Visor de obras.

BATISTA.   (Ve corrents de fora y com tement que l'hagin vist.)  ¿M'han vist? No. Me sembla, per l'aire d'ell, que ni tan solament s'ha adonat de la meva sombra. Ángela. -Ave María Purissima.- ¿No hi es l'Ángela? Deu haver sortit per aquí al vehinat á cercar alguna cosa. ¿Y ara, donchs? ¿Y si ve en Tófol y's trova, aquí que encara no hagi vingut ella y'm veu á mi? Allavoras pot ser jo ja li torsaré la seva idea y'm quedaré  (in albis)  y ja no podrá saber l'objecte qu'aquí'l porta. Aquest vellot me fa tanta por... es tan mal intencionat aquest home, que, aixís que l'he vist que's dirigía cap aquí, no sé perque m'ha dit lo cor que se'n venía á fer alguna malifeta. Si jo pogués saber... si jo tingués un medi per... ¡Ah! Ja tinch lo medi. M'amagaré darrera aquellas cortinas.

(Se'n va á l'alcoba, que tapan las cortinas blancas, en lo punt en que apareixen á la porta ÁNGELA y CRISTÓFOL.)

ÁNGELA y CRISTÓFOL.

CRISTÓFOL.  Sino que la Llucía s'ha esdevingut fa poch á dirme que vos heu anat á casa, y jo he dit ¿vejám?...

ÁNGELA.  Seyeu; no feu cumpliments, home.  (Dantli la cadira y seyent també ella.) 

CRISTÓFOL.  Viva donchs, sí. M'ha dit aixó la Llucía y he pensat que no fora pas anfringir, venir ara pera saber lo cóm y'l perque d'haver anat vos á casa meva.

ÁNGELA.  Haveu pensat molt bé, Tófol, y jo vos ho agraheixo. L'objecte d'aver anat á casa vostra, ha sigut sols pera parlarvos de que avuy han tornat á innovarme que tenían altra vegada intencions de treurem d'aquesta casa.

CRISTÓFOL.  Bé... ha sigut un impensat. Si no mes es aixó, no hi penseu més; ja está deixat corre. Veusho aquí; va ser un acalorament, y endemés, y bueno.

ÁNGELA.  Bé, pero ¿que us faig jo, pobreta de mi, pera donarvos de tant en tant aquestas rauxas?

CRISTÓFOL.  ¿Que voleu que us diga la lleyaltat pura?

ÁNGELA.  ¡Y tal si ho voldría!

CRISTÓFOL.   Donch es perque m'infringiu la propietat anant á la casa. Deixeulos estar als meus anquilinos. ¿No ho veyeu que porteu mala astrugancia y feu posar malalt á tothom qui us tracta?

ÁNGELA.  ¡Ah! Sí, Cristófol, sí; ja podeu dirho. La estrella que'm persegueix á mi es la més negra.

CRISTÓFOL.  Mireu; aquets senyors d'ara havían arribat aquí qu'era un hermoseyo veurerls: trempats, contents, alegres... vos van veurer á vos. Ja hi han pagat la cuota, ab recárrech, aném al dir, perque lo qu'es de recreyo y ben estar no n'han tingut ja més ni una engruna.

ÁNGELA.  Sí, sí; teníu rahó, Tófol; perdoneume si ho he fet. Ha sigut per mor de la noya, qu'es tan trapassereta, que quan hi ha senyors, sempre se'n hi va; mes ja us prometo jo desd'ara que, d'aquí en avant, jo impediré que hi vagi, y en quant á n'als qu'ara hi son...

CRISTÓFOL.  Volían estarshi toj l'estíu; pero vos van veurer á vós, y, mireu: crech que diu que, aném al dir, demá ja están de marxa.

ÁNGELA.  (¡Se'n van, se'n van! ¡Oh! ¡Déu meu! Sí; que se'n vagin.)

CRISTÓFOL.  Bé; per xó no n'heu de temer las inconsequencias. Aquest senyor sembla que vos porta lo que, aném al dir, es un bon aprecio, y ja'ns hem entés ab ell perque jo fassi per vós lo que volgueu y puga fer jo, y veusho aquí, y endemés, y bueno.

ÁNGELA.  ¿Cóm? ¿Qué voleu dir ara ab tot aixó Cristófol?

CRISTÓFOL.  Vull que en lo moment d'aquell entonces que vós heu mogut aquella serracina á n'al senyorito, ell, quan vós, aném al dir, us heu fet fonedissa, m'ha cridat á mi perque no ho sentís la seva... conyugue, y m'ha fet sabedor de que si sou callada y no'l comprometeu per re ab la consabida, ell, avans d'anarsen, me deixará, lo qu'es dir, un remanent, perque jo puga aussiliarvos y ja may més de la vida passeu miseria.

