Visor de obras.

  —195→  

Trovadors, los que un dia embriachs de gloria       cantareu la victoria, de damas favorits en corts d' amor; Ausias March lo diví, Jordi lo noble,       Febrer, cantor del poble,  5 deixáume l' arpa de las cordas d' or:

l' arpa divina ab que l' amor cantareu       y un dia acompanyareu de las damas las veus angelicals, l' arpa de que vibrar fereu un dia  10       á torrents l' armonía, vencedors coronats dels jochs florals.

Deixáume eixa arpa! Vull cantar la hermosa       més fresca que la rosa que galana s' ostenta en lo jardí,  15 —196→ més bella que una nit suau, placentera,       de dolsa primavera, més bella que lo estel del dematí.

No es més esbelta, nó, que sa cintura,       la palma que frescura  20 y ombra dóna al alarb en lo desert; ni que sa veu, que es d' una lira enveja, dels aucells, que lo vent del bosch oreja, més hermós y més dols es lo concert.

No estima tant la bulliciosa abella  25       á l'encesa rosella de qui en un bes d'amor xucla la mel, no estima tant la llibertat un poble,       ni sos blassons un noble, ni estiman tant los angelets lo cel;  30

com jo estimo á la nina seductora, de tots mos pensaments reina y senyora, que, més que un trono, un temple tè en mon cor, cuant, plena d'abandono, enamorada, sa negra cabellera deslligada,  35 cau en mos brassos gemegant d'amor.

Rodejáume de pomas olorosas!       de cansons amorosas feume sentir los seductors acorts! —197→ Genis alats del bosch, ninfas amadas  40       dels rius y las cascadas, donáume un llit de flors per mos amors!

Y tu que reinas en mon cor, senyora,       nineta encantadora, port de ma vida, de mòn fat estel,  45 escolta la cansó que jo suspiro,       si enamorat deliro mirantme de tos ulls en lo pur cel.

Ton nom me diu lo vent que mou llaugeras       dels olms las cabelleras,  50 ton nom me diu corrent l'aigua del riu: ets tu ma sola gloria y mòn contento,       y tot rumor que sento, ton nom, nineta, ton dòls nom me diu.

Tè de ton nom las lletras adoradas  55       mòn pensament grabadas, com ta imatge grabada está en mòn pit; que sempre ab tu, senyora y reina mia,       jo penso cada dia, jo penso y jo somío cada nit.  60

La ciutat per las planas abandona.       Vina ab mí! Una corona de rosa y gessamí jo't teixiré. —198→ Serás dels camps la reina seductora,       y jo á tos peus, senyora,  65 l'himne sant dels amors entonaré.

Oh! vina, vina ab mi! Lo camp convida,       y allí, sol de ma vida, jo't faré un niu de flors, jo, ton vassall; un niu d' amor entre las flors, madona,  70       com lo sultá no'l dóna á la nina millor de sòn serrall.

Y si dels richs envejas las moradas,       las festas encantadas, las perlas, los diamants, las joyas, l'or,  75 jo tinch més festas que ells y més grandesas,       jo tinch més que ells riquesas, y no só sino un pobre trovador.

Mos jardins són los prats y las montanyas,       mos palaus las cabanyas,  80 hont viuhen la pobresa y la virtut, hont troba'l cor, ferit d'amor y pena,       la pau dolsa y serena que donan lo repós y la quietut.

Mas festas són del cel la galanura  85       dels boscos la hermosora, —199→ los camps daurats al apuntar lo sol, las frescas salzeredas hont s'amaga       y enamorat divaga lo trovador del bosch, lo rossinyol.  90

Mas festas són també, festas hermosas,       las trovas armoniosas dels aucellets que cantan llurs amors, y mos diamants las gotas de rosada       que l'alba regalada  95 exten cada matí sobre las flors.

Oh! vina ab mí, d' amor la més garrida!       Jo vull passar la vida, de desitj suspirant, d' amor planyent, jo vull morir besant los morbits brassos  100       que de mòn cos són llassos, trovas cantant en tendre languiment.

Canten altres del or y las grandesas       las frívolas bellesas, que no'm han d'arrancar ni un sol suspir:  105 jo vull tan sols víurer per tu, senyora,       y al arrivar ma hora, pus d'amor he viscut, d'amor morir.

Jo vull tan sols que grabe una ma amiga sobre ma tomba una inscripció que diga:  110 —200→ «Hic jau de Montserrat lo trovador: un llor volgué per símbol de victoria, mès, si en va'l llor ell demaná á la gloria, l'arrancá almenys del árbre del amor.»

  —202→  

Un ona deya á un altra ona: -«Paremnos! Cansada'm sento.» Y l'altra li deya: -«¡Avant! «Viurer poch es sufrir menos!»

  —203→  

¡Qué hermosa qu' es, ó ninas, la costa catalana mostrant en nit de lluna sas hortas y sas flors, veyent com en sas platjas se romp l' ona galana de perlas incrustada, prenyada de rumors!

