Escena XII

ANGELETA y MARGARIDA.

MARGARIDA

¡Ángela! ¡Angeleta! ¡Filla!
(Espant.)

ANGELETA

¿Y aixó, Margarida? ¿Qu' es?

MARGARIDA

No, no es rés; per çó no es mès
qu' una cosa mólt senzilla.

ANGELETA

¿Qué?

MARGARIDA

¡Aquell capitá francés
qu' aquí casa vau tenir!...

ANGELETA

¡Reyna del cel: No. ¿Vol dir?

MARGARIDA

No 'n puch pas duptar per rés.
L' he conegut de seguida
que l' he vist tot d' un plegat;
mes per çó no m' há escapat.

ANGELETA

No pot ser; no es, Margarida.
Si jo hi enviat lo baylet
dihentli qu' hi havia 'l pare,
y que no vinguès per ara.

MARGARIDA

Donchs, aixó es que l' Antonet
haurá anat per la dressera,
y, mentres èll hi ha sigut,
lo capitá haurá vingut
per baix de la torrentera.
Y com que 'l camp dels francesos
es tres horas lluny.

ANGELETA

Aixís
se li há d' aná' á dar l' avís
de lo qu' estém compromesos
avans no entri á la masía.
Que hi vagi algú, qualsevol,
y que li digui que 'm dol
dirli lo que no voldria;
pero que pensi que ja es
l' Angeleta per èll morta,
y que d' aquest más la porta
ja no la passi may mès.

Escena XIII

Los mateixos y LLUIS.

LLUIS

¡May mès! ¿Qu' has dit, Angeleta?

ANGELETA

(¡Èll! ¡Dèu mèu, déume valor!)

LLUIS

¿Així has olvidat l' amor
que vás jurarme?

MARGARIDA

(¡Pobreta!)
(Se 'n vá.)

ANGELETA

Lluis; ho mana 'l nostre honor.
Tot está perdut, Lluis.
Lo mèu pare es inflecsible,
tu ets l' invasor de sòn país;
lo sèu odi 't véu aixís,
y l' odi, en èll, es terrible.
Per çó ara un' altra amargura
vè sobre nosaltres.

LLUIS

¿Y es?

ANGELETA

Es la d' una desventura
que 'm durá á la sepultura.
No pensis en mi may mès.
¡Vèsten! Lo mèu pare vol
que 'm casi ab un heréu rich,
y aixó, qu' es mòn desconsol,
vull que, si en tòn cor es dol,
lo passis sense fatich.
¡Vésten y olvídam!

LLUIS

¡Perjura!

ANGELETA

¡Perjura jo!

LLUIS

¡Y mès qu' ingrata!
¡Vés si may ma passiò pura
s' ha condolgut per ventura
de véure com á mi 'm mata!
¡Deixarte! ¡Olvidarte jo!
Primer podria olvidar
del combat l' inmens retró
y l' universal ressó
de la gloria militar.
* Quan l' amor es com lo mèu
tot per l' amor s' abandona,
brolla foch fins de la nèu,
y á la fí li cenyeix Dèu
de ditxas una corona.
¡Oh! Ningú al mon, vida mèva,
t' arrenca ja d' aprop mèu.
¡Jo sò la esperansa tèva,
tu mòn goig, y 'l que 's subleva
contra 'ls dos, vá contra Dèu!
Que vinga aquí lo tèu pare
y tot lo poder humá,
mòn amor mèva 't declara,
y no ho privarán, encara
qu' hagi de morí' ó mata',
y morirè al tèu costat,
si aquí 'm mata sa ira encesa,
com, si caiguès al combat,
moriría jo abrassat
* ab la bandera francesa.

