Lo trovador de Montserrat

Poesias catalanas

Victor Balaguer

Lo CONSISTORI DELS JOCHS FLORALS de 1861 ha declarat mestre en gay saber al autor de aquestas poesias, per haber guanyat en dits certámens literaris las tres joyas que li donan dret al titol.

Ahi -Vosaltres, los del castell de las feixugas murallas, que al peu dels marlets vetllau lo gonfanó de las barras, las portas, si 'us plau, obridme,  5 que n' he fét llarga jornada, y mòn arpa per vosaltres despenjaré de ma espatlla, y vos cantaré los fets dels vostres companyons d' armas  10 en Sicilia y en Atenas, en Nápols y en la Calabria, perque jo só lo cantor de las glorias de ma patria. —10→     -Baixáu lo pont llevadis  15 y donáule prest entrada. ¡Ben vingut, lo trovador de las glorias de sa patria!

Avuy     -Veniu á mí si voleu saber historias passadas.  20 Jo vos contaré las glorias, las conquistas, las hassanyas que alcansaren vostres pares sota 'l pendó de las barras, cuant per la mar y la terra  25 victoriós sempre 'l portavan, conquistador de realmes y guanyador de comarcas; que n' es rica nostra historia, en fets, en lletras y en armas,  30 y jo ne só lo cantor de las glorias de ma patria.     -Vesten' á contar als altres tas historias y antiguallas. ¡Mala fi fasse 'l poéta  35 que sols nos conta rondallas!

Castell de Picalqués 11 agost de 1860.

  —11→  

¿Qué vólen dir, ó mar, tas onas escumants , cuant tas platjas batent ab roncas armonías, aixecas fins al cel salvatjes sinfonías de accents desconeguts y misteriosos cants?     De nit, cuant lo mon dorm, y cuant la lluna encesa  5 passeja per lo cel sòn lluminós fanal, jo vinch, lo cor ferit de dol y de tristesa, las frescas á buscar corrent ton arenal. Dalt de una roca dret, com guayta en sa torratja, tas brisas de consol jo vinch á respirar,  10 y 'm plau á fe sentir per l' arenosa platja á tas onas bullents sos himnes murmurar. —12→     Y 'm plau trovarme sol, qu' en mitj de lo infinit las fibras de mòn cor per tots sos poros gosan, y al descubrirme 'l front, en mos cabells deposan  15 la pluja de llurs plors las brisas de la nit. Y 'm plau llavors seguir lo curs de las historias, y evoco dels passats las sombras elocuents, y me sembla sentir llurs fets y llurs victorias narradas per ta veu ab rugidors accents.  20     Cuant la boira 't cubreix ab sos oscurs turbants, umplint ta inmensitat de singulars aromas, ¿no véus vagar, ó mar, entre tas foscas bromas dels héroes catalans las sombras arrogants?    Pels aires extenent llurs ondejants mortallas,  25 y somiant en combats, en lluytas y en batallas, los héroes que, sent morts, són vius en las historias, ne van tots en tropell, revolts y turbulents, á visitar de nit los llochs de sas victorias, llurs crits de guerra alsant al bruelar dels vents.  30 Y aqueixas són las veus, y aqueixos són los crits que tots sentim passar entre lo vent que plora, cuant ne cruza del llam la llum enlluernadora á trossos esqueixant la fosca de las nits.    O mar, en los recorts que ab lo teu nom pregonas,  35 de memorables fets ne portas un tresor. Pel poble catalá cada una de tas onas —13→ amaga entre llurs plechs tota una historia d' or. De tos áspres perfums respiro l' ambrosía, y de ta platja dret en los esculls, ó mar,  40 per ton espay boirós ne véu ma fantasía de tos héroes la host devant mos ulls passar. Lo rey Jaume es aquell! ¡Salut, salut, En Jaume, lo cruzat catalá, terror dels sarrahins! Tos fets vull recordar de honor y gloria... Pláume  45 cantar ton nom, gloriós fins en remots confins! Lleó brau d' Aragó, afila ja tas garras: per que'ls fassas cristians t' esperan los Balears... Com vidre trencarás llurs corvas cimitarras y temples y ciutats farás de llurs aduars.  50 Sant elegit de Dèu, al véurer tas galeras, los moros fugirán com vol dispers d' aucells, ta planta arrugará los draps de llurs banderas, y al trono pujarás de tres tribus guerreras tres princeps sarrahins servinte d' escambells.  55    Aquell es Pere'l gran. Sicilia ja 'l espera per' entregarli'l guant del noble degollat1. ¡Sumis óbrali pas, ó mar, á sa galera, que, cuant ha nascut ell, lo teu senyor ha nat! —14→ Ell es qui dominá lo inmens orgull de Fransa:  60 ell qui al papa digué: -«Pus no'm vóls acatar »com á llegitim rey, jo 't juro que, en venjansa, »m' acatarás un jorn, al ovirar ma llansa, »com á pare de reys, com á senyor del mar2.»    Aquell es En Alfons. Del pont de sa galera  65 á sa Lucrecia véu, s' aymía y companyera, de la lluna en los raigs sòn languiment banyant, per sobre sòn coll blanch sa negra cabellera sos fils de ébano fi llustrosos deslligant3. Deixáulo que joyós avuy jugue ab lo amor.  70 Si es galan en la mar, héroe será en la terra: los jochs d'amor d'avuy, demá serán de guerra: soldat será demá, si avuy es aymador. Demá veurá á sos peus á Nápols l' altanera y sa diadema d' or se cenyirá á sòn front,  75 y al alsar d'Aragó la federal bandera lo aclamarán los sèus y lo admirará'l mon.    De una galera en lo alt, y fer entre'ls més fers, un home cruza'l mar. La pau es sòn desterro, sa patria es lo combat, las guerras sos plahers...  80 —15→ Sentíule murmurar lo bronch ¡Desperta ferro!4 que 's la espuela de honor dels braus almugavérs.    Es un senzill soldat, fill brau de la marina, avuy aventurer, princep y duch demá: si de palla en un jas sòn front avuy reclina,  85 de púrpura en un llit demá descansará. Que al estendrer sòn bras, com un flagell de Dèu sos braus almugavers sobre l' Orient caurán, y al ferne del pais lo patrimoni sèu, de harems y de palaus llurs tendas ne farán.  90 Per ell, tan sols per ell tindrán una nació los nets dels Berenguers de Orient en las arenas; per ell, tan sols per ell las barras d'Aragó tindrán per pedestal las cúpulas d'Atenas. Se diu Roger de Flor. ¿Y aquell?... ¿Quí n'es aquell?...  95 Es un altre Roger. ¡Roger, honor y gloria! Roger de Lluria, 'l fill aymat de la victoria, ¿quín trono ha valgut may lo pont de ton vaixell?... Com de Venecia'l dux, per nuvia has prés la mar, que't bressa com amant: sas onas tempestuosas  100 com un ramat de xais se't obran al passar: —16→ de sòn espay inmens las boiras misteriosas de ta mirada al llam com vels véus esquinsar: sas feras tempestats sòn brisas deliciosas que venen de ton front los llors á acariciar.  105    Titá del mar, los mars sotmesos á ta lley, ja may t' han vist vensut. Com á grans de rosaris esparramáres tu las flotas dels contraris. Ne fou un rey per tu trenta vegadas rey. Los segles ab amor ton nom repetirán.  110 Ta fama es inmortal, com lo infinit inmensa: ta gloria cantarán las arpas de Provensa, coronas per ton front las vérges teixirán.    Roger, Roger lo gran, tu contas més victorias que delicadas flors no conta un aromer.  115 Tu mateix has perdut lo compte de tas glorias, y rey ó princep no ets per no volerho ser. Mentres trepitje'l mon la planta de un humá, mentres estigue'l cel brodat d'estels de plata, mentres tingue lo sol sòn globo d' escarlata  120 y arenas tingue'l mar, y'l mon tingue endemá, y vol tingue lo aucell, ton nom etern viurá. Primer que lo teu nom, que tot lo mon acata, primer que lo teu nom, lo mon s' enfonsará.    ¡Salut, héroes del mar! Deixáu que ma mirada  125 vos veja á tots passar entre la boira alada, —17→ de la gloria encorvats sota lo inmens botí. ¡Salut, brau Requesens, honor de nostra armada de Lepanto en lo mar! ¡Salut, Vilamarí, en Nápols vencedor, y á tu també, Moncada,  130 lo Neptú catalá, flagell del sarrahí!5    O tu, Pere Martell, pilot afortunat, ó tu, Ramon Marquet, de fama tal que espanta, que sols te detingué de anar á Terra Santa la que assotá tas naus, furiosa tempestat;  135 ó tu brau paladí, valent Conrat de Llansa, que á Túnis vas guanyar y'n feres ton palau, dominant de sòn rey l'orgull y la esperansa y á ta ramera un jorn donantlo per esclau; y vosaltres Mallol, Ripoll y Sinisterra,  140 Entensa, Santa Pau, de vostra tomba eixiu: en las alas del vent que passa arran de terra, héroes grans del passat, homens eterns veniu!    ¡Veniu, veniu, solcant la inmensitat del mar! Vull veureus reunits, vull veurer agrupada  145 dels héroes la nació, y ardenta ma mirada un poble de gegants de un raig vól abarcar! Que jo que tinch, ó mar, de tos recorts esment, al veurer que'ls ingrats tos bells llorers esfullan, —18→ bátrer sento mòn cor hont sols los recorts bullan,  150 bullir sento en mòn front lo forn del pensament.    Nostre passat gloriós cert jorn un rey trencá6, com tu en ta plajta véus trencar l' ona escumosa, mès, pus torna al instant més brava y orgullosa, ¡quí sab si un jorn també com ella tornará!  155    Ta grandesa mirant, ó mar, y ta bravura, plé de efusió mòn cor saluda als navegants. Los qui, ferms en sa fé, serens, la ma segura, dins sa closca de nou passejan ta planura, per forsa han de esser braus, per forsa han de esser grans.  160    Per forsa han de esser braus. Un ánima esforsada, un ánima de foch déu bátrer dins sòn pit, tenint per sol lo mar, per volta la estrellada, tenint per passejar lo vol de sa mirada lo mar, lo cel, lo espay, lo inmens del infinit.  165    Per forsa han de esser grans. Cuant l' uracá'ls acossa, tranquils dintre sa nau acceptan lo combat. Senten brunzir lo vent que sòn velam destrossa, senten bunir lo llam que'ls pals del barco abat, y, cara á cara ab Dèu, que'ls mostra ja la fossa,  170 contemplan ab orgull fugir la tempestat. —19→    Cuant tas onas com monts veig aixecar airadas, cuant las sento rugir, ó mar, ab roncas veus, jo en las esposas pens' y mares desoladas, y sempre vaig llavors, ab fé, las mans plegadas,  175 de la Reina dels cels á agenollarme als peus. Que es ella lo esperit de la misericordia, lo port del desditxat, lo estel dels caminants, la font dels sants amors, lo sol de la concordia, lo balsam del consol, la llum dels navegants.  180 Y prega mon trist cor pels pobres que navegan, que fan cara en llur nau al temps més borrascós, que dels sèus infantons lo porvenir entregan al paviment flotant de un mar revolt, furiós.    ¡Mar de ma terra, adeu! Jo tornaré demá,  185 y parlarem los dos de las passadas glorias. Si ab veu de tempestats tu'm contas tas historias, ab cants de patri amor ma veu te respondrá. ¡Mar de ma patria, adeu! Lo sol que naix, al bardo fa ta platja fugir. Demá vindrá de nit.  190 Guarda tu tos recorts com mòn amor jo guardo. Mòn amor té de inmens lo que tu de infinit.    ¡Amor sant del pais! Lo llas que á ell m' aferra, cada dia es més gran, pus cada dia creix. Jo visch de mòn amor á ma adorada terra  195 com viu cualsevol fruit del árbre que'l nudreix. —20→    Si tos héroes són grans, lo meu pais es bell. Tu'm contarás dels teus los fets y las proesas, y jo't contaré, ó mar, sa gloria y sas grandesas. Tu d'ells me parlarás y jo 't parlaré d' ell.  200 Y lo aire de la nit se'n portará al passar, com dos perfums del mar que'n lo aire s' evaporan, com dos acordes veus que, cuant se uneixan, ploran, lo cant del trovador y lo rugit del mar.

  —21→  

I Homenatge Filla santa del cel, vérge d' amor ungida , pura com la virtut, de Dèu consol sagrat, colom baixat del cel com missatger de vida,        tal es la llibertat.    Són flors de sòn pendó las llums de la victoria,  5 y com la religió sòn Evangeli té; té mártirs venerats, que viuhen de sa gloria,       y sos apóstols també.    La veig solcar lo espay, sa casta vestidura sòn róssech desplegant. Sa púdica hermosura  10 s'enmiralla en lo cel com en argent brunyit.       Pórta sòn front de vérge       per un llorer cenyit, —22→       en los bons temps de Grecia       fa dos mil anys cullit.  15    La veig solcant lo espay. Ardentas sas miradas, travessan del cenit las voltas platejadas, buscant per totas parts tirans que derribar, buscant per totas parts nacions esclavisadas       y pobles que consolar.  20    Als apóstols la veig, com noble companyera, portar á redimir la pobre humanitat, y dels derruits altars en mitg la polsaguera, devant los batallons que esperan sa bandera, donar á Constantí sòn lábaro sagrat.  25    De Venecia fugir la veig plorosa un dia al mirar de sos duxs lo deshonrat mantell, y al poble abandonar que dorm entre la orgía, per fer sòn niu d' amors entre los fills de Tell.    Ella revíurer fa la flama esmortuida  30 que 'l cor de Fivaller abrasa de llealtat, y dóna á Pau Clarís la inspiració atrevida, fent de sa veu clarí que sona lo combat7. —23→    La veig ¡filla del cel! en Barcelona un dia vestir dels concellers la xia y la gramalla,  35 la veig dels catalans ser lo pendó y la guia, als poruchs animant, corrent per la muralla, llorers tenyits de sanch pels moribunds cullint, mentres per totas parts vomitan la metralla       los canons de Felip quint.  40    Y sols la veig fugir, rompent ceptre y corona, cuant ja lo sabre lluent del dictador soldat al poble catalá la ciutadela dóna, mentres de sos caballs es cuadra la ciutat, mentres crema 'l butxí las lleys en Barcelona,  45 que un poble tot ho pert cuant pert la llibertat.    Mès, prompte se la véu, per il-lustrar la historia, de Washington armar lo bras ab la victoria, y del llorer plantat per éll en lo Nou Mon, oferirne un esqueix, al ovirar sa gloria,  50 als nobles dignes fills dels grechs de Marathon.    ¡O santa llibertat! Ton noble cor desgarra en Missolonghi un jorn del turch la cimitarra, cuant, al donar als corbs apetitós banquet, sobre enderrochs fumants, que mostran lo carnatge,  55 planta, banyat en sanch per sòn ferós coratge,       lo estandart de Mahomet. —24→    Llavors te véu lo mon, imatge fugitiva, cuberta ab ton mantell los mars atravessar, sentint de lluny los crits de Grecia ja cautiva,  60 y ton fatigat front portant á reposar en lo sé ple d' amor de ta vella Inglaterra, que 't guarda, sempre pur, com reina de la terra,       fa vuit segles un altar.    Curt será ton repós. Espanya ja t' espera.  65 Mina desplega al vent los plechs de ta bandera; y de gloria cubert, cenyit de llors lo front, de Luchana al bell peu t' aguarda ja Espartero, dins sòn cor de lleó sentint lo impuls guerrero, que á Espanya vól salvar ton esforsat campion,  70 en mitg de la foscor y de uracans de neu,       la nit mateixa que Dèu       doná un Salvador al mon8.    Filla santa del cel, vérge d' amor ungida, pura com la virtut, de Dèu consol sagrat,  75 colom enviat al mon com missatger de vida,       tal es la llibertat.    Viu tan sols de virtuts, com de llors la victoria; es als pobles esclaus lo que es al jorn lo sol: —25→ cuant los pórta al combat, es sòn pendó de gloria,  80 y cuant los dóna pau, sòn ángel de consol.    Sa missió extén pel mon, que sa missió es divina. Cuant lo Verbo 's fèu hom, ella se fèu doctrina. Vosaltres que teniu los ulls tancats encara, y ni un saludo sols enviau á sòn pendó,  85 de lletras, ciencias y arts bè l' adorau en l' ara, convertida per cert allí en revolució!    Odiau la llibertat que anomenau llicencia, ¡y li alsan vostras mans altars en la ciencia! ¡Miserables reptils, voltors de Prometeo,  90 que d' ella renegau, servintla de imprevist! En la ciencia es sòn nom Bacon ó Galileo, com en la religió sòn nom es Jesucrist.

II Recort     Ple del amor que inspira l'alta gloria del qui té un nom tocay de la victoria,  95 jo d' Espanya saludo al salvador, jo al vencedor saludo de Luchana, lluny avuy de la pompa cortesana,        ab la pura fe del cor. —26→ Que á ton retiro, pus mon cor t' admira,  100 los sons arriven de ma pobre lira. ¡Benéit lo front á qui, com richs dossers, los fruits de cent victorias galardonan! ¡Benéit lo front á qui sòn ombra donan        enramadas de llorers!  105 Permet que't cante, senyor, y que las brisas viatgeras, com un dòls perfum d' amor, porten á tos peus, llaugeras, l'homenatge de mòn cor.  110        La victoria t' ha mirat com sòn millor adalit, de virtut y llibertat á un mateix temps haurá estat muralla y altar ton pit.  115        Ha volatejat la gloria sempre entorn de tos pendons; de los segles per memoria, has portat á la victoria sempre exêrcits de lleons.  120        Y als que han mort á ton costat, abatuts com las espigas que'l segador ha dallat, —27→ las banderas enemigas per mortalla 'ls has donat.  125        No sentes ton cor ferit si los que ahí t' aclamavan per salvador y adalit, ton nom, que tant ensalsavan, avuy donan al olvit.  130        També al intrépit Colon lo declararen culpable, cenyint de espinas son front, per lo crim imperdonable de haber dat á Espanya un mon.  135        Pórta, donchs, també ta creu: no 't desdora ni't afea; es ton merescut trofeu, que ets espasa de la idea de que 's fèu apóstol Dèu.  140        Respectant ta probitat y ta virtut y prudencia, tos contraris t' han mirat amich de la llibertat, y enemich de la llicencia.  145 —28→        Y es que sempre ha dit ton cor, y ho has sellat ab ta sanch, que la llibertat es or, pero la llicencia es fanch.        No sols los raigs de la gloria  150 ton front encenan y orejan ab clarors de la victoria: home, 'ls contraris t' envejan, héroe, 't respecta la historia.        Ab catalana llealtat  155 pago á ton nom est tribut, perqué, de tots admirat, sempre has sembrat la virtut predicant la llibertat. Ple del amor que inspira l' alta gloria  160 del qui té un nom tocay de la victoria, jo d' Espanya saludo al salvador, jo al vencedor saludo de Luchana, lluny avuy de la pompa cortesana,        ab la pura fe del cor.  165

27 de febrer de 1859.

  —29→  

Fill de Cerdanya, ceretá indomable, fill de las vérges selvas que algun dia repetiren ab ecos d' alegría de la trompa de Otger lo bronch accent, torna als teus llars, y la ciutat no envejes,  5 abandona eixa turba tumultuosa: la ciutat més poblada y més faustuosa no val un bri de l'herba d' un torrent.

Torna als teus llars, que al fill ausent esperan. Purs són en élls los aires que's respiran,  10 com purs són los espais que allí s' admiran entre los raigs de foch d' un sol brillant. Tórnaten, sí; t' esperan, per ma enveja, las selvas seculars y misteriosas —30→ ab llurs frescas ubagas deliciosas,  15 de las que ets tu tan sols l'hoste constant.

¡Oh, quí com tu! los boscos te coneixen, tu sabs la llengua dels torrents furiosos, tu entens lo cant dels aucellets graciosos, y lletras són per tu las veus dels rius.  20 Tot canta llibertat en torn ta vida: l' aucell, l' herba, los arbres que florejan... Jo moro entre'ls esclaus que aquí'm rodejan. ¿Qué es la ciutat sino un panteó de vius?

Aquí tot es engany. Virtut, justicia,  25 paraulas són que ni 'ls honrats entenen. Falsas ideas de moral s' aprenen; tot parla aquí als sentits, res parla al cor. Se juga ab lo més sant. De la conciencia mercadería vil se 'n fa; la vida  30 fins es en la ciutat una mentida; sols són vritat la enveja, l' odi, y l' or.

¡Metall odiós! Per l' or jo veig als hómens béurers' la sanch uns d' altres com las feras, per l' or jo veig á mares usureras  35 llurs fillas, sí, llurs fillas prostituir. Per l' or se véu véndrer sens fre y sens tassa, sa fe la Iglesia, sòn pudor las bellas, —31→ per l' or de Dèu las santas maravellas se veuhen trepitjar y destruir.  40

Tot es miseria y corrupció y mentida. D' ellas fugint las crapulosas galas, veig á la llibertat bátrer sas alas y 'l mòn de las ciutats abandonar. La veig al lluny fugir, solcar la esfera,  45 lo front ocult pel vel de la dolencia... Fuig de la corrupció, fuig, y s' ausencia gotas de fel y sanch nos fa plorar.

¿Qué se han fét, Barcelona, de tos avis las santas lleys, las consuetuts sagradas?  50 En va jo entorn passejo mas miradas, ni sombra veig tan sols de llibertat. Tos ciutadans d' avuy, sens fe y sens gloria, senten xiular lo fuet á sas orellas, y van esclaus com un ramat de ovellas  55 á obeir la lley del sabre d' un soldat.

Fugim, ó Lluís, també. Fugim, deixémla eixa ciutat que no es la de nos avis: fugim, y allí murmurarán nos llavis himnes sagrats de llibertats y amors.  60 Anem à respirar en ta Cerdanya. Lo esperit allí, entre auras deliciosas, —32→ perfums respira de timó y de rosas, y aquí respiran entre fanch los cors.

Allí soná ab lo primer crit de guerra  65 lo crit primer de patria independencia; un regne alli'ns llegaren per herencia nou valerosos aguerrits barons, los primers que llurs armas empunyaren per disputar als moros la victoria,  70 y que entre 'ls raigs candents d' un sol de gloria vencedors tremolaren llurs pendons9.

¡Anem, partim, fugim! Tinch fam de véurer las vastas soletats de ta Cerdanya. Sota'ls róures coputs de la montanya  75 vull respirar la vasta inmensitat. Vull véurer eixas terras, tan regadas per la sanch de una prole belicosa; vull véurer eixas terras, hont briosa doná'l primer vagit la llibertat.  80

¡Quédat' aquí, ciutat! Deixa als Atílas que, fent un foch dels pergamins que esqueixan, ab vellas llibertats que no't serveixan se calenten las mans. Dorm entretant, —33→ dorm amarrada al jou, y ¡ay no despertes  85 á ton amo y senyor! Fes centinella, reten l' alé per no turbar sa orella, filla pigmea de un antich gegant.

Jo me'n vás á cantar entre las selvas los fets brillants de nostra antiga historia.  90 Almenys allí podré evocar la gloria. Prohoms degenerats, aqui'us quedáu. Encorvats sota'l sabre que'us ensenyan, prop del caliu y sendras remogudas de vostras santas llibertats perdudas,  95 gossos de la ciutat, lladráu, lladráu10!

Barcelona 3 de novembre de 1857.

  —35→  

Italia, dolsa Italia, la terra dels poétas, Italia, bella Italia, la patria dels pintors, tas bellas glorias flotan per ton espay desfetas, com vol de papallonas sobre un plantell de flors.

En tos bells temps de gloria, que ab tos recorts endolas,  5 de un cel esplendidíssim sota 'l dossé' estrellat, tos gondolers cantavan sas dolsas barcarolas, tos trovadors sos himnes de amor y llibertat.

—36→

En altre temps, tas brisas, de gloria misatjeras, tos cántichs de victoria portánsen al passar,  10 per l' aire rodolavan los plechs de tas banderas, temudas en la terra, senyoras en la mar.

Avuy en Llombardía, que es l' árbre de tas penas, arvolan sa bandera tos estrangers senyors, avuy cantas tos himnes al só de tas cadenas,  15 ta brisa avuy es plena de llágrimas y plors.

Si en altre temps los poétas, que tot lo mon t' enveja, los murs del Capitoli tenian per alberch, avuy sos fronts gloriosos, que lo llorer ombreja, per Capitoli tenen los ferros de Spielberg12.  20

Italia, dolsa Italia, la terra dels poétas, la patria de cent héroes de realmes guanyadors, avuy cantas ¡esclava! tas pobres amoretas xiulánt á tas orellas lo fuet de tos senyors.

¿Qué fa, digas, Italia, ta juventut preclara?...  25 ¿Segueix de passats segles los indolents costums?... ¿Entre or y flors y seda viu sibarita encara, los peus sobre mosáichs, lo front entre perfums?

—37→

¿Qué fan aqueixos pobles de glorias avilidas veyent de llurs despullas á sos tirans gosar?  30 ¿Qué fan aqueixas villas entre las flors dormidas, com jardins babilónichs suspesos sobre 'l mar?...

Cuant en las vellas torres de tos histórichs temples á véspres toca 'l bronze que 'l aire esmortueix, de glorias sempre eternas mostrante los exemples,  35 ¿no sents que al toch de véspres ta terra s' estremeix?...

¿No 'us diu res, fills de Italia, lo toch de la campana? ¿A vostre cor no parla lo só que'l bronce exten? Es un toch que estermini, flamas y sanch demana... Són, italians, las véspres lo vostre somaten!  40

Somaten!... Lo bronze'us crida!    Dèu á lidiar vos convida,    per consól de vostres mals,    ab la veu adolorida    de dalt las torres eixida  45    de las vostres catedrals.

Alsâu, plé de ardor lo pit,    en Sagramental la terra,    llansáu de venjansa'l crit,    pus las véspres cada nit  50    vos llansan son crit de guerra13.

—38→

De tirania'us satura    lo fuet de vostres senyors:    ja la espiga está madura;    ¡empunyáu ab má segura  55    vostras dallas, segadors!

Pus lo austríach que'us desdenya,    sanch, or, y fills vos arranca,    desplegáu al vent com senya    la creu roja y la creu blanca  60    de Saboya y de Cerdenya14.

¿No veyéu ab dol del cor    que la Italia es Prometeo    y que'l Austria es lo voltor    que ab sanguinari recreo  65    li va rosegant lo cor?

Si armas no teniu apenas,    robáune á vostres tirans,    y si'us pesan, italians,    més pesan ¡ay! las cadenas  70    que agarrotan vostras mans.

—39→

Propici es lo instant! Ja es hora!    Sènt patriotas, sóu soldats.    Ja'l ferro la sanch anyora.    ¡En nom de vostres passats,  75    via fora, italians, via fora!

Com un símbol vencedor    vos dóna la Providencia    la bandera tricolor.    Compráu vostre independencia,  80    més que sia ab sanch del cor!

Vos debéu tots á la historia,    y cuant, cenyit lo llorer    que deuréu á la victoria,    li pogáu dir, plens de gloria,  85    al austríach altanér    que jamay lo tirá medra,    sentiréu lo cor bullir,    y, la campana al brunzir,    batent sas alas de pedra,  90    lo lleó de San March rugir.

Llavors ab accent altiu    podréu dir, com poble brau;    «de amor patrio mon cor viu.»    Avuy patria no teniu,  95    que no tè patria lo esclau.

—40→

No tindrá sa veu de plors    lo bronze que'l aire bat,    ni fará estremir los cors;    las véspres serán llavors  100    véspres de la llibertat.

Dèu ho vol! La causa es santa    y 'us contemplan las nacions.    Si lo tudesch vos espanta,    ferint lo sol ab la planta  105    brotaran los batallons.

¡Desperta, ferro!... Rugiu    com lo lleó empresonat    ja que avuy esclaus moriu,    perque un poble tan sols viu  110    del aire de llibertat.

Pus lo austríach que 'us desdenya,    sanch, or y fills vos arranca,    desplegáu al vent com senya    la creu roja y la creu blanca  115    de Saboya y de Cerdanya.

Barcelona 6 avril de 1859.¹⁵

  —41→  

Hermosa com lo sol cuant cau lo dia, llansant més purs sos raigs, cuant més s' acosta       sòn moment d' agonía, la hermosa va a morir. Noble matrona, un ceptre tingué un jorn y una corona  5 que passejá pel mon. Dolsas las brisas,       sòn front amanyagavan,       entre flors s' adormia, y héroes y reys esclaus sa son vetllavan. La gloria era per ella un etern dia,  10 tots los mars coneguts sas naus ratllavan, y las nacions de genollons anavan á demanarli lleis.

—42→

Trista, perduda com la cerva infeliz á qui's don' cassa,  15 sa negra sort abuy la tè abatuda sota 'ls caballs de una estrangera rassa que en campament ha convertit sa terra,       lo pòls de sas sandalias en ella sacudint. Somnis de guerra  20 bé la hermosa tingué, mès ¡ay! sa gloria ja es lo pòls d' or extés sobre la historia,       y ¡mès ay! sas banderas, que tant sols lo camí de la victoria       un dia conegueren,  25       ja jauhen trossejadas en las ciutats, que son orgull ne feren, per los caballs austriachs trepitjadas.

No hi ha per ella compassió. La hermosa condemnada á morir, pálida avansa;  30       sa mirada amorosa no s' il-lumina al raig de la esperansa. Resignada á sa sort, tranquila espera       l' hora fatal, y gira       sos ulls entorn, y mira  35 á las nacions enteras agrupadas per véurerla morir ja congregadas.

¡Cuant hermosa! cuant bella       en mitj de sa amargura! —43→ Cuant la nit es més negra y més obscura,  40       més resplandeix la estrella.       ¡Cuanta, cuanta dulsura,       y al par cuanta bellesa, en sos llavis tenyits de palidesa! Arropada en son manto, embelaidora,  45       magestuosa y altiva, sembla encara del mon reyna y senyora.       Com la mártir cristiana, saluda al César que morir li mana clavant en ella sa mirada esquiva;  50        com la vestal romana, vól en sa tomba amortallarse viva.

Perfums portáuli y flors! Pus no la deixan       víurer com sol-licita,       vól sobre un llit de rosas  55       morir com sibarita. Sobre ell extén sas formas voluptuosas, y'l áspit á sòn pit, nova Cleopatra, deixa aplicar. La gracia y la hermosura de sos rasgos, banyantse en palidesa,  60 nou brillo van cobrant, nova dulsura. La vida fuig deixantli la bellesa. Sos ulls, que amor han destil-lat y vida, vant sos fochs apagant. ¡Cuant entristida, contemplant los progressos del veneno,  65 véu la mirada, que en la hermosa 's clava, —44→ la envellutada morbidez del seno que tantost plé de vida palpitava!...

Ja inmóvil ha quedat. La son eterna ha tancat ja sos ulls. Ja sols li falta  70 la llosa, de la tomba eterna porta...- A la hermosa lo austríach exâmina, y ple de goig sobre sòn cos s' inclina; li aplica la má al cor, y diu: -«Ja's morta!»

¡Ja's morta!... Nó. Una veu de dalt eixida  75 ¡alsat Llatse! ha cridat. Es veu de guerra que fa estreméixer la italiana terra. Alsat, Llatse! Y al crit, que tots los ecos       que en los Alpes habitan, han repetit, los morts deixan sa tomba  80 y á la veu del Senyor ja ressucitan. No es morta ella tampoch. Miráu qué hermosa! Ja corren per son front onas de rosa. La sanch, que'l ferro ha derramat mil voltas, en sas venas bulleix, y ja 's prepara  85 un altra volta á derramarse encara. Ja s' anima, ja 's mou, escolta y mira... s' obran sos ulls á la claror del alba y á son butxi buscant per tot los gira... ja parla y crida: ¡Llibertat!... ja allarga  90       la ma en busca d' un ferro,       y ja' amenassadora, —45→ lo front erguit y la mirada encesa, s' alsa empunyant la espasa venjadora!

¡La Italia morta!... Nó. Sols pogué estar dormida  95 la nació que ab sòn nom fa bátrer tots los cors: no es mort, nó, lo pais que al mon, llavor de vida, á pléyadas ha dat poétas y pintors. No es mort, nó, nó. Lo sol que pel Orient avansa del canó dels fusells rebrota ensangrentat.  100 Bayonetas per tot, per tot crits de esperansa... Si un home es lo Piamont, la Italia es un soldat!

La Italia s' alsa ja cumplint ab sòn destino, clapada de dolors y lassa de torments, y un crit de ¡Llibertat! del Alpe al Apenino  105 ne portan rodolant de penya en penya 'ls vents.

Tots los que á Italia amor com fills de ella li guardan, de un venerat pendó sota los plechs aguardan, pus la guerra al tudesch es festa nacional. Tot lo mon está á punt. ¿Qué fan?... Bé prou que tardan!  110 Dèu meu, ¿cuant donarán de marxa la senyal?

Sòn fusell lo soldat empunya ab má febrosa, lo entusiasme s' es fét en cada cor un niu, —46→ y un ara es cada cor hont, resplandent y hermosa, font de santas virtuts, la independencia viu.  115

¡Bé tarda la senyal! Lo bersaglier espera, y reprimeix lo ardor sos llavis mossegant, com lo potro impacient que anhela la carrera       lo fre va mastegant.

¡Bé tarda la senyal! Per totas parts s' anima  120 l' ardenta juventut, y un crit d' odi fulmina contra'l vil opressor, del Laci etern tirá. Lo pais está á punt. La Italia es una mina.       ¡Una espurna, y saltará!

¡Noble y leal juventut! Sas villas ostentosas  125 satisfeta ha deixat y 'ls llochs de sos plahers, y no anyora per cert las horas deliciosas, passadas prop del mar ó sota 'ls taronjers, trenant, per coronar á ninas amorosas,       garnaldas de llorers.  130

¡Noble y leal juventut! Saluda avuy sa terra lo pendó tricolor com Lábaro sagrat, y al repetir sòn crit los ecos de la serra, —47→ prínceps y fills de reis van á la santa guerra vestits ab lo capot del més humil soldat16.  135

Si avuy viu entre agonías,    tornará á tindrer bells dias    la que fou reina del mon,    que á sòn crit las Tullerías    recordan las profecías  140    fetas pel gran Napoleon17. Y lo hereu del gran home á rómpre'l cautiveri del Laci está dispost. La Fransa's commou ja, y crida á sos soldats, y lo segon imperi vól fer, als ulls del mon, tremolar lo hemisferi  145 de homérichs combatents sota un nou uracá.

Alli'ls francesos van. Cuant los ha vist, la historia per consignar llurs fets nou llibre ha comensat. Salut, braus mariscals! Hereus sóu de la gloria. Ja los garibaldins, que anhelan lo combat,  150 han obert lo camí que guia á la victoria. Garibaldi va allí, y ab ell la tempestat.

—48→

Alli'l zuavo també, que es lo llam de la guerra. Sos contraris venir lo veuhen, aturdits, com un monstruo sortit del fondo de la terra  155 ab sos bots de xacal y ab sos salvatjes crits. Del contrari es terror sòn sabre-bayoneta, retira ó embesteix més llest que'l pensament, y tan sols ab sos crits al enemich inquieta, que'l zuavo es més que un hom' un uracá vivent.  160

Ja la Italia 'l coneix. En dias de amarguras un seu antecessor vingué la gloria á ser de un pais oprimit. Del Laci las planuras avans lo zuavo un jorn han vist lo almugavér.

Lo almugavér es nom de catalana gloria  165 des que del mon enter ne fou l' admiració, cuant, en brassos grontxántse un jorn de la victoria, passejá pel Orient las barras de Aragó.

Zuavo ú almugavér -un y altre de nom raro- en Alger ó Aragó ve lo mateix á ser.  170 Ab diferent vestit, lo zuavo es, sens dubtarho, germá del miquelet, net del almugavér.

¡De peu tots, viva Dèu! Va á comensar la guerra, lo emperador, lo rey, lo capitá, 'l soldat tots ocupan sòn lloch, y s' estremeix la terra  175 al pas dels batallons que marxan al combat.

—49→

Ja trona lo canó. Lo autócrata de Viena       de lo alt de son palau á tots sos generals adelantar ordena, y de estermini y mort los vents desencadena.  180 Alegráuvos, soldats, mès, mares ¡ay! ploráu!

Turin, juny de 1859.

  —51→  

Génova, la reale, la nobil cittá.

TORCUATO TASSO.

Somiant festas portentosas,    vivint en un cel de flors,    lo front coronat de rosas,    lo cor overt als amors,    de glorias empavessada,  5    pels embats amanyagada    que la besan al passar,    com ondina voluptuosa    que deixa 'l bany perezosa,    Génova surt de la mar.  10

Tè al arrivar la vesprada    nits febriscitants d' amor, —52→    y tè cada matinada    rosadas de somnis d' or.    Tè ninas encantadoras  15    que són reinas seductoras    de sos faustuosos saraus,    y, més que lo cel estrellas,    tè joyas y maravellas    en sos magnifichs palaus.  20

Génova, hermosa ab tas festas,    ab tos somnis falaguers,    ab tas voluptuosas siestas    á l' ombra dels taronjers,    ab tas nits embalsamadas,  25    ab tas márbreas balconadas    suspesas sobre la mar,    Dèu, completant ta corona,    fins t'ha dat un nom de dona    per ferte més estimar.  30

Dolsa degué ser la vida,    dolsa y bella per demés,    en la época ja esmortuida    del esplendor genovés,    cuant al remor de las olas,  35    entre resplendents farolas    bressolant sos globos d'or,    ninetas enamoradas —53→    despedian sas miradas    pipelletjantas d' amor:  40

Cuant Génova s' adormia    entre festas y plahers,    despertanse cada dia    coronada de llorers;    cuant sos duxs que la ennobliren  45    y ab llur fama 'l mon umpliren,    tenian reys per esclaus;    cuant tot eran jochs, regatas,    cants d' amor y serenatas    entre boscos de palaus.  50

Génova hermosa, que t' alsas    de jardins entre un serrall,    y ta hermosura realsas    tenint la mar per mirall,    ¡qué dolsa ha de ser la vida  55    en ta rivera florida!    ¡qué dols aquí lo existir!...    Génova, noble matrona,    si no hi hagués Barcelona    voldria en ton sol morir.  60

Ó ciutat hermosa y noble    als mars has dictat ta lley;    sent de mercaders un poble, —54→    has estat un poble rey.    O Génova, de tas glorias  65    plenas ne van las historias:    de climas remots las naus    aquí venen á grontxarse,    y en ton golfo á enmirallarse    á l' ombra de tos palaus.  70

De Barcelona algun dia    foren germans los pendons;    en Tortosa y Almería    unireu los gonfanons,    y si aprés en lutxa armada,  75    guerra 'us féreu obstinada,    tu, que aborrires tot jou,    de sa rival sanguinaria    te feres sa tributaria    sols perque ella fou qui fou.  80

Un dia jo t' he vist, á festa preparada,    tas campanas brandant, del exêrcit aliat al presenciar la entrada, més que ab crits, ab rugits las tropas saludant.

Un dia jo t' he vist. Hermosas tas donzellas,  85    com lo sol d' Italia bellas, corrian pels jardins sobre la mar suspesos; las he vist saludar ab frenesí 'ls vaixells, —55→    y al véurer los francesos mostrarsels ab lo dit y murmurar: -«Són ells!»  90

¡Los francesos! Són ells!

Y cuant la flota arriva, un crit immens, etern, conmóurer fa la riva. De dalt de llurs terrats las bellas genovesas    balandrejan llurs vels,  95 y ab miradas d' amor y d' entusiasme encesas,    llurs mans alsan al cel: la fébre popular son uracá desvoca, y d'aquell poble immens, que esplaya sòn ardor,    lo crit sols tè una boca,  100    lo entusiasme sols un cor.

Ja per la llibertat es arrivat lo dia. Tot són crits de plaher, tot són plors d' alegría.

Génova del francés es ja lo campament, y cauhen dels palaus, y cauhen dels balcons,  105 cubrint la llum del sol y l' aire rarefent, núvols seguits de flors al pas dels batallons. ¡Los francesos! són ells! soldats vuy d'una idea, desafiant los perills y atravessant la mar, ab llurs temuts pendons d' Aljer y de Crimea  110 venen del opressor la Italia á deslliurar.    Flors donáulos, plens los cors —56→    de gratituts y d'amors:    cuant de la guerra vindrán,    lo que 'ls donareu en flors  115    ab llorers vos pagarán.

Era la nit. Demprés d' un jorn immens d' orjia, de sos prats y jardins en brassos recolsada,    Génova s' adormia per las onas del mar tot dolsament bressada.  120    Era nit misteriosa de placévol estiu, de lluna nebulosa, plena de incertas llums que en l'aire dibuixavan fantásticas visions de formas ideals, y plena de brujits que pels espais rondavan  125 com besos primerenchs de llavis virginals.    Era la nit y l'hora en que 'l mortal poruch tè los terrors á doll, sentint, si per acás despert está á deshora, erizar sos cabells al més llauger soroll.  130 Y 's diu que aquella nit, aparicions guerreras, de llurs tombas los duxs encuvertats s'alsaren,    la espasa blandejant, y que, al asta abrassats de llurs triunfants banderas, per sobre los palaus de Génova cruzaren,  135    «¡Guerra al tudesch!» cridant.

—57→

Una idea seguint, que sempre li escapava, y que sòn pensament fugint martirisava, car tostemps ha tingut la gloria sos esculls, sobre un mapa encorvat, Napoleon ters vetllava.  140

Una hermosa de prompte aparegué á sos ulls.

Senzillament vestida, la túnica flotant per un cordó cenyida,    de sos muscles la nuesa vestint ab negres rulls sa cabellera extesa,  145    la mirada amorosa, y en lo front virginal gravada la tristesa, tal del César als ulls aparegué la hermosa.

-Miram, César, -li dix,- no't só desconeguda. En altre temps ensemps los dos hem fét camí.  150 Alsa, César, ton front, y á la amistat saluda, á la vella amistat representada en mí.

«En mos brassos un jorn comensá ta carrera cuant en Forli á guardar jo't dava ma bandera18. T' he conegut proscrit, t'he conegut soldat,  155 t'he fét la presó d' Ham ab mon amor llaujera, —58→ t' has fét emperador, y com de una ramera te desferes de mí. Jo só la llibertat.

»Baixárenme al mercat, allí á ta soldadesca lliurantme tos sayons com lo postrer ultratje,  160 y tú entretant en mitj de ta host caballeresca renegavas en mí de ton gloriós llinatje.

»Es certament en va que de ton nom la herencia la rosor de ton front ab la diadema ampare; te dirá eternament lo crit de ta conciencia:  165 "Fill de la llibertat, has renegat ta mare!"

»No 't vinch á requestar per tos passats agravis, César, que, mare amant, sols tinch pels fills ingrats la clemencia en mon cor y lo perdó en mos llavis. Vinch la companya á ser de tos futurs combats.  170

»Llibre Italia déu ser dels Alpes al Adriatich, has dit, y si realment ton vot cert esdevé, jo á un poble tot faré per ton amor fanatich y de Forli al soldat en tú saludaré.

»Mès si són tos desitjs de báusia y fellonía,  175 ton front com de Cain la historia marcará, y d' edat en edat ton nom, gloriós un dia, cuvert de oprobi etern pel mon devallará.»

—59→

Aixis la hermosa diu, y despareix llaujera. Lo César, asombrat y tremolós, espera,  180 -pus á prudent discurs sòn pensament entrega- que d' aquella visió la imatje ja esmortuida ab llum de la rahó lo enteniment aclare, mès en va, sempre en va; son pensament ofega una terrible veu que á sos oidos crida:  185 «Fill de la llibertat, has renegat ta mare!»

Génova: Villa Doria.