Escena V

ONOFRE y SAGIMON.

SAGIMON

Que Dèu hi siga.

ONOFRE

(Mírat; com l' anell al dit.)

SAGIMON

(Bè; fora èll, tots sòn á plassa.)

ONOFRE

(¡Oh! ¡Y no ho sembla de dolent!)

SAGIMON

Que Dèu vos guart, bona gent.

ONOFRE

Que Dèu vos guart.

SAGIMON

(Tinguém trassa.
Aquest home es ara aquí
lo qui fá y desfá, y convè
que hi sapiguém estar bè).
¿Y donchs, Nofre?

ONOFRE

Axí, axí.
(Toquemli 'l botet per véurer
si es cert lo que 'n Sisò ha dit.)

SAGIMON

(Femli un desentés finjit,
per mirar lo que 'n puch tréurer.)

ONOFRE

Ja ho veyéu la gran desgracia
qu' á casa nostra hi ha hagut.

SAGIMON

Per çó que la sè, he vingut.

ONOFRE

¡Ah! ¡Si 'ns volguès fèr la gracia
Dèu nostre Senyor de dir
qui es lo vil que l' ha causada!...

SAGIMON

Val mès estar de parada
per las que póden venir.

ONOFRE

(Per tot tè deixo. Es vritat
lo qu' ha dit en Sisò.)

SAGIMON

(¡Alerta!
Aquest home ara concerta
caps per' véure' 'l qu' ha passat!)
¡Vaya, vaya ab l' avi, home!
Ja 'n podéu tenir d' afanys
que per vos no passan anys.

ONOFRE

(Aixó es per véurer si 'm doma.)

SAGIMON

Jo 'l mateix vos veig avuy
que trenta anys enrera.

ONOFRE

¡No!
(Pe 'l que pot ser femli pò).
Tant com havéu dit, no ho vuy;
pero sí que 'm trovo fort,
que no 'm fá pas pòr cap jóve.
¡Jo puch tenir la carn tova!...

SAGIMON

Sí; pero hi há forsa.

ONOFRE

¡Y cor!
Aquí 'hònt me veyéu, alsinas
fins estelló.

SAGIMON

¡Votavan!

ONOFRE

Y aixó ho faig tot tremolant,
y aixó ho faig tot fènt tintinas.
Tot tremolant, jo ho faig tot:
corro, brinco, salto, ballo,
y m' enfilo, quan travallo
tallant pins, al últim brot.
¡Sò astut! ¡Ey! Per' çó no maula;
vull dí' esparvillat, bribò...
Vos ja entendréu l' intenciò
del sentit de la paraula.
Per aurellas, sò un cunill;
per camas, sòch un llebrer;
per nassos, un perdiguer,
y per mi no hi ha perill.
Sò valent; á n' al sè' honrat
no m' hi falta punt ni coma.

SAGIMON

Y ¡bromista!...

ONOFRE

¡Uh! No heu vist home
mès bo per' ná' á Montserrat.
Pero, ab tot y ser bromista,
si 'm puja la mosca al nás
tinch una forsa á n' al brás
qu' es una cosa may vista.
Los quintás per mi son pallas;
un cop mèu fá pérdre 'l seny,
y tinch una má qu' estreny
igual qu' unas estanallas.
(Indicant successivament la bofetada, lo cop de puny, y la ma posada al coll.)
Així infla á qui m' ofenga;
així, estrelletas fá véurer;
y posada aixís, fá treurer
de seguida un pam de llenga.
¡Tinch honor, tinch amor patri!...

SAGIMON

¡La cansò del enfadòs!