ÁNGELA.  ¡Ah! no; ¡diners may! Vull la pobresa; mes may l'aussili d'ell; may en la meva vida; primer morta.

CRISTÓFOL.  Bé... aixó... Mes ja veureu, Ángela... ¿Voleu dir que no fora bó que anésseu á buscar una bombeta? Se va fent fosch, y... un home y una dóna sols... tinch por que quasi bé infringím la decencia.

ÁNGELA.  Teníu rahó, Cristófol; vaig á durla. Perdoneu.  (Se'n va.) 

CRISTÓFOL y BATISTA, aquest guaytant per darrera la cortina.

CRISTÓFOL.  ¿Faig, aném al dir, algun crim fent aquest ingenio ab l'Ángela? No... senyor, que no'l faig. Un pobre propietari que's trova que'ls anquilinos li desllogan la finca, té dret á tot per treurerli'ls gravámens. ¿No'n trech, aném al dir, una biga quan se'm corca? ¿Si jo pogués matar al corch que sapigués qu'ha de corcar la madera, no'l mataría? Sí. ¡Ah! Y donchs aixó es l'Ángela per mi: un corch, que al últim m'arrivaría á esfondrar, aném al dir, la finca. Ve á ser com una rata d'aquellas grossas que foradan lo sostre: ab aixó, parentli la ratera, y quan la tinguém á dintre, que vinga'l gat, y endavant y endemés, y bueno. ¡Ah! Aprofitém aquest ratet pera fer bé la meva.  (Se treu diners.) 

BATISTA.  (Calla;'s treu diners.)

CRISTÓFOL.  Sí, sí... es aquesta... aquesta calaixera que té una clau al pany... sí; aquí es bon puesto.  (Hi va ab recel. Obra lo calaix de la calaixera e hi deixa els diners.)  Bé ja está fet... després vindrá lo altre.

BATISTA.  (¿Hi ha deixat diners ó n'ha pres? Després aniré á mirarho.)

CRISTÓFOL.  ¡Ah! Ara quietut y dissimular pera que ella no entengui la cosa.  (Se assenta y fuma.) 

CRISTÓFOL, ÁNGELA y BATISTA amagat.

ÁNGELA.   (Ve ab una bombeta de vidre ab peu de terriosa, encesa.)  Déu nos guardi de mal y de cap traidor.

CRISTÓFOL.  Sí; ja podeu dirho, perque, á n'al día, aném al dir, jo crech que no hi ha pas de qui fiarse.

ÁNGELA.  Y tal, Tófol, y tal.

CRISTÓFOL.  Res, donchs, vaja; á la vista. Avuy no sé que'm té aquest diable de pipota que quasi no'm tira.

ÁNGELA.  ¿Es á dir, donchs, que us en aneu?

CRISTÓFOL.  Sí; com que veig que la circumferencia qu'havíam de tenir vós y jo, ja es al finiquito, me'n aniré y veusho aquí.

ÁNGELA.  Sí; y endemés y bueno, que diheu sempre vós.

CRISTÓFOL.  Sí; es lo meu ditxo. Vaja, donchs. Adéu siáu. Es á dir qu'ara d'aixó de la casa ja podeu estar intranquila.

ÁNGELA.  ¿Tranquila, voleu dir?

CRISTÓFOL.  Bé, digali atxa. Ab salut, donchs.

ÁNGELA.  Espereu: vos acompanyaré una mica; la noya juga á fora, y, com que la nit comensa á ser humida...

CRISTÓFOL.  Vaja, donchs: aném, passeu.

ÁNGELA.  No, no; passeu davant.

CRISTÓFOL.  A un altre día.

ÁNGELA.  (¡Ah! ¡Al últim!...)

CRISTÓFOL.  No... espereu.  (Tornant enrera.) 

ÁNGELA.  ¿Y aixó? ¿Qué us passa?

CRISTÓFOL.  Mireu. Que la pipa m'ha acabat lo qu'es aném al dir, las municions, y jo sense la pipa encesa soch home al aygua.  (Baixa y s'assenta al costat del llum y's disposa pera arreglar la pipa.) 

ÁNGELA.  (¡Ay, pobre de mi! Ara s'assenta, ja son dos quarts de vuit, y, ab la catxassa que gasta aquest home, arrivará l'hora de venir en Lluis y encara será aquí y'ns será impossible parlarnos... ¡Oh, quina engunia!)