O costa catalana, riberas deliciosas,  5 pobladas de planuras de flors y de rosers, mesclant, entre las brisas que passan rumorosas, del mar ab los aromas lo incens dels taronjers;

O costa de ma terra, per mí font de dulsura, ¡qué nits tinch jo passadas sentat en tos sculls,  10 foragitant alegre mas horas d' amargura, per tos espays immensos al passejar mos ulls!

Tas platjas me recordan las nits embalsamadas que al pit donavan forsa y al pensament soport... —204→ Recorts tristos y dolsos, flors ¡ay! ja desfulladas,  15 seréu, mentres jo visca, la vida del mèu cor.

Era una nit. Jo mirava    las claras onas del mar,    pensant en los mariners,    que ajeguts sota dels pals,  20    la claror del alba esperan    per veurer hont són sos llars,    al dibuxarse atrevidas    en lo pur vel del espay,    las enmarletadas crestas  25    del histórich Montserrat.    -«A ballar, ninas, digué    una veu á mos costats,    la nit es fresca y hermosa,    com hermosa nit de maig.»  30

Y á la llum de las teyeras,    que reflectía lo mar,    ab aplauso de las ninas    improvisaren un ball.    Una ni habia... ¡qué hermosa!  35    tota vestida de blanch,    en sos cabells una flor,    en sa cintura un llas blau.    Lo blancór de lo sèu front    era d'escuma de mar;  40 —205→    cada llam de sa mirada    valía tot un serrall.    Era un angelet del cel,    y á cada volta del vals,    com un colom fugitiu  45    jo la mirava passar.    Per' donarli un bes de amor    un rey hauria donat    sos vassalls y sa corona    sos tresors y sos palaus.  50    ¡Qué hermosa la noya blanca!    ¡Qué hermosa en la nit de maig,    al voltejar per la platja    entre las alas del vals,    donant, per jugar, al aire  55    llassos blaus y vestit blanch!    ¡Ay! Y ballava, ballava,    ballava sens descansar,    y la nit era mólt fresca,    y no parava lo ball,  60    y lo vent del Nort venia    rasant las aiguas del mar.

Ja'l sol cubria la terra    ab sòn rich mantell daurat,    y per l' arena rodavan  65    or fòs las onas del mar.    Jo en la platja passejava, —206→    á la noya recordant,    la nineta de la nit    tota vestida de blanch,  70    cuant una veu me digué,    sonant trista á mos costats:    -«¿No saps qui ha mort eix matí,    del sol á lo primer raig?    La nina, la noya blanca,  75    la que ahí ballava'l vals.»

¡Ay! era morta, era morta,    morta la nina del ball,    la que per un bes d'amor    podia á un rey demanar  80    sos vassalls y sa corona    sos tresors y sos palaus!

La enterraren á la nit,    tota vestida de blanch,    en sos cabells una flor,  85    en sa cintura un llas blau.    Vestideta per la festa    la baixaren al fossar.    Sota un sálzer la enterraren    á la nineta del ball;  90    sota'l sálzer de la costa    las willis la trovarán.

—207→

O costa catalana, riberas deliciosas, pobladas de planuras, de flors y de rosers, mesclant, entre las brisas que passan rumorosas,  95 del mar ab los aromas lo incens dels taronjers; tas platjas me recordan las nits embalsamadas que al pit donavan forsa y al pensament soport. Recorts tristos y dolsos, flors ¡ay! ja desfulladas, seréu, mentres jo visca, la vida del mèu cor.  100

  —209→  

Avuy tot es amor. La volta platejada se banya en llum de sol. La brisa enjogassada amorosos gemechs murmura per l'herbeta, estenen los jardins de flors sos richs serralls, lo amor canta en lo cor de ma gentil nineta  5 y canta'l rossinyol en las ombrívols valls.

També era tota amor, ó vida de ma vida, la hermosa dolsa nit, nit de perfums vestida, en que de goig embriach, ab l'ánima abrasada, palpitant á tos peus me arrossegá lo amor,  10 y, mas mans en tas mans, buscava ta mirada, y, mos ulls en tos ulls, buscava lo tèu cor.

Paraulas me vás dir que l'ánima inflamavan, paraulas que com mel tos llabis destil-lavan. —210→ Ma vida hauria dat -¡y á son recort me inflamo!-  15 per poder recullir fins lo aire que al passar en sos plechs s'emportá ton deliciós ¡Jo't amo! que fou, perfum d'amor, la brisa á embalsamar.

Ja may ab més pura flama,    que la fé del cor proclama,  20    á la més garrida dama    ha estimat un paladí,    com jo estimo de las bellas    á la que reina es entre ellas,    com es rey de las estrellas  25    lo blanch estel del matí.

De sòn front, la neu més pura    pót envejar la blancura,    en sos ulls plens de dulsura    pót enmirallarse 'l cel.  30    De sos sguarts las centellas    fan enfosquir las estrellas,    en sos llabis las abellas poden recullir la mel.

Las rosas de més valía  35    de Alep y de Alexandría    no valen la gallardía de la flor del méu amor.    Com busca un racó, soleta, —211→    per fer son niu la oreneta,  40    lo amor dòls de ma nineta    ha fet sòn niu en mòn cor.

Lo amor es foch de la vida    qu'espurneja en la ferida    del ánima adolorida,  45    lo amor ho es tot en lo mon.    Del espay la galanura,    del cel brillant la hermosura    y del dia la llum pura,    amor tenen, amor són.  50

Tots los sers que'l mon habitan    febrils per lo amor se agitan    y á los raigs ardents se irritan    de aquest immens lluminar.    Los aucells d' amor se inflaman  55    y d' amor las feras braman,    los monstruos marítims aman    en las entranyas del mar.

Los aucellets que pidolan,    las papallonas que volan,  60    los insectes que rodolan    per lo espay entre raigs d' or,    en la brisa que suspira    com so perdut de una lira, —212→    diuhen á tothom que 'ls mira:  65    «Fills d'amor, vivim d'amor.»

Flors y plantas aromosas,    rius blaus y selvas frondosas    llansan queixas amorosas,    y saben com l'home amar  70    eixas poblacions enteras    de insectes, monstruos y feras    que viuhen en las esferas,    en la terra ó en la mar.

Los aucells llaugers que passan  75    juntan son bèc y s' abrassan,    las serps mateixas se enllassan    en sòn frenesí amorós.    Fins la pantera, ferida    per lo amor que li don' vida,  80    de sa espantosa querida    reclama un bes voluptuós.

¿Quí al véurer la llum, lo dia,    de terra y cel la armonía,    ple de amor no se extasía,  85    pus tot per amar se fèu?    Font de mel y de dulsura,    tota amor es la natura... —213→    ¿Lo mòn mateix, per ventura,    no es fill del amor de Dèu?  90

Tot es amor. Lo mon sa eternitat proclama com de Vesta en lo altar eterna era la flama. No sols lo cor humá lo foch sagrat conserva: los sers inanimats tenen un cor amant, pus suspira lo amor fins en lo bri de l'herba  95 que estreméixer fa'l vènt cuant passa gemegant.

Tot essencia es lo amor. Emanació divina, per lo mon sos perfums, bell arbre, dissemina. Cuant un' ánima al cel arriba ja, portada pels ángels del Senyor, que l'han pogut salvar,  100 Dèu li pregunta sols al peu de sa morada: -«Bon' ánima, en lo mon has sabut sempre amar?»

Amémnos donchs y amem! Las brisas perfumadas s'emportan en llurs plechs las veus enamoradas. En misteriosos cants, desconeguts idiomas,  105 lo mon cada matí alsa himnes al amor. Lo amor es lo vas pur de essencias y de aromas ahont las donas van á derramar lo cor.

Amémnos donchs y amem! La volta platejada se banya en llum de sol. La brisa enjogassada  110 cants y suspirs tan sols entre las flors favela, estenen los jardins de flors sos richs serralls... —214→ Oh! vina, vina ab mí, ma dolsa damisela, á recorrer ensemps las selvas y las valls.

Al estar en los camps, la brisa planyidera  115 vindrá á balandrejar ta negra cabellera, y ab sa petita veu, veu plena de armonía, tas orellas rasant, murmurará: -«Cor d' or, »jo, indiferent á tot, sola las flors dormia »cuant allí me ha vingut á despertar lo amor.»  120

Las flors, que sént del camp graciosas amoretas, se diu que ánimas són de mortas donzelletas, á sa volta't dirán ab veu que s'evapora, en lo aire sucudint llurs cálzers perfumats: -«La brisa es lo suspir del ánima que plora,  125 lo amor es lo perfum dels cors enamorats.»

Y lo sol ab sos raigs umplinte de llum pura, en sas onadas d' or banyant la vestidura, te dirá: -«Jo que ab foch cuant se presenta arraso, »jo'm sento devorar per amorós ardor,  130 »y cada dia al mon en mòn amor abraso, »que ma llengua es lo foch y lo foch es lo amor.»

Amem, ja que ama tot, nineta deliciosa, amem, buscant dels camps la ubaga misteriosa, y allí respirarem, -atmósfera divina!-  135 sentats sota un dosser de murtra y gessamí, —215→ lo incens dels taronjers, l'olor de la englantina, mesclats ab los perfums de rosa y romaní.

Y, mas mans en tas mans, respirarem ditxosos, y, mos ulls en tos ulls, sentirém, carinyosos,  140 que ab sa veu de perfums la flor diu á la brisa, que ab sa veu de suspirs la brisa diu al sol, y que ab sa veu de foch lo sol que volcanisa se diuhen: «Amem tots! lo amor es lo consol.»

Oh! vina, vina ab mí, la flor de las hermosas!  145 Nadant entre perfums, y sobre un llit de rosas, paraulas murmurant de goig y de ventura, del crepúscul la llum esperarém llavors, que á cubrirnos vindrá ab sa rica vestidura, abrassannos ensemps en un dòls bès de amors:  150

Y com qu'es hora suau que á la dulsura's presta, y es hora per lo cor de emanacions y festa, sentirém palpitar la terra entre armonías, veurém languir de amor los astres en lo cel, y s'umplirá lo espay de dolsas melodías  155 rodant entre torrents de perfumada mel.

