separat de sos vehins per una forsa de repulsió. ¿Per qué, donchs, repelintse mutuament, no 's separan els membres aixís agrupats? - Las moléculas sí que 's separan quan disminueix ó 's suprimeix la pressió externa, pero 'ls átoms constituyents d'ellas, no. El motiu d'aytal estabilitat, es que entre cada dos átoms hi accionan duas forsas: l'una repulsiva y atractiva l'altra; y la posició de cada átom es determinada per l'equilibri de las duas forsas. Quan los átoms s'acostan massa, la repulsió predomina y 'ls fa apartar; quan reculan massa lluny, l'atracció predomina y els fa acostar. El punt en el que l'atracció y la repulsió s'igualan, es la posició d'equilibri dels átoms.»

Segons lo transcrit, las partículas ponderables possehirían apart de la forsa de cohesió -de   —[20]→   qu' hem parlat avans,- una certa forsa de repulsió y un'altra forsa d'atracció.

El desde antich conegut fet d'esser 'ls cossos compressibles, sugerí l'idea molt justa de que llurs partículas components han d'estar poch ó molt separadas las unas de las altras; es á dir, que no deu haverhi entre ellas contacte inmediat y seguit. Solsament aixís se podía concebir que ditas partículas pugan esser obligadas á estrenye's pera encabirse en espays més reduhits que 'ls que ordinariament ocupan.

Un cop fixada l' idea, hi hagué necessitat d'esplicarse per qué, malgrat la forsa d'atracció, se quedan las partículas distanciadas; per qué estant constantment subjectas á l'influencia d'eixa forsa, no cahuen las unas sobre las altras pera compondre un agregat macís de materia seguida en tots sentits del cos, y, per lo tant, irreduhible á més petit volúm. Y vingué l'invenció d'un atribut més, d'una nova forsa propietat de las partículas, obrant en sentit contrari al de la forsa d'atracció y per aixó anomenada de repulsió.

A son degut lloch ja farem veure com sense 'l peu forsat d'eixa forsa de repulsió, se pot un remontar de dret á la causa verdadera de la separació de las partículas de tots els agregats coneguts. Aquí no més hem de fer avinent, que si s'admet la forsa de repulsió en los cossos petits -moléculas, átoms- s'ha d'admetre també, proporcionalment engrandida, en los cossos més grans; aerolits, satélits, planetas, etc., representant senzillas partículas   —[21]→   del cos infinit del Univers. Y aixís aquells interessants aerolits que, procedents dels espays celestes s'acostan massa á la Terra y acaban cayent assobre d'ella, trencarían una lley natural, perque, si realment existís en ells y en la Terra una forsa de repulsió correlativa á la suposada en átoms y moléculas components dels cossos terrestres, al acostarse massa, y molt avans de tocar 'l nostre globo, la forsa de repulsió hauría de predominar sobre la d'atracció y mantenir dits aerolits rondant perpetuament sospesos á una certa distancia del nostre Globo. Per motius iguals, las enormes massas de materia que tot sovint cahuen sobre'l Sol, no haurían de poder arribar may á tocarlo, deurían quedar sospesas no gayre lluny d'ell, formant en lo curs de las edats una opaca pantalla que poch á poch nos privaría de la llum y 'l calor solars, deixant sense fonament la més enginyosa, més verosimil y més racional teoría de la conservació de l'energía solar.

Pero com qu'aixó no succeheix y aerolits y massas considerables de materia ponderable que no son aerolits, cahuen de tant en tant y restan estacionats ó fosos sobre Terra y Sol, tenim motiu de sobras pera creure que ni las ditas massas, ni 'ls aerolits, ni 'ls demés cossos ponderables, grans y xichs de Cel y Terra, están dotats de la forsa de repulsió que s'els hi ha volgut suposar.

  —[22]→  

Moltas capacitats científicas, de merescuda estima, s'han consumit cercant en las prescripcions del célebre enunciat del gran Newton, sobre gravitació universal, la manera de justipreciar las forsas y determinar las trajectorias de las més petitas partículas materials ponderables. Desgraciadament totas s'han consumit en vá, perque 'ls principis sobre 'ls que fonamentavan llurs fórmulas y números, no tenen res que veure ab las causas determinants de las forsas y cursas d'átoms y de moléculas dels aplechs ó compostos ponderables que 'n dihem combinacions químicas y agregats. La forsa que fa seguir y fa aplegar las partículas en los cossos coneguts, no es pas cap forsa d'atracció obrant de conformitat ab la coneguda lley de rahó inversa del quadrat de la distancia del enunciat newtoniá. No necessita pas probarse que, si existís una forsa d'atracció general y permanent com la que es essencia d'aqueix enunciat, tots los cossos grans y xichs, y, per consegüent, també 'ls cossos   —[23]→   atómichs y moleculars, estarían constantment sotmesos á sa influencia, y en virtut d'ella predisposats sempre á acostarse y unirse entre sí. ¿Se troban las partículas dels compostos ponderables sempre aixís predisposadas? Certament que no. Ja se sab que quan las partículas constituheixen un agregat gaseós hi vihuen com renyidas, estreban sens parar pera expansionarse engrandint las distancias que las separan. En los agregats líquits las partículas s'hi troban bastant avingudas vivint separadas per distancias relativament fixas y molt petitas en comparació á las distancias que las separan quan son gaseosas. Sembla natural que en tal disposició, situadas tan aprop unas d'altras, haurían de deixarse portar del impuls de la forsa d'atracció estrenyentse pera unirse. No obstant aixó qu'haurían de fer, no ho fan, ni de bon grat, ni per forsa. Ja 's pot comprimir el líquit tant com se vulga. Sas partículas se mantenen giravoltant frech á frech las unas de las altras, sense allargar ni escursar sensiblement las distancias que las separan. En casi tots els agregats sólits hi han las partículas encare més acostadas qu'en els líquits conservantshi indefinidament sense arrivar may á estrényers lo suficient pera que'l contacte entre ellas pugui ser general y perfecte.

Devant d'un comportament aixís es natural demanar: ¿Quí es que domina y reté distanciadas á las partículas de tota mena d'agregats? Molt senzill: el medi en que viuen; l'éther, factor essencial pera 'l manteniment y 'l cambi dels distints estats d'agregació   —[24]→   de la materia ponderable, ab quina influencia may s'ha comptat prou bé; en l'antigüetat perque no's coneixía y en els temps moderns, perque no s'ha aprés encara á apreciarla com se mereix. En els cálculs dels moviments y forsas dels astres, s'ha considerat sempre cosa d'ínfima importancia la resistencia que puga oferir el subtilíssim medi dins del que evolucionan. Y per analogía, en l'investigació dels moviments y forsas de las partículas que componen los agregats ponderables, s'ha tingut poch conte del'influencia que la materia ethérea es capassa d'exercir sobre de ellas⁴. Y aquí ha sigut la tremenda errada.

Indubtablement l'éther es subtilíssim, pero també es llest á proporció de sa subtilesa. Y una cosa va per l'altra: la forsa que pot mancarli a causa de sa poquíssima densitat, pot recobrarla de sobras en virtut de sa extrema movibilitat. Aviat se demostrará de diferentas maneras per medi de diversos cossos sólits en medis distints que, en haventhi bon acort entre 'ls moviments dels cossos y 'ls moviments del medi en que resideixen, la forsa   —[25]→   d'aquest s'equilibra ab la forsa d'aquells. Quan una influencia estranya pertorba l'equilibri fent aumentar ó disminuir la forsa del cos, ve totseguit un aument ó una disminució de la forsa del medi, aument ó disminució que no para fins que l'equilibri torna á esser establert. Si la forastera influencia ocasiona 'l desequilibri accionant directament sobre'l medi, alashoras lo que aquest guanya ó pert en forsa, trascendeix totseguit al cos apujant ó rebaixant l'amplitut de sas oscilacions fins á haver refet l'equilibri perdut. Es un joch fácil d'evidenciar.

Penjem d'un fil d'amiant un petit tros de ferro, ó d'aram, vidre, terra cuyta, etc., escalfat al roig viu, dins d'un recipient de cristall del quin se 'n puga extreure depressa l'ayre atmosférich. Fem el buyt y, sense perdre temps, acostem á la paret del recipient la cara núa d'una pila thermo-eléctrica mirant al cos penjat. Después, fixemnos en lo galvanómetre en comunicació ab la pila. De primer veyem que l'agulla gira indicant l'arribada de calor; després para y totseguit recula pausada y seguidament tornant cap á son punt de repós, indicant que l'escalfor disminueix de mica en mica fins á haverse equilibrat la temperatura del cos penjat ab la temperatura del éther del voltant seu y d'entremitj de sas partículas.

Invertim l'ordre del experiment afegint als aparells descrits una lámpara eléctrica disposada de modo que envihi un fort raig de llum á un lens convergent y d'aquest al cos de dins del recipient de cristall, cuidant que'l cos estiga just en el punt   —[26]→   d'enfocament y que l'eix del raig lluminós vagi paralel á la superficie de la cara de la pila. Pochs moments después, l'agulla del galvanómetre comensa á pujar pausadament l'escalat de graus que marcan l'aument de temperatura degut á l'escalfor que, irradiada desde el cos penjat á dins del recipient, va á topar contra la cara núa de la pila.

En el cas primer, lo cos roent se ha anat refredant tot fent engrandir sas partículas l'amplitut de determinadas ondulacions del éther fins haverse nivellat l'energía d'aquéstas ab l' energía d'aquéllas. En el cas segón l'energía extraordinaria de certas ondulacions del éther del raig de llum se ha anat acumulant en las partículas del cos penjat y desde aquéstas s'ha irradiat en ondulacions ethéreas tot al entorn del cos, anantne una part á topar contra la cara núa de la pila thérmica. Tant en lo primer com en lo segon cas, se manifesta ben clara la transmissió d'energía portadora del equilibri entre la forsa de las partículas y la del éther del seu voltant. Heus aquí evidenciat que la substancia ethérea en determinats moviments es capassa de possehir una energía ó forsa igual á la energía de qualsevols partículas oscilants de materia ponderable. Aixó sapigut, anem á treurer de l'experiencia la proba de que poden existir certs moviments de la ethérea substancia capassos de cumplir las més difícils funcions generalment atribuidas á la forsa d'atracció.

No fa pas molts anys que's va conseguir liquefiar l'hydrógen. Combinant l'acció d'excelentas bombas compressoras á l'acció de refrigerants molt poderosos,   —[27]→   se lográ fer cambiar l'estat de dit gas fent desapareixer al mateix temps la equivocada idea de sa permanencia. Un cop liquefiat l'hydrógen, ja ningú s'atreví á posar en dubte la possibilitat de poguerse convertir qualsevol altre gas ponderable en líquit. El descubriment de las condicions precisas pera efectuar els cambis d'estat dels gasos mal anomenats permanents, excitá de tal manera l'utilitari esperit industrial, que, en poquíssims anys se establiren importants y costosas instalacions verdaderament dignes d'admiració. De segur que 'l mateix esperit distragué l'atenció de molts caps pensadors, privantlos de compendre qu'en l'esmentat descubriment hi ha quelcom positiu susceptible d'esser més ben aprofitat pera l'avens científich que pera'l beneficiament d'explotacions industrials.

En efecte: lo més important en la liquefacció dels gasos esmentats, no es pas lo cambi d'estat d'agregació en sí, sino la condició d'efectuarse ab la concurrencia simultánea d'una pressió y d'una temperatura determinadas.

Pera transformar l'hydrógen gaseós en líquit, cal rebaixar sa temperatura á lo menos fins á 234'5º C. sota zero. En tenintlo á n'aquest punt, anomenat punt crítich del hydrógen, y aplicantli una pressió convenient, se deixa liquefiar. A tota altra temperatura menos baixa que aquesta, no hi ha pressió coneguda capassa de ferlo cambiar d'estat. Aixó que per ser una cosa natural semblava no tenir importancia, ne revesteix moltíssima. Un fet semblant se observa ab els altres gassos tinguts avans per   —[28]→   permanents. L'oxyt de carbon, no més se liquefía, desde - 141º C., son punt crítich, cap avall; l'ayre atmosférich no cambia d'estat sense trovarse á lo menos á 140º C. sota zero; l'oxygen á - 118'8º C.; el nitrógen á - 146º C.; l'argón á - 121º C., etcétera. Y no solsament los cossos gaseosos tinguts avans per permanents, sino també 'ls demés gasos y els cossos líquits y els sólits, tenen tots llur especial punt crítich indispensable pera cambiar d'estat d'agregació. De manera que la condició del punt crítich es prou extesa y freqüent pera mereixer un xich d'atenció de tots els caps estudiosos que 's delectan en lo coneixement de las cosas naturals.

Preneu un volum de gas hydrógen á la temperatura ordinaria y comprimiulo fins á tenirlo reduhit á un espay encare més xich que 'l que ocuparía si sigués liquefiat. Es clar que, estant comprimit aixís, sos átoms se trovan més aproximats que'ls átoms del hydrógen al estat líquit. Deurían, per consegüent, aquells átoms sentirse impulsats per l'atracció ab forsa més intensa, en rahó inversa del quadrat de la més petita distancia que separa 'ls uns dels altres. Es clar qu'essent aquesta distancia més curta en el nostre hydrógen comprimit que no pas en el hydrógen liquefiat, aquella forsa hauría de fer cambiar totseguit l'estat del cos gaseós. Pero no ho fa; examineu l'hydrógen empresonat y vos persuadireu de que la materia, gaseosa avans de comprimir, un cop comprimida, gaseosa queda y hi quedaría indefinidament si sa temperatura no s'abaixés may fins al punt crítich propi   —[29]→   d'ella. Aumenteu la pressió y forseu las partículas á estrenyers encare més, fent més petitas las distancias que las separan, ¡trevall inútil! el gas se torna més dens pero no cambia d'estat.

No presentantse la que's diu forsa d'atracció en aqueixas condicions tan excepcionalment propicias pera fer valdre sa influencia, be podem créurela falsa ó perduda.

Rebaixeu la temperatura del gas comprimit fins á son punt crítich. Tot just hi arriba, cambia inmediatament d'estat: se liquefía totseguit. Aixó vist, preneu un altre volum d'hydrógen gaseós, tanqueulo, rebaixeu sa temperatura fins á tenirla un xich dessota de la corresponent al punt crítich, y mentrestant aneulo comprimint poch á poch, tot observant com se porta. Notareu que com més dessota del punt crítich está sa temperatura, menos pressió s'ha de menester pera efectuar son cambi d'estat. L'experiencia en aquest punt fa creure que si fos possible refredar el gas fins á uns quants cents graus sota zero, se liquefiaría sense l'aussili de pressió.

Aixís la sola rebaixa de temperatura, es á dir la simple modificació dels moviments del ether voltant las partículas del hydrógen gaseós, fa qu'aquestas reformin llurs oscilacions, que s'acostin y 's disposin en agregat líquit, sense necessitat de serhi ajudadas ni obligadas per pressions extraordinarias. De lo que 'n resulta ben comprobada l'inutilitat de la forsa d'atracció pera esplicarse naturalment los diferents estats d'agregació y 'ls cambis d'estats de tots los cossos coneguts.

  —[30]→  

Referintse á las formas dels cossos cristallisats, diu en Tyndall⁵:

«Mediteu aquets bonichs edificis d'un arquitecte amagat. No podreu evitar demanarvos com están construits, y, familiarisats com ja esteu ab la noció d'una forsa polar, y l'habilitat d'aytal forsa pera produhir arreglos estructurals, l'inevitable resposta vostra será que aquells cristalls son construits per obra de forsas polars de que están dotadas llurs moléculas.»

Segurament que la primera noció de las forsas polars, en relació ab las cristalisacions, nasqué de l'observació dels maravellosos fenómens físichs á que donan lloch los cossos magnétichs y 'ls imantats. Lo desitj natural y lloable d'esplicarse la causa d'eixos fenómens, feu recorre á lo que de moment, y dat l'estat dels coneixements d'alashoras, era menys costós: suposar en las moléculas duas   —[31]→   forsas més, sobre las altres varias que ja tenían suposadas. Pera, en cert modo, llegitimar la existencia y ajudar á concebir las funcions de las forsas polars, esplica 'l mateix professor Tyndall, lo cas de aygua bullenta saturada de sulfat de sosa. Quan es freda, diu Ell, la solució está sobresaturada; lo que vol dir que conté més materia sólida de lo que correspon á sa temperatura. No obstant, las moléculas no donan cap senyal d'aplegarse pera construir res.

Aixó, encare que un fet comú, es molt remarcable. Las moléculas del mitj del líquit están tan cohibidas per l'acció de llurs vehinas, que 'ls es negada la llibertat de seguir llurs tendencias. Fixeu la vista de l'inteligencia sobre d'una molécula de dins la massa. Se vol unir á sa vehina de la dreta, pero també desitja unirse á sa vehina de l'esquerra; l'una tendencia neutralisa l'altra y no s'uneix á cap. Pero si 's deixa anar un cristall de sulfat de sosa en la solució, s'acaba l'indecisió molecular. Las moléculas d'aprop del cristall, se precipitan inmediatament sobre d'ell...»⁶

A aytal esplicació hi hem d'observar que lo que's diu de la falta de llibertat pera unirse las moléculas de sulfat de sosa, podria, á tot estirar, suposarse en las del mitj de la massa. Pero de cap manera en las de las voras que no tindrían del costat de fora cap molécula igual que las privés d'unirse, com y quan volguessin, á las companyas de la banda de dins.

  —[32]→   Donchs no unintshi, á pesar d'estar en complerta llibertat pera ferho, proban ben clar que no deuhen pas estar possehidas de las forsas polars que 'ls hi sigueren atribuidas ab l'únich intent de poder donar poca ó molta rahó dels principis essencials de tota mena de cristallisacions.

  —[33]→  

Tireu quatre ó cinch esferas de fusta lleugera, de 2 á 2½ centimetres diametre, al aygua d'un dipósit de 30 ó més centimetres d'alsada y uns 100 en quadro. Feu que'l dipósit descansi sobre ferm, pera evitar vibracions, en un lloch ben resguardat de corrents d'ayre y de cambis de tempetarura. Mulleu be las esferas, enfonsantlas en el líquit un parell de vegadas, y, en acabat, deixeulas estar surant aprop unas d'altres, sense tocarse ni tocar las parets del dipósit. Al cap d'una estoneta las veureu reunidas ó formant petits grupos. Sembla talment que buscan viure acompanyadas. Meneulas totas al mitj, poseulas juntas, y, en estant quietas, proveu d'apartarne una sola. Notareu que 's resisteix á deixar las altras. Si la forseu á separarsen, y no la 'n aparteu massa lluny, al deixarla en llibertat, s'entorna totseguit cap á sas companyas. Probeu lo mateix ab   —[34]→   las altras esferas: totas se portan igualment, mostrant marcada tendencia á acostarse y unirse, ab lo que proban esser dominadas d'una certa forsa atractiva, propia ó estranya, que las porta á aplegarse.

Reconeguda la presencia d'aqueixa forsa, treyeu las esferas de l'aygua. Fixeu tot al llarch d'una de las parets del dipósit, un plan inclinat (FIG. I.ª) fet de tela metálica fina, fixa á un bastiment, que baixi desde 'l cim de la paret fins á uns vuyt centimetres sota la cara de l'aygua, á fi d'esmortuir 'ls moviments que puga fer aquesta. Tornéu las esferas al dipósit y tingueulas agrupadas al mitj fins que ni ellas ni l'aygua se moguin gens. Alashoras ab una lleugera y ampla pala piqueu la cara del líquit, aprop de la paret oposada á la tela metálica, pera que's produeixin onas regulars d'un pas⁷ una mica més llarch que la mida recta máxima del grupo d'esferas. Al passar cada ona, 'l grupo sencer s'adapta al contorn del munt d'aygua, pujant y baixant en ondulacions de forma y pas iguals als d'ella. A pesar del gran sacseig, lo grupo no 's descompon, la forsa d'atracció no deixa separar cap esfera. En habentvos persuadit d'aixó, torneu el grupo al mitj   —[35]→   de l'aygua, no deixantlo fins que hi estiga ben quiet. Agafeu la pala y comenseu de nou á fer aixecar onas iguals á las d'avans. Mes, enlloch de mantenir llur llargada ficsa, feula cambiar aumentant poch á poch la frecuencia dels cops de pala. Aixís las onas van sortint més curtas, y's fan més seguidas las oscilacions de las esferas. Quan la llargada de las onas s'aproxima al diametre de las esferas, l'energía dels impulsos comensa á acumularse en aquéstas, de manera qu'en pochs moments se posan á oscilar totas ab extraordinaria violencia. Cada esfera oscilant més fortament, necessita un lloch més gran, que 's procura ella mateixa, empenyent y fent apartar á las companyas del seu voltant si's troba al mitj del grupo, ó be apartantse d'ellas, si s'hi troba á la vora. La forsa atractiva prou voldría mantenir'l grupo sencer, mes, tant y tant s'exten el moviment de las esferas, que á la fi no pot aguantarlas més temps y ha de deixar que l'aplech se desfassi, y ellas s'escampin nadant sobre las onas, com més convé á la forsa y mena de llurs moviments.

Treyeu del dipósit el plan inclinat, deixant las quatre parets núas. Torneu á reunir las esferas al mitj de l'aygua, y, en tenintlas tranquilas, agafeu dúas palas, y una á cada ma, piqueu d'un plegat l'aygua á la vora de dúas parets vehinas, pera que 's formin dos corrents encreuadas d'onas, una mica més llargas que'l diametre de las esferas. Els encrehuats munts d'aigua, embesteixen las dúas parets oposadas á las dels dos punts d'eixida, topan contra ellas, y sont reflexadas reculant en la forma   —[36]→   mateixa qu'han embestit, cap als llochs d'ahont eran sortidas. Haventhi suficient práctica y prou tacte en el maneig de las palas, las dos corrents d'onas que van y las dos que venen, forman á la cara de l'aygua una pila de simétricas concavitats semblant diminutas valls tancadas entre munts del líquit. Si 'l pas ó ritme de las onas de las duas corrents correspon exactament al pas ó ritme de las oscilacions naturals propias de las esferas, los impulsos de las primeras acumulan en aquéstas una energía de moviment tant gran, que la forsa d'atracció es vensuda desseguida y 'l grupo totalment descompost, quedant las dispersadas esferas surant solas, allunyadas per distancias ó iguals ó múltiples, dobles, triples, etz., de la llargada de las onas que las han fetas dispersar.

Reuniu altra vegada las esferas al mitj de l'aygua y deixeulas reposar. En estant quietas, torneu á picar l'aygua ab las duas palas en els punts mateixos del darrer ensaig, á un compás molt més freqüent, á fi de que las onas que's formin sian de llargada, y, per consegüent, també de ritme ó periode molt més curt que'l corresponent á las oscilacions naturals propias de las esferas. Encare que la forsa d'eixas onas més curtas sia relativament igual á la de las onas més llargas del experiment prop-darrer, el resultat no es pas lo mateix. Los curts periodes dels seus impulsos no 's poden avenir ab los periodes de las oscilacions particulars de las esferas. Mancant l'avinensa, no es possible l'acumulació d'energía suficient pera batre la forsa atractiva que dona consistencia   —[37]→   al grupo. Per aixó encare que totas las esferas se belluguin afectadas pels impulsos de las duas corrents d'onas, com que's mouen poch y irregularment, dita forsa no resulta vensuda y 'l grupo segueix sencer.

Ensenyan los precedents ensaigs, que pera fer separar esferas unidas entre sí y mantenirlas surant simétricament, no son pas apropósit totas las onas. Com s'ha vist, no més serveixen las d'una llargada aproximada al diametre de las esferas, ó de un periode concordant ab lo periode d'oscilació propi d'aquestas. Naturalment, esferas que fossin més grans exigirían onas més llargas ó de periode més llarch, mentres que esferas més petitas, sols trobarían concordancia en onas més curtas ó de periode més curt. Fent varis ensaigs ab lots d'esferas de midas diferents, se nota desseguida una certa relació intima que hi ha entre las dimensions de las esferas y las dimensions de las onas capassas de treurelas d'uns aplechs y ferlas entrar en altres ó mantenirlas separadas regularment. Heus aquí com ni en aquest cas ni en tots els demés consemblants, sería just afirmar que'l moviment en general, es á dir, sense determinacions de cap mena, es causa de la separació dels cossos.

Tant com las esferas son á l'aygua, constitueix aquesta, el medi en que viuen, medi que las sosté y las hi dona vida comunicantlashi sos moviments. Mes cal tenir en compte que dels innombrables moviments que 'l líquit medi pot imposar   —[38]→   á las esferas, no més un d'especial, enclos entre límits bastant reduhits, reuneix las condicions precisas pera ferlas cambiar d'estat y posarlas més ó menys plegadas ó retenirlas oscilant rítmicament á distancias del tot regulars. La base d'aqueix especial moviment onejant es son periode que ha d'estar sempre en íntim raport ab el periode de las oscilacions particulars de las esferas. En lo nostre ensaig hem hagut de descobrir 'l moviment especial corresponent á las esferas, tantejant varis moviments ondulatoris produhits per medi de palas.

Un altre medi molt més elemental y práctich de trobar totseguit quin es el rítmich moviment que correspon no sols á las esferas, sino á qualsevols altres cossos capassos de surar en l'aygua com ellas, consisteix en deixar caure suaument lo cos á dins del líquit. Alashoras si l'alsada de que ha caygut equival á son diametre, si es de forma esférica, ó á sa dimensió intermitja, si es de forma no esférica, las primeras onas produhidas sont idénticas á las que caldrían pera fer separar dit cos d'altres iguals, en las condicions y de la manera mateixas que han sigut fetas separar las esferas de fusta dels anteriors ensaigs.

  —[39]→  

Aneu á un piano de cordas paralelas y poseu en descubert la taula armónica. Las cordas hi están repartidas en seccions: generalment, tres; una de cordas senzillas, un'altre de cordas dobles, y la tercera de cordas triples pera cada nota. El pes de las cordas metálicas comparat ab el pes de l'ayre atmosférich, constituhint el medi d'ellas, sol esser aproximadament com 5800 es á I. Apesar de tan enorme diferencia, 'l sol ayre atmosférich en determinadas condicions fa vibrar regular y rítmicament, una, duas, tres, quatre, y fins totas las cordas del piano plegadas. Pera probarho, aparteu ab la ma esquerra l'ofegador y el martell de duas cordas qualsevols, bessonas; ab l'índex y pulgar de la má dreta polseu enérgicament una de las duas cordas lliures y, passats dos ó tres segons, paréu la corda polsada posanthi 'ls dits á sobre. Aturadas sas vibracions no 's fa sentir més, la corda resta muda. No obstant el só per ella iniciat no fineix pas, el sentiu prolongarse durant algun temps, sostingut   —[40]→   per las vibracions de la corda que no haveu tocada. La forsa de las vibracions de la corda polsada s'ha comunicat al ayre produhint onas aéreas que al irradiarse han anat á topar contra l'altra corda, obligantla á vibrar en lo ritme mateix de sa germana. Acostantli suaument lo cap dels dits, sentireu un lleuger tremolor qu' en parantse acaba 'l só. Repetíu l'experiment ab tres cordas germanas, y hauréu efectes idéntichs duplicats, perque'l moviment de la corda polsada se transmeterá en onas aéreas á las sevas duas germanas. Alashoras, lo só que se sent un cop aturat lo moviment de la corda polsada, es resultant de las vibracions de las altres duas cordas plegadas. Pareu una d'aquestas. Lo só mimva per meytat y continúa fentse sentir alguns moments més. Pera ofegarlo instantáneament, s'ha de fer estar quieta la darrera corda vibrant. Aquesta maravellosa manera de transmetre la subtil materia atmosférica els moviments vibratoris d'una corda á altra, ó á altres cordas germanas, apareix encare més gran y admirable quan es reproduhida al hora ab varias cordas de notas musicals diferentas.

Separeu martells y ofegadors de las tres cordas germanas pertanyents á una nota mitjana de la secció de la dreta, y de las demés cordas pertanyents á las notas primera, segona y tercera octavas dessota la nota inicial. Polseu fort quatre ó cinch vegadas á intérvals de mitj segon, una de las tres cordas germanas d'aquella primera nota. Tot seguit pareu son moviment y escolteu. Sentiu una   —[41]→   suma de sons de las dos cordas germanas de la polsada, més lo so de cada una de las cordas corresponents á las sub-octavas primera, segona y tercera de la nota inicial. Entés l'ensaig primer ab duas cordas germanas solas, es ben fácil entendre com la corda polsada del darrer ensaig ha pogut fer vibrar en son ritme á sas duas germanas qu'están en condicions idénticas á las sevas. Lo que no s'entén tan fácilment es que las vibracions de las cordas pertanyents á las notas sub-octavas pugan ferse seguint el mateix ritme de la corda polsada, que té un pes, una llargada y una tensió distints dels pes, llargada y tensió de ditas altras cordas. Segons lo principi fonamental de la relació existent entre 'ls cossos y 'l medi en que resideixen, posada de manifest en las experiencias ab esferas de fusta en aygua, las cordas, á semblansa d'aquellas esferas, deuen tenir ritmes ó periodes de vibració propis. En cordas iguals aquests periodes han d'esser també iguals, mes en cordas diferentas, dits periodes no poden ser iguals sino diferents. Aixís las onas aéreas produhidas per las vibracions d'una corda qualsevol han de correspondre exactament en periode y llargada al periode y á la llargada de las vibracions de la corda per qui han estat originadas y no més han de poder fer vibrar naturalment á altres cordas de condicions iguals á n'aqueixa.

A primera vista semblaría que se'ns presenta aquí un seri entrebanch; se podría creure que hi ha una excepció, un resultat práctich en plé desacort ab   —[42]→   lo que hauría d'esser conforme el principi avans esmentat. Pero la mala impresió dura no més lo temps que 's tarda en examinar d'aprop la manera de vibrar de las diferentas cordas, recordant la relació que hi ha entre las vibracions corresponents á una nota y las que pertocan á sas sub-octavas primera, segona, tercera, etc. Ja se sab que la nota octava d'un só, es un altre só produhit per un número de vibracions doble. La sub-octava es el só produhit per la meytat del número de vibracions corresponents al só primer. Las condicions de pes, llargada y tensió de las cordas pertanyents á las notas sub-octavas de referencia, están ajustadas de manera, que en temps iguals, el número de llurs vibracions es, en las cordas de la sub-octava primera, la meytat; en las de la sub-octava segona, 'l quart; en las de la sub-octava tercera, el vuyté del número de vibracions propias de las cordas de la nota que ha servit pera originar las onas d'ayre transmissoras del moviment. Analisant com vibran las cordas de las notas sub-octavas del nostre experiment, s'observa totseguit que las de la nota primera vibran en meytats divididas per un, las de la segona en quarts dividits per tres, y las de la tercera en octaus dividits per set punts nodals. Com que la freqüencia de vibració de tota corda es inversament proporcional á la llargada de la corda mateixa, las diferentas cordas de las notas sub-octavas ab los moviments fraccionats com s'ha dit, deuhen vibrar, y realment vibran sincrónicament donant totas un mateix só. Per aixó cada   —[43]→   fracció ó meytat vibrant de las cordas de la primera nota sub-octava, dona duas vibracions, cada quarta part de las de la segona sub-octava ne dona quatre, y cada octava part de las de la sub-octava tercera, ne dona vuyt durant el temps corresponent á una vibració sola de las cordas vibrant enteras.

Quan se considera la desproporció enorme entre'l pes de la macissa materia component de las cordas metálicas y 'l pes de la inconsistent materia atmosférica, no s' sab pas qué admirar més, si la forsa, la trassa, l'ordre ó la forma dels acompassats moviments d'aquesta feble materia gaseosa que aixís sab imprimir á las pesantas cordas tants moviments plegats. Y aixó encare no es pas tot! Repetim l'experiment sobre varias notas alhora. Preném, per exemple, com á punt de sortida, la nota mateixa per la que avans hem comensat, afegintli sis notas de las més prop-vehinas, ó sian set notas plegadas. Separéu els martells y ofegadors de llurs cordas, y ademés separeulos de las cordas pertanyents á llurs notas primeras, segonas y terceras sub-octavas. Aixís tindréu totas las cordas de 4 x 7 = 28 notas en disposició de vibrar. Toqueu fort quatre ó cinch vegadas á intervals de mitj segon totas las cordas de las set notas inicials d'un plegat. Surten set sons distints, donats al mateix temps per las cordas de las set notas tocadas, y per las cordas de llurs set primeras, set segonas y set terceras sub-octavas. Es clar que en aquest cas lo trevall del ayre transmetent las vibracions d'unas cordas á altras, es   —[44]→   molt més complicat qu'en lo cas anterior, á causa de la varietat de moviments ondulatoris corrent alhora dins un mateix espay. Ab tot, la major complicació no priva poch ni gens el que 'l resultat sia perfectament ordenat y tan precís com lo del experiment d'avans. Lo que no hi ha d'igual, es la manera de vibrar las cordas de las notas sub-octavas. En efecte: al esser tocadas las cordas de las set notas inicials, s'han produhit set corrents d'onas aéreas distintas, las quals al extendres per l'espay, han anat topant contra las cordas de totas las sub-octavas. Cada corda d'aquestas ha sentit la violencia dels esforsos de las onas de las set corrents que anavan pera ferla vibrar en lo ritme d'ellas. Tocadas ab igual forsa las set notas inicials, las energías de las set corrents d'onas diferents produhidas, estavan equilibradas; la que las unas tenían en rahó de la major amplitut d'onas, ho tenían las altres en virtut de llur més gran freqüencia. Baix l'influencia d'aquestas condicions, tan apropósit pera introduhir confusió y portar lo desordre, cada corda de las sub-octavas ha fet depressa y segura sa tria, posantse inmediatament á vibrar seguint el ritme de la corrent d'onas produhidas per las vibracions de las cordas inicials, de condicions de pes, llargada y tensió, iguals á las sevas.

Aqueixa interessant predisposició natural, aquesta especie d'acert expontani de las cordas en triar d'entre mitj los varis moviments ondulatoris del medi en que resideixen, no més aquell que está en relació justa ab lo periode ó ritme que ellas son capassas   —[45]→   de seguir, es una predisposició, un acert naturals, comuns á tots los cossos. Que l'medi sia materia líquida, com ho era 'l de las esferas de fusta, ó que sia materia gaseosa com ho ha sigut el de las cordas de piano, ó materia ethérea com ho es lo dels átoms y 'l de las moléculas ponderables, lo mateix té; aquella predisposició no manca may, essent sos efectes sempre y per tot arreu idéntichs.

Si en lo cas del nostre penúltim experiment, las cordas de las sub-octavas han acceptat un moviment vibratori de ritme distint del que 'ls correspon vibrant enteras, es, primerament, perque al temps d'aceptarlo, no hi havía aprop d'ellas cap corrent d'onas aéreas de ritme igual al llur propi, y, segonament, perque fraccionadas en parts, tenían cambiadas las condicions determinants dels periodes de vibració en un sentit que 'ls permetía ajustarse sense violencia als altres ritmes que 'ls anavan á imposar. Quan s'ofereix á las mateixas cordas d'un plegat y ab energías equilibradas, l'un y l'altre ritmes, es á dir, el ritme natural particular de cada una d'ellas y el ritme que las ha fetas vibrar en fraccions, totas se posan á seguir de preferencia aquell que las fa vibrar com per naturalesa 'ls correspon. La prova es fácil de fer. Aparteu los martells y ofegadors de las duas cordas germanas d'una nota de la secció central y també de las duas cordas pertanyents á sa sub-octava. Poseu un dit de la ma esquerra sobre una de las cordas de la nota sub-octava pera no deixarla vibrar, y ab la ma dreta, toqueu fort, quatre ó cinch vegadas á   —[46]→   temps de mitj segon la nota primera. Las vibracions de las duas cordas pertanyents á n'aquesta nota, se comunican per medi de sincrónicas onas aéreas á la corda lliure de la sub-octava, obligantla á dividirse en duas parts iguals pera vibrar en el periode mateix de las onas. Aixís las acordadas vibracions de las tres cordas, donan no més un só. Aparteu depressa l' dit de sobre la segona corda sub-octava, y totseguit polseula dos ó tres vegadas ab el pulgar y l'index de la mateixa má ab que la teníau parada. Se posará á vibrar entera, y las onas atmosféricas produhidas per sas vibracions portarán lo só particular de sa nota, sub-octava de la nota inicial. Tan bon punt sentiu los dos sóns, pareu el moviment vibratori de las duas cordas de dita nota inicial. Mort aixís lo seu só, no més sentireu l'altre só propi de la nota sub-octava produhit simultáneament per las vibracions de las duas cordas d'aquesta nota. Aixó ve de que la corda vibrant avans fraccionada en meytats, al trobarse sotmesa d'un plegat á las influencias de las duas corrents d'onas diferentas, ha abandonat lo ritme de la primera pera seguir lo de la segona corrent provenint de las vibracions de la corda germana seva, que li permet vibrar entera, seguint el ritme més adeqüat á sas particulars condicions. Si en lloch d'una taula armónica ne tenim duas d'iguals, separadas per una distancia en relació ab l'energía de las onas aéreas produhídas per las vibracions de llurs cordas, tots los efectes esplicats entre cordas y medi d'una taula sola, son repetits entre las cordas   —[47]→   plegadas de las duas taulas y el medi ayre comú á ellas. A tota nota tocada en una taula, hi respon inmediata y clarament la nota igual de l'altra taula. Quan d'una banda feu sentir varias notas alhora, sentiu també respondre al altre banda totas las notas iguals sevas. De manera que la distancia que separa las cordas de condicions iguals, no es obstacle pera la perfecta inteligencia entre ellas en quant se refereix á comunicarse mutuament llurs particulars impresions. Tinguemho ben present pera quan ens ocuparém en determinar d'ahont prové l'energía de las oscilacions características de las partículas que componen los cossos ponderables.

  —[48]→  

Evidenciant l'estreta relació existent entre 'ls moviments dels cossos y 'ls del medi en que están emplassats, valentnos dels fácils ensaigs ab las esferas de fusta en l'aygua y de las cordas metálicas á dins del ayre, hem fet no més que prepararnos la feyna de donar á entendre efectes idéntichs de forsa, resultants de l'energía d'oscilacions d'átoms ó de moléculas comunicada al medi -éther- dins del que resideixen, ó provinents de la potencia d'onas ethéreas del medi, accionant directament sobre ditas partículas ponderables. Coneguda dita íntima relació entre cossos y medi visibles, y entre cossos visibles y medi invisible, no més falta evidenciar qu'existeix igualment entre las   —[49]→   partículas ponderables y la substancia ethérea en que's mohuen amagadas de la nostra vista.

Talleu una cinta de paper preparat ab chlorur de plata, de 10 centímetres de llarch per 2 d'ample. Exposeula en un lloch fosch, á l'acció del espectre solar complert.

Al cap de poch, apareix una taca negre sobre l'indret tocat per las onas lluminicas d'entre 'l blau y el groch. Pareu l'exposició, y examinéu la superficie del paper en la part restant blanca. No hi veureu res de particular, els átoms de chlor y els de plata hi son com hi eran combinats en moléculas de chlorur de plata. Per més que moltíssims milions de llargas y poderosas onas de la secció roja, y altres molts milions de encare més llargas y més valentas onas de l'invisible secció térmica del espectre s'han rebatut contra 'ls átoms components de ditas moléculas, res han lograt; no han pogut ferne separar ni un, perque 'ls ritmes ó periodes de ditas onas no concordan ab cap dels dos periodes ó ritmes propis, l'un de las vibracions naturals dels átoms de chlor y l'altre de las dels átoms de plata. Reconeguda l'impotencia de las onas més llargas del espectre, procediu al anàlissis de la taca negra de sobre 'l paper.

Es formada d'una pols finíssima d'átoms de plata que no refractan la llum, y per aixó apareixen negres. Los seus companys d'avans, los átoms de chlor ab qui estavan units, s'en han anat escampantse per l'espay.

Heus aquí una separació análoga á la de las esferas   —[50] →   de fusta dels primers experiments. La forsa que aquí ha descompost las moléculas de chlorur de plata en llurs elements, ha d'haver sigut portada per rítmicas ondulacions del medi en que estavan emplassadas; ondulacions que ab tot y no estar al alcans de la vista nostra, per lo que las esferas de fusta en l'aygua, y las cordas metálicas en l'ayre ens varen ensenyar, hem de créurelas sincrónicas á las oscilacions naturals dels átoms de plata, ó de las particulars dels átoms de chlor. Si estém ó no en lo cert, ens ho pot decidir l'análissis espectral. Sotmés el chlorur de plata al espectroscop, nos presenta las duas ratllas verdas características de la plata entre mitj de las seccions blava y groga del espectre contínuu. Aixó dona á entendre que tenim ben bé rahó de creure que las onas ethéreas descomponedoras de las moléculas de chlorur de plata, son onas de periode curt en consonancia ab lo periode també curt de determinats moviments oscilants dels átoms de plata.

Cal notar que la descomposició del chlorur de plata per medi de l'acció de las onas curtas, no es pas un cas excepcional ni estrany en la Naturalesa. Molt al contrari. Es vell y comú veure y sentir dir de colors, ó sian combinacions químicas empleadas en la tintura de teixits, paper, mobles, etz., que en estant gayre temps exposats á la llum del sol, perden ó cambian de mica en mica de sentit fins á quedar desconeguts.

Exceptuant els cassos de mal fixatje ó de deficient trevall durant la tintura, tant els cambis com la   —[51]→   pérdua dels colors proban que las substancias colorants s'han descompost, que han sofert en major ó menor escala, la sort mateixa del chlorur de plata exposat á la llum. No més hi ha de diferencia el temps que 'ls colors resisteixen avans d'esser descompostos. Alguns aguantan molts anys d'assoleyarse avans de perdres del tot. En cambi altres no s'aguantan ni horas. Entre 'ls de més facil descompondre á la llum, n'hi figuran alguns com per exemple, lo bromur (AgBr) y lo yodur de Plata (AgJ) que decahuen encare més rápidament que 'l chlorur del mateix metall.

L'existencia de tantas y tan variadas combinacions que 's desfan al sol impuls de las onas curtas del espectre solar, confirma lo que diguerem en altre lloch, aixó es, que no 's pot afirmar ab rahó, que 'l moviment en general ó sia qualsevol mena de moviment, causa la separació dels átoms associats en las moléculas de que son formats els cossos coneguts. Hi han certs moviments que descomponen moléculas y moviments que 'n componen.

Las onas de la llum, las onas de la calor, y las pulsacions ethéreas que 'n dihem electricitat, poden totas no solsament descompondre, sino que també poden compondre combinacions químicas quals átoms ó moléculas sian capassos de vibrar en periodes iguals als periodes particulars respectius de las onas ó de las pulsacions aquellas.

La pedra de cals, es un carbonat natural inalterable á las temperaturas ordinarias de la Terra. Ni 'ls forts calors del istiu ni 'ls frets rigurosos del   —[52]→   hivern modifican sa constitució química, pero posada al forn y calentada al roig blanch se separan sos components ácit carbónich y cals. ¿Per qué se desassocian?

Las moléculas de carbonat de cals son dobles compostos d'átoms d'oxygen associats á átoms de calci, y átoms d'oxygen units á átoms de carbon.

A dins del forn, els sólits agregats d'aquestas moléculas se calentan per medi de gasos produhits al oxidarse 'l combustible, llenya, carbó mineral, hidrocarburos, etc., ab que 'l forn es alimentat. Entre dits gasos, l'ácit carbónich es lo quin abunda més. De modo que en la substancia ethérea de dins del forn, sobrepuja als altres lo moviment ondulatori de periode igual al de las oscilacions particulars de las moléculas d'aquell ácit. La forsa y 'l ritme d'aquest moviment, son portats à las moléculas constituyents de la pedra de cals.

Las partículas de carbon y oxygen, que en rahó de llurs condicions de massa y forma poden compondre més fácilment qu'altre cosa moléculas d'ácit carbónich y aixís moure's en el ritme del moviment mateix que impera en el forn, están naturalment disposadas á seguir las oscilacions de las moléculas d'ácit carbónich procedents de l'oxidació del combustible. Aixís, tan bon punt la forsa dels moviments oscilants d'aquestas sobrepuja á la forsa de las oscilacions de las dobles moléculas del carbonat de cals, aquestas se descomponen pera deixar á sas senzillas moléculas d'ácit carbónich en llibertat d'oscilar com llurs germanas y fugir   —[53]→   ab ellas abandonant á las de cals que's quedan solas á dins del forn.

La separació del ferro de sa mena en los alts forns, s'efectúa també en presencia de molt ácit carbónich; pero al costat d'aquest ácit hi ha gran cantitat d'oxyt de carbon. D'aquí ve que'l procés de reducció de dita mena es menys directe, y per aixó més complicat que l'aislament de la cals de son carbonat. En lo trevall dels alts forns se gradúa l'entrada d'ayre de manera que á dins no hi hagi may tot l'oxygen necessari pera l'oxidació complerta del combustible. Escasejant l'oxygen, el combustible s'oxida de manera deficient, produhintse molt oxyt de carbon y poch ácit carbónich. La formació d'aquestos dos gasos, eleva fortament la temperatura, imposant dos enérgichs moviments oneijants del éther, un d'ells concordant ab lo periode natural de las moléculas d'óxyt de carbon, y l'altre acompassat al periode de las moléculas d'ácit carbónich. Com que cap dels dos periodes correspon ni pot correspondre als moviments oscilatoris particulars dels senzills átoms de carbon, ni d'oxygen, ni de ferro, pera que aquestos cossos pugan avenirshi y posarse á seguirlos, han de ferse combinacions novas que 'ls permetin constituir massas moleculars iguals á las de las moléculas d'ácit carbónich y d'oxyt de carbon. Per aixó 'l carbon se combina ab tot l'oxygen lliure del ayre injectat en lo forn, y, en acabat, pren al mineral de ferro tot l'oxygen que l'hi pot haver.

De manera que 'ls cossos companys del ferro de   —[54]→   la mena, sont fets separar pera proporcionar al carbon l'oxygen que l'hi fa falta pera transformarse en dos cossos capassos de vibrar natural y sincrónicament ab las ondulacions del éther corresponents á las oscilacions propias de las moléculas d'óxyt de carbon y d'ácit carbónich, quals periodes imperan en tot el foch del forn.

  —[55]→  

De lo esplicat darrerament, se 'n desprén que l'acort de periodes entre las oscilacions de las partículas ponderables y las corresponents ondulacions de la substancia ethérea en que 's troban emplassadas, no es pas l'únich factor essencial pera la transformació dels cossos. N'hi ha un altre tan essencial com ell, qu'es l'energía de ditas oscilacions y ondulacions. Sense la cooperació d'una energía predominant, el factor primerament esmentat no pot produhir cap mena de cambi en el modo d'estar la materia. Empró l'acort ponderable de periodes esmentat de primer y una energía diferent de las altres energías y superior á ellas, plegats, son sempre causa d'un cambi ó altre en els agregats ó en las combinacions químicas sotmesas á l'influencia de llur acció combinada, conforme se ha observat en la descomposició del chlorur de plata y se nota á cada pas en las composicions y desfetas de las substancias tintóreas, en las descomposicions de la pedra de cals, de la mena de ferro, y en tota classe de transformacions dels cossos coneguts.

  —[56]→  

L'acort de periodes y la diferencia d'energías, esplican en gran part els processos de la evolució material. Mes no esplican gayre bé gens las diversas consistencias dels agregats y de las combinacions químicas que dels dits processos resultan. Quan se cambia l'estat dels agregats ó la composició de las combinacions, sorprén extraordinariament qu'un perfecte acort de periodes y una energía relativament igual de moviments, ocasionan monturas y desmonturas de compostos materials que unas vegadas no costan gens d'efectuar, y altres vegadas no més se fan ó 's desfán á forsa d'enginy y dificultats considerables.

Desde'l moment qu'un mateix acort y una energía d'importancia relativament igual, causan aplechs molt forts y també aplechs molt flachs de partículas, hi ha ben be rahó de pensar qu'una tan grossa diferencia d'efectes no pot pas ésser deguda tota al factor acort ni al factor energía dels moviments. Aixís ho comensarem á pensar al temps dels nostres primers estudis, sentintnos continuament esperonats del afany de descubrir qué més podía haberhi que contribuís á fer gran la diferencia   —[57]→   aquélla. Comensavam alashoras á figurarnos que las formas de las últimas partículas de materia ponderable no devían esser iguals, en qual cas podían també influir poderosament afavorint ó dificultant, segons com ellas fossin, la composició d'agregats y la realisació de combinacions químicas. Empró al tractar de donar forma d'idea á lo que totjust pressentíam, topavam sempre contra 'l gran obstacle de las llissons d'escola fondament gravadas en el cervell. Havíam escoltat á mestres de privilegiada inteligencia y merescuda reputació científica que sugestionats pel general y perillós afany de simplificar las cosas naturals, tot exagerant las generalisacions, havían imaginat, y després d'imaginat havían admés com á veritat indiscutible, que átoms y astres, ó sian las més petitas partículas ponderables y els més grans compostos celestes, han d'esser tots cossos de formas similars. Aquest concepte fou una barrera que deturá una mica la nostre marxa. Pero no més qu' una mica perque la barrera desaparegué aviat.

En la nostra feyna de remenar máquinas d'alashoras, se'ns presentava molt sovint ocasió d'observar els distints aspectes dels trenchs del ferro verge, del aram, del estany, del zinc, del plom y d'altres metalls menys comuns. Simultáneament en els trevalls dels tints, admiravam de tant en tant superbs exemplars de diversas cristallisacions d'algunas de las substancias que'ns servían pera ensabar y tenyir. Els trenchs dels metalls y l'estructura de las cristallisacions ens varen fer fixar   —[58]→   totseguit en que las formas eran, en la inmensa majoría de cassos, limitadas per caras planas, arestas y puntas. Aixó 'ns feu venir ganas d'examinar detingudament molts altres cossos, y á n'aquest fí ens dedicarem á reconeixe minerals ab l'auxili del microscopi.

El fet de trobar ab gran freqüencia cristalls de midas diferentas en tipos de formas ficsas enterament distintas de la forma esférica, ens sugerí la idea de que algunas d'aquestas formas visibles, podrían molt be esser ampliacions de las invisibles formas dels átoms, en els cassos d'elements, ó de las moléculas, en els casos de combinacions químicas constituyents dels cristalls. Enamorats de la novella idea, varem empendre una llarga serie d'especials estudis d'análissis espectral. El nostre afany no era pas descubrir signes nous, no ansiavam trobar més ratllas de las que 's coneixen, sino lograr el medi d'esplicarnos racional y satisfactoriament el significat complert de las ratllas vellas més conegudas, entrellassant lo peculiar d'ellas ab las singularitats de las formas probables -segons la nostra idea- dels átoms y de las moléculas dels cossos dels quins provenían. Més clar; ens faltava un soport natural pera l'idea que'ns tenía agradats y el cercavam en l'origen dels signes espectrals característichs dels cossos.

En la gran majoría d'aqueixos signes hi apareixen irregularment distribuídas una pila de ratllas diversas, senyal inequívoca d'altras tantas corrents d'onas ethéreas de periodes distints produhidas entre   —[59]→   l'éther y las vaporosas partículas del cos que s'analisa. Quan joves y encare estudiants, varem observar per primera vegada els signes espectrals del calci, del cesi, del rubidi, y algún altre cos, ens va estranyar molt que hi haguessen tantas ratllas en cada signe. Poch després, quan varem apendre que cada ratlla era efecte d'una corrent d'onas de periode determinat, l'estranyesa d'avans se convertí en admiració. Ensenyats á imaginarnos als átoms de forma esférica, no encertavam á entendre cóm, oscilant en l'éther, podían arrivar á produhir tantas y tan distintas corrents d'onas plegadas. Més tart, quan á la vista dels singulars trenchs dels metalls y de las formas de molts cristalls, ens vingué l'idea de la diversitat de formas atómicas, recordarem totseguit alguns fets que 'ns varen ajudar molt á compendre lo qu'indican els aplechs de ratllas diferentas dels espectres.

Servint en la guerra del 72 y 73, havíam sentit xiular sovint balas y granadas. De tant en tant balas que venían ab un penetrant y agut xiular, tocavan un roch y fugían desviadas botzinant una confusió de sóns gens semblants al xiular primer. Altres vegadas, totjust el fresós espatéch del canó feya saber el despaig d'una granada en direcció als nostres punts, y ja l'especial brunzir del gros projectil ens avisava que'l teníam més aprop de lo que podíam desitjar. De sobte, un segon espatéch anunciava son esmicolament, moria 'l brunzit y comensavan una pila de botzinaments y xiulets produits pels trossos de ferro volant per tots costats. Fugían   —[60]→   las balas dels rochs, botzinant en varis sóns diferents del xiular natural d'ellas, perque al tocar aquélls, cambiavan llur forma senzilla en altra complicada. Y els trossos de granada feyan sentir xiulets y brunzits tots distints perque tots eran de formas y magnituts desiguals. A haverse pogut deformar las granadas com se deformavan las balas, haurían escampat nous sóns en relació ab las formas novas que haurían tingut. Balas sense deformar de calibres diferents, produhían molts menos sóns que balas de calibre igual deformadas. Totas aquestas particularitats recordadas al temps de verificar l'estudi dels signes espectrals, sigueren pera nosaltres una veritable revelació. Perque com que no ignoravam que'ls varis sóns plegats d'un mateix projectil eran efecte de molts impulsos d'onas aéreas diferents qu'impresionaban plegats el nostre oido, al entendre que la varietat de sóns surtía tant més rica quant més complicada era la forma del cos que 'ls originava, ens acudí totseguit que la pluralitat de ratllas dels espectres devía esser necessariament efecte de molts impulsos d'onas ethéreas diferentas originadas per las oscilacions de partículas de formas d'una complexitat en relació ab l'importancia del nombre de ratllas dels signes espectrals. Aixís els cossos que donan espectres de pocas ratllas, deuen tenir naturalment una forma poch complicada; els que'ls donan de moltas ratllas, l'han de tenir molt carregada de plans, arestas y puntas ó vértices. El sodi, p.e., qu'al foch d'un arch voltáich, dona, vist ab espectro-graphs de quartz, duas ratllas   —[61]→   grogas , y altras duas ratllas ultravioletas perfectament marcadas, una 3302'5 y 2853 l'altra,⁹ deu tenir els átoms de forma molt senzilla, sense arrivar á esser tan senzilla com l'esférica. Perque essent cada ratlla visible efecte de la percusió contra la retina dels impulsos d'una corrent d'onas ethéreas de ritme determinat, las quatre ratllas visibles del espectre del sodi indican quan menys la emissió d'altres tantas corrents d'onas ethéreas produhidas per las oscilacions de las partículas d'aquest cos. Cada una d'aquestas corrents es naturalment formada d'onas d'un periode distint dels periodes propis de las onas de las altres tres.

Com que tot cos fet oscilar en un medi líquit ó gaseós produheix onas de periode igual al de sas propias oscilacions, els átoms de sodi que s'evaporan en el foch del arch voltáich, deuen produhir, ó sinó han d'esser produhidas perque ja estigan presents, deuen reforsar y fer que 's manifestin onas d'éther de periode sincrónich ab el periode de las oscilacions particulars d'ells. Dependint el periode d'aquestas oscilacions de las condicions naturals dels átoms, es clar que com las condicions son unas invariables, també ha d'esser un y invariable 'l periode de las oscilacions y no més unas, es á dir, no més onas ethéreas d'un sol periode las produhidas ó be reforsadas y fetas ressurtir per l'energía de las oscilacions. De modo que á esser cert, com s'ha suposat   —[62]→   generalment, que'ls átoms ponderables tinguessin la forma esférica y oscilessin d'una manera análoga á la que oscilan ó 's mouen els cossos planetaris al entorn dels Sols, els espectres del sodi y dels demés cossos elementals, deurían presentar cada un una ratlla principal sola, perque dels dos moviments, un de traslació y un de rotació, en que estarían, no més el primer, de traslació en vayvé, podría produhir ó reforsar onas d'éther capassas d'impresionar seriament la vista ó ferse sentir de debó en potencia térmica. L'altre moviment de rotació, ab prou feynas arrivaría á remoure la materia ethérea, fentla voltar en un sentit únich del tot inútil pera causar els periódichs enrariments y condensacions característichs de tota mena d'onas.

Devant, donchs, d'un espectre com lo del sodi de quatre ratllas diferentas, no es gens natural pensar que l'hagin produhit partículas esféricas. Més propi es creure que l'han degut originar cossos atómichs de formas poch diferentas, pero sempre diferentas de la esférica. Y devant d'espectres de gran multiplicitat de ratllas, s'ha de convenir en que las partículas que'ls ocasionan han d'esser de formas variadas y molt distintas d'esferas.

Admés aixó, es té 'l tercer factor que junt ab l'acord de periodes y la diferenta energía de moviments, son causa directe de las admirables variacions de tenacitat y de las diferencias que s'observan quan s'efectúan las monturas y las desmonturas d'agregats y de combinacions químicas.

  —[63]→  

Avans d'exposar en forma gráfica els efectes dels tres factors, acort de periodes, diferencia d'energías y diversitat de formas, relacionats com están en la Naturalesa, hem de fer algunas originals consideracions encaminadas á posar de relleu l'influencia d'un altre factor secundari, pero no despreciable, que intervé en la consistencia de tota mena de compostos ponderables.

Ja se sab que l'éther, á semblansa del ayre atmosférich que transmet en onas l'energía de las vibracions d'unas cordas á altres cordas germanas de més ó menys lluny, serveix de medi transmisor de l'energía d'oscilació de las partículas d'uns cossos á las d'altres cossos iguals. De modo que l'éther no fa energía, no crea forsa ab que sostenir la potencia de sos moviments, la reb d'uns punts y la transmet á altres. Es ja vulgar que la font d'energía de major importancia, pera 'ls cossos de la Terra, es el Sol, foch central del nostre sistema planetari. En inconcebible xarxa   —[64]→   de corrents d'onas de llum, de calor, d'electricitat, y probablement d'alguna cosa ó algunas cosas més qu' encara s'ignoran, ens envía moviment y ab el moviment forsa y vida. Las ethéreas onas de totas menas eixidas del nucle solar que arriban á la Terra, acumulan energía en las partículas dels cossos d'aquésta que oscilan, ó be que están en disposició d'oscilar, en consonancia ab ellas, aumentant la potencia de llurs oscilacions fins á tenirla equilibrada ab la seva. Figureuse per un moment que l'energía de las diferentas corrents d'onas emanant del Sol, sigui relativament igual en totas ellas, per l'estil de l'energía de las cordas pertanyents á las set notas del piano, fetas vibrar d'un plegat en una de las nostras experiencias. En tal cas, las partículas de la Terra afavoridas ab l'energía de ditas corrents, haurían de tenir llurs forsas equilibradas.¹⁰ Essent aixís, la suma de las forsas de totas las partículas d'un cos ponderable A, p. e., que 's trovés á la Terra en cantitat doble de la suma d'un altre cos ponderable B, hauría d'esser 'l doble de la suma de las forsas de totas las partículas d'aquest. Si'l cos A sigués cent ó mil voltas més abundant que'l cos B, la forsa total de las partículas del primer sería cent ó mil voltas més gran que la de totas las partículas del segon, y, en general la proporció de la totalitat de forsa d'un cos terrestre, sería á la totalitat de forsa de cada un dels altres cossos convehins seus, com la cantitat de partículas del primer, sigués á las cantitats de partículas dels altres cossos.

  —[65]→  

Dada la perfecta reciprocitat d'accions entre las partículas ponderables y l'éther en que resideixen, no's pot posar en dubte que l'acció del inmens número de partículas d'un cos molt abundant á la Terra, ha de trobarse estretament relacionada ab l'acció de la corrent d'onas ethéreas ondulant ritmicament ab ditas partículas. De modo que en presentantse qualsevol poder estrany tendint á rebaixar la forsa d'aquestas onas, aquell número inmens de partículas han d'ajudarlas á mantenirse fortas y avingudas un temps més llarch que no s'hi mantindrían onas ethéreas soportadas per las vibracions de las pocas partículas de cossos gens abundants. Y no solsament dit inmens número de partículas vibrant han d'ajudar á las onas ethéreas en temps de contrarietats, sino que fins en circunstancias ordinarias es natural fassin sentir la forsa del seu grandíssim número, sostenint mellor l'energía de las onas ethéreas que las hi corresponen, equivalent á aguantarlas en amplitut relativament major que la de las demés onas. Aixís ho diu la rahó y ho confirma la Naturalesa. Quan fa sol, s'escalfan tots els rochs als qui toca, mes la calor que guardan quan sont calents, no es pas en tots igual. Encare que las onas ethéreas que 'ls portan moviment, y ab el moviment escalfor, sian totas de forsa aproximadament igual, la forsa total que acumulan las relativament pocas partículas dels rochs petits, de cap manera pot esser igual á la acumulada en las nombrosas partículas dels rochs grossos. Ho proba el que un cop el sol   —[66]→   post, els rochs petits se refredan molt més aviat que 'ls rochs grans. Las enormes massas rocosas de las costas de Garraf escalfadas pel sol d'un día seré, no's refredan ni en tota la nit. En días d'hivern havíam experimentat algunas vegadas que poch avans d'eixir 'l sol, encare irradiavan calor, es á dir, que llurs partículas conservavan encare prou energía de la acumulada 'l día avans pera fer moure l'éther dels voltants en onas d'amplitut superior á la de las onas ethéreas que del mar, de la terra y del cel anavan cap á las rocas. En cambi 'ls rochs petits, en faltantloshi 'ls raigs solars, perdían molt aviat l'escalfor, quedant en poch temps llur temperatura nivellada ab la temperatura de la materia del entorn seu, degut á que la totalitat d'energía acumulada per el relativament reduhit nombre de llurs partículas, era massa petita pera sostenir gayre temps en gran amplitut á las onas del Ether corresponents á llurs oscilacions.

Heus aquí com la Naturalesa y el rahonament plegats, ens portan á la nova conclusió de que una causa que may s'havía tingut en compte y qu'exerceix una influencia real y considerable en tota mena d'agregats y de combinacions químicas, es la cantitat ó importancia relativa d'aquéstas ó d' aquélls en tota la Terra.

Concordant ab eixa original conclusió, hi ha 'l fet que recomaném á l'atenció dels esperits pensadors, de que las primarias y més comuns combinacions químicas dels cossos que en major cantitat   —[67] →   apareixen en el mon conegut, son precisament las que exigeixen medis més enérgichs y extraordinaris pera esser descompostos. Las abundants combinacions dels alumini, calci, sodi, silici, potassi, clor, oxygen, hydrogen, etz., burlaren durant cents y mils anys els pacients trevalls d'investigació experimental de gran número de sabis, no conseguintse analisarlas y reconéixelas del tot fins á una época tan propera, que gayrebé 's confon ab l'época dels darrers més grans avensos de la ciencia natural. Potser algú objecti á la nostra conclusió, que costat per costat de ditas comuns combinacions, n' existeixin d'altres escassas ó gens abundants, que pera esser descompostas exigeixen també medis si fa ó no fa tan extraordinaris y enérgichs com los requerits per aquéllas.

Ben cert qu'es aixís, pero igualment cert es que no's coneix pas de bon tros la composició total del globo que habitém. L'home ab tots sos estudis, ha examinat y reconegut no més qu'un xich la sólida crosta, la líquida materia en contacte ab la crosta, y la substancia atmosférica que ho cobreix tot.

Ab coneixements tan reduhits, no's pot pas pretendre de serio que 'ls cossos que 's troban escassos en la part de crosta coneguda, hagin d'esser igualment escassos en l'important part encare pera coneixe y en la ignorada massa interior de la Terra. Sería, p. e., excessivament aventurat creure y sostindre que 'l bor, de caracters molts semblants als del silici, ha d'esser necessariament cos escás en tots indrets del mon, per la rahó de no haverlo descobert   —[68]→   abundant en la petita part fins avuy estudiada d'aquést. Y qui diu bor, vol dir yod, brom, fluor, prop-parents del chlor y varis altres elements que ab tot y trovarse per are relativament escassos, se distingeixen per la tenacitat d'algunas de llurs combinacions binarias més comuns. Mentres no 's sápiga quina es la cantitat d'aqueixas combinacions en tota la Terra, no hi ha rahó fundada pera fer de llur tenacitat un motiu de dubte contrari á la conclusió avans exposada.

No obstant, pera anar més segurs sobre'l nostre nou camí, no tenim cap reparo en concedir per un moment que'ns trobem al cas de tenir ben coneguda tota la materia component el globo terrestre, resultant que'ls cossos mateixos que actualment judiquém escassos, hi siguessin realment poch abundants. Aixís y tot, no 's podría ab justicia concedir á la suposada objecció 'l valor d'una negativa racionalment fonamentada, perque faltaría encare averiguar si els cossos de referencia escassos en la Terra, son igualment escassos en el globo del Sol.

Tinguis present qu'en varias menas de raigs venen á la terra corrents d'onas ethéreas de periodes iguals als periodes de las oscilacions de las partículas components dels cossos que forman el globo solar.¹¹

No fa gayre que ab l'intent de facilitar l'assimilació   —[69]→   de las novas ideas, hem fet la suposició de que totas aqueixas corrents d'onas ethéreas arrivavan al nostre Planeta ab forsa, si fa ó no fa, equilibrada. Are que ditas ideas han pogut esser sospesadas y s'han degut fer poch ó molt lloch en l'inteligencia dels llegidors, abandonarém aquella suposició pera posarnos en la realitat dels fets naturals, fentnos cárrech de que lo més probable es que hi hagin algun ó alguns cossos molt escassos á la Terra que sian molt abundants en el Sol. En tal cas, las onas ethéreas nascudas de las vibracions de las partículas d'eixos cossos del Sol, arribarían ab una energía prou gran pera acumular en las partículas dels cossos iguals de la Terra, forsa suficient pera produhir onas ethéreas poderosas com las provinents dels altres cossos vehins seus que aquí hi son abundants.

Aixís la notable resistencia que determinats cossos compostos creguts escassos oposan á llur descomposició, en lloch de constituir excepció negativa, sería un fet més demostrant l'exactitut de las nostras apreciacions. Tant segurs n'estém que fins volém prescindir de totas las anteriors rahons y posarnos al extrem d'admetre que 'ls cossos avuy considerats poch abundants en la Terra, ho siguessen efectivament á n'aquí y també á n'el Sol. Aixís y tot, l'objecció tampoch sería ben basada mentres no anés sostinguda per la demostració experimental de que las partículas dels cossos de referencia considerats escassos, están faltadas de condicions apropósit pera poderse unir en una forma que'ls permetés oscilar de manera análoga á la de las grossas   —[70]→   cordas de las notas sub-octavas del piano, fetas vibrar en meytats, tersos, quarts, etz., obehint l'impuls y seguint el compás de las poderosas onas ethéreas nascudas de las vibracions propias de las partículas d'algun altre dels cossos més abundants en la Terra.

Mentres aixó darrer no's demostri, tant com s'ignori quinas son las proporcions dels distints cossos ponderables component el globo terrestre y no 's sápiga de cert quins son els cossos abundants y quins els escassos del nucle solar, la repetida objecció no te cap forsa racional; no pot esser un entrebanch que 'ns privi de continuar aprofitant las ventatjas naturals de la nostra conclusió pera seguir esbrossant y aclarint tot lo possible 'l camí dret á la Veritat.

  —[71]→  

Per medi dels ensaigs ab sólidas esferas en un medi líquit, ab sólidas cordas en un medi gaseós y ab sólidas partículas en un medi ethérich, s'han fet veure alguns efectes de l'influencia de l'acort de periodes y la diferencia d'energías en l'evolució de la materia ponderable de la Terra. Are anem á exposar, en concepte de mostra, uns cuants resultats de l'influencia del tercer factor -diversitat de formas,- sola y relacionada ab las influencias dels dos altres factors primers.

Talleu unas quantas pessas de fusta lleugera, totas de pes aproximadament igual, que tingan, una la forma de a (FIG. 2.ª), un'altra la de b, una tercera la de c, una cuarta la de d, una quinta la de e, etz. Fregueulas una mica ab cera, y, d'una á una, deixeulas caure á l'aygua quieta d'un gran safreig ó d'un dipósit cuadrat que porti á totas quatre parets uns plans inclinats de tela metálica fina que evitin   —[72]→   la reflexió de tots els moviments onejants regulars que l'aygua puga fer.

A cada pessa¹² que cau, veyeu aixecarse varias menas d'onas, component dibuixos hermosíssims que totseguit recordan els dels famosos experiments ab placas, barretas, reglas, forquillas, etz., vibrants dels Chladni, Lichtenberg, Young, Wheatstone y altres. Pessas de formas diferentas donan conjunts d'onas distints. La varietat d'onas de cada conjunt está en relació directe del nombre de plans de la pessa que'l produheix. Contemplant las figuras d'eixas encisadoras composicions, comensa un á figurarse cóm habían d'esser els moviments del ayre remogut per balas y trossos de granada brunzint y xiulant en varis sons alhora y concebeix que als voltants de cada bala y de cada casco, debía produhirse   —[73]→   un veritable capdell de moviments aérichs variats, principi de diferentas corrents d'onas transmisoras de llur energía y propagadoras del seu ritme per tots costats del espay.

Vistos els efectes que la diversitat de formas de las sólidas pessas causa en l'aygua, passeu á experimentar els que produheixen las mateixas ó altres pessas topant ab l'aire, de la manera següent.

Conduhiu una forta y continua corrent d'ayre pel conducte A (FIG. 3.ª) al cone B portant dos fins filats de tela metálica f, f', destinats á fer repartir l'ayre ascendent de la manera més igual possible. Sobreposada á B hi va l'embocadura D ab dos planxetas encrehuadas e, e', pera evitar l'arremolinament del aire en son camí cap á l'eixida del aparell, y aguantar una mánega roscada que fa de soport á la tija F. A la punta d'aquésta, s'hi fixa la pessa ab la que 's vol experimentar, pessa qu'en el nostre cas, será la pirámide regular de quatre caras C, roscada pel centre de sa base al extrem de F. La pirámide C ha de representar un átom ponderable   —[74]→   y l'ayre atmosférich surtint del aparell, substancia ethérea. El registre aplicat al conducte A, serveix pera graduar la corrent d'ayre. Obert el registre, entra aquest en l'aparell, travessa las duas telas metálicas, puja corrent la embocadura D y surt embestint de dret la base de la pirámide. Figureuse qu'aquesta embestida es l'impuls prolongat d'una ona ethérea arribant á un átom ponderable, ó, lo que ve á esser igual, l'impuls d'una oscilació d'una partícula ponderable batent l'éther, ja que tant si la materia ethérea topa contra la partícula, com si la partícula 's rebat contra la materia ethérea, ab tal y que las condicions de velocitat y posició sian iguals, els efectes en la substancia ethérea han d'esser els mateixos.

La gaseosa materia que primer arriva á la base de la pirámide, topa contra ella y de rebot cau sobre la que ve al darrera avansant seguidament. La forsa d'aquésta, obliga á la que recula á rebatres de nou contra la ferma base del cos atómich. Topa altra vegada y queda esmortuida entremitj del ayre que va venint y el pla de la base. No podent anar endevant ni endarrera, ha de fugir escorrentse del mitj del pla cap á las voras. Com més forta es la corrent de materia gaseosa, més depressa s'ha d'escampar quan topa contra 'l cos atómich y més difícil l'hi ha d'esser donar 'l tom á sos costats. Una velocitat un xich gran la priva de cambiar instantáneament de direcció, no deixantla corre seguint els plans de las quatre caras iguals de sobre la base. D'aquí se'n origina una certa depressió al demunt   —[75]→   de cada una de las caras, fácil d'esser evidenciada y fins medida en sa relativa importancia per medi del tubet de vidre V (FIG. 4.ª) unit ab un canó de goma al aparell V'. Al objecte de poder descubrir y reconeixe las corrents del ayre en moviment á fora y á dins dels indrets ahont se produeixen las depressions, tenim la diminuta y lleugeríssima hélice H, (FIG. 5.ª) montada sobre una agulla molt fina que l'hi fa d'axe, y sostinguda per un'altre agulla revinguda articulada á una tija que 's pot apujar, abaixar y fer girar en la direcció que 's vol.

Estant batuda la pirámide atómica per una corrent   —[76]→   aérica un xich violenta, al tantejar ab el vidre V en combinació del hélice H, els llochs d'aprop las arestas y els centres de las quatre caras iguals del cos atómich, se descubreixen quatre canals d'ayre saltant per sobre las quatre voras de la base que, segons la velocitat que portan, van á caure, ó un bon tros amunt dels inclinats plans de ditas caras, ó sobre'l vértix superior, ó més enllá d'ell.

Tenint de figurar l'ayre dels quatre canals substancia ethérea corresponent al impuls d'una ona de periode apropósit pera fer oscilar naturalment al átom ponderable, es necessari que l'aérica corrent estigui animada d'una velocitat tal, que'ls canals que forma vagin á convergir á lo menos al demunt del vértix de la pirámide. Aixís els principals moviments ondulatoris ó onas descubertas per medi dels aparells auxiliars V y H, son aproximadament els que ensenya la FIG. 6.ª El periode natural d'aqueixos moviments ó onas principals, es el temps que tarda una partícula de l'aérica corrent á   —[77]→   passar de p á p' y retorn á p, de p' á p'' y retorn á p', de p" á p''' y retorn á p", etz., entenentse qu'aquestas distancias iguals, deurían ser aumentadas del tros que á cada impuls sería fet recular el cos atómich si estés lliure en l'espay. Dels moviments ó onas principals, ne derivan d'altres complementaris, provenint de petitas parts de materia que surt dels canals y va regolfant entre aquets y las caras de la pirámide, conforme ho indica la FIG. 7.ª. ahont s'hi marcan els espays d'evolució d'aqueixa altra mena d'onas, totas de condicions iguals, á causa d'esser iguals las quatre caras de la pirámide, els quatre canals d'ayre corrent al seu devant y las derivacions de materia que las componen. El periode d'eixas onas complementarias, es el temps que la materia regolfant al demunt de cada cara emplea en dar un tom al espay enclós entre cada canal d'ayre y la cara corresponent del cos atómich.

Apart de las esmentadas onas complementarias,   —[78]→   se'n produeixen varias més d'accesorias de formas diferents ab l'ayre de las voras dels canals que topa per damunt de las quatre arestas si fa no fa tal com están delineadas en las curvas de la FIG. 8.ª Dihem si fa no fa, perque 'l trassat d'aquestas darreras onas es complicadíssim, y per lo mateix molt difícil d'esser conegut d'una manera acabada. Ab tot, per els efectes que 'n resultan, se pot molt ben precisar que 'ls passos de las onas accessorias que 's fan més aprop dels punts d'intersecció dels costats de la base, son distints dels passos de las que 's produeixen més amunt cap al vértix de la pirámide. Lo qual vol dir qu'en el curs dessobre las ditas arestas s'hi fan varias onas diferentas. Totas las menas d'onas ó moviments ondulatoris y de remolí principals, complementaris y accessoris plegats, constitueixen el carácter complert característich del átom de qui provenen. Quan en els análissis espectrals se fan oscilar varis átoms molt enérgicament, las onas d'éther principals, las complementarias més importants y algunas de las   —[79]→   accessorias procedents de llurs oscilacions, son tan fortas, que no costan gens de distingir. Fets oscilar els átoms ab menys violencia, las onas no's presentan tan pronunciadas, distingintse be no més las principals, algunas de las complementarias y una qu'altra de las accessorias.

  —[78]→  

Essent la forsa d'oscilació molt poch més gran que la forsa dels moviments onejants generals del éther del entorn seu, no més se fan remarcar las onas principals, y una qu'altra ona complementaria y devegadas el rastre, devegadas res de las onas accessorias més importants. Aixó aclara 'l perqué volatilisats els cossos al llumet d'esperit de vi, donan signes espectrals molt reduits, al flam d'un bech Bunsen signes més extensos, y al foch d'un arch signes carregats á voltas de ratllas, denotant grossa varietat d'onas de la materia ethérea, provinents de formas atómicas ó moleculars d'una complicació proporcional á la complexitat del signe espectral característich dels cossos.

En el darrer ensaig se fa ressaltar que las onas ethéreas no son pas totas de la mateixa especie. L'hem escullit pera probar que n'hi han de moltas menas, variant no solsament de periodes y amplituts, sino també, y aixó es importantíssim, variant de formas en major ó menor relació, pero sempre ab certa relació ab las formas diversas de las partículas o dels remats de partículas que las ocasionan. De la manera mateixa que son diversas las formas y magnituts dels átoms ponderables, son també diversas las formas de las moléculas que componen,   —[80]→   y diversas las formas y els periodes de las onas d'éther que corresponen als uns y á las altres.

Es donchs complertament inexacte lo que aprop de dos sigles enrera (1712) escrigué en Malebranche en sa obra Recherche de la Vérité «Que la materia subtil ó ethérea, es necessariament composta de petits remolins, y qu'ells son las causas naturals de tots els cambis que passa la materia, lo que confirmo per l'explicació dels efectes més gencrals de la Física, com son la duresa dels cossos, la seva fluidesa, el seu pes, la seva lleugeresa, la llum, refracció y reflecció de sos raigs.»

Els remolins per tot ó sia la mena única de moviments ethérichs que suposa 'l pensament escrit de'n Malebranche, es un principi d'uniformitat, bell ideal d'inteligencias curtas,¹³ enterament contrari al fet de la varietat infinita que es la manifestació més evident d'una Sabiduría directora igualment infinita, lluhint en totas las obras de la Naturalesa.

  —[81]→  

Darrerament s'ha figurat un átom ponderable en forma de pirámide batut per l'impuls prolongat d'una ona ethérea. La base de la pirámide atómica estaba encarada contra la corrent de la materia gaseosa simulant éther. Aquesta posició del cos atómich respecte á la direcció del impuls de l'ona ethérea, no es natural. Perque si dit cos, en lloch d'estar fermat, estigués lliure, es á dir, en disposició de girars com l'hi vingués més be, ó com mellor convingués á sa forma, se posaría naturalment al revés; son vértix axial cap avall apuntant contra la corrent ethérea y sa base encarada al aire en el sentit de la corrent. Descargolemlo, donchs, y fixemlo tal com ell se posaría y ve indicat en la FIG. 9.ª

Enjeguém la corrent d'ayre y regulem son pas obrint ó tancant el registre fins que las quatre divisions   —[82]→   en que 's parteix al tocar el cos atómich, se trobin al ayre de la base á una distancia dessobre d'ella una mica més gran que la llargada del axe del cos. La gaseosa substancia sortint del aparell conductor, toca de primer el vértix y puja desseguit á lo llarch dels quatre plans triangulars de la pirámide. Com que l'inclinació d'aquets no divergeix exageradament de la direcció de la corrent gaseosa, no hi ha topada forta ni compressió molt gran de la materia que puja.

Passats dits plans, els quatre canals botan els costats de la base y en cursas parabólicas iguals van á convergir un tros amunt d'aquésta, com ho marca la FIG. 10.ª

  —[83]→  

La petita hélice H y el tubet de vidre V manejats ab seny y trassa, descubreixen totseguit que assobre las quatre caras triangulars hi ha compressió, mentres qu'al demunt del pla de la base en tot l'espay enclós entre aquesta y els quatre canals, hi ha enrariment de materia gaseosa. Aixís al dessobre de las quatre caras ahont la materia hi está comprimida no s'hi pot portar res que no sia instantáneament llensat, tant per la forsa impulsiva de la corrent que allí domina, com pel fet d'estarhi la materia comprimida, d'habernhi excés ab tendencia á rebutjar tot lo que s'hi vulga introduhir. En cambi, l'enrariment que hi ha en l'espay del demunt   —[83]→   de la base clos pels quatre canals, ocasiona absorció, es á dir, atracció de materia de fora cap á dins de dit espay. De manera que tot cos atómich de forma y magnitut apropósit pera poderse encaixar á pler en l'espay de referencia, que 's trobés lliure y aprop del lloch absorbent, al instant d'acabar l'impuls y de comensar el retrocés de l'ona ethérea, sería atret cap á dit lloch, y, en arribant l'empenta de l'ona ethérea següent sería obligat á conformarshi, quedanthi pres tant temps com dominés la forsa atractiva de las onas ethéreas que l'hi haurían fet encaixar. Figuremse que mentres dominan onas ethéreas aixís, hi han, no un, sino alguns cossos atómichs enterament iguals á la nostre pirámide anant lliures, tot aprop d'ella. En virtut de la forsa atractiva avans esplicada, l'átom que 's trobi més próxim al lloch d'absorció, será atret primer y fet entrar á dins. Sotmés allí á la doble influencia de la forsa y de la direcció dels gaseosos canals, no tindrá més remey que situarse ab sa base del tot ajustada á la base de la pirámide ficsa, formant els dos cossos atómichs plegats un nou cos de forma octaédrica. Imitém un cos aixís, assentant una segona pirámide FIG. 11.ª, assobre de la primera ficsa, de modo que llurs bases estigan perfectament ajustadas.   —[84]→   En acabat, obrim més el registre regulador de la corrent d'ayre, pera que aquesta sia més forta. Aixís s'aumenta la violencia de la topada contra 'l cos octaédrich y la cursa dels quatre gaseosos canals passat el pla de las bases de las duas pirámides, se fa com ve indicat en la FIG. 12.ª Analisant ab la petita hélice H y el tubet V els quatre espays tancats entre las quatre corrents gaseosas y las quatre caras del mitj octaedre superior, se descubreix que cada un de dits espays es un lloch d'absorció ahont la materia atmosférica s'hi troba molt enrarida y giravoltant en fort remolí. Tant com més gran es la velocitat dels canals, més extensos se fan els espays, es més considerable l'enrariment de materia á dins d'ells y més enérgica 's manifesta la forsa atractiva tendint á fer seguir materia de fora cap á dins.

Ademés dels esmentats espays ó centres d'absorció produhits al impuls d'una sola corrent d'onas de materia ethérea topant contra una partícula de materia ponderable, se'n forman també molts d'altres de contorns y extensió variadíssims, quan topan, se fregan ó s'encreuhen dos ó més corrents d'onas ethéreas iguals ó diferents. Alashoras, tocant un ó més átoms, segons las velocitats que portan y els angles en que las corrents se troban, se forman moltas menas de moviments ondulants ab abundancia   —[85]→   de remolins de substancia ultra-gaseosa, per l'istil dels vulgars bufaruts, mánegas, etz., atmosférichs, enclohent centres d'absorció de formas originalíssimas y d'una forsa atractiva moltas vegadas assombrosa. Per assegurarvos de lo que dihem, agafeu dos aparells, un d'ells sense tija, y poseulos no gayre lluny l'un del altre (FIG. 13.ª) tombats de manera que las corrents d'aire eixint ab forsa igual de llurs bocas, arribin al cos atómich encreuhadas de primer, després tot just fregantse, més tart topant per meytats, en acabat que 's topin de ple y tornéu á comensar ab una corrent forta y l'altra flaca   —[86]→   trobantse en las direccions d'avans y en direccions novas, etz., etz. A cada manera distinta de tocarse las corrents, analiseu els jochs que 'n resultan, valentvos de l'hélice H y del tubet V. Es una feyna de cuydado y paciencia, pero tingueunhi, que vos en alegrareu. Als pochs ensaigs ben fets, veureu cosas que se vos presentarán moltíssim més instructivas y interessants de lo que hagueu pogut imaginarvos llegint las nostres breus y pobres esplicacions. Alashoras vos fareu cárrech de que las formas dels espays d'absorció que poden existir, son infinitas, y las diferents forsas atractivas que 'n poden resultar, innombrables. Esplicarlas á n'aquí, es un trevall impossible. Ni estractadas se podrían fer cabre en molts llibres. Hem d'acontentarnos, donchs, donantne idea per medi d'alguns exemples experimentals, posant en evidencia lo que pera nosaltres ve á esser aquí objecte principal, aixó es: que las forsas atractivas en exercici entre las partículas de materia ponderable components de tots els cossos coneguts, no son forsas permanents ni generals propias de las partículas, sino forsas circunstancials degudas á l'influencia de moviments de la substancia ethérea relacionats ab las condicions naturals de las partículas ponderables á qui dits moviments dominan.

  —[85]→     —[87]→  

Ja hem ensenyat com una ona ethérea pot naturalment esser causa de l'unió de dos cossos atómichs de forma de pirámide en un nou cos de forma octaédrica. Aquest cos nou exposat al enérgich impuls d'una ona ó pulsació ethérea de periode igual al que l'hi correspon en rahó de sas particulars condicions, ocasiona un complexe de moviments molt semblant al dibuix de la FIG. 14.ª

En arribant la ethérea ona á la sólida doble pirámide, se parteix en quatre canals que van separantse fins al pla de las bases y acostantse fins al punt a dessobre el vértix de la pirámide superior. Al trobarse á allí, topan tots quatre plegats y de rebot s'allunyan   —[88]→   uns d'altres, empenyent y fent apartar la ultragaseosa substancia del voltant, fins que aquésta es prou comprimida y els fa recular desviantlos y conduintlos á aplegarse novament en el punt a'. Allí hi tenen els canals una segona topada ab el seu consegüent rebot y altra volta 's separan pera tornarse á trobar en el punt a", continuant aixís llur camí en ondulacions consemblants tant com dura l'energía del impuls que 'ls ha fet comensar. Els punts de convergencia a, a', a", son naturalment centres de compressió en els que hi ha excés ó sobras de materia. En cambi 'ls espays limitats pels quatre canals en els indrets b, b', b'', son llochs d'absorció, centres d'atracció cap als que han d'anar á caure 'ls cossos lliures qu'hi estigan á la vora. De modo que habenthi aprop partículas independents de formas y magnitut iguals á las del cos octaédrich qu'ha ocasionat la formació d'aqueixos centres, serán portadas y fetas encabir á dins dels llochs absorbents b, b', b'', en una disposició semblant á la que marca la FIG. 15.ª, omplintse,   —[89]→   com es natural, de primer el lloch buyt b més propvehí del lloch ple, després b' que'l segueix, en acabat b'', continuant aixís omplintse tant com hi hagin llochs y partículas pera encabirshi.

  —[88]→  

No s'ha pas d'esforsar gayre l'intel-ligencia pera compendre que las esmentadas expansions y condensacions de la substancia ethérea han de propagarse naturalment no sols en el sentit ó direcció única figurada en el darrer dibuix, sino en tots sentits del espay formant com un ordenat capdell de   —[90]→   punts de compressió limitant espays absorbents apropósit pera contenir cada un una partícula octaédrica igual á la dels experiments. La FIG. 16.ª representa la secció d'un capdell aixís, ensenyant algunas partículas ponderables disposadas en agregat. Aquí hem de fer remarcar que tots els agregats extenen al voltant l'influencia dels moviments ethérichs avinguts ab els moviments de las partículas que 'ls componen. Aixó aclara un bon nombre de secrets de la Naturalesa, un d'ells, p. e., el perque un cristall de sulfat de sosa, en l'experiment del Professor Tyndall¹⁴ fa arrencar la cristallisació del sulfat igual qu'está en disolució freda sobresaturada.

Acabém aquest punt recordant que las partículas que componen agregats no están en contacte seguit ni inmediat. Al revés de las partículas de las combinacions químicas que, com se veurá més endavant, están en contacte inmediat tan durader com l'existencia de las mateixas combinacions.

  —[91]→  

A l'idea del origen dels agregats ab la manera de tenir disposadas llurs partículas, hem d'afegirhi els conceptes diferents que s'han de tenir dels distints estats d'agregació en que 's troba la materia ponderable de la Terra.

Ja se sab que l'hydrógen gaseós portat á la temperatura de son punt crítich y baix una pressió determinada, cambia d'estat, passant d'un salt á líquit. Aquest salt proba que 'ls moviments dels átoms de dit cos al estat de gas, deuen esser uns, y al estat líquit han d'esser uns altres de formas y extensions molt diferentas. Perque si fossin de formas consemblants en els dos estats d'agregació y no més se diferenciessin en llurs extensions, el traspás de l'un á l'altre estat s'efectuaría mitjansant una simple reducció de trajectorias. Aquestas s'haurían d'anar escursant en la proporció que s'anessen enxiquint els espays á que 'ls átoms fossen circunscrits. Ab compressió regular y seguida, la reducció 's faría ordenada y continua, venint el cambi d'estat d'agregació sense cap mena de salt. No venint   —[92]→   aixís, l'idea de la simple reducció de trajectorias es un absurdo. Repetim, donchs, que'l salt del punt crítich, proba que 'ls moviments de las partículas del hydrógen, y qui diu hydrógen diu qualsevol altre cos gaseós, son molt distints dels de las mateixas partículas formant cos líquit. Y com que dit salt apareix també al traspassar els cossos del estat líquit al estat sólit, es indubtable que 'ls moviments de las partículas de cossos líquits, son també distints dels de las partículas iguals de cossos sólits. Aixó que proban els salts dels punts crítichs, ho confirman els diversos espectres d'un mateix cos en diferents estats d'agregació. Els gasos donan espectres de ratllas solas, provenint de las oscilacions particulars de llurs átoms ó moléculas. Els espectres dels líquits se manifestan en una faixa composta d'un remat de ratllas, revelant gran varietat de moviments, uns propis y altres estranys á las partículas dels cossos. La especial disposició de colors y de efectes térmichs del espectre continuu dels cossos sólits, assenyala diversitat de moviments, concordants uns pochs, y els demés desavinguts ab els moviments característichs de llurs partículas. Notis que pera ferse ben bé cárrech de las diferencias existents entre 'ls espectres d'un mateix cos en distints estats d'agregació, es precís examinar totas las seccions dels espectres, las visibles y las invisibles.

Algunas vegadas hem llegit y vist figurar en obras d'homens d'indiscutible saber, que las partículas ponderables dels cossos al estat gaseós, recorren   —[93]→   l'espay distribuídas sense cap ordre determinat. Aixó no pot ser. Perque allá ahont l'ordre falta, hi ha desordre, y en habenthi desordre, reyna 'l cáos. Y en els gasos no hi ha cáos ni res que s'hi assembli. Lo que sí hi ha, son ordres de distribució tan complicats, que ab els coneixements d'avuy, es molt difícil aclarí 'ls d'una manera acabada. Mes el no poder, per are, enténdrels á la perfecció, no 'ns priva pas d'endevinar y creure que son ordenacions positivas, regularment entrellassadas, sense las quals no hi ha medi d'esplicarse racionalment la difussió regular dels gasos, de la que es bon exemple l'homogénea composició del ayre atmosférich en totas parts del mon. Si, persuadits de que las partículas dels cossos gaseosos están repartidas ab ordre, tenim en compte que 'ls seus espectres revelan moviments ethérichs acordats á las oscilacions de llurs partículas, possehits d'una energía superior á la de tota altra mena de moviments, y si recordem ademés que partículas y onas d'Ether corresponents tendeixen sempre á equilibrar llurs forsas, no podem menos de creure que las partículas dels gasos están repartidas entre onas ethéreas amplíssimas, cada partícula en una ona, que las acompanyan y ajudan á mantenirse oscilant en el periode y forma de moviment més adequats á las sevas condicions. Trobantse aixís, tant com no vinga cap influencia estranya que rebaixi ó bati la forsa de las onas d'éther sinchrónicas ab las oscilacions de las partículas, aquéstas disfrutan del máximum de llibertat que en llur vida de relació poden conseguir,   —[94]→   resistint ab valentía tota pressió que tendeixi á alterar 'l ritme, modificar el sentit ó limitar l'extensió dels llurs característichs moviments. Pero quan sobrevé una influencia rebaixant l'energía de las onas ethéreas corresponents á las oscilacions propias de las partículas ó aumentant extraordinariament la forsa d'alguna ó algunas de las altres menas d'onas d'éther més grans, vehinas de las primeras, acaba 'l predomini dels moviments característichs de las partículas y comensa el d'altres varis moviments ethérichs més vastos, que las agafan á remats y las fan moure colectivament -d'acort ab ells- produhint el salt del punt crítich ab lo cambi d'estat del agregat gaseós en agregat líquit.

Per aixó l'espectre de cossos liquefiats, apareix en faixa continua de colors y condicions thérmicas diferents, significant que las partículas en agregat líquit oscilan cada una per sí d'acort ab onas ethéreas de periode igual al seu y, al mateix temps, evolucionan en remats ó collas dominadas per la forsa impulsiva de varias menas d'onas de periodes y amplituts molt més considerables que 'ls de las primeras. De manera que las oscilacions características de las partículas dels agregats líquits, venen á esser no més un petit detall á dins d'un gros conjunt, tenint llur independencia reduhida á una mínima expressió. Els moviments qu'imperan en dit conjunt tenen més caràcter d'arremolinaments que d'ondulacions. Ells sostenen las colectivitats de partículas, y quan la massa es de composició homogénea, las hi imposan formas y cursas d'evolucions   —[95]→   enterament ordenadas. Ho proba la singular facultat que molts líquits tenen de disoldre altres cossos. Es una facultat limitada en cada cas d'una manera diferenta. Apareix més ó menys gran segons els cossos disolvents, els cossos disolts y segons la temperatura de la disolució. L'influencia de la temperatura es remarcabilíssima. Perque indica que l'ordenat teixit d'evolucions dins dels líquits, no es un sol de lligament constant, sino que sufreix considerables variacions ab els cambis de temperatura. Heus aquí un fet que val la pena d'esser tingut molt en compte per la grandíssima influencia que desplega en tota mena de cambis de temperatura dels cossos líquits, inclós els de líquits en vapors.

Els signes espectrals resultants de las evolucions de cossos liquefiats, se troban en la part corresponent á las onas ethéricas de periode més gran que'l propi de las partículas, y en la secció térmica dels espectres.

Quan per una causa qualsevol decau l'energía dels moviments ethérichs que sostenen els remats y las evolucions colectivas de las partículas dels agregats líquits, fins á nivellarse ab la pobre forsa dels moviments ethérichs en correspondencia ab las oscilacions propias d'aquéstas, hi ha un nou salt, un altre punt crítich en el que els remats de partículas es transforman, las evolucions colectivas s'acaban y l'agregat muda d'estat: de líquit se torna sólit.

Las partículas component els agregats sólits, están subjectes á la forsa preponderant de dilatats y   —[96]→   variadíssims moviments ethérichs, que las retenen distribuidas en agrupacions de moltas menas, comunicántloshi l'energía que's manifesta en resistencia á la compressió y á la dilatació, en forsa expansiva -congelació del aygua, id. del bismuth- y en potencia restrictiva com en la solidificació del ferro y de la majoría dels demés cossos. Es molt notable y altament instructiu que aqueixos grans y poderosíssims moviments ethérichs no ofegan may á las petitas y débils onas d'éther corresponents á las oscilacions naturals de las partículas agrupadas. Aixís els átoms y las moléculas de tots els agregats sólits de la Terra, vihuen oscilant sempre poch ó molt en llur ritme propi, com ho demostran llurs espectres á altas temperaturas y ho corrobora la lluminiscencia, ó sia facultat de retornar llum rebuda, que en Dewar descubrí en cossos sólits -fusta, goma, asbest, etz.,- á la baixíssima temperatura del aire liquefiat. També fan dits átoms y moléculas oscilacions seguint las cursas y els ritmes dels grans moviments del éther que las retenen distribuidas en grupos, seccions y divisions.

Quan els agregats sólits se componen en condicions enterament normals, las formas dels grupos -sobretot primaris- de partículas, guardan relació ab las formas d'aquéstas, essent, comunment, las primeras, reproduccions ampliadas de las segonas. Si la solidificació dels agregats s'efectúa habenthi gran desequilibri entre las energías de las onas d'éther avingudas ab las partículas, y d'altre ó d'altres moviments ethèrichs presents al temps de   —[97]→   compondres els agregats, relativament més poderosos que ditas onas, las formas dels grupos primaris y dels superiors poden arribar á esser del tot distintas de la forma original de las partículas que 'ls componen, pel motiu d'esser aquéstas fetas encabir per forsa á dins d'espays d'estranyas formas produhidas pels refrechs y topadas de las desiguals onas ethéreas contra las partículas y contra sí mateixas. En tals cassos resultan agregats anómals que no més están segurs el temps que dura l'excepcional energía dels moviments ethérichs á qui deuen llur violenta constitució. Faltant dita energía están sempre á punt de desferse com ho veyém, p. e., en las gotas de vidre -perlas venecianas- refredadas molt depressa, que s'esmicolan instantáneament al sufrir un petit cop; en eynas d'acer excessivament trempadas, que aviat s'esquerdan ó cauen á bossins al esser fetas servir; en minerals cristallisats -augit, cordierit, nephelin, nosean, etz.- que venen sufrint desde sigles una notabilíssima transformació á fi de posar llurs estructuras arregladas á las condicions d'extensió y forma dels moviments ethérichs actualment dominants aprop d'ells. Tot aixó ensenya que las partículas dels agregats sólits están sotmesas á la influencia de varias onas ó moviments ethérichs plegats. Els uns constituiren la normalitat regnant en el lloch y temps de compondre's els agregats, quals partículas varen fer distribuir alashoras conforme á llur manera d'esser. Els altres corresponen á la normalitat dels llochs y temps en que 'ls agregats son descompostos ó fets   —[98]→   transformar pera que ajustin las estructuras á las particulars condicions d'ells. Tota causa curta ó llarga de diferencias entre uns y altres moviments, es també causa de diferencias en la manera d'estar disposadas las partículas dels agregats. Ho proban varis cossos, p. e. el plom, qu'á temperaturas ordinarias se deixa aixafar y brincar sense redressarse, mentres que á la temperatura del aire liquefiat se fa enterch y vibrant com el mellor acer y el bronze més ben ensopegat. Igualment proban lo que hem dit, el pas tan diferent que molts cossos donan á las corrents eléctricas, segons las temperaturas en que están. Ademés, ho ensenyan també alguns cossos transparents, p. e., el vidre comú, irregularment escalfat, posat á refredar entremitj del polarisador y l'analisador del polariscop. De manera que la constitució dels cossos sólits no es pas una, fixa pera cada cos, sino que está subjecte á variacions més ó menys considerables tan seguidas y constants com constants y seguits son els cambis d'estat magnétich, de llum y fosca, de calor y fret, qu'en l'eterna successió d'edats, d'estacions, de dias y de nits se fan sentir per tota la Terra.

  —[99]→  

Els cossos que presentan diferents estats al-lotrópichs, han de tenir las partículas de forma apropósit pera poder ser disposadas naturalment de tantas maneras distintas com estats diferents presentan. Aixís, donchs, las formas de las partículas es el factor principal pera la realisació de dits estats.

El carbon, p. e., que en estat d'extrema subdivisió, apareix francament negre ab tacte de finíssima pols; que en estat cristallí fullós es d'un negre grisench ab el conegut tacte de llápis; y que cristallisat en doble pirámide quadrada -octaedre regular- es transparent com aygua pura y més dur que cap altre cos conegut, ha de tenir una forma que permeti á lo menos podé'l disposar en agregats de las condicions d'aqueixos tres estats al-lotrópichs diferents. ¿Quina forma será aquésta? Al nostre entendre, la d'una pirámide meytat del octaedre en que sol presentarse cristal-lisat dit element.

Ab cossos aixís, de forma igual á la pirámide usada en algunas de las nostras experiencias darreras, es fácil donarse compte de las tres menas d'estats al-lotrópichs naturals del carbon.

  —[100]→  

Al descompondres estructuras orgánicas en fochs escassos d'oxygen, els átoms de carbon deslliurats que no troban altres átoms diferents ab qui associarse, se combinan entre sí mateixos component octaedres regulars si hi concorren onas ethéreas prou enérgicas pera ferlos combinar, ó sino, se quedan senzills. Combinats ó sense combinar, en perdent el calor, ó sía l'energía dels moviments que'ls tenen volatilisats, se depositan sense ordre estructural apreciable, fan una pols en la que las partículas de carbon hi están á semblansa dels grans de sorra en una platja, component un conjunt sense simetría que no deixa passar poch ni molt las onas de la llum. Per aixó apareix enterament negre. Tal es el primer estat al-lotrópich del carbon.

  —[101]→  

Quan els átoms del susdit element están combinats en parellas de forma octaédrica regular, dominadas pel poder atractiu provenint de grans moviments ethérichs de ritme concordant ab lo propi d'ellas y de forsa totjust suficient pera obligarlas á   —[102]→   agregarse, pero no bastant pera imposarse y dominar sobre tota altra mena de moviments presents, l'influencia d'aquestos moviments darrers, fa cambiar la forma dels moviments primers, essent causa de que las parellas s'acostin y s'arrenglerin en una disposició molt semblant ó idéntica á la indicada en la FIG. 17.ª, component l'agregat del estat al-lotrópich segon.

  —[101]→  

Els mateixos factors que causan l'agregat del segon estat al-lotrópich, poden causar el tercer. Pero per aixó es indispensable que'ls moviments ethérichs en concordancia ab las binarias partículas, tingan energía de sobras pera imperar en absolut sobre tota altra especie de moviments, ó be si no 'n poden tenir tanta de sobras, que tingan la suficient pera poder dominar y, ab el concurs d'una més ó menys gran pressió, fer disposar las octaédricas partículas en agregat diamantí, FIG. 18.ª, que constitueix l'estat al-lotrópich tercer del element carbon.

  —[103]→  

La corrent d'ayre dirigida contra las quatre caras triangulars de la nostre pirámide, va causar un fort enrariment de la gaseosa materia de sobre la base, FIG. 10.ª, produint un extens lloch absorvent en el que s'hi encabí un altra pirámide igual, ab sa base perfectament ajustada á la base de la primera. Las dos pirámides aixís unidas componían una combinació química binaria, feyan una molécula formada en doble pirámide, nou cos octaedre, qu'exposat á l'impuls de l'aérea corrent ocasionava quatre centres d'enrariment de la materia atmosférica, FIG. 12.ª, constituint altres tants llochs d'absorció expressos pera atraure y retenir ben segurs quatre nous cossos de grandaria y forma adecuadas á llurs especials condicions. Dada la índole dels moviments aérichs causants dels referits llochs d'absorció, els cossos nous que caiguessen á dins haurían de quedar adossats als plans de las caras superiors del octaedre molecular, component aixís una nova combinació química, una molécula nova quina massa sería la totalitat de las massas dels quatre cossos nous y del cos octaédrich plegats.

  —[104]→  

Notis be que 'ls cossos atómichs component las combinacions químicas referidas, están en contacte inmediat y seguit. Reclamem atenció per aquest, que molts considerarán petit detall, perque en interés del avens científich, hem de combatre y fer abandonar la general creencia de que totas las partículas dels cossos, inclosos els átoms combinats en moléculas, vibran sense tocarse seguidament. Si aquesta creencia tingués fonament natural, els átoms de cada molécula deurían trobarse separats per certa distancia que 'ls permetés, á lo menos, poder vibrar sense destorbarse uns á altres. Pera mantenir la distancia aquesta, caldrían, com sabis eminents han suposat, las accions simultáneas de duas forsas naturals contraposadas, l'una d'atracció y l'altra de repulsió, equilibrantse mutuament. En el cas d'esser la suposició certa, es evident que qualsevol tercera forsa que 's posés á ajudar l'acció d'una d'aquellas duas, descompondría l'equilibri, fent cambiar inevitablement la distancia ó las distancias d'entre 'ls átoms de la molécula. L'ácit nitrós (N2 O3), p. e., á la temperatura ordinaria, hauría de tenir sos cinch átoms separats per una distancia que, no variant la temperatura, deuría engrandirse quan la pressió disminuís y enxiquirse quan la pressió aumentés per sobre la d'una atmósfera. Y al engrandirse ó enxiquirse la distancia interatómica, la major ó menor separació dels átoms deuría inevitablement ocasionar una rebaixa ó un aument proporcional en el periode d'oscilació de la molécula, en virtut de la lley mateixa, que un més   —[105]→   gran ó més petit allunyament entre 'ls components a, a', a'', a'", a'"', del complexe FIG. 19.ª, faría rebaixar ó apujar 'l periode d'oscilació d'aquést.

De modo que si fos veritat la suposada separació dels átoms de las combinacions químicas, sempre y quan variés la pressió pesant sobre l'ácit nitrós del nostre exemple, ó parlant en general, pesant sobre tot cos compost gaseós, tindría de variar també 'l periode d'oscilació particular de las moléculas que'l componen. Y aixó no passa may. Las moléculas, igual que 'ls átoms, tenen cada una no més un periode d'oscilació natural, dependint de sas condicions de massa y forma, que ab molta ó ab poca pressió, es constant mentres subsisteix la molécula. Aqueixa constancia del periocle d'oscilació, proba   —[106]→   constancia de volúm, unió seguida, contacte no interromput entre 'ls átoms de la molécula, excluhint tota suposició racional de separacions interatómicas variables á causa de la inestabilitat d'equilibri entre forsas que á cada instant s'haurían de desequilibrar.

Podem, donchs, fixar com á distintiu natural de las combinacions químicas ponderables, el contacte inmediat y seguit que hi ha entre 'ls átoms que las componen.

  —[107]→  

Pera descubrir el gran secret del origen de las diferentas capacitats combinativas ó diferentas atomicitats dels cossos, no més hi ha una clau: la diversitat de formas de las partículas ponderables. Mentres aquesta clau no ha sigut sabuda, el secret no ha pogut esser descubert. Pero tenint la clau, se té totseguit l'origen de ditas atomicitats.

Després d'un trevall que no 's pot ponderar, s'ha conseguit determinar que la partícula de carbon, p. e., posseheix una quadruple atomicitat ó capacitat combinativa; es á dir que pot combinarse químicament ab un, ab dos, ab tres ó ab quatre átoms d'un altre ó d'uns altres elements. Aquesta propietat prové principalment de la especial forma de dita partícula y de las més importants onas d'éther complementarias, derivadas d'ella. Com qu' es pirámide de quatre caras iguals, fa que's produheixin quatre espays en els que hi ha enrariment de la materia, y en consecuencia, forsa d'atracció tendint á fer entrar y retenir á dins de cada espay, una nova partícula capassa d'encabirshi convenientment.   —[108]→   En tenint els quatre espays ocupats, el carbon está complert. Per aixó sa atomicitat ó capacitat combinativa máxima, es quadruple. Aquí ve be remarcar, que las diferentas atomicitats se poden convertir en aussiliar eficacíssim dels signes espectrals, pera guiar 'ls trevalls d'investigació encaminats á precisar las formas de las partículas dels cossos. Un cos que tinga una sola atomicitat y dongui un espectre molt senzill, indicaría que sas partículas tenen caras, arestas y puntas limitant formas que de cap manera poden donar lloch á ferse més que combinacions químicas binarias, de partículas iguals ó de partículas diferentas. Cossos que tingan atomicitat doble, y dongan un signe espectral un xich variat, farán creure que llurs partículas son d'una forma que, segons el sentit en que baten ó son batudas del éther, ofereixen unas vegadas una, y altres vegadas duas caras, sobre las que s'hi poden produhir alhora espays absorvents, y emplassarshi la partícula ó las partículas diferentas ó iguals ab qui 's poden combinar. Partículas de capacitat combinativa triple y signe espectral més complicat, haurán de tenir encare més arestas y puntas y á lo menos tres caras sobre las que s'hi pugan situar convenientment altres tantas partículas novas. Y aixís seguint: com més gran siga 'l número d'atomicitats d'un cos y més complexe y irregular son espectre, més complicada ha d'esser la forma de las partículas que 'l componen.

Tenint aixó en compte, y guiats per varias altres importants consideracions, entre ellas las de poder   —[109]→   compondre naturalment una molécula binaria de forma idéntica á la del comú octaedre diamant, y la de trovarhi la rahó de la pluralitat y diversitat de ratllas espectrals características del carbon, varem creure haver de representar son cos atómich ab la senzilla pirámide quadrada dels nostres experiments.

  —[110]→  

Mitja dotzena d'anys enrera, quan encare no havíam caygut batuts per la malaltía que deturá 'l curs dels nostres més preuats trevalls, teníam l'intenció de publicar, no un, sino alguns resultats d'estudis referents á las formas probables dels átoms del ferro, del sofre, del oxygen y del nitrógen, ab llurs efectes en la evolució natural de la materia ponderable. Avuy per avuy, aixó no pot esser. Ab prou feynas hem conseguit mitj coordinar y apuntar bon xich mal girbats, els nous pensaments més indispensables pera fer la presentació d'un resultat, d'un patró sól qu'hem volgut sigués la forma ab efectes del element carbon, perque té la ventatja de conduirnos de las més senzillas á las més complicadas combinacions químicas en las que hi ha pera aclarir una de las qüestions que més han dat que pensar á las eminencias científicas del sigle darrer.

En els nostres primers estudis de química, ens ensenyaren á escriure las combinacions químicas   —[111]→   ab pesos equivalents. Poch després, ens ensenyavan á doblar 'ls equivalents d'alguns cossos y á posar al mitj de llurs inicials una ratlla travessera á fí de distingirlos dels que no havían sigut doblats. Escoltant las esplicacions del mestre referents á l'innovació, aprenguerem que 'ls equivalents ratllats, corresponían á átoms dobles, es á dir, á moléculas binarias dels cossos. Més tart varem notar que molts químichs prescindían de la ratlla convinguda y consideravan als números doblats dels equivalents com l'expressió justa de senzills pesos atómichs. El motiu d'eixos cambis, se fundava en resultats obtinguts estudiant els cossos al estat gaseós; l'objecte práctich era agermanar 'l sentit de las fórmulas químicas ab el sentit dels nous conceptes sugerits pels processos analítichs y sintétichs d'un bon número de combinacions químicas.

No hi ha dubte que l'objecte 's conseguí, sino en lo essencial en lo aparent, ab l'adopció dels nous pesos atómichs que tant han contribuit al progrés dels estudis químichs. Lo qual no vol dir que dits pesos atómichs sían els més indicats pera expressar la veritat justa de la manera d'estar compostas las combinacions. Se'ns dirá qu'els antichs equivalents eran encare menos indicats qu'els nous pesos atómichs. Tal com s'els empleava primitivament, es clar que ho eran; pero assenyalats ab la ratlla travessera, quan convé representar moléculas binarias d'átoms iguals, els equivalents serveixen més be que 'ls pesos atómichs pera expressar la veritat de las combinacions.

  —[112]→  

Es menester ferse cárrech de que 'ls equivalents significan alguna cosa més que la relativa importancia de las massas de las partículas dels cossos elementals.

Lo que s'en diu pes d'un átom ó d'una molécula, no es, en realitat, cap atribut propi de la una ni del altre; es l'efecte d'un sens fí d'impulsos de la substancia ultra-gaseosa, d'una freqüencia tal, qu'obran semblant á una forsa continua empenyent las partículas cap al centre de la Terra. Tireu á una corrent d'aygua varias esferas de midas diferents. Pareulas d'una á una y observareu que la continuada empenta de l'aygua las hi dona una forsa ó pesantor, que medida, resulta molt aprop de proporcional al área dels cercles máxims de las esferas. Una cosa per l'estil passaría á las partículas ponderables elementals empengudas pels moviments del éther que causa la pesantor, si siguessen totas de forma esférica. En tal cas, els números de llurs equivalents, expressarían l'importancia relativa de llurs massas. Pero no essent ditas partículas de forma esférica, llurs equivalents han de correspondre per forsa á l'importancia de las massas y també á l'importancia de las formas. Aguantant á dins d'aygua corrent cossos com códols, tronchs, canyas, etz., posats unas vegadas de pla, altres de costat y altres de punta contra la corrent, s'apren aviat que de las dos importancias ditas la segona es principal, ja que ademés de tenir grandíssima influencia en la determinació dels pesos equivalents, es el factor que, com s'ha esplicat en altre   —[113]→   lloch, decideix las atomicitats ó capacitats combinativas que poden tenir 'ls cossos,

Massa y forma imprimeixen, cada una á sa manera, carácter als moviments ethérichs que planteijan y resolen las combinacions de las partículas ponderables. Conegudas las influencias diferentas d'una y altra cosa, s'esplica naturalment, perque un átom de carbon, p. e., apareix tan satisfet en el sulfur de carbon ab dos átoms de sofre, com en l'ácit carbónich ab dos átoms d'oxygen, com en el methan, ab quatre átoms d' hydrógen.

La especial forma dels átoms de carbon els fa estar sempre disposats á combinarse de preferencia uns ab altres, en moléculas binarias. Combinats aixís, las onas ethéricas de condicions apropósit pera ferlos associar á altres átoms diferents, no poden produhir sobre de cada molécula més que quatre centres d'atracció, quatre espays capassos de contenirlos. Vingan d'ahont vulgan els impulsos de las onas, ja sía en el sentit del axe, ó en sentit escaire ó inclinat al mateix, els efectes serán, en lo essencial, sempre idéntichs: quatre caras ab llochs d'enrariment en els que s'hi poden situar altres tants cossos diferents. Aixís una molécula binaria de carbon combinada ab quatre partículas distintas, ha d'estar del tot complerta ó satisfeta. Si las quatre partículas son átoms de sofre, la combinació resultant es sulfur de carbon; si son átoms d'oxygen la combinació feta es ácit carbónich, si son átoms de hydrógen la combinació es methan, com ho indican els següents dibuios. FIG. 20.

  —[114]→  

Las tres combinacions complertas tenen una mateixa estructura. Se diferencian no més en que els quatre átoms combinats al carbon son en cada una d'una especie diferenta. S'haurían, donchs, d'expresar totas tres d'un modo semblant, que, pera estar perfectament ajustat á las seuas composicions, tindría d'esser ab el signe del carbon ratllat pel mitj en senyal d'átom doble ó molécula binaria seguida dels quatre átoms diferents de cada combinació aixís:

∈S4	∈O4	∈H4
Sulfur de Carbon	Acid Carbónich	Methan

  —115]→  

Aquestas fórmulas naturals á més de donar idea exacte de la composició de las moléculas, facilitan la intel-ligencia del interessant joch de las sustitucions dels átoms combinats al carbon, donant novas moléculas de cossos distints. En efecte: comparant els varis termes de las tres combinacions apuntadas, se comprén sense dificultat que tres átoms hydrógens del methan pugan esser sustituits per tres chlors y produir chloroform, FIG. 21, ó que deixant al methan tres átoms hydrógens y cambiantlhi   —[116]→   el quart hydrógen ab un chlor se componga chlormethan. FIG. 22.

Posant fórmulas costat per costat, repareu quinas sont, si las d'equivalents ó las de pesos atómichs, que s'avenen mellor al sentit de las que nosaltres doném en calitat de naturals.

	Sulfur de Carbon	Acit Carbónich	Methan
Equivalents	CS2 X 2 = C2S4	CO2 X 2 = C2O4	C2H4
Naturals	C2S4 = ∈ S4	C2O4 = ∈ O4	C2H4 = ∈ H4
Pes. Atómichs	CS2	CO2	CH4

  —[117]→  

Recordis que aquí y sempre, las inicials del carbon ratlladas pel mitj, representan moléculas octaedres del mateix cos.

Probablement s'ens demanará per quin motiu creyém han d'esser dobladas las moléculas del sulfur de carbon y del ácit carbónich, de las fórmulas en equivalents y naturals. Per més d'un. De primer, perque aixís ho ensenya la composició natural de una y altra combinació. Y, després, perque si la molécula d'ácit carbónich sigués composta d'un átom de carbon y dos d'oxygen, la molécula d'óxyt de carbon s'hauría de compondre d'un átom de carbon y un átom d'oxygen, com se suposava avans y s'indica en las següents figuras. - FIG. 23.

Tenim ja demostrat experimentalment que 'ls   —[118]→   átoms de carbon, en virtut de llur especial forma, sont més propensos á combinarse entre ells mateixos de dos en dos, que no pas ab altres átoms distints. De modo que la composició de la molécula CO2 es dificilíssima pera no dir impossible. Y si la molécula CO2 = ácit carbónich, es dificilíssima ó impossible de compondre, ¿qué direm de la molécula CO = óxyt de carbon? Aquesta no solsament sería dificilíssima de ferse, sino que si per una rara coincidencia d'excepcionals circunstancias arribés á compondre's, no 's podría conservar á causa d'estar complertament desequilibrada.

En circunstancias normals, l'óxyt de carbon no més pot existir estant equilibrat. Y pera tenirlo equilibrat es indispensable afegirlhi un segon átom d'oxygen que contrabalansi al primer. Pero ab dos átoms d'oxygen ya no sería óxyt de carbon. Pera que ho fos, caldría afegir un nou átom de carbon á la combinació y alashoras ja resultaría la nostra equilibrada pero no complerta molécula natural, FIG. 24, del óxyt de carbon.

Havent d'esser doblats els antichs termes equivalents de la molécula incomplerta d'óxyt de carbon, es clar que també han d'esserho els de la combinació química complerta, FIG. 25, ácit carbónich,   —[119]→   devent expressarse formulada ab C2 O4 = ∈ O4, com s'ha ensenyat avans.

***

Importancia del Equilibri en la composició del Ácit Cyanhydrich

Es curiosa la sustitució de tres átoms hydrógens del methan per un sol átom nitrógen conforme l'indican las fórmulas en

Els partidaris de la teoría dels pesos atómichs, sostenen que la sustitució se realisa y la nova combinació te vida propia perque al sortir tres átoms hydrógens del methan, la quádruple atomicitat del seu carbon queda no més satisfeta en una sola quarta part, restant, per consegüent, tres parts en disposició de pendre ó tres átoms diferents mono-atómichs ó   —[120]→   l'equivalencia d'un sol átom triatómich com es el nitrógen. Heus aquí el schema aclaratori de l'explicació derivada de l'hipótesis dels pesos atómichs.

El nostre criteri respecte la mateixa sustitució es totalment distint. Comensém pera entendre que lo que 's diu combinació ab sa atomicitat enterament satisfeta com el methan, es senzillament una molécula equilibrada y complerta. Quan se l'hi prenen tres átoms hydrógens, queda desequilibrada y ademés incomplerta. Encare aixó darrer no sería obstacle pera sa existenria, mentres pogués tornarse equilibrada. Ja hem vist que l'óxyt de carbon, p. e., ab tot y esser una molécula incomplerta, pot existir y existeix sense inconvenients, perque té la condició essencial d'esser una combinació perfectament equilibrada. Igual condició adquireix el reste de la molécula de methan al que s'han tret tres átoms hydrógens y se'n   —[121]→   hi ha donat un sol de nitrógen posat com marca la FIG. 26; pera compondrer ácit cyanhydrich.

Es clar que baix aquest nou punt de vista nostre, l'atomicitat major ó menor que puga tenir 'l nitrógen, res significa pera la combinació. En estant aquésta equilibrada y sostinguda per onas d'éther suficientment enérgicas y de condicions corresponents á las sevas, no hi ha perill que decaiga: té segura l'existencia. Pero si la combinació no pogués estar en equilibri, tampoch podría durar, perque sense ell no hi ha garantía d'estabilitat possible. Sempre y quan circunstancias generals son favorables á la composició d'una molécula de termes desequilibrats, sense haverhi modo d'equilibrarlos ab l'adició d'átoms ó moléculas diferents, las onas d'éther en correspondencia ab la combinació desequilibrada inician, y, en no mancántloshi forsa pera engrandirse convenientment, completan l'equilibri fent combinar entre sí las moléculas desequilibradas.

Influencia del equilibri en la composició del Aethan

Aixís passa, p. e., ab las moléculas methans de las que se'n ha sustret un átom hydrógen. Quedan   —[122]→   reduhidas al reste -FIG. 27 - que's diu methyl, reste que, desequilibrat com es, no pot subsistir tot sol. D'aquí ve que fácilment se combina ab sí mateix á parells, pera compondre'l nou cos -FIG. 28- aethan perfectament equilibrat y complert.

***

La necessitat d'Equilibri afavorint la formació del Propan

Quan, en presencia de moviments ethérichs proporcionats, se pren á la molécula aethan un átom hydrógen y se l'hi porta en cambi un altre reste methyl -FIG. 29- passa aquest á ocupar 'l lloch que l'hydrógen ha deixat vacant, component la FIG. 30, ó sía propan, de disposició enterament equilibrada.

***

  —[123]→  

La Glycerina obtinguda per sustitucions

Engrandint convenientment el pas y l'amplitut de las onduladas onas d'éther corresponents á la massa y forma del propan, se poden sustituir tres átoms hydrógens d'aquest ab tres radicals hydroxyls, formantse el compost -FIG. 31- glicerina, nou conjunt del tot equilibrat y de vida segura.

FIG. 29.ª

***

D'ahont prové la forsa dels explosius

Els mateixos tres coneguts factors de sempre avinguts y funcionant en condicions adecuadas al cas, operan el cambi dels tres restos ó radicals hydroxyls   —[124]→   ab tres grupos (NO6), constituint la combinació química -FIG. 32- impropiament anomenada nitroglycerina, combinació expressa pera sostenir la veritat de lo avans dit respecte 'ls origens de las forsas aparents dels cossos ponderables. En efecte: la glicerina ∈3H8O6 es un compost enterament passiu; no té cap forsa explosiva. En cambi 'l compost ∈3H5N3O18 en perdent l'equilibri se desfá ab la terrible forsa que tothom coneix. ¿Pot aquésta esser atribut especial dels quants átoms de més que té la combinació? No hi ha cap motiu racional pera pensarho. Y si dita forsa no es atribut particular de dits átoms, ¿qui 'ls la proporciona? Ja ho hem indicat en altres punts del present trevall: moviments del éther de condicions apropósit pera donálsela. La molécula ∈3H5N3O18   —[125]→   ve á ser com una superba torre composta de grossos carreus trets á la forsa del seu llit natural, la terra, y per forsa fets pujar l'un sobre l'altre fins á una gran alsada. Allí están las grossas pedras combinadas en artificiós conjunt, manifestació d'un esfors colossal, suma de moltíssims petits esforsos que 'l constructor ha degut invertir en alsarlas y disposarlas formant totas plegadas un complexe compacte y equilibrat. Mentres dura l'equilibri, dura la construcció. Pero tan bon punt l'equilibri manca, se desfá la torre y sas pedras tornan al seu punt de repós natural, á terra, ab la mateixa forsa colossal que'l constructor había empleat en aixecarlas. Un simil passa ab l'estructura molecular ∈3H5N3O18. Ha sigut pujada á la forsa, y totjust se sosté per l'equilibri entre sos més petits components, els grupos d'aquets, y las onas ethéreas corresponents á cada part y al conjunt de la estructura. En descomponentse l'equilibri, cau l'artifici   —[126]→   montat per la violencia y els átoms de la combinació, atrets ab violencia igual per onas ethéreas corresponents á combinacions naturals més senzillas y mellor adaptadas á llurs particulars condicions, se separen d'un plegat, expansionantse ab tota la forsa invertida avans en ferlos sortir de las combinacions aquellas. Unas menas d'onas ethéreas els havían obligat á unirse y unas altres menas d'onas ethéreas els forsan á separarse, comunicantloshi 'l moviment que 'ls hi dona la tremenda forsa explosiva que tots els hi admirém.

  —[124]→  

  —[125]→  

  —[127]→  

Combinació notable d'átoms de Carbon

De sobras s'haurá observat que totas las combinacions químicas presentadas com exemples pera l'acompanyament dels nostres trevalls, tenen el carbon combinat en moléculas de dos átoms cada una. Aixó que podría esser motiu pera creure bona l'idea de considerar 'l pes atómich de dit cos elemental com l'expressió justa del pes d'una partícula atómica senzilla, no es pas sempre aixís. Hi han cossos, p. e., l'aethylen de fórmula

que tenen els átoms de carbon sense estar combinats en octaedres. Segons la hipótessis que es fonament dels pesos atómichs, l'aethylen es una combinació composta de dos átoms de carbon y quatre átoms d'hydrógen. De las quatre atomicitats de cada un dels dos carbons, se suposa que duas se complen ab la combinació mateixa d'un ab altre, conforme ho indican els dos guions d'entremitj dels carbons dels dos termes de la primera fórmula detallada en pesos atómichs.

Segons la nostra manera d'entendre la combinació, els átoms de carbon del aethylen, no son dos, com fixa la fórmula en pesos atómichs, sino que son quatre com indica la fórmula en equivalents.

Recordis que 'ls átoms de carbon tendeixen ordinariament á compondre moléculas binarias octaédricas.   —[128]→   Agaféu, donchs, dos moléculas d'aquéstas y probeu d'ajustarlas de modo que un cop exposadas als impulsos d'onas per l'estil de las representadas en els nostres experiments, produeixin no més quatre centres ó llochs d'absorció pera'ls quatre átoms d'hydrógen. De segur no trobareu forma de lograrho. Els impulsos d'ondulacions corrent en direcció recta, favorables á la combinació dels átoms de carbon en moléculas binarias, no poden donar 'l resultat que 's busca. Cal recorre á altres menas d'onas ethéreas, p.e., onas espirhélicas. Dadas las cursas especials d'aquestas onas, la combinació dels carbons en octaedres regulars, es questió purament accidental. Poden afavorirla, y poden destorbarla, sense deixar may de fer valdre llur qualitat principal, que es atraure y recullir partículas ponderables, disposantlas de manera que s'enmotllin á las sevas formas y dimensions, y correspongan als   —[129]→   seus moviments. Desde 'l moment que en las onas espirhélicas hi prepondera una forsa distinta de las ondulacions causants de la composició d'octaédres de carbon, aquets han d'esser desfets pels impulsos ethérichs qual cursa y amplitut máxima no sían á lo menos tan extensas com el vol dels octaédres aplegats á dins d'ellas. Un cop separats els quatre átoms de carbon qu'han d'entrar en la composició del aethylen, son fets disposar á dins de l'ona espirhélica com indica la FIG. 33, produintse á demunt de cada átom un sol espay d'absorció al que es atret y retingut un átom d'hydrógen. Aixís quatre carbons y quatre hydrógens, fan la combinació C4H4 que, com se veu, no s'avé poch ni molt ab lo que 's vol indicar ab la fórmula en pesos atómichs, mentres qu'es exactament igual á la expressió de la fórmula del aethylen en equivalents.

  —[128]→  

***

Onas d'ether espirhélicas de gran vol y poca llargada axial, fan compondre las combinacions anulars que de primer descobrí y después deixá ben comprobadas en Kekulé á l'any 1866.

Estructuras químicas en forma d'anells

Buscant aquest sabi 'l modo de precisar l'estructura de la molécula benzol C6 H6 dins del criteri fonamental de la teoría dels pesos atómichs, tingué   —[130]→   la genial idea de que dita combinació no deu esser un complexe recte com indicava la fórmula -C H = C H - C H = C H - C H = C H- alashoras corrent, sino una corona ó anell d'átoms combinats, els de carbon, com marca el schema

Aquesta solució es plena d'enginy, y, creyem nosaltres, justa en quant se refereix á la forma d'anell de la combinació; pero injusta l'esplicació que d'ella donava En Kekulé. Fixat en la atomicitat quadrúple de cada carbon, trobaba dit sabi que la molécula dreta resultaba incomplerta, perque 'ls carbons dels dos termes extrems, tenían cada un no més tres atomicitats satisfetas, sobrantlosenhi una pera satisfer. Aixó li feu curvar 'l rengle dels termes fins á tocarse 'ls dos dels caps, deixant aixís satisfetas las atomicitats que de l'altra manera semblavan sobrar.

El concepte que tenim nosaltres del átom carbon y de lo que son sas atomicitats, ens fa sostenir que'l complexe benzol consta de dotze carbons y sis hydrógens químicament combinats, = C12H6.

Pera que dotze átoms de carbon ofereixin no més sis caras ó plans sobre dels que s'hi pugan produhir altres tants llochs d'absorció apropósit pera atraure y tenir quiets els sis átoms d'hydrógen, han d'estar naturalment combinats en moléculas octaédricas disposadas com indica la FIG. 34. Aixís la forsa   —[131]→   y la forma del remolí de l'ona ethérea que manté 'ls octaedres dels carbons aplegats, no pot proporcionar als sis átoms d'hydrógen més llochs segurs que 'ls de sobre las caras superiors dels sis átoms més aprop del centre del complexe. En consecuencia la expressió natural del benzol ha d'esser

C12 H6 = ∈6 H6

Resulta, donchs, que també aquí la fórmula en equivalents, expressa ab una precissió que no te la fórmula en pesos atómichs, l'estructura natural de la combinació. Ademés, la esplicació senzilla y clara d'aquésta, destrueix l'artificiosa suposició de que'ls átoms de carbon pugan satisferse uns á altres y á un mateix temps ab el vehí d'un costat, una sola, y ab el vehí del altre costat duas atomicitats plegadas.

***

  —[132]→   Dobles nucles d'arremolinaments d'éther bessons, de cursas curvadas per l'estil de las que en Brewster va descubrir á dins dels cossos d'alguns cristalls biaxals, ocasionan, en circunstancias apropiadas la formació de dobles coronas de partículas binarias de carbon arregladas com ensenya la FIG. 35.

Al dessobre de cada carbon doble de la línea de fora s'hi emplassa un átom d'hydrógen constituint tots los carbons y hydrógens plegats el conjunt corresponent á la naphtalina = C20H8 = ∈10H8.

***

  —[133]→  

Nucles d'arremolinaments ethérichs triples, de cursas análogas als anteriors, ocasionan, en condicions apropiadas al cas, la constitució de triples coronas de moléculas octaédricas de carbon enllasadas del modo qu'indica 'l dibuix -FIG. 36,- representant una partícula primaria d'anthracena = C28H10 = ∈14H10. Cal aquí observar que las partículas de carbon, tant si son senzills átoms com moléculas binarias octaédricas, dels complexes químichs anulars de totas menas, no més están en contacte perfet ab els átoms hydrógens ab qui 's troban inmediatament combinadas. Entre las partículas   —[134]→   mateixas, el contacte es, y no pot ser altre cosa, que petit y deficient. Aixó y las raras formas de las onas ethéricas corresponents als conjunts de dits complexes donan en gran part compte de la relativament escassa consistencia de 'ls mateixos. En llurs estructuras hi mancan un xich las condicions essencials de contacte perfet y seguit características de las més comuns y més consistents combinacions químicas de la materia ponderable en la Terra. Heus aquí perque creyem sería més propi dirne complexes químichs que combinacions.

  —[135]→  

Las partículas de materia ponderable components dels cossos coneguts, no posseheixen cap mena de forsa que tinga influencia més enllà del punt ahont ellas se troban. De modo que son del tot errats els conceptes corrents de las forsas d'afinitat, de cohesió, de repulsió, d'atracció y polars, atribuhidas á ditas partículas.

Tot lo que avans se volía aclarar ab el concurs d'eixas artificiosas forsas, s'aclara y s'esplica perfectament ab la superior influencia de la substancia ethérica en els processos de la vida de totas las cosas de la Terra, ab l'íntima relació qu'existeix entre 'ls moviments de las partículas ponderables y els moviments del éther en que resideixen, y ab las funcions naturals dels tres factors ACORT DE PERIODES, DIFERENCIA D'ENERGIAS Y DIVERSITAT DE FORMAS.

Ab sols considerar las duas materias ethèrica y ponderable, tal com en varias parts del present trevall s'ha fet veure qu'están naturalment relacionadas en la Terra, se resolen fácilment moltíssims problemas qu'avans semblavan de difícil solució,   —[136]→   entre ells, per exemple, els de la capilaritat l'elasticitat, la forsa katalytica del platin esponjat y del negre de platin, la forsa atractiva dels cossos imantats y l'oposada tendencia de llurs dos pols, el giro dret ó esquerra que certs cossos donan al plan de la llum polarisada, la refracció senzilla d'uns agregats y la refracció doble d'uns altres, las diferentas velocitats de propagació dels moviments onejants ethérichs al llarch y al través de varis cossos, l'admirable impresionabilitat de la planta sensitiva, la forsa sugestiva de la mirada de molts sers vivents, la singular facultat absorvent del carbó animal y del carbó vegetal, l'influencia del aygua en las combinacions químicas y en las composicions d'agregats per la vía humida, l'extraordinaria frecuencia de la figura ó de la secció exagonal en molts cristalls naturals, la deformació de las estructuras d'altres nombrosíssims cristalls, las diferentas facultats disolvents de l'aygua, dels alcools, ethers, hydrocarburs, á una y á diferentas temperaturas, etz., etz., etz. Repetim que'aquets problemas naturals y molts altres, ja no son gens difícils de resoldre. A lo menos aixís ens ho sembla á nosaltres que, desde ja fan alguns anys, els veyem tan senzills y clars com els més elementals y mellor coneguts de la Ciencia Natural. Ab tot, consti que no tenim pas la presunció de creure'ns que las nostras solucions sían inmillorables. Res d'aixó. No som pas nosaltres qui poguem dir la darrera y justa paraula en aqueixas cuestions. Altres, moltíssims més, haurán encare de treballar sobre 'ls   —[137]→   mateixos punts pera suplir la nostra deficiencia, precisant mellor, determinant d'una manera més perfecte las menas y extensions dels moviments del éther, en relació ab els moviments y menas de partículas de materia ponderable. Si ens hem atrevit á fer l'exposició del resultat dels nostres trevalls, ha sigut perque servissen, no de coronament, sino d'escambell á tots aquells que més intel-ligents y més forts que nosaltres s'afanyan en remontarse ells, y fer remontar als demés cap á la Veritat Natural. Y ens tindrem per ben ditjosos si, servint d'humil escambell, logrem que 's puji un sol del número infinit de graons de l'escala que á Ella porta.

El curs que tots hem de voler pera l'Humanitat, es lo de menos á més, deixant enrera la fosca de l'ignorancia y avansant cap á la llum del saber. Dins d'aquest curs de veritable y sant progrés, no 'ns pot pas venir de nou que la nostra feyna sía imperfecta, com no 'ns pot admirar que als primers intents d'esplicarse 'ls origens de las maravellosas transformacions de las cosas de la Terra, s'acudís al més senzill dels recursos, el de suposar un altíssim poder sobrenatural perque 'ls ulls no 'l veyan y els cervells no 'l comprenían; suprem, perque imperava sobre 'l poder dels homens tinguts per més poderosos, y absolut, perque apareixía obrar moltas vegadas contra 'ls desitjos y fora de las conveniencias de la criatura humana. Ni tampoch ens pot sorpendre que mils anys més tart, al comensarse á coneixe las lleys justas y inflexibles que presideixen els processos de l'evolució de la materia ponderable,   —[138]→   hi hagués una girada cap aquesta materia, concedintlhi una importancia efectiva superior á la de tota altra cosa del Univers. Y no 'ns sería d'estranyar, pero sí de doldre, que ab els entusiasmes qu'en els darrers temps han despertat els moviments llumínichs, calorífichs, galvánichs, eléctrichs, etz., de la substancia ethérea, se figurés que, llevat d'aquésta, no hi ha en el mon res més digne d'estudi y atenció. Tant equivocat sería pensar are aixís, com ho era, fa un quant temps, no admetre res més important que la materia ponderable, y ho sigué en épocas primitivas el creure en sers inmaterials y en cosas sobrenaturals.

Procúrintse coneixe totas las propietats possibles de la materia ethérica, treballis pera determinar si, com nosaltres creyem, es una aglomeració de materias diferentas, pero no 's descuidi l'estudi de las propietats també possibles de la materia ponderable. Unas y altres propietats intervenen plegadas tant en la constitució de la criatura humana, com en la de totas las cosas qu'afectan sa existencia, y solament plegadas, poden contribuir á ferla cada día més perfecte, més poderosa y més capassa de fruir á pler la sublim magnificencia de las infinitas maravellas en que 's revela la essencia suprema de son Creador.

	Págs.
Aethan	122
Aethylen	127 y 128
Acer trempat	97
Acit Carbónich	52, 53, 114, 116 y 117
Acit Cyanhydrich	119
Acit Nitrós (N2 O3)	104
Alumina	11
Alumini	11 y 67
Amianto	25
Antimoni	16
Anthracène	133
Aram	25
Argon	28
Asbest	96
Augit	97
Aygua	96
Ayre atmosférich	28 y 93
Benzol	129 y 131
Bismuth	16, 18 y 96
Boz	67 y 68
Brom	68
Bromur de Plata	51
Calci	12, 52, 59 y 67
Cals	52
Carbon	12, 52, 99, 107, 110 y 113
Carbonat de Cals	52
Carbur de Calci	12
Cesí	59
Cordierit	97
Chlor	9, 11 y 49
Chloroform	115
Chlormethan	116
Clorur de Plata	49
Diamant	102
Estany	15
Ferro	10, 17, 25, 53, 96 y 110
Fluor	68
Fusta	96
Glycerine	123 y 125
Goma	96
Grupo (NO6)	124
Hydrogen	11, 26, 28, 67, 91 y 113
Hydroxyl	123
Mena de Ferro	53
Methan	114, 115, 116 y 119
Methyl	122
Naphtalina	132
Nephelin	97
Nitrógen	28 y 110
Nitroglycerine	124 y 126
Nosean	97
Oxyd de Carbon	28, 53 y 117
Oxygen	11, 28, 52, 53, 67, 110 y 113
Plata	49
Plom	16 y 98
Potassi	67
Propan	122 y 124
Rubidi	59
Silici	67
Sodi	60 y 76
Sofre	10, 17, 110 y 113
Sulfat de Sosa	90
Sulfur de Carbon	114 y 116
Trichlorur d'Or (Au Cl3)	9
Vidre comú	25 y 98
Vidre trempat	97
Yod	68
Yodur de Plata	51
Zinc	16

	Págs.
1.ª Dipósit d'aigua ab plan inclinat de tela metálica	34
2.ª Pesses de fusta de formas diferents	72
3.ª Aparell conductor d'ayre ab pirámide atómica ab la base contra l'ayre corrent	73
4.ª Tubet vidre analisador	75
5.ª Hélice analisadora	76
6.ª Onas onduladas principals	77
7.ª Onas en remolí complementarias	78
8.ª Onas accessorias	78
9.ª Pirámide atómica de punta (vertix) contra la corrent	81
10.ª Onas onduladas principals produint la combinació de parells de Carbons	82
11.ª Molécula binaria de C	83
12.ª Espays absorbents produits sobre una molécula binaria de C	84
13.ª Dos aparells conductors d'ayre ab un sol cos atómich	85
14.ª Onas principals productoras d'agregats de moléculas de C	87
15.ª Disposició de varias moléculas ∈ en agregat. (Principi d')	88
16.ª Secció d'un agregat de moléculas ∈	89
17.ª Estat al-lotrópich fullós del C. (Agregat II)	100
18.ª Estat diamantí del C. (Agregat III)	101
19.ª Complexe de bolas oscilant	103
20.ª Sulfur de C, ácit Carbónich, Methan	114
21.ª Methan, Chloroform	115
22.ª Methan, Chormethan	116
23.ª Antigua idea dels Oxyd de C. y ácit Carbónich	117
24.ª Nova idea del Oxyd de C.	118
25.ª Nova idea del ácit Carbónich	119
26.ª Acit Cyanhydrich	120
27.ª Reste Methyl	121
28.ª Aethan	122
29.ª Composició del Propan	123
30.ª Propan	124
31.ª Glycerine	125
32.ª Nitroglycerine	126
33.ª Aethylen	128
34.ª Disposició de las moléculas del Benzol	131
35.ª Disposició de las moléculas de la Naphtaline	132
36.ª Disposició de las moléculas de l'Anthracene	133

	Págs.
Brewster	132
Chladni	72
Dewar	96
Dulong	64
J. M. Eder	61
Kekulé	129
Lichtenberg	72
Malebranche	80
Sir Isaac Newton	22
Antimoni	16
Petit	64
Sir William Thomson (Lord kelvin)	24
Professor J. Tyndall	14, 30 y 90
E. Valente	61
Wheatstone	72
Young	72