ONOFRE

Y á n' al Bruch, que crech qu' á vos
no us hi van péndre' per atri,
ab lo ganivet, malmesos
cinch francesos vaig deixar;
ab la destral vaig matar
á tres granadèrs francesos,
y, ab los daus del mèu trabuch,
fèts ab mas manyas y trassas,
jo vaig passar las corassas
d' aquells corassers del Bruch.
Y així es que tinch forsa, manya,
llaugeresa, enginys, valor,
acudits, pit, bon humor,
y, com que tot m' acompanya,
igual me bato tramant
que matant y dant tunyinas,
y aixó ho faig tot fènt tintinas,
y aixó ho faig tot tremolant.
(Mohiment de SAGIMON sorprenentse de la amenassa.)
No, no es que vulga amohinarvos;
es pe 'l vostre bè ¿entenéu?
Ho dich perque sapiguéu
de qui teníu de guardarvos.
Vos, vòs podiau pensar
qu' ella, ab tantas amarguras,
no mès té vells y criaturas
per poguerla defensar,
y jo he cregut del cas dirvos
aquets noys y vells quí sòn.
Sempre es bo sabè' á n' al mon...
Sabent, podéu prevenirvos.
Lo mateix mal qu' heu de fè'
lo podéu fè' ab mès astucia...
De vegadas santa Llucia
nos hi fá vèurer mès bè,
y, un barrina, pensa, mira,
tem, recela, 's prevè, dubta;
si li vè un perill, no 's subta;
si há pensat un plan, lo gira,
y, avisat, no ignorant rés,
si no us plau ser cos difunt,
penséu qu' estém tots apunt
y, obriu l' ull, que vè l' inglés.
Penséu en que jo... cassant,
mato al vol á las cardinas...
y aixó ho faig tot fent tintinas,
y aixó ho faig tot tremolant.
(Se 'n vá.)

Escena VI

SAGIMON.

¡Oh! ¿Qué hi há? ¿Qué passa aquí
qu' aquets contra mí 's convènen?
Aixó es que ja novas tènen
de lo que jo vaig fè' ahí'.
¿Y ara? ¿Qué faig? ¿Déixo còrre'
aquest mèu propósit? No.
No tinch altre salvaciò.
Si ho deixo estar, tot s' ensòrra.
Tot; la fortuna de casa,
los nostres bèns, y, ara á mès,
aixó, que jo no sè 'l qu' es,
que 'm sènto com una brasa
de gelosía á n' al cor.
Jo 'm creya que la estimava
no mès pe 'ls bèns, que buscava
lo sèu sí, no mès per l' or,
y, ara que sè qu' ella estima
á un' altr' home, ara que miro
que me l' ha pres, fins deliro
de pensar qu èll s' hi aproxima,
y, estich cego, estich gelòs,
no puch doná' al desitj trèva,
y, tè de ser mèva... mèva
ó tè de morí' un de 'ls dos.
Pero aixó, si acás, seria
al últim extrém. Per ara
jo tinch esperansa encara,
y, ab manya, ab hipocresía...
si ab lo que ja tinch pensat,
los puch interesá' 'l cor
y 'ls arriba á espurná' 'l plor,
ja tinch lo que vull, guanyat.
¿Vènen? ¡Ah! Es la germana
del senyor rectò': esperém
y vejam si ab ella aném
allá 'hònt lo mèu fi demana.
(Vá 'l fondo.)

Escena VII

SAGIMON, MARGARIDA, aviat MOSSEN JAUME.

MARGARIDA

¡Pobre noya! mes vol sola
estarse allí ab sòn dolor,
mirant si nostre Senyor,
pregantli mòlt, l' aconsola.

SAGIMON

¡Margarida!...

MARGARIDA

¡Ah! ¿Vos aquí?

JAUME

¿Vos, Sagimon?

SAGIMON

(Al entrar, sorprés.)
¡Ah! ¿Sòu, vos?
Plaume que hi siguéu los dos
per dir lo que us tinch de dí'.
Vinch á durvos tristas novas
del pobre Joseph María.

JAUME

No cal, perque las sabia.

SAGIMON

Mes no las sabéu ab provas.
Quan del más vá ahir fugí',
¿sabéu ab quí 's vá trovar?

JAUME

¿Ab vos?

SAGIMON

Ab mí, á n' al tombar
del recolse del camí.
Al dessota de l' alsina
desesperat se vá asséurer,
y al instant qu' á mi 'm vá véurer,
-Sagimon, vá dirme, vina;
aconsola 'l mèu martiri.-
En vá ho vaig voler provar.
La febre lo vá ecsitar
y vá comensá 'l deliri.
Li vá semblar que 's trovava
del Montserrat dins la cova,
al punt que l' alba trencava,
y, quan lo romaní esbrava
lo perfum que 'l vent li roba.
Y, dintre de la visiò
que 'l desditxat sempre veya,
d' un turò al altre turò
veya èll saltá' aquell tambò
que ser lo del Bruch se creya.
Dalt d' aquells marlets de roca
que semblan furadá' 'l cel:
-¡Míratel, deya, com toca!
Créu que tota forsa es poca,
y, redobla ab ira cruel,
y, crida que l' Angeleta
vá deshonrá' 'l lloch pairal,
y aixís, contra la pobreta,
nunci es que, en lloch de trompeta,
fá aquest pregò ab un timbal.-
y en mitj d' aquest pavoròs
terratrémol, bo y clavat,
com si fet de pedra fòs,
hauriau vist com èll, febròs,
deya: -¡Sí, estich deshonrat,
y are me 'n fan lo pregó,
y, 'l timbal vá redoblant,
y, sens' tenirm' compassiò,
de l' un á l' altre turò
lo sèu só vá ressonant!-
Ja mès no diguè; tot d' una
lo veig com un boig fugir,
y á la claror, no de lluna,
sino de lo llamp, qu' esgruna
lo rocam que vá á partir,
lo veig arribá' á la gola
del torrent de mès aprop,
sento com un mot mormola
de blasfemia, se li arbola
lo cervell per últim cop,
y, 'l veig allí, horrorisat,
llensarse al fons del torrent,
méntres jo, fret y esglayat,
he sentit, com èll, portat
pe 'ls udols frestechs del vent,
no lo tró que rodolava
montanya avall, desde 'l cim,
sino un timbal que sonava,
y, una afrenta pregonava
donant compte d' aquest crim,
repetit, com las tronadas
de cent ecos al plegat,
per gorchs, baumas y marjadas,
devasalls y fondaladas
dels avénchs del Montserrat.

JAUME

¡Oh! ¡Lo cel tindrá clemencia!

MARGARIDA

¡Qui ha vist may mès trista sort!

SAGIMON

Veyéus aquí com ha mort
en Joseph, jo, en ma conciencia,
he vist com un deber mèu,
sabent qu' es sa filla aquí,
lo de venirvos á di'
quin ha estat lo trist fí sèu,
y, vos, que sabéu que l' ira
l' ha mort per lo del francés,
quan ja m' havia á mi pres
com á fill sèu, ab la mira
d' esborrá' així aquell amor,
penséu que vaig á tornar,
perque, mort y tot, salvar
vull jo d' en Joseph l' honor.
(Se 'n vá.)

Escena VIII

MARGARIDA, MOSSEN JAUME.

MARGARIDA

¿L' has sentit?

JAUME

Sí, Margarida;
l' he sentit y per çó mès
veig ara lo precís qu' es
lo salvar d' ella la vida.
Aquest home es un malvat,
y, mentre aquí diu aixó
fènt l' hipócrita, sè jo
qu' èll es qui al poble ha ecsaltat
perque mati á l' Angeleta
y desprès, fingintli amor,
venirse á fè' 'l salvador
y casarse ab la pobreta.

MARGARIDA

¿Y tu no pensas fer ré
per salvarla?

JAUME

Tot per ella.
Pero lo mèu prech s' estrella
contra tanta mala fé.
Lo que convè de seguida
es qu' ella marxi.

MARGARIDA

¿Vols dí'?

JAUME

Sí; que s' allunyi d' aquí,
y, ara, al moment, Margarida.

MARGARIDA

Marxará; no tingas pòr;
es un ángel de bondat
y 'l sèu dolò' es resignat
perque es sant lo sèu dolor.

Escena IX

Los mateixos, SISÒ, ANTONET pe 'l fondo.

JAUME

¿Qué hi há, fills?

SISÒ

Lo senyor Batlle
y 'l senyor Jutge, amatents,
vindrán dintre pochs moments.

JAUME

Cuytém, donchs, ó tot s' espatlla.
No diguéu ré á l'Angeleta
de com lo sèu pare ha mort.
Encara d' aixó, per sort,
no 'n sab ni un mot la pobreta.
Callém; lo sol ja vá á póndrers,
lo dia toca á sòn fí;
lo jutge vè á mirá' aquí
com tot aixó pot compóndrers,
y, ans de que li dongui entrada,
cuydéusen en Nofre y tu;
ja hem de saber de segú'
(A SISÒ.)
que la noya está salvada.

(SISÒ se 'n vá per una porta lateral.)

JAUME

¿Sòn gayre lluny los que vènen?

ANTONET

(Mira per la porta del fondo y diu:)
Sòn á n' al brostam del bosch.

JAUME

Bè; ara déuhen juntarse
y vindrán aquí; millor.
Tu porta llum, Margarida,
avans no se 'ns fassi fosc.

(MARGARIDA se 'n vá. MOSSEN JAUME y ANTONET acostan á la taula lo banch de nouera que hi há al costat de la escala, hi posan una cadira pe 'l JUTGE, y desprès ANTONET, portant al prosceni á MOSSEN JAUME, li diu ab forsa:)

ANTONET

Senyor rector, ¿vol que provi
lo que jo li he dit llavors?

JAUME

No, fill mèu; de cap manera;
alló pot dú un gran trastorn,
y jo crech que 'l senyor Jutge
podrá ara arreglarho tot.

ANTONET

¡Donchs á fé que si èll no ho arregla
y veig que 's fá l' embull gros!...

JAUME

¡Sí; allavors fès tu 'l que vulguis
y Dèu nos ampari á tots!
(Vá á mirar al fondo.)

Escena X

Los mateixos, MARGARIDA, portant una llumanera encesa, que MOSSEN JAUME li pren y li posa damunt la taula.

MARGARIDA

¡Santa nit á tots!

JAUME

Silenci.

MARGARIDA

¿Qué hi há?

JAUME

Rés; los regidors
y 'l Jutge del rey que vènen
ab lo Batlle.

MARGARIDA

Ja ho sents, Ton.
Ara ab èlls aquí...

ANTONET

¡Ja, dona!

Escena XI

Los mateixos, lo JUTGE, BATLLE, NUNCI, ESCRIBENT, AGUTZIL y regidors ab gambetos y mengalas.

JUTGE

Servirlo, Senyor rector.

JAUME

¡Oh! ¡Pere, Pau! ¿Sòu vosaltres?
Entréu, seyéu.

JUTGE

Sí; som tots
los que 'ns trovém de justicia
ara a n' al terme, que, ab dol
de véurer lo qu' aquí passa,
venim á véure' entre tots
si podrém fè alguna cosa
pera mimbá' aquest trastorn.

JAUME

Bèn fèt; las cosas parladas
y enrahonadas van millor.

JUTGE

¿Seyemhi allavors? Seyemhi.

(Se descubreixen tots y s'assentan lo JUTGE á la cadira, al costat l' escribent, y, seguidament, en lo banch, lo Batlle y los regidors. Quedan drets esperant òrdres lo Nunci, l' Agutzil.)

Escena XII

Los mateixos, SISÒ.

SISÒ

¡Ay quin cas, Senyor rector!

JAUME

¿Y aixó, Sisò?

(Apart los dos.)

MARGARIDA

¿Qu' es?

JAUME

¿Qué passa?

SISÒ

Qu' aixís qu' hem sigut al hort,
ab en Nofre y l' Angeleta,
hem sentit per tot l' entorn
que 'ns tenen sitiats á casa
aquets que fan l' esbalot.

JAUME

¿Sí? Donchs digas que no súrtin
ni en Nofre ni ella, y, aprop,
tancats aquí á n' aquet quarto,
qu' esperin que 'ls cridi jo.

SISÒ

Está bè.

(Se 'n vá.)

JUTGE

¿Dú alguna nova
la bover Sisò?

JAUME

Per sort
es la qu' ha portat ben própia
per jutjá 'l que voléu vos.

VEUS

¡Que mori! ¡Mori!

(VEUS lluny y ramor de grans grits y confusiò que 's van acostant precipitadament fins al punt en que invadeixen la escena.)

JUTGE

¡Oh!...

MARGARIDA

¿Y ara?

JUTGE

No ho estranyéu gens; resolts
á matá á la pobre noya,
jo 'ls he contingut al bosch;
pero 's veu qu' ara, refentse,
tórnan encara ab mès oy.

VEUS

¡Mori l' Angeleta! ¡Mori!

MARGARIDA

¡Oh! Jaume, estém perduts tots.

ANTONET

(Vejám, donchs, si jo ara us salvo.)
(Se 'n vá corrent.)

Escena XIII

Los mateixos, ROCH, lo poble ab eynas, somatents armats.

VEUS

¡Que mori! ¡Mori!

(Apareix la turba á la porta y se para continguda pe 'l crit de MOSSEN JAUME.)