ANGELETA

¡Oh! ¡No, Lluis, per mor de Dèu!
No vulgas com jo, cegada,
quan vaig queda' enamorada,
negar qu' aquest odi sèu
tinga una causa fundada.
Als peus de la sepultura
dels mèus dos germans qu' han mort
nasquè nostra passiò pura,
y 's vá regá' ab amargura
la fló' d' amor del mèu cor.
* Tè vaig véure trist, ferit,
brollante la sanch del cor,
y tot ho vaig dá' al olvit,
ménos aquell viu delit
per lliurarte de la mort.
Vaig lograrho; la salut
tu á la fí vás recobrar,
y, un cop ja lo mal vençut,
fòu quan, plena de inquietut,
jo 'l mèu front vaig serenar.
Impossible 'l nostre amor
vaig trovar ab fonda pena;
tu ets soldat del invasor
y tot me fá dí' ab horror
* de dolors una cadena.
Las campanas, d' alegría
dònan los sèus sons al vent,
y per mi es toch d' agonía,
que 'm recordan qu' aquell dia
varen tocá' á somatent.
Sénto bátrer mòn cor lleal
ab l' amor que per tu hi duch,
y sénto en sòn cop mortal
lo ressò d' aquell timbal
de la batalla del Bruch.
¡Oh! No, no; es ja impossible
contra aquest horror lluytar;
vèsten, vúlgam olvidar,
y, si ets bo y tèns cor sensible,
no 'l mèu vulgas trocejar.
¡Si 'l mèu dolor no t' apiada,
pe 'l tèu no 'm digas que no;
míram aquí agenollada;
no 'm fassis mès desditxada
per favor, per compassió!

Escena XIV

Los mateixos y MOSSEN JAUME.

LLUIS

¡Ángela!

JAUME

¡Angeleta!

LLUIS

¡Ah! ¿Vos,
mossen Jaume?

JAUME

Y vos, Lluis,
¿cóm goséu sense permís
á entrar aquí perfidiòs
per mès qu' he dit qu' us avisin?
¿Per' hònt á convénceus vaig?
Cóm ho logro? ¡Mentres faig
que las iras se suavisin
d' un pare irritat ab rahò,
veniu vos á la masía
'sent fora èll! ¡Oh, Lluis! ¿Quin dia
tindréu de tots compassiò?

LLUIS

Mossen Jaume: ans d' insultarme
com jo mereixo, y vos fèu,
jo us prego que m' escoltéu
pera poder perdonarme.
(Mentres LLUIS parla, ANGELETA s' agenolla als peus de MOSSEN JAUME sens' aquest adonarsen.)
Nosaltres, donchs, implorém
al amich y al protector.
No 'ns abandonéu, Senyor.
Hem faltat y 'ns estimém.
(LLUIS s' adòna d' ANGELETA y la fá aixecar.)
¡Angeleta!

JAUME

¡Ángela! ¡Filla!
Alsat y no ploris mès.
Qui aixís als peus del confés
s' arrepenteix y s' humilla,
bè mereix pe 'l sèu dolor
olvit y pan y disculpa,
tant mès quan la tèva culpa
es una culpa d' amor.

LLUIS

Ni aixís, donchs, es culpa d' ella.
Aquí, sols jo sò 'l culpable.

ANGELETA

¡Jo!

LLUIS

¡Jo!

JAUME

No, fills; lo probable
es qu' ho fòs la vostra estrella.

LLUIS

¡O potsè 'l que creu culparnos
ab rahò, sentne èll la causa!

JAUME

¡Lluis, per Dèu, parléu ab pausa!

LLUIS

Èll á tal fí vá portarnos.

ANGELETA

¡Tambè ho veig jo ab amargura!

LLUIS

Èll, portantme aquí ferit,
vá dú' al capsal del mèu llit
aquest ángel d' hermosura.

ANGELETA

Y ara 'l sèu error no véu
y fá com un boig, qu' esclama:
-Vos vull al mitj de la flama
y no vull que vos creméu.-

LLUIS

O com qui diga, y no hi caiga,
tenint la sed per agravis:
-Vos posarè 'l doll als llavis
y no vull que tastéu l' aiga.-

JAUME

Ab sòn cor ple de pietat
l' error véure no podia.
La fé es céga, y èll tenia
fé en la sèva caritat.