CRISTÓFOL.   Aneu, aneu; ja podeu anar; jo mentres tinga la pipa pera entretenirme, ja no'm fa re estar sol. Ella es lo meu companyero y ja us asseguro, que no'ns peguém com fan aquells dels purrutxinel-lis.

ÁNGELA.  (¡Oh! ¿Cóm? ¿Cóm lo podría treurer?)

(BATISTA, que, de puntetas, ha sortit de l'alcoba, ara fa veurer que ve del carrer, haventsen anat aprop de la porta, y tocant la espatlla á ÁNGELA, li diu:)

BATISTA.  Aneu; jo us lo treuré.

ÁNGELA.  ¡Ah! ¿Tu, Belluguet?

BATISTA.  Psit. Silenci. Aneusen y deixeume fer á mi.  (ÁNGELA se'n va.) 

CRISTÓFOL, y BATISTA.

CRISTÓFOL.  ¿Cóm? ¿Qué? ¿Quí parla?

BATISTA.  Lo qui vos ve sempre á posar las peras á quarto, vell estantís.

CRISTÓFOL.  ¡Voto á relisto! 'L Belluguet. ¿D'hont surts, taral-lá? ¿ja'm vens á infringir?

BATISTA.  No á infringirvos, á alegrarvos. Vinch á dirvos que si vos en aneu ara tot de seguida, en arribant á casa vostra hi trovareu una alegría que vos dará un gust que fins us ne llepareu los bigotis.

CRISTÓFOL.  ¡Ca, ca, ca, ca! Ja't conech, herbeta. Es, aném al dir, alló que'm fas sempre que'm trovas posant escafarlata á la pipa, que, com que veus qu'es un gust, me l'obstruyas, y vens á anfringirmel.

BATISTA.  Bé, donchs sí, vaja. Ara jo'm tinch de quedar sol aquí. Tinch de parlor ab l'Ángela quan torni, y no vull estaquirots que sentin lo que tinch de dirli.

CRISTÓFOL.  A la bon'hora, mira; quan ja tingui plena la pipa y l'hagi calada y ja me n'empassi'l fumillo, quédat ab ella, y parlahi, y digali'l que se t'ocurra, y vetho aquí, y endavant, y endemés, y bueno.

BATISTA.  ¡Ah! ¿Es á dir, donchs, que no us en voleu anar de seguida?

CRISTÓFOL.  Só á casa meva.

BATISTA.  L'Ángela'n paga 'l lloguer.

CRISTÓFOL.  Amperó jo'n tinch lo senyorío.

BATISTA.  Bé... ¿Que voleu jugarhi alguna cosa que vos en aneu desseguida?

CRISTÓFOL.  En havent posat la escafarlata á la pipa.

BATISTA.  No; no; ara, ara; en aquest punt mateix. ¿Voleu jugarhi la pipa?

CRISTÓFOL.  ¡Belluguet!...

BATISTA.   (Li pren la pipa, fingeix; que la llensa per la finestra, y diu:)  Teniu; la pipa ja es al bosch, jo la he llensada y vós ara l'anireu á buscar. Mireu si es cert ó no que vos anireu desseguida.

CRISTÓFOL.   (Al creurer llensada la pipa ha quedad esglayat; mes ara's refá y esclata rabiós dihent:)  ¿Sabs Belluguet, que aquesta ancongruencia que ara tu m'acabas de fer á mi, es una pillada que, al finiquito, te pot costar deu pedras? ¡Oh! Sí; deu pedras, perque jo ara me n'aniré á trovar al senyor jutje y li diré lo que tu acabas de infringirme.

BATISTA.  Sí, sí; pero 'l fet es que vos us en aneu deseguida.

CRISTÓFOL.  ¡Pillo! ¡Estrafalari! ¡Poca vergüenza!

BATISTA.  ¡Malo! ¡Quan vós parleu en castellá!...  (Sempre rient.) 

CRISTÓFOL.  ¡Estrafalari! ¡Una pipa d'arrel de cirerer, trevallada ab la punta del gabinetó que ni'l rey mateix la tenía!... ¡Oh! Espera, espera... ja veurás, ja torno. Ara ho diré al jutje; y 'l jutje, cridará al agutzil, y l'agutzil als mossos de la esquadra, y'ls mossos, y jo, y l'agutzil y 'l jutje, vindrém y 't lligarém com un Cristo y 't durém á la presó, y allí t' hi tancarán, y t' hi quedarás y 'm pagarás la pipa, y...