Y flors, árbres, perfums, y boscos, rius, cascadas, farán sentir á un temps llurs veus enamoradas —216→ que es hora dolsa al cor, y ab llur secrét llenguatje llurs himnes alsarán, d'amor emanacions,  160 en voluptuós concert, com cotidiá homenatge dels sers y dels no sers, dels homens y dels mons.

1 mars de 1859.

  —218→  

Es ja cap á la vesprada,    vesprada de un jorn de mars;    núvols corren per lo cel,    del cel amagant lo blau,    y són núvols que amenassan,  5    amenassan tempestat.    Ja tot pren un color trist,    color trist montanya y pla,    que la negror de las serras,    de las serras baixa als camps,  10    y 'l vent passa per la plana,    per la plana desbridat,    los árbres mes corpulents    mes corpulents fent vinclar.

—218→

Una noya va corrent,  15    corrent á través la vall;    perlas destil·lan sos ulls,    sos ulls cansats de plorar.    Trova la noya un pastor,    un pastor ab sòn ramat  20    que depressa va, fugint,    fugint de la tempestat.

-Moreneta del Masnou,    moreneta, Dèu te guart.    ¿Ahónt vas per aquest camí,  25    per aquest camí tan tart?

-Digaume, bon pastoret,    pastoret lo del ramat,    ¿n' hauriau vist ma corona,    corona de lliris blanchs,  30    que he perdut anit passada,    anit passada en lo ball?

-Sí que la he vist, moreneta,    moreneta, Dèu te guart.    La portava un caballer,  35    caballer que he vist passar,    penjadeta de la sella,    de la sella del caball. —219→    Moreneta del Masnou, ¡ay! ¡ay! ¡ay!  40    Fulla caiguda del árbre,    ja al árbre no pót tornar.

-Bon pastoret, aixis Dèu,    Dèu vos guarde de tot mal,    com me digau cap ahónt,  45    cap ahónt l' heu vist marchar.

-Per lo bosch y tot depressa,    tot depressa sen' ha anat,    clavant la espuela en lo ventre,    en lo ventre del caball.  50

Y la noya per lo bosch,    per lo bosch va caminant.    Ja n' arriva prop del riu,    prop del riu arriva ja,    y allí trova un pescador,  55    á un pescador assentat.

-Bon pescador, aixis Dèu,    Dèu vos guarde de tot mal,    ¿n' habeu vist á un caballer,    caballer en sòn caball,  60    que portaba ma corona,    corona de lliris blanchs?

—220→

-Sí que l' he vist, moreneta,    moreneta, Dèu te guart,    Al passar bora del riu,  65    bora del riu s' ha parat,    y l' he vist que ta corona,    corona de lliris blanchs,    ha despenjat de la sella,    de la sella del caball,  70    y tot rient á l' aigua,    ell á l' aigua la ha tirat.

-¿Nom' diriau pescador,    pescador per caritat,    cóm podria ma corona,  75    ma corona recobrar?

-Ja se l' ha emportada l' aigua,    l'aigua del riu cap aball.    Cosa que cau en lo riu,    lo riu la porta á la mar.  80    Moreneta del Masnou, ¡ay! ¡ay! ¡ay!    Fulla caiguda del árbre,    ja al árbre no pót tornar.

-¡Malehit lo caballer,  85    lo caballer deslleal,    que me ha robat ma corona, —221→    ma corona sens pietat.    Al saberho, mare meva,    ¡mare meva! plorarás,  90    perque als brassos de mòn pare,    de mòn pare respectat,    jo no puch sens ma corona,    sens ma corona tornar.

Y la noya 's llansa al riu,  95    al riu, que va rodolant,    y las aiguas se la emportan,    se la emportan riu avall.

Cosa que cau en lo riu,    lo riu la porta á la mar.  100    Fulla caiguda del árbre,    ja al árbre no pót tornar.    Moreneta del Masnou, ¡ay! ¡ay! ¡ay!

  —223→  

Si l' arpa jo tingués ab que algun dia la hermosura cantava y los amors,    per tu la polsaria y ab veu enamorada cantaria de ta gracia y bellesa los tresors.  5

Mès, trist trova mòn cor tot lo que mira, que en los sálzers banyats pel Llobregat    ab veu que amant suspira, un jorn penjá de sos amors la lira lo pobre trovador de Montserrat.  10

Ja mos cabells blanquejan y passaren los jorns que 'm davan glorias y conhorts,    com fum se dissiparen, —224→ y fins crech que en mon cor ja s' enmostiaren de mos amors los venerands recorts.  15

¿Qué pus te pót donar per agradarte l' hoste amich que en la casa has albergat? Ni joyas tè ni cants pera deixarte,    tant sols te pót donarte la carinyosa flor de sa amistat.  20

Ja sé, nineta, que per tu suspira entussiasta y amant un jovencel,    ja sé, ma bella Elvira, que sols per tu, per tu tan sols delira y béu lo amor en tos ullets de cel.  25

Per tu y per ell jo pregaré, senyora, y cuant de ditxa y pler lo cor banyat vejau alsarse del amor la aurora, dels dos ensemps un sol recort implora lo pobre trovador de Montserrat.  30

Tiana 14 de juliol de 1860.