LLUIS

Per çó que ho veig com héu dit,
veig jo falta en mòn amor,
y, per tornarli l' honor,
vinch y 'm dòno per marit.

JAUME

Veig qu' us fá olvidá' 'l qu' es guerra
la ceguera qu' aquí us porta;
primer qu' ell dárvosla, morta
veuréu que 'l fosser la enterra.

LLUIS

Donchs, llavors, ja que confiansa
en rés del mon puch teni,
uníunos; vina tu ab mí,
y trovém la ditxa á Fransa.

ANGELETA

¡No! ¡Deixar jo ab cor ingrat
al mèu pare!...

LLUIS

¡Oh! ¡Agonia!

ANGELETA

¡May! Primer m' estimbaria
d' un turò del Montserrat.

JAUME

¡Ja ho sentíu!

LLUIS

¡Sí; aixís olvida
com moro y la estimo jo!

ANGELETA

¡No, perque no 't vull dá' aixó
y 't darè, si vols, la vida!

LLUIS

¡Oh!

JAUME

¡Impossible! Es un deliri
que mès en aixó penséu;
y en cambi, si us en anéu,
per mimbá' 'l vostre martiri,
jo vos prometo lograr
desfer lo d' en Sagimon,
y, quedant lliure ella al mon...
allavors... potsè'... esperar.

ANGELETA

¡Oh! ¡Sí, sí; aquesta esperansa
logrém mentrestant!

LLUIS

¿Y mès
no podrém lograr?

JAUME

Aixó es
la mèva sola confiansa.

LLUIS

¡Manéu! Vostre influix es tal,
que de vos jo tot admeto
y al que volguéu me someto.

LLUIS

¡Oh! Teníu un cor que val
y sòu digne d' ella, Lluis.
Així ho fan los caballers:
cumpliu los vostres debers
y separéus.

LLUIS

¡Oh!

JAUME

¡Es precís!
¡Anéusen!

LLUIS

¡Ángela, adèu!

ANGELETA

¡Adéu, Lluis! ¡Ja á la masia
no 't veuré may mès!

LLUIS

¡Oh! Sí.
Dèu t' hi guardará per mi.

JAUME

Y perque ets bona. Confia.

ANGELETA

Confio en tot y 'm someto
á n'aquest doll de dolors.
Van sè' un crim los mèus amors
y aixó es lo cástich; l'admeto.
¡Adèu!... ¡Lluis! ¡Oh!
(Queda plorant amargament ab lo rostre entre las mans.)

LLUIS

¡Angeleta!
¡Angeleta!

JAUME

¡Aném...veníu!
No li donguéu vos motíu
perque mès plori.

LLUIS

(No podent apartarse.)
¡Pobreta!

JAUME

M' heu jurat deixarla...

LLUIS

(Anant al fondo.)
Sí.

JAUME

Y no tornar mès...

LLUIS

(Tornant al proscení.)
Es cert.
Pero ¡ay! ¿Podrá ser complert
lo que jo he jurat aquí?
Jo lo que vos puch jurar
es qu' encadenarè 'l cor;
qu' assecarè ab foch lo plor,
si 'l cor als ulls lo vol dar.
Que 'm llensarè á la batalla,
ja qu' amor no havéu volgut,
sens' que rés vos siga escut
per darvos jo á la mortalla.
¡Qu' allá 'hònt hi haurá mès foch,
qu' allá 'hònt hi haurán mès balas,
demanarè á la mort alas
y 'l fons de la fossa un lloch,
y que, al camp y á la montanya,
serè, contra vostra cruesa,
foch y llamp d' ira francesa,
per trová' una tomba á Espanya!
Mes, si no ho logro, si venso,
si no 'm matan per dissort,
si aquí 'm torna á portá' 'l cor,
perque sols en ella penso;
jo vindrè sense corassa;
a n' al más teníu trabuch;
poséuhi 'l ferro del Bruch
que fins á l' acer traspassa,
y no planyéu al ingrat
que va estimá' una pubilla
sabent qu' era honrada y filla
del home que, per pietat,
li vá curar las feridas
y á n' al sèu más lo vá dur;
apuntéuli al cor, segur,
cent daus per si tè cent vidas,
y aixi honréu, si un' honra us es
tot lo que á la Fransa endola,
l' independencia espanyola
ab la mort d' un francés mès.
(Se 'n vá.)