BATISTA.  Vaja, home, teníu, teníu...  (Li torna la pipa, li posa á la boca y li encén.) 

CRISTÓFOL.  ¡Ah! ¡ah! ¡ah!... ¡Ay, dimonxi de Belluguet! ¡Sempre serás plaga! ¡Mira quin acudit més lindo! Es á dir que m' ho havías fet per... Bé, vaja, sí; ja ho veig; era una broma per ferme pertenir. Vetho allá. Bé, vaja, donchs; vaja; ja me'm vaig, quedat ab l'Ángela; y parlahi y digali lo que vulgas, y vetho aquí, y endevant y endemés y bueno. ¡Ay, dimonxi de Belluguet! Ré... Ets un taral lá.  (S' en va rihent y content.) 

BATISTA.  ¡Ah! ¡ah! ¡ah! Si dura una mica més jo m'anava á trencar de riurer. ¡Pobre home! Després de la bona acció que acaba de fer ab l'Ángela, no he volgut deixarlo ab lo disgust de creures que jo li havía llensat la pipa.  (Va á la calaixera, obra 'l calaix y mira.)  ¿Vejám? ¡Ah! Un' unsa... Bé, molt bé; vaja, aném; encara veig que jo'm pensava ser bó y no ho só massa. No; perque, lo qu' es aquest cop, he sigut mal pensat, y, pobre Cristófol, no ho mereixía. Veig que l' encárrech que li va fer el senyor Lluis de que amparés á l'Ángela, lo vol cumplir, tant, que ja avuy mateix ha comensat á cumplirlo. ¡Oh! Á cumplirlo y ben cumplert, perque's veu que, per ferho ab tota delicadesa, en lloch de darli l'unsa á la má, li ha posada aquí.

ÁNGELA.   (Dintre.)  Riteta, no vagis tant lluny.

BATISTA.  ¡L'Angeleta! No li diguém res de lo qu' he vist y femli veurer qu' he vingut no més per despedirme.

BATISTA y ÁNGELA.

ÁNGELA.  ¡Ay, ay! ¿Tú aquí encara, Batista?

BATISTA.  Sí; marxo demá, dematí, á primera hora, dret á Puigcerdá, y, avans de anarmen al llit, he pensat: -Deixam anar á veurer á l'Angeleta per si se li ofereix alguna cosa.

ÁNGELA.   Sí, Batista; si'm fas mercé de durme fil d'aquell mateix que 'm vas dur l'altre día, y duas trocas de cotó, t'ho agrahiré moltissim.

BATISTA.   ¿No voleu res més?

ÁNGELA.  Res més, fill. ¿Que potser vols portarme algun' altre cosa?

BATISTA.  Tot vos ho voldría dur. No us podeu afigurar lo que m' agradaría que vós me diguesseu: -Portam, no lo que'm demaneu sempre sino un argens de salud, una lliura de felicitat, una cana d'alegría... ¡alegría y felicitat sobre tot!

ÁNGELA.  ¡Oh! Gracias, Belluguet, gracias. Sí; sí; ja ho crech, fill meu; ja ho sé que m'estimas.

BATISTA.  ¿Que si vos estimo, diheu? Molt vos estimo. ¡Ah! Y aixó sí: desinteressat: per res. Vos estimo com á... una germana; vos estimo perque, diga lo que vulga tothom, jo us trovo bona.

ÁNGELA.  ¡Ay! ¡Batista, me tocas lo cor! Tens un modo tant teu de dir las cosas.

(BATISTA mira tot lo de la casa.)

BATISTA.  ¿Y aixó? ¿Y aixó? ¿Y no més que veureus la casa, sabent que talment viviu quasi bé d' almoyna y de planxar y cusir una mica de roba, y veurer aixó que talment sembla un niu de colomets; tant blanch, tant dols y endressat tot?

ÁNGELA.  Com que'l senyors, que venen á l'estiu, de vegadas me regalan alguna coseta... Mira: aquest llit lo van regalar á la nena.

BATISTA.  Bé, vaja; deixemho correr, perque ara ja'm faríau enfadar. Voldríau, com sempre, que no tingués cap mérit res de lo que vós feu, y aixó ja sabeu vós lo que m'incomoda. Vaja, donchs; adéu siáu. ¡Ah! Avans d' anarmen, vos vull dar una bona noticia... Avuy... tindreu una gran alegría.

ÁNGELA.  ¿Alegría?

BATISTA.  Sí, y grossa, ja vos ho dich; molt grossa, Ángela.

ÁNGELA.  (¡Déu meu! ¡Si sabrá qu' ell ha de venir aquