Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

  —255→  

ArribaAlbadas

La despedida dels mariners





I



ArribaAbajo Banyantse en púrpura y rosa
   despunta l' alba galana.
   Adeu, costa catalana,
   que ja es hora de partir.
   Com aucell desplegant alas,  5
   desde vostras finestretas,
   tallant las onas, ninetas,
   veureu al barco fugir.

Pels mariners tenen las boiras undosas
      perfum y dolsor,  10
las tempestats feras trovas amorosas
y l' ona escumosa paraulas d' amor.
      Ohé!...
      Ohá!...
      A la mar!  15
   Sarpa! sarpa! issa velas!
   que ja es hora de marxar.
—256→

      De la mar en brassos
   se gronxa la nau...
   Ninas de la costa,  20
   un recort si 'us plau!
      Adeusiau!

      En alta mar, de la terra
   recordarem las hermosas
   com memorias carinyosas,  25
   y saludos fraternals
   entre suspirs de ternura
   enviarem á las ninetas,
   cuant vindrán las orenetas
   á posarse sobre 'ls pals.  30

De la mar inmensa las blavas planuras
      á llaurar anem,
mès vostra bellesa, mès vostra hermosura,
ninetas hermosas, may olvidarem.
      Ohé!  35
      Ohá!
   Sarpa! sarpa! issa velas!
   que ja es hora de marxar.

      De la mar en brassos
   se gronxa la nau.  40
   Ninas de la costa
   un recort si 'us plau!
      Adeusiau!
—257→

      Cuant ditxós, ninas hermosas,
   cuant ditxós será aquell dia,  45
   en que ab cors plens d' alegría,
   de las onas al embat,
   veurem dibuixarse alegre,
   sobre 'l cel de nostra terra
   la hermosa, dentada serra,  50
   del histórich Montserrat.

Com las orenetas á son niu un dia
      tornan ab amor,
tornarém nosaltres ab goig y alegría
als nius que hem fét, ninas, en lo vostre cor.  55
      Ohé!
      Ohá!
      A la mar!
   Sarpa! sarpa! issa velas!
   que ja es hora de marxar.  60

      De la mar en brassos
   se gronxa la nau.
   Ninas de la costa,
   un recort si 'us plau!
      Adeusiau!  65
—259→


II

      Despertat, ma dolsa aymia,
   ab lo primer raig del sol,
   ab la primer llum del dia
   y ab lo cant del rossinyol.

      Desperta, nineta hermosa,  70
   á mòn cant que amor promet,
   com se desperta la rosa
   al cantar del aucellet.

      Ab ma trova enamorada
   jo t' envio avuy mòn cor,  75
   que la cansó de l' albada
   es la cansó del amor.

      Ix á saludar lo dia
   que comensa sòn camí.
   Tot es dulsura, m'aymia,  80
   tot es amor lo matí.

      Lo sol, que es bes ab que sella
   Dèu per lo mon sòn amor,
   fa obrir al jorn sa ponsella
   y sòn cálzer á la flor;  85
—260→

      Onadas d' or fòs rodolan
   per los espays transparents,
   los aucells joyosos volan,
   cantan las veus dels torrents;

      Murmura amors tot fugintne  90
   la brisa á travers dels prats
   soroll de besos fingintne
   del bosch en las soletats;

      Los perfums n' están sospesos
   dels richs cálzers de las flors,  95
   com de ta boca los besos,
   com de tòn cor los amors.

      Y es pur lo cel transparent
   que 'l sol comensa á inflamar,
   com es pur lo pensament  100
   que tu tens al despertar.

      Lo sol á la finestreta
   ha trucat ja tot passant.
   Obra al sol tos ulls, nineta,
   y obra tòn cor á mòn cant;  105

      Que la veu enamorada,
   tendre emanació del cor,
   que avuy te canta l' albada,
   nina, es la veu del amor.

Montpeller 10 juny de 1860.

  —261→  


III


(Premiada ab lo primer accessit en los Jochs florals de Barcelona en 1860).


(Dedicada á D.ª Cármen Peig de Borao).



I

Arriba Portada en las alas  110
   de las orenetas,
   derramantne galas,
   llansantne amoretas,
ja la primavera del niu ne sortí.
De sòn alé neixan  115
   brisas perfumadas,
   en las planas deixan
   jardins sas petjadas,
sa nit es de estrellas, de flors sòn matí.

      Ella es la que dóna  120
   perfums á las flors,
   ella la que ensenya
   cants al rossinyol;
—262→
pórta las ditxas á las cabanyas,
la neu escombra de las montanyas.  125
   N' es la primavera
   cullita de flors,
   com ne són las ninas
   cullita de amors.


Tornada

   Ab las brisas vérges de la matinada,  130
despertáu, ninetas, deixáu vostres llits:
los rossinyols cantan himnes á la albada
gronxantse en las brancas dels árbres florits.


Endressa

Si jo fós una oreneta, sempre al espuntar lo dia,
   si jó fós una oreneta  135
   y alas tingués per volar,
sobre lo teu cor, nineta, sobre lo teu cor, m' aymia,
   sobre lo teu cor, nineta,
   jo m' aniria á posar.


II

      Espunta ja 'l dia...  140
   ¡Despertáu, ninetas!
   De llum y armonía
—263→
se amplenan la terra, lo espay y lo cel.
   Se mouhen graciosas
   del camp las floretas,  145
   las boiras undosas
per las valls esqueixan á trossos llur vel.

   Gotas de rosada,
   las fullas sostenen,
   diamants de l' albada...  150
Ja tot es aroma, colors y perfum...
   Rumors tè 'l boscatge,
   las flors perfums tenen,
   brugits tè 'l fullatge,
y 's banya la plana en onadas de llum.  155


Tornada

   Ab las brisas vérges de la matinada
despertáu, ninetas, deixáu vostres llits:
los rossinyols cantan himnes á l' albada
gronxantse en las brancas dels árbres florits.


Endressa

He vist dos aucells, nineta, cantant al náixer lo dia,  160
   he vist dos aucells, nineta,
   en la branca de un arbret.
Si tu fosses aucelleta, hermosa nina, m' aymía,
   si tu fosses aucelleta,
   voldría ser aucellet.  165
—264→


III

      Entre llum incerta
   ja 'l alba despunta
   y al amor desperta
que dorm en lo cálzer de una tendra flor.
   Sota de una planta  170
   que sas fullas junta,
   un aucellet canta
ab trinos dolsíssims sas queixas de amor.

   Las aiguas rodolan
   per llits de verdura,  175
   sobre las flors volan
papallonas blancas com un blanch estel:
   canta enamorada
   tota la natura
   trovas á l' albada,  180
que núvols de aromas se 'n pujan al cel.


Tornada

   Ab las brisas vérges de la matinada
despertáu, ninetas, deixáu vostres llits:
los rossinyols cantan himnes á l' albada
gronxantse en las brancas dels árbres florits.  185


Endressa

He vist un vol de colomas sobre una blanca caseta,
   he vist un vol de colomas
—265→
   que 's banyaban en raigs d' or.
Mos amors són las colomas, ma enamorada nineta,
   mos amors són las colomas,  190
   la caseta n' es ton cor.


IV

   De pler tot se altera,
   tot viu y respira,
   que la primavera
del mon n' es la nuvia que hi porta 'ls amors.  195
   Y 'l mon, que tot gosa
   cuant en ella 's mira,
   per rébrerla 's posa
robas de esmeralda y adressos de flors.

   A la primavera  200
   ab sas flors hermosas
   tot porta llaugera:
pórtanla en llurs molsas los rogenchs esculls,
   lo cel en sas galas
   la terra en sas rosas,  205
   lo aucell en sas alas...
La nina la porta en lo cel de sos ulls.
—266→


Tornada

   Ab las brisas vérges de la matinada
despertáu, ninetas, deixáu vostres llits:
los rossinyols cantan himnes á l' albada  210
gronxantse en las brancas dels árbres florits.


Endressa y tornada

      Nineta, la primavera
   ab perfums vesteix lo dia.
   Dèu ab ella al mon envia
   cada abril un bes de amor.  215
   La flor se banya amorosa
   en las gotas de rosada
   y l' ánima enamorada
   se banya en perfums del cor.
      Te vull enamoradeta,  220
      perque es lo amor
   la primavera, nineta,
   la primavera del cor.
      Dónam' ton amor, nineta,
      dónam' ton amor!  225
—267→


IV

      Lo gall, heralt de l' albada
   ja ha cantat la matinada,
   y la fosca amontonada
   tot depressa ja se'n va.
   L' oreneta anuncia'l dia,  230
   tot es llum, tot armonía...
   Despértat, ma dolsa aymía,
   que tot se desperta ja.
Salut al alba plena de flors!
Salut al alba reina d' amors!  235
      ¡Ay!
      nina mia,
      pus me robas l' alegría,
      no't hagués conegut may!
      ¡Ay, nina mia!  240
      sent de tots gloria y amor,
      font de mel y d' ambrosía,
      ets per mí font de dolor.
—268→
      ¡Ay!
      no't hagués conegut may  245
      qu'ets mon dolor!

      Venint la llum ve la vida.
   L' oreneta al alba crida,
   L' alba á la nina convida
   á la finestra á sortir.  250
   Surt, hermosa despiadada,
   surt á saludar l' albada!
   vull banyarme en ta mirada
   mès que sia per morir.
Surt á donarme, per mòn conort,  255
surt á donarme vida ab la mort.
      ¡Ay!
      amarguras
      pòt cantar y desventuras
      sols del trovador lo lay.  260
      ¡Ay, amarguras!
      bè l' haveu ferit mòn cor.
      Ans cantava sols venturas,
      avuy sols canto'l dolor.
      ¡Ay!  265
      sols del trovador lo lay
      canta 'l dolor!
—269→

      Cada jorn sota tas reixas
   vinch á murmurar mas queixas,
   cada jorn mòn cor esqueixas  270
   ab ta ingratitud constant.
   Des que't vas véurer un dia
   perduda tinch ma alegría.
   ¿Perqué no has de ser m' aymia
   cuant jo vull ser ton amant?  275
¡Ay que tinch, nina, malalt lo cor!
¡Ay que jo'm moro de mal d' amor!
      ¡Ay!
      la alegría
      que ha perdut l'ánima mia,  280
      recobrar no podré may.
      ¡Ay, alegría!
      de mòn cor tot entristit
      la finestra oberta un dia
      t'he deixat, y m'has fugit.  285
      ¡Ay!
      ja no't torno á trovar may
      que m'has fugit!

      Jo só com la papallona
   á qui la flama agullona,  290
   y que voltas entorn dona
   mentres forsa y vida tè.
—270→
   Pus no tens del cor que't ama
   compassió, garrida dama,
   ¡ay! de tos ulls en la flama  295
   jo ma tomba hi trovaré.
Preparau ninas cants de dolor
perque ja sento gel en lo cor.
      ¡Ay!
      dolsa aymía,  300
      si't recordas de mí un dia,
      planta en ma tomba un desmay.
      ¡Ay dolsa aymía!
      Tu has estát mòn fat advers.
      Planta en ma tomba algun dia  305
      un desmay y dos xiprers.
      ¡Ay!
      planta en ma tomba un desmay
      y dos xiprers.
—271→


V

   Respirant amor y vida,  310
ja lo mon se ha despertat.
¿Qué fas en ton llit dormida
cuan ja l'alba ha despuntat?
Per devall de ta finestra
cap á las planas vehinas  315
ab llurs gaitas y bocinas
ja han passat los dalladors,
y jugant las orenetas
cruzan lo espay voladoras,
lo espay que umplen á eixas horas  320
raig de sol, cants de aucells, perfums de flors.

Devall de ta finestra, que ab sòn dosser amaga
   un hermós árbre florit,
sos petitets vetllantne, lo bardo de la ubaga
   ha passat cantant la nit.  325
—272→

   ¿Com ne póts dormir, ma estrella,
cuant bat ta finestra 'l sol,
y cuant canta sota d' ella
sos amors lo rossinyol?
Lo sol truca á ta finestra,  330
y ab lo raig primer que envia
te diu: «Nina, jo só'l dia,
ix á rébrerme, mòn cort!»
Y jo al bell peu de ta porta,
tot somiant en ma ventura,  335
te dich, lloant ta hermosura:
«Nina despértat, que jo só lo amor.»

Aixis com, nina mia, las neus són de la serra,
   y los aucells del bon Dèu,
y del cel las estrellas, y las flors de la terra,  340
   aixis mòn amor es teu.


Endressa

      Al peu de ta finestreta
   que ombreja una acacia en flor,
   t' espera un hoste, nineta,
   que s' anomena lo amor,  345
   Óbrali donchs la porteta,
   la porteta de ton cor!
—273→


VI

Jo sé una caseta que n'es blanca, blanca
   com un floch de neu.
Lo riu, rodolantne sas onas de plata,  350
   rellisca á sòn peu.
Jo sé una caseta que n' es fresca, fresca,
   respirant amors,
que sembla entre 'ls árbres que ubagas li donan
   un cisne entre flors.  355

      En locim una oreneta
   hi rebull, hi canta, hi viu.
   ¡Benehida la caseta
   hont la oreneta hi fa niu!

Jo sé una caseta que n' es bella, bella  360
   com un raig de sol;
—274→
que entorn sempre hi canta, de nit y de dia,
   lo dols rossinyol.
Jo sé una caseta, que n' es dolsa, dolsa
   com un pa de mel.  365
No hi faltan en ella ni anjelets ni estrellas
   per esser un cel.

      Viu en ella una nineta
   bella com un pom de flors.
   ¡Benehida la caseta  370
   hont hi fan niu los amors!
—275→


VII

   Los árbres del bosch que inquiets se doblegan
umplintne lo espay de sons y brujits,
que al bes del matí llurs brancas entregan
grontxant dels aucells en ellas los llits,  375
ab veu, en cent veus pel aire desfeta,
   y ab tendre rumor,
ne cantan lo amor, nineta, nineta,
   ne cantan lo amor.

   Lo bronze que bat ab sons misteriosos  380
desde 'l campanar del temple vehí,
que n' alsa sos cants, himnes religiosos,
cuant la aurora naix de un fúlgit matí,
en lo seno gótich de un alta torreta
   posat com un cor,  385
palpita d' amor, nineta, nineta,
   palpita d' amor.
—276→

   Lo cel que sonriu cuant naix entre grana
del astre del mon lo inmens lluminar
y exten lo seu blau, llisantne sa plana,  390
per millor poder lo sol rodolar,
tot empurpurat com la donzelleta
   plena de rubor,
s' estremeix d' amor, nineta, nineta,
   s' estremeix d' amor.  395

   Los dolsos perfums que llansa la terra,
del aigua los planys que exhala entre 'ls rochs
cuant baixa lliscant de dalt de la serra,
los tendres rumors dels ombrivols llochs,
la llum que al espay llansa amoroseta  400
   polsaguera d' or,
suspirs són d' amor, nineta, nineta,
suspirs són d' amor.


Endressa

      Per' saludarte ma aymia,
   jo he volgut matinejar.  405
   Dèu te dó, nina, un bon dia,
   Dèu te dó un bon despertar!

      Al peu de la finestreta,
   que 'm recorda mos amors,
   avuy trovarás, nineta,  410
   trovarás un pom de flors.
—277→

      Jo las he cullit, ma aymia,
   poch avans de clarejar.
   Dèu te dó, nina, un bon dia;
   Dèu te dó un bon despertar!  415
—279→


VIII

      Ja han fugit las estrelletas,
   ja la lluna palideix
   entre 'l alba empurpurada
   ab que s' engalana 'l cel.
      ¡Via sus, que la gaita sona  420
cantant l' albada!
      ¡Via sus, que ja en mitj dels boscos
canta la gaita!

      ¿Saps perque las estrelletas
   ab tanta pressa han fugit?  425
   Per no trovarse ab tos ulls
   y haverse de engelosir.
      ¡Via sus, que la gaita sona
cantant l' albada!
      ¡Via sus, que ja en mitj dels boscos  430
canta la gaita!
—280→

      Ja es hora, ma dolsa aymia,
   ja es l' hora de despertar.
   Ab la fresca del matí
   pujarem á Montserrat.  435
      ¡Via sus, que la gaita sona
cantant l' albada!
      ¡Via sus, que ja en mitj dels boscos
canta la gaita!

      Tot pujantne la montanya  440
   sentirem als aucellets
   com cantan posats alegres
   entre la terra y lo cel.
      ¡Via sus, que la gaita sona
cantant l' albada!
 445
      ¡Via sus, que ja en mitj dels boscos
canta la gaita!

      Y tot pujantne la serra
   entre 'ls cants dels rossinyols,
   jo 't diré: «Tu n' ets ma vida»  450
   tu 'm dirás: «Jo so ton cor.»
      ¡Via sus, que la gaita sona
cantant l' albada!
      ¡Via sus, que ja en mitj dels boscos
canta la gaita!
 455
Monistrol 10 juliol de 1860.
—281→


IX

Deixam' que 't cante, m' aymada,
   pus ja més no 't cantaré,
   deixam' que 't cante, m' aymada,
   pus ben prompte 'm moriré.  460

      Adeu per sempre, nineta,
   la que fores mòn amor,
   adeu per sempre, nineta,
   robadora de mòn cor.

      Massa m' han contat, m' aymia,  465
   que jo dech pendrer comiat,
   massa m' han contat, m' aymia,
   que ja tens tòn cor donat.

      Mon amor tu no 'l volgueres,
   que era pobre mòn amor,  470
   mòn amor tu no 'l volgueres
   per no ser de plata ni or.
—282→

      Ell te dona una caseta
   ab sòn horta y sòn jardí,
   ell te dona una caseta,  475
   robas y joyas sens fi.

      Jo sols podia donarte
   la caseta de mòn cor,
   jo sols podia donarte
   la joya de mòn amor.  480

      Lo jorn de tas esposalles
   no seré jo qui 'l veuré,
   lo jorn de tas esposalles,
   aquell jorn me moriré.

      ¿Sents lo so de las campanas?  485
   Per tu tocan á esposar.
   ¿Sents lo so de las campanas?
   Per mí tocan á enterrar.

      Si trovarme vols un dia
   per' encomenarme á Dèu.  490
   Si trovarme vols un dia,
   busca un xiprer y una creu.

      Adeu per sempre, nineta,
   la que fores mòn amor,
   adeu per sempre, nineta,  495
   robadora de mòn cor.
—283→


X

      Jo conech una nineta
   que n' es rossa com un sol,
   y que té una cabellera
   que es una madeixa d' or.  500
   ¡Bona albada á la nineta
   que té sensible lo cor
   y que té per cabellera
   un punyat de raigs de sol!


Endressa

   Nineta, desperta, desperta al amor,  505
que canta á ta porta, que truca á ton cor.

      Jo conech una nineta
   que ne té blaus los ullets,
   ullets que sempre espurnejan
   com si fossen dos estels.  510
—284→
   ¡Bona albada á la nineta
   que té lo cor de angelet,
   los cabells de raigs de sol
   y los ulls de blau de cel!


Endressa

   Nineta, desperta, desperta al amor,  515
que canta á ta porta, que truca á ton cor.

      Jo conech una nineta
   que té María per nom;
   es la nina de ulls de cel,
   la nina de cabells d' or.  520
   ¡Bona albada á la nineta
   que té María per nom,
   lo nom que cantan los ángels
   al alba de cada jorn.


Endressa

   Nineta, desperta, desperta al amor,  525
que canta á ta porta, que truca á ton cor.
—285→


XI

(Escrita pel coro del Centro de lectura de Reus).


      Ja en lo cel ne brilla hermosa
   la estrelleta del matí,
   y entre núvols d'or y rosa,
   prompte al sol veurém lluí.  530
   Per los boscos ne ressona
   ja la gaita del pastor,
   y la rosada ja dóna
   munts de joyas á la flor.
      ¡Salut á las ninetas!  535
      ¡Qué Dèu las dó un bon jorn!
   Gotas de rosada, sóu las amoretas
—286→
que ab pluja de perlas ne banyáu las flors.
Del amor als ecos despertáu, ninetas!
Lo amor es l' albada, l' albada dels cors.  540

      Ab amorosa alegría
   ne saluda 'l rossinyol
   la primera llum del dia
   y lo raig primer del sol.
   Se banyan las orenetas  545
   en sa polsaguera d' or,
   y desplegan sas aletas,
   y cantan hímnes d' amor.
      ¡Salut á las ninetas!
      ¡Qué Dèu las dó un bon jorn!  550
   Ninetas hermosas, ne sóu las floretas
que banya galana la pluja d' amors.
Despertáu alegres, que ne són, ninetas,
los amors rosada, rosada dels cors.






 
 
Fi