JAUME

¡Oh! ¿Y si ab la febre ecsaltada
qu' ara 'l domina fá un crim?...
Anémho á véure' y seguim
al menys la sèva petjada.
(Se 'n vá.)

Escena XV

ANGELETA, MARGARIDA, ONOFRE y SISÒ.

S' ou ramor fins qu' entra MARGARIDA.

MARGARIDA

¿Qu' es aixó? ¡Ángela! ¡Angeleta!
Sento còrrer. Venen. ¿Qu' hi há?

ANGELETA

¿Y èll? ¿Y en Lluis? ¿Ha sortit ja?
(Tornant en sí vivament.)

MARGARIDA

Sí; ha sortit fá una estoneta.
(Tremolant.)

ANGELETA

Donchs, fora èll, ja ara no 'm falta
mès que morir.

ONOFRE

(Entrant espantat.)
¡De seguida!
¡Fuig, filla! ¡Sálva la vida!

ANGELETA

¿Y aixó, Onofre?

MARGARIDA

¿Qué us ecsalta?

ANGELETA

¿Qué passa? Corrents. ¡Diguéu!

ONOFRE

Dich que no pérdis instant
perque en Joseph vè volant.

ANGELETA

¿Lo pare? Y bè; ¿qué teméu?
¡Oh! ¡Un' altra desgracia encara!

SISÒ

¡Fuig! ¡Demana á Angeleta,
y vè armat! ¡Fuig, pubilleta!

ANGELETA

¡Que vè aquí ab un arma, 'l pare!

ONOFRE

¡Vina, filla!

MARGARIDA

¡Ángela! ¡Aném!

ANGELETA

¡No! ¡Si dú l' arma per mi,
que 'm mati; vull morí aquí!

SISÒ

¡Per Dèu!

MARGARIDA

¡Pubilla!

ONOFRE

¡Corrém!
¡Aném! ¡Busquém mentrestant
algun aussili!

Escena última

Los mateixos, JOSEPH, al fí, MOSSEN JAUME.

JOSEPH

(Imponent á la porta.)
¡Angeleta!...
(Moment de pausa solemne. Quadro. De repent JOSEPH, portant una escopeta, se dirigeix irat á ANGELETA, l' agafa ab violencia, acostantsela, li mira la creu d' or que porta al coll y al reconéixerla fá un crit d' horror que esglaya á tots.)
¡Vina!... ¡Oh!

MARGARIDA

(¡Quin espant, pobreta!)

JOSEPH

¡Aquesta creu... al instant!
¿De quí es? ¡Oh! ¡no m' enganyava!
¡Dòm!
(Li arrenca ab violencia.)

ANGELETA

¡No pare, es una creu!

JOSEPH

¡Per' trepitjarla 'l mèu peu!
¡Mira!

(La sospen en l' aire pera rebátrerla á terra, quan, entrant MOSSEN JAUME, li pren y diu, horrorisat:)

JAUME

¡Oh, may!

JOSEPH

¡D' èll la portava!

JAUME

¡Qué hi fá!

JOSEPH

¡Es penyora d' amor!

JAUME

¡No!

JOSEPH

¡Es francesa!

JAUME

¡Y espanyola!
¡Tot lo mon ne tè una sola!
¡Es la creu del Redentor!

(MOSSEN JAUME mostra sospesa en l' aire la creueta d' or com amparant ab ella á ANGELETA; JOSEPH MARÍA, horrorisat de lo qu' anava á fer, llensa l' arma que duya y queda assentat tapantse 'l rostre ab las mans y plorant amargament. Quadro.)

FI DEL ACTE SEGON

Acte tercer

La mateixa decoraciò.

Escena primera

MOSSEN JAUME, MARGARIDA, ANTONET y SISÒ.

A la dreta, MOSSEN JAUME llegeix á l' un cantò de taula, á l' altre MARGARIDA cus roba blanca. A la esquerra ANTONET assentat en una cadira de baqueta, hi toca 'l timbal ab dos garbons. SISÒ se 'l mira rihentsen.

ANTONET

A cuatro de fondo. Marchen.
De frente á la izquierda. ¡Ar!
Marchen. Paso redoblado.
Ram, ram, ram, ram...

SISÒ

¡Cap de pá!
¿Potser si que 't pensas ara
saber tu tocá' 'l timbal
com aquell que vá tocarlo
á n' al Bruch? No, fill; no n' hi há
de timbalers á la terra
com aquell. ¡Alló era un brau!
¡Quin redoblarla y quin modo
mès revent de tocá' atach!
Jo crech que 'l coneixeria
entre mil. Ab los companys
l' altre dia ho deyam: -Si ara
se sentís aprop tocar
redoblant per' 'quí á la vora,
jo crech que tots, d' ecsaltats,
deixariam núvia y feyna
y 's trencaria 'l jornal,
no mès per còrre' á conéixe'
aquest baylet endiastrat
qu' al Bruch vá fè' aquell miracle.

MARGARIDA

Pero, per miracle gran
lo d' ahí'.

JAUME

In nomine Patri...
(Acabant de llegir y senyantse.)

MARGARIDA

La verge de Montserrat
potser no n' ha fet un altre.

SISÒ

Sí, sí; ja vá sè' un etsart...

JAUME

¿Còm etsart? Vá sè' un miracle
verdader, com ha dit ja,
mòlt ben dit, la Margarida.
¡Un miracle y dels mès grans!
Afiguréuvos un home
com en Joseph... irritat.
Arriba, trova á sa filla
just per volerla matar...
li apunta 'l fusell, tot d' una
li cau l' arma de las mans,
arrenca un plor que semblava
que 'l cor brollès, y, al instant
fuig com un boig cap fora
deixant á sa filla allá
desmayada, com no ignoras
que tu y tots la vam trovar.

SISÒ

Sí, sí; vá sè' un gran miracle.

JAUME

¡Si ho vá ser, dius!

MARGARIDA

(Desprès de plegar lo cusit.)
Donchs, avant;
la qu' aquí estéu per servirnos
féunos un servey.

SISÒ

Manar.

MARGARIDA

Tu, Sisò, vèsten á dintre
á mirar si ha reposat
ja un xich l' Angeleta, y tu, ara
vès á ca 'l Batlle á portar
aixó qu' he cusit pe 'ls pobres
qu' èll los ho há de dar.
(Dòna una panereta ab roba blanca a ANTONET.)

SISÒ

Donchs, vaig,
jo allí á véurer l' Angeleta
(Se 'n vá.)

ANTONET

Y jo á dú' aixó.

(Se 'n vá ab la panera per la porta del fondo.)

JAUME

Y, mentrestant,
potsè' en Nofre torni duhentnos
novas d' en Joseph, y, en cas,
veurém llavors qu' ha de ferse
sobres lo qu' está passant.

MARGARIDA

Com tambè, ara que sòn fora
y qu' estém en llibertat,
havém d' enrahonar, Jaume,
sobres de lo que 's fará
ab la pobreta Angeleta.
En Joseph, com tu ja sabs...

JAUME

¡Y tal si ho sè! Dú' tancada
la sèva ira dintre 'l cor
y vol sanch y voldrá plor
fins que la veurá venjada.
Aixó es lo que dú la guerra;
diu en Lluis, que l' odi calla
quan s' acaba la batalla,
y en aixó 'l sèu bon cor s' erra.
Aquest generòs pensar
mòlt me plau que lo sèu siga;
pero m' estranya que 'l diga
justament un militar.
Si èll com fi acepta la guerra
tè d' aceptar lo demès
perque consecuencia es
d' aquest gran mal de la terra.

Escena II

Los mateixos y ANTONET.

ANTONET

¡Ay, senyora Margarida!
¡Mestressa! ¡Mestressa!

MARGARIDA

¿Qu' es?

ANTONET

¡Ay, Senyor rector!...

JAUME

¿Qué passa?

ANTONET

Ré; assosseguis; es no mès
qu' en Nofre que vè per' dirli
de que vè 'l desori aquest.

MARGARIDA

¡Ah!

JAUME

¿En Nofre? Qu' entri.

ANTONET

Ja arriba.

(Obra la porta y entre ONOFRE, desfeta la roba, suat y cansadíssim.)

Escena III

Los mateixos y ONOFRE.

ONOFRE

¡Ay! Sostinguéume. Caich.

JAUME

Seu.

(Li posan una cadira al mitj del prosceni, tots lo voltan, l' assentan y esperan ab ansietat que li passi 'l panteix.)

MARGARIDA

¿Qué hi há, Onofre?

JAUME

¿Qu' es?

ANTONET

¿Qué passa?

ONOFRE

¡No pas rés de bo!

JAUME

¿Y donchs, qu' es?

ONOFRE

¡Ay, senyor rectò!... ¡Ay, senyora
Margarida!

JAUME

¡Vaja; anèm!
¿Qué hi há aquí?

ONOFRE

¡Dèu nos ajudi!
Tot está perdut.

JAUME

¿Per qué?

ONOFRE

¡Es un crim! ¡Es un suicidi!
¡Es una mort!...

JAUME

¡Valgans Dèu!

ONOFRE

¡L' Ángela ja no tè pare!

TOTS

¡Oh!

MARGARIDA

¿Qué dius?

JAUME

¡No; no pot ser!
¡Si fòs cert, quina desgracia!

MARGARIDA

¡Y ella, quin remordiment!

JAUME

¿Es dir, donchs, qu' èll?...

ONOFRE

Ja es cadávre.

JAUME

Mès baix, per Dèu, no cridéu.
Ella es allí y pot sentirvos.

MARGARIDA

¿Y qu' es? ¿Qui ha sigut lo cruel?

ONOFRE

No ho sè. 'S diu... se creu... se pensa...
Jo d' esglay me sènto un fret
com si tot fòs glas. Se cònta
qu' es que s' ha mort èll mateix.

JAUME

¡S' ha mort!

TOTS

¡Ah!

JAUME

¡Per Dèu, Onofre,
parléu baix; desd' allí 's sènt!
¿Y ahònt s' ha mort? Jo tinch d' anarhi.

ONOFRE

Es en vá. No 's sab ahònt es.
Ha desparegut. Buscantlo
se li ha trovat solsament
la faixa, la barretina,
y, al mateix costat, lo gech.
Damunt del torrent dels salzers
hi há un rocam que fá cantells
y allá lo qu' us dich hi havia.

JAUME

¡Desgraciat! Es lo torrent
mès fondo qu' hi há en tot lo terme.
¿Pero no vos estranyéu?...

ONOFRE

Boig com èll estava 'l pobre,
vagi á sabé' l' intent d' èll.
Lo fèt es que ningú ho dubta
perque 'l van véure' corrent
cap allí, y, al arribarhi,
va desaparéixe'. A mès,
com qu' en aquell mateix acte
va esclatar tot justament
la tempestat d' ahí' vespre,
ab rahò fundada 's creu
que l' aigua devia endursel
al riu, de desde 'l torrent.

TOTS

¡Oh!

MARGARIDA

¡Ha comès un crim!

JAUME

Dèu tinga
la sèva ánima á n' al cel
perdonantli aquesta ofensa,
perque es qu' ho ha fèt dement.

ONOFRE

Tan bon punt s' ha dit la nova
d' aquest trist y estrany succès,
la indignaciò de la vila
ha arribat fins á un extrém,
contra la pobre Angeleta,
que semblan llops tamolenchs.
L' acusan de vil y diuhen
qu' ha mort per ella en Joseph.
Vegi vosté de calmarlos
perque duhen iras cruels.
Se creuhen qu' han de trovarla
á n' al más, y ara corrents
venen ab eynas, furiosos.
¡Ah! Senyor rector, per Dèu,
sálvila, ampárila, dòngui
per' aná' á bon fi un consell,
y lo que per' ella fassi
Dèu li pagará á n' al cel.

JAUME

¡Oh! Sí, Onofre, sí; nosaltres,
aquí la protegirém.

MARGARIDA

Igual que si 'ns siguès filla.

JAUME

Cóm si 'ns siguès filla y mès.

ANTONET

Jo tambè; en lo poch que valgui...

JAUME

Sí, Tonet, sí; ja ho sabém.
Ara lo que mès importa
es conéixe' 'l perill bè
y péndre' sense tardansa
un determini ben ferm.
Tu, Tonet, pe 'l que puga èsser
no 't moguis d' aquí.

ANTONET

Mòlt bè.

JAUME

Vos, avi, fins que jo torni
aquí pe 'l que convinguès.

ONOFRE

Mòlt bè diu.

JAUME

Tu, Margarida,
entra allí ab ella al moment
y veyas que la pobreta
ignori lo que succeheix.
Jo...

MARGARIDA

Aixó es ¿qué fas tu, Jaume?

JAUME

No ho sè 'l qu' ha de ferse. Veig
qu' he de pensá' en tot á l' hora
y 'm fuig un xich lo cervell.
Ré, ré, fora; lo que fassi
ja ho dirè en tornant desprès.
Tu, Onofre, per rés tè moguis
per si aquí vè aquesta gent.
Tu, Tonet, si vènen, vèsten
á buscá' 'l Jutge del rey,
que justament d' Igualada
ha vingut pe 'l nostre bè.
Tu, Margarida, ab las dolsas
paraulas que tu ja tèns,
aconsola á la pobreta
si aquest cas trist sapiguès.
Jo á n' al poble á dar la vida
per lliurarla, si hi sò á temps;
y, tots tres, tots quatre á l' hora,
suplicant, plorant, corrent,
doném terme á la bon' obra
qu' ara 'ns encomana 'l cel.
¡Valor, avi! ¡Tu, Ton, ánimo!
¡Germana, valor y adèu!

MARGARIDA

Vès, germá, y en Dèu confia.

JAUME

Sí, filla; confio en Èll,
y, ó salvarém l' Angeleta
d' aquets udols del intern,
ó, mort com lo pobre pare
que jeu al fons del torrent,
finarè pera vetllarvos
á tots al mon desde 'l cel.

(Se 'n ván, èll pe 'l fondo, y MARGARIDA per la esquerra.)

Escena IV

ONOFRE y ANTONET.

Un á cada cantò.

ONOFRE

(¡Oh! ¡Pobret! ¡Pobre nostramo!
¡Quin fí mès terrible y trist!)

ANTONET

(Dèu lo tinga al cel. Aixó ara
ja está tot dat y benehit.
Pero' 'ns queda la pubilla
y la hem de salvá', es precís.
Si jo poguès... Si... aquest medí
me sembla qu' ha de rehixir.
Anemho á dí' á mossen Jaume,
y, si èll diu que sí, embestim).
(Se 'n vá.)

ONOFRE

¡Oh! Y pensar que d' aixó d' ara,
segons en Sisò m' ha dit,
ne tè culpa aquest infame
d' heréu Sagimon!... ¡Envil!
Si jo ara pogués parlarli
per' mirá' almenys si 'l continch
fentli pòr...

(Apareix SAGIMON examinant la casa.)