  —225→  

Era negra nit. La fosca    ab sòn manto 'ns arropava.    Ella seya al peu de un òlm,    jo ab la front sobre sa falda.

Y jo li deya:  5 -«M' aymia,    paradis y cel del ánima,    si jo moro avans que tu,    ne sortiré de ma caixa    convertit en aucellet,  10    y cada jorn, ans del alba,    vindré sota ta finestra    á cantar la matinada;    de allí pujare d' un vol,    y me n' entraré en ta cambra,  15    y 'm deixaré amanyagar    per tas petitas mans blancas, —226→    fins que al calor de tos besos    me quede, plé de esperansa,    ó adormidet en ton seno  20    ó arropadet en ta falda.»

Y ella 'm deya: -«Món amor,    cel y sol de ma esperansa,    si jo moro avans que tu,  25    ne sortiré de ma caixa    convertida en lo esperit    que per los aires divaga.    En la flor que tu respires    allí m' estaré posada,  30    en lo perfum que més ames    desfaré á trossos mòn ánima.    Estaré en l' árbre que t' done    dolsa y amorosa ubaga,    en l' aigua de la fonteta  35    que refresque ta garganta,    en lo rossinyol que 't cante    amors devall de una mata,    fins en los ulls de la nina    en que poses tas miradas.  40    A donarte un bes de amor    jo vindré portada en alas    de la brisa que á ton front    done fresca regalada, —227→    en tas llargas nits de insomni  45    jo 'm posaré en tas pestanyas    per darte la son que busque    ton ánima fatigada,    y, dormideta en ton cor,    dante somnis d' esperansa,  50    n' esperaré lo matí    per' renovar ma jornada.»

  —229→  

(Poesía que guanyá joya en los Jochs Florals de 1861).

(Dedicada á D. Joan Cortada).

Era cap á la vesprada    d'un hermós dia de mars,    cuant conversavan dos princeps    en un saló del palau,    als postrers raigs del crepúscul,  5    l'un de peu, l'altre sentat;    y aixis al princep dels poétas    deya'l princep de la sanch:       -Ruent estava lo cel,    aquesta tarde, Ausias March,  10    y un cel ruent sempre fou    presagi de tempestat.       -Ja las tempestats, senyor,    res poden en vostre dany: —230→    j'ha arrivat á port la barca,  15    ja 's gronxa salva la nau.    Lo princep Carlos de Viana    se trova en terra de lleals,    y per ell n' es un escut    cada pit de catalá.  20       -Cert es lo que dius, En Ausias,    mès ¡es tan trist lo mèu fat!    No parlem de aquestas cosas,    demli al pensament descans,    y alguna trova llegeisme,  25    com soliam fer avans,    que hermosas tardes passavam    tu llegint, y jo admirant.       E inclinantse lo poéta,    sa lectura comensá.  30

Esparsas    Jo só la barca que ha sortit del port ab cel blavench y mar abonansada, y que aprés, per las onas assotada, buscant la vida, trova sols la mort. Jo só'l cervo que fuig per via incerta,  35 atravessant los boscos desalat, sagnant portantne la ferida overta, la sageta clavada en lo costat. —231→    Ja fa temps que'l dolor me diu germá, y en res me puch fixar que pler me sia;  40 plors són mos goigs, tristor es ma alegría, jo só malalt tenint lo cos tot sá. Pel sender que jo vás, lo qui hi camina encatifat lo véu d'hermosas flors, mès cada flor es una crua espina...  45 ¡Jo la conech la via dels dolors!    Lo cel pels altres blau, per mí es obscur. Qui en lo pler viu, ne canta sas valensas; en mí jo visch, y canto mas dolensas. Qui no sia trist de mos dictats no cur'.  50 Dolentme vás per escabrosa via, mès si acompanyo ab cants mòn desconort, també mos avis celtas algun dia cantant ne caminavan á la mort.    Senyor, Senyor ¿quin crim he jo comés  55 perque, nafrat y mal content de amor, ne sia, per vos sempre desatés, lo que pels altres pler, per mí dolor? Obehir vostra lley mòn crim ha estat, y'l obehirla causa mas tristuras.  60 Vos, font de amor, á plantas y á criaturas lo amor por lley eterna haveu dictat. —232→    Es una planta morta, es flor marcida qui no té cor y qui no sap amar: los sers se buscan per unir sa vida;  65 la font busca lo riu, lo riu la mar; buscant lo amor del sol, ne creix lo pi; per confondrers se buscan amorosas las ánimas pel mon, y ja confosas, buscan á Vos, á Vos lo amor sens fi.  70    ¿Com donchs ne puch jo víurer ¡desditxat! si'm medicina una contraria sort? Tinch la llansa clavada en mòn costat, y essent jo viu, vos dich que ja só mort. Senyor, Senyor, de cel y terra rey,  75 á qui, genolls flectats, tots acudim, si es vostra lley lo amor, ¿quin es mòn crim? si mòn crim es lo amor, ¿quina es la lley?    Jo vegí un dia una coloma blanca als raigs darrers de un moribundo sol,  80 que 's gronxava amorosa en una branca lluintne lo vellut del plomissol. Y la vegí saltar esporuguida, y á tot volar per los espays fugir, á temps que un esperver en sa fugida  85 la coloma 's llansava á perseguir. —233→    Ja sols sentí los crits que li arrancava lo dolor greu de un cor despedassat, y vegí al esperver que la portava destrossantla en sas garras sens pietat.  90 També 'l dolor á mí planytes m'arranca sens que retut me puga d' ell desfer, que n' es mòn cor la colometa blanca destrossada cruzel per lo esperver.    Passatjers que ab lo cor plé de alegría  95 veniu tranquils per mòn camí á cruzar, fugiu de mí, passáu la vostra via deixáume en mòn dolor amortallar. No'm demanéu ja may plers ni venturas, que no tinch ni alegrías ni deports,  100 pus jo, portant lo feix de mas tristuras, rich só d' ennuigs y pobre de conhorts.       -Són planyideras esparsas    y trista cansó, Ausias March.       -La flor que no té perfums,  105    perfums, senyor, no pot dar.       -Trista es la cansó, per cert,    mès sa tristesa me plau. —234→    Jo conech una coloma    que pels espays al cruzar  110    fou presa de un esperver    que la esperava á sòn pas.    Pobre colometa blanca,    ¿qui't podrá aussili donar?    -Lo cel...  115       -Lo cel era ruent    aquesta tarde, Ausias March.       Y mut quedá 'l trovador,    y mut lo princep quedá,    y lo front plé de tristesa  120    deixá cáurer en sas mans,    mentres l' ombra de la nit    amortallava'l palau44.

  —236→  

M' aymia, ma dolsa aymia,    donam' ta maneta blanca,    pósala sobre mòn cor...    ¿Sents com bat en sa posada?...

Aquí hi habita un fuster  5    que n' está fent una caixa.    De nit y dia sens' treva,    de nit y dia travalla.

¡Depressa, depressa, mestre,    que n'he fét llarga jornada!  10    Ganas tinch de reposar    y de dormir ne tinch ganas!

  —237→  

(Dedicada á D. Joan Antony Viedma).

Del castell de Picalqués    al punt del seny de las ánimas,    un caballer ne sortia    que un caball negre montava.    Alforrat va lo caball,  5    lo caballer va de gala:    lo caball, que n' es briós,    de bon pel y bona planta,    pórta guarniments de seda    y ferraduras de plata:  10    Lo caballer, que es galan    y de orgullosa mirada,    porta roba de satí    ab llistas blancas y blavas,    un xambergo ab duas plomas,  15    l' una negre y l' altra blanca, —238→    cruzada la banda al pit    que brodá sa enamorada    ab una xifra amorosa    á modo de recordansa,  20    y brillants esperons d' or    en la bota envellutada.    Porta alegre lo vestit    perque alegre ne tè l' ánima,    que en Rocacorva l' espera  25    per esposarlo una dama    la més hermosa y gallarda    que se coneix en la plana.    -«Camina, mon caball negre,    portam' á ma enamorada;  30    camina, mon caball negre,    per' arrivar ans del alba!»

Cuant n' era la mitja nit    per un torrent caminava.    Véu pasar devant sos ulls  35    una llumaneta blanca    que sortintne de la terra    tot dret al cel se 'n pujaba.    Lo caball se li ha espantat    al caballer.  40 -«¡Déu me valga!    ¿No's diria que eixa llum    que devant ma vista passa, —239→    n' es un ánima del cel    que se 'n torna á la sua patria?»  45       Y los ulls del caballer    van detrás de la llum blanca    que 's balandreja en lo espay    com per las brisas gronxada,    fins que 's submergeix, del cel  50    entre los estels de plata.    Tot confus lo caballer    lo front doblega y abaixa:    -«Camina, mòn caball negre,    portam' á ma enamorada;  55    camina, mòn caball negre,    per' arrivar ans del alba.»

Lo caball surt del torrent;    ja n' ha deixat la montanya,    y caballer y caball  60    caminan ja per la plana    á la placentera llum    de una lluna hermosa y clara.    Cuant ne són aprop del riu    que á costejar comensavan,  65    tot suptat lo caballer    gira de prompte la cara,    que ha sentit una veueta    que per sòn nom lo cridava. —240→    Sota un sálzer de la riva  70    ne véu una forma blanca.    Lo caball se li ha espantat    al caballer. -«¡Dèu me valga!    ¿no 's diria que eixa forma  75    que com una dona blanca    ne veig al peu de aquell sálzer    n' es la meva enamorada?»       Lo caball se li ha parat,    tot estemordit encara.  80    Los esperons en lo ventre    lo caballer ja li clava,    y al peu del sálzer lo porta    lo caball de una volada.    Lo sálzer está desert...  85    Ja ha fugit la dona blanca.    Tot confus lo caballer    lo front doblega y abaixa:       -«Camina, mòn caball negre,    portam' á ma enamorada:  90    camina, mòn caball negre,    per' arrivar ans del alba.»

Ab la primer llum del dia    á Rocacorva arribava.    Lo poble sota 'l castell  95    ne sembla un ramat de cabras —241→    totas estesas als peus    del bon pastor que las guarda.    Cuant prop del poble n' arriva,    ne sent tocar las campanas.  100    Lo caball se li ha espantat    al caballer.

-«¡Dèu me valga!    ¡no's diria que en eix poble    tocan á morts las campanas!»  105       Lo caballer véu venir    un patje que l' esperava.    Las armas de Rocacorva    en lo pit porta brodadas.       -Dígasme tu, lo bon patje,  110    aixis Dèu te dó sa gracia,    dígasme tu, lo bon patje,    ¿per qui tocan las campanas?»       -«Senyor, las campanas tocan,    tocan per la vostra dama,  115    que avuy á la mitja nit    en lo castell es finada.»       Lo caballer que aixó sent    lo front doblega y abaixa,    y al fuster ne va á trovar  120    que fent la caixa n'estava.       -«Fuster, aixis Dèu vos dó    tot lo que'us fasse més falta,    com prengau mòn caball negre —242→    ab sa sella d' or y plata  125    y mos richs esperons d' or    y tot mòn vestit de gala,    manco la banda que un dia    me brodá ma enamorada,    que'us ho dono de bon grat  130    sols perque ne feu la caixa    una miqueta més gran    perque dos cossos hi cápian.

Castell de Picalqués 18 agost de 1860.

  —243→  

Qui no es trist, de mos dictats no cur'.

Ausias March

¡Oh nits de amor, cuant prestament passadas! hermosas, dolsas nits, ¿hont sóu fugidas?... rahim de flors hermosas, perfumadas, en lo tronch del amor mateix marcidas, pels vents de la tardor arrebassadas!  5

Presents estau á la memoria mia! nadar vos veig en mitj de vesllums puras, devall un cel d' amor y d' armonía, bells somnis d' or del temps de mas venturas, dolsas y hermosas nits cuant Dèu volía!  10

Horas plascents, imatges deliciosas, puras visions en mitj de sa impuresa, ¿perqué veniu inquietas, vagarosas, —244→ á voltejar entorn de ma viudesa com un axam de blancas mariposas?  15

Nits ab lo encens d' amor embalsamadas, dolsas penyoras per mòn dòl perdudas, mès que en sòn fons lo cor vos tè guardadas, ¿perqué, nits d' or y rosa, sóu vingudas si del bon temps en brassos sóu anadas?  20

¡O amor de amors! Dolsos recorts, m' aymia! ¡Horas en tos temps breus, horas serenas, en que al finar la blanca llum del dia mos dits jugavan ab tas negras trenas y mos ulls en tos ulls jo submergia!  25

Y mòn front en ton seno reclinava, y fartava mos ulls en ta hermosura, y lo brujit del bes que jo 't donava entre 'l raig darrerench de sa llum pura lo fugitiu crepúscul se 'n portava.  30

O bè á tos peus en éxtasis, sentía, tot enfrenant del cor encés las olas, com ta boca dolsíssima 'm llegia ab musical y tendre melodía los bells cantars lamartinians d' Arolas.  35

—245→

¡Dolsas, rosadas nits de plers y amor! Com lo ble viu del flam, d' amor viviam, embriachs de pler, fòsos en un los cors, nits en que 'ls dos de sobra amor teniam per ferne almoyna á tots los aymadors.  40

Rosadas nits, que embadalit passava de genolls á tos peus, la má en lo cor, á la llum de tos ulls que flamejava y que ta cambra tota il-luminava fent de ella un cel ruent de sol y amor.  45

De mòn cor obehint la dolsa veu, prestantne á ta bellesa vasallatge, vivint de tu, nudrintme d' amor teu, jo venia envers tu, com en romiatge vers la vérge del herm va lo romeu.  50

Y llavors á tos peus m' agenollava sentint bátrer mòn cor dintre mòn pit, mòn cor, mòn pobre cor, que jo escoltava, per ser l'hora en que en ell lo amor cantava un himne sant per mí tan sols escrit.  55

Mos llavis en tos llavis, la alegría fuetejava mòn pit sedent de pler, y ¡dols recort! bátrer ton cor, m' aymia, sota 'l palmell de la mia má sentia com lo aucell en la má del auceller.  60

—246→

Visions de amor, que ensemps totas sortiu, entre perfums banyantvos y entre galas, de un sol passat recort, y á mí veniu com un vol de aucellets batent sas alas que surten tots á un temps del mateix niu;  65

Horas plascents, imatges voluptuosas, visions que umplireu lo meu cor un jorn, ¿perqué veniu inquietas, vagarosas, com un axam de blancas mariposas á voltejar de ma viudesa entorn?  70

Fugiu, fugiu, imatges escapadas per mòn torment del cel de mòn deport! ¡Massa foreu un jorn del cor amadas! ¡Fugiu, fugiu, que es negra avuy ma sort! ó si habeu de tornar altras vegadas,  75 plagués á Déu que mon pensar fós mort!45

  —247→  

(Dedicada á D. Salvador Estrada).

A festa ne tocan ja,    ne tocan ja las campanas,    las campanas de la iglesia,    de la iglesia de Valldaura.

Ja vesteixen á la nuvia,  5    ja la vesteixen de gala,    faldillas negras li posan,    xinela y mitja reixada,    mocadó y gipó de seda    y la mantellina blanca.  10       A festa ne tocan ja,       ne tocan ja las campanas,       las campanas de la iglesia,       de la iglesia de Valldaura.

Per rébrer la comitiva  15    lo nuvi ja se adelanta, —248→    y devant lo cementiri    que toca á la iglesia, 's para.    La porta del cementiri    dos feixuchs xiprers la guardan.  20       A festa ne tocan ja,       ne tocan ja las campanas,       las campanas de la iglesia,       de la iglesia de Valldaura.

De prompte, ne sent lo nuvi  25    que una má'l toca en la espatlla.    N' es la má de una nineta    que lo xiprer amagava    y que 's presenta á sos ulls    pálida y desencaixada.  30       A festa ne tocan ja,       ne tocan ja las campanas,       las campanas de la iglesia,       de la iglesia de Valldaura.

-«¿Y jo? diu la nina ab ulls  35    que de las concas ne saltan.    ¿Que s' es fét aquell amor,    aquell amor que'm juravas,    que'm prometeres cent voltas    ballantne rams en la plassa?»  40       Á festa ne tocan ja,       ne tocan ja las campanas, —249→       las campanas de la iglesia,       de la iglesia de Valldaura.

«¡Pobreta de mí que't creya!  45    ¡pobre de mí y desditxada,    que tot donante lo cor    ma honra ab ell te donava!    ¿Qué faré pobre de mí,    pobre de mí y desgraciada?»  50       A festa ne tocan ja,       ne tocan ja las campanas,       las campanas de la iglesia,       de la iglesia de Valldaura.

Lo nuvi passa de llarch  55    sens ni tan sols escoltarla,    y dona la má á la nuvia,    y á la iglesia l'acompanya,    y per devant de la nina    la comitiva ja passa.  60       Y á festa ne tocan ja,       ne tocan ja las campanas,       las campanas de la iglesia,       de la iglesia de Valldaura.

Ja ne són dintre la iglesia,  65    ja s' agenollan, ja 'ls casan,    ja la nina del xiprer —250→    cau en terra desmayada    arrancantne un plor del pit    y dientne: «¡Dèu me valga!»  70       Y á festa ne tocan ja,       ne tocan ja las campanas,       las campanas de la iglesia,       de la iglesia de Valldaura.

Ja n'han sortit de la iglesia.  75    La rossor porta pintada    la nuvia en son front. Lo nuvi    ab sa mirada l' abrasa;    y al passar prop del xiprer    ni tan sols gira la cara.  80       A festa ne tocan ja,       ne tocan ja las campanas,       las campanas de la iglesia,       de la iglesia de Valldaura.

La nina sota 'l xiprer  85    bo y morta al matí trobavan.    Ni pare y mare tenia    ni amichs per amortallarla,    y en lo fossar de la iglesia    per caritat la enterravan.  90       Ahí á festa, avuy á morts,       á morts tocan las campanas,       las campanas de la iglesia       de la iglesia de Valldaura.

  —251→  

N' era una blanca caseta    á redós d' una montanya.    Entre un bosch de taronjers    com un floch de neu s' alsava,    ab dos xiprers á sa porta  5    com guaytas pera vetllarla,    ab un riuhet d' aigua viva    murmujellant á sas plantas,    ab la mar que devant d' ella,    mirall del cel blavejava,  10    y ab la nina més hermosa    de la costa catalana.    Tenia 'l primer perfum    dels árbres que l' ombrejavan,    tenia 'l primer alé  15 —252→    de la fresca marinada,    y una nina á qui donar    murmulls, aromas y auras.    ¡Ay ma caseta! ma caseta blanca!

Sentats los dos en l' herbey  20    una tarde nos estavam.    Era l' hora del crepúscul,    l' hora del dia més casta.    Nos abrigava á tots dos    un taronjer ab sas brancas  25    y respiravam lo encens    ab que lo espay perfumavan    de la dolsa taronjina    las invisibles onadas.    Jo sols la mirava á ella,  30    y ella mirava la platja    que las onas de la mar    brodavan de flors de plata.    Lo cel era hermòs y blau,    y las dolsas alenadas  35    d' una brisa tebia y pura    los árbres balancejavan.    Hi havia perfums d' amor    en lo murmull de las aiguas,    en lo soroll de las fullas,  40    en la brisa que passava, —253→    n' hi havia en nostres cors    y també en nostras miradas.    ¡Ay ma caseta! ma caseta blanca!

Las horas dolsas y tendres  45    que donan plahers al ánima,    ¡ay que tardament qu' arrivan!    ¡ay que prestament que passan!    Hora hermosa del crepúscul,    hora per mí sempre santa,  50    hora per mí d' espansió,    de conhort y d' esperansa,    sempre jo á ta llum duptosa    la veya, radiant y clara,    brillant estel de ma vida,  55    port salvador de mas ansias.    Y cada jorn jo li deya    ab ma veu enamorada:    «¡Es l' hora d' amar! ¡Amemnos!»    y cada jorn mas paraulas  60    s' ofegavan en un bes    que n' enllassava dos ánimas.    ¡Ay ma caseta! ma caseta blanca!