JAUME

¡Alto!

MARGARIDA

(¡Oh!
¡Ajúdans, Reyna dels Ángels!
¡Sant nom de Jesús!)

JAUME

Lo cop
qu' aquí contra ningú 's dóngui
primer l' haig de rébrer jo,
y jo aquí sò lo ministre
d' un Dèu misericordiòs,
que 'ns mana perdoná agravis
y per mal, fer bè á tothom.

ROCH

¡Nosaltres volém la vida
d' una filla de mal cor,
qu' ha causat la mort del home
que hi havia mès bó al mon!

JAUME

Vosaltres voléu justicia,
qu' es lo mès que vol qui es bo,
y aquí hi há assentats per ferla
los que l' han de fer per tots.

¡Lo Jutge del rey!

JUTGE

Sí; 'l Jutge
que imposa silenci a tots.
Si l' Angeleta es culpable
tindrá cástich; si 'l sèu cor
está agè de tota culpa
lliure plorará 'l sèu dol,
y tot lo qu' aquí pot ferse
per donar satisfacciò
á n' al poble, de que 's prenen
las mès fermas precaucions,
es dar l' auto de captura
qu' estendre' ara, ab la intenciò,
de que ella quedi aquí presa
mentres prench declaracions.

ROCH

(Bè, mòlt bé; aixís bè la prenen.)

(Los del poble s' ho diuhen l' un al altre y demostran la satisfacció que 'ls causa. Mentrestant l' Escribent acaba de extendrer l' auto aconsellat pe 'l JUTGE que li parla á la orella.)

JUTGE

(¿Veyéu? Ja están calmats tots.)

MARGARIDA

(¿No contestas? ¿Qué fas, Jaume?
¿No 't dol darli aquest dolor?)

JAUME

(Vès tu á dins al costat d' ella
jo aquí 'm quedo á tot resolt.)

(MARGARIDA se 'n vá. L' Escribent ha escrit l' auto. Lo JUTGE 'l firma, lo plega y lo dòna al NUNCI.)

JUTGE

¡Nunci!

NUNCI

¡A l' òrdre!

JUTGE

A ferho.

Escena XIV

Los mateixos, SAGIMON.

SAGIMON

(Detenint al NUNCI que ja anava á sortir.)
Un rato;
feume 'l favor, Nunci.

JAUME

¡Oh!

SAGIMON

¿Qué voldrá aquí aquest malvat?
Dispensi 'l Senyor rector
y 'l Senyor Jutge; 'l favor
que vinch á implorá', alentat
per los drets sagrats que hi truch,
no crech que puga negársem,
tant mès quan, al otorgársem
se veurá 'l bon fí ab que vinch.

JAUME

(¿Qué vol aquest home? Penso
qu' ha de sè un crim aquest fí.)

JUTGE

Parléu, ¿per qué sòu aquí?

SAGIMON

Per mirar si ara us convenso.
Sab, senyor Jutge, tothom
aquí, qu' en Joseph María,
uní, ab sa filla, volia
lo sèu nom ab lo mèu nom,
y, ab tal objecte venint,
lo mèu fí es demanar ara
al Senyor Jutge, que, encara
que s' está la causa instruhint,
donga permís per casarnos,
com tothom sab que volia
lo pobre Joseph María,
ans de aquest trastorn donarnos,
y un escut per la malicia
tindrá la pobreta així,
podent mentrestant seguí'
los trámits de la justicia.

JAUME

Diria que «sí» la trista,
perque tè en lo íntim del cor,
que 'l sèu pobre pare mort
ho volia; mes en vista
de que, ordenat per la lley,
ab intent piadòs de sobra,
queda tutor de la pobra
lo senyor Jutge del rey,
veyéu si, com á tutor,
podéu dar vostre permís
á quí tè un informe aixís
d' un home digne y d' honor.
Llegiu.

(Dòna una carta al JUTGE y aquest la llegeix pera sí.)

SAGIMON

¿Una carta? ¿Qu' es?
¿Quí us l' ha escrita, quí us l' ha dada?

JAUME

Una persona sagrada
que sab lo vostre procès.
Es un home honrat, qu' explica
que vos sòu un jugador,
y un perdut, y que l' amor
voléu d' ella, perque es rica,
y no us podém ni dí' 'l nom
ni dar la noya.

SAGIMON

(¡Oh! ¡'M vencen!...
¡Rompém per tot!)

JAUME

Bè 's convencen,
lo senyor Jutge y tothom,
de que aixó es lo just.

SAGIMON

Y... en tant,
¿ahònt queda la noya?

JUTGE

Aquí,
com ja es ordenat per mi,
méntres la causa vá avant.

SAGIMON

Donchs, al menys, que 's depositi
al costat de gent honrada.
Jo, com part interessada,
y sens que dir necessiti
a causa del mèu recel,
no estich segur de l' honor
d' allá 'hont hi há 'l Senyor rector.
(Ramors del poble. Los uns ofesos de que s' insulti al Rector, los altres contenintlos, suposant qu' es merescuda la ofensa.)
No; no us sembli un' ira cruel
lo que aixó 'm fá dí', es justicia.
¿Sabéu, de desde qu' es mort
aquell home d' honrat cor,
com dòna bri á la malicia
lo Senyor rector del poble?
¿No? Donchs jo vos ho dirè
podent testificar bè
la sèva conducta innoble,
perque mòlts dels que aquí sòn
ho han vist, y, al sentirmho á dir,
no 'm deixarán èlls mentir.

JAUME

¿Y qu' es qu' han vist, Sagimon?

SAGIMON

Lo Senyor rectò' ha permés,
dihentse un home de virtut,
que 'l francés hagi vingut.

JUTGE

¿Cóm? ¿Ha estat aquí 'l francés?

SAGIMON

Mòlts dels qu' aquí están presents
l' han vist ab mi quan surtia
d' amagat, de la masía.
Que 'm digan si mento gens.

(Lo poble convè en que es cert y se vá exaltant per graus.)

JAUME

Mès qu' ells, jo us ho podrè dir,
perque no ho tinch de negar;
mòlt cert es; per preguntar
sobre 'l que ahí' vá suchechir,
ha vingut; mes ni un pas mès
ha passat d' aquí 'hont sòu vos,
y aquí m' ha jurat, confòs,
que no tornará may mès.

SAGIMON

No, que ab l' Ángela ha parlat
y jo ho sè cert.

JAUME

¡Verge pura!
¡Juro á Dèu que no, y no jura
en fals quí, com jo, es honrat!

SAGIMON

Sí; la voléu fer sa esposa
y no m' enganyéu en res.
La voléu dá' á n' al francés,
y á n' aixó 'l poble s' hi oposa.

(Lo poble, exaltat per moments, comensa á demostrar sa ira contra 'l Rector.)

JUTGE

¡Sagimon; tinguéu respecte
al senyor Jutge del rey!
¡Estéu faltant á la lley!

SAGIMON

Jo estich á la lley subjecte;
mes ja ho sab; no tinch confiansa
en lo qu' ara 's fá.

JUTGE

Miréu,
Sagimon, que m' ofenéu,
y lo vostre orgull ja 'm cansa.
¡Hola! 'Ls somatens del poble:
¡Favor al Jutge del rey!
¡Prenéulo en nom de la lley!

(Lo poble vacila; no 'l vol péndrer.)

SAGIMON

¡Ah, ah! ¿Veu? Es massa noble
lo poble per' acudir
en auxili dels que prenen
part pe 'l francés; ells no 's vènen.

JUTGE Y JAUME

¡Oh!

JAUME

¡Infame!

SAGIMON

¡Y ara, á finir!
¡Jo, per salvar l' honra pura
del pobre Joseph María,
ab ella casarm' volia;
mes ja que veig que 's procura
per donarla á n' al francés
aprofitant nostra ausencia,
perque es una connivencia
d' ella mateixa ab vostés,
acabém d' una vegada;
ó me la déu, ¡ó que mori!
y així, al ménos, ningú ignori,
qu' èll ja tè l' honra venjada!

ROCH

Tè rahò en Sagimon; ella
venjará á n' èll. ¡Veniu!

(Avansan en tumulto. MOSSEN JAUME 'ls contè ab un crit imponent.)

JAUME

¡May!
¡Enrera tots! Sens dí' un ay
sufrirá sa negra estrella
la infelís la providencia
cumplint que ja s' ha dictada;
mes ja may será ultrajada,
com voléu fè', á ma presencia.
Fèume mercé de llegir
l' auto dictat.

(L' Escribent l' anava á llegir; mes lo JUTGE, per donar mès respecte al acte, lo pren y lo llegeix.)

JUTGE

De seguida.

SAGIMON

Es, la que será llegida,
l' òrdre que s' ha de cumplir,
no aquesta vostra.

JUTGE

«Atenent
á que un tal Joseph María
Olivè ha desparescut
tot de repent, de la vila,
y haventhi indicis vehements
de que pot la sèva filla,
Ángela Olivè, havé' estat
la causanta del conflicte,
tocant á la part de culpa
que puga tenir o tinga,
respecte a ser causadora
de que á n' al fons d' una timba
s' hagi mort lo dit sòn pare...»
(ANGELETA, que, sens adonarsen ningú, ha comensat á escollar, guaytant per la primera porta esquerra, de desde 'l punt que 'l JUTGE ha comensat á llegir l' auto, fá un crit d' horror, al sentir qu' ha mort sòn pare, y acuden SISÒ y MARGARIDA.)

Escena XV

Los mateixos, ANGELETA, SISÒ, MARGARIDA.

ANGELETA

¡Pare del mèu cor!

(Crit terrible.)

JAUME

¡Teniula!

ANGELETA

¡Lo pare mor!... ¡Dèu me valga!

JAUME

¡Ángela!

MARGARIDA

(¡Torna en tu, pubilla!)

JUTGE

«... Mano y ordeno: qu' en vista
del estat de postració,
que potsè, empitjoraria,
ab lo trasbals de portarla
á la presò de la vila,
quedi per 'vuy detinguda,
dins sa mateixa masía,
baix responsabilitat
del Senyor rector; y, ab mira
de que tot lo terme puga
saber que ja 's fá justicia,
ordeno que d' aquest auto
ne fassi 'l Nunci la crida,
y com un edicte 's planti
á la casa de la vila.»
¡Nunci!

NUNCI

A l' òrdre.

JUTGE

Anèu y féuho.

(Lo NUNCI pren l' auto y se 'n vá.)

JAUME

¡Ja hem satisfet la vindicta!
¿Estéu contents?

SAGIMON

No; salvarla
es lo qu' á n' aquí 's desitja,
per desprès darla al francés,
com vol aquest home indigne.
¡Primer qu' aixó, mori!

TOTS

¡Mori!

(Tots van á llensarse contra l' ANGELETA, quan se sent redoblar un timbal á vora la casa, deixant á tothom sorprès, i enterament sospensos y sens saber qué fer los qu' anavan á matar á l' ANGELETA.)

SISÒ

¡Oh! ¡Aquest timbal á la vila!
Sí... sí. ¡Es lo timbal del Bruch!

TOTS

¡Lo timbal del Bruch!

(Veyent que 'l poble 's distréu y anant de l' un cantò á l' altre, s' olvida d' ANGELETA.)

SAGIMON

¡Oh ira!

JAUME

¡Lo timbal del Bruch!

TOTS

¡Corrémhi!

(Lo poble se 'n vá corrent deixant á SAGIMON, solsament ab los homes que se suposan pagats per èll.)

JAUME

¡Oh! Havéu perdut la partida!
¡Gracias, Déu mèu!

SAGIMON

No n' hi donga
méntres jo aquí la gent tinga.

JUTGE

¡Surtíu al punt!

SAGIMON

No sens qu' antes
fini aquí la mala filla
que tè de morir. De l' honra
de casa sèva ha fet micas,
y per mor de lo crim d' ella,
ha mort sòn pare.

Escena última

Los mateixos, JOSEPH MARÍA.

Que apareix pantejant, desfeta la roba, escabellat y ab un crit de l' ánima, que imposa á tots, diu:

JOSEPH

¡Mentida!
M' ha salvat la providencia
per vénce' avuy la malicia.

ANGELETA

¡Ah! ¡Pare, pare! ¿Sòu vos?
(Abrassantlo bojament.)

JAUME

¡Oh! ¡Gracias, Verge María!

(Lo timbal se vá allunyant per graus. Un raig de lluna qu' entra pe 'l badalot de la escala, il·lumina á JOSEPH abrassat ab sa filla. Tothom queda mut de sorpresa. Quadro.)

FI DEL ACTE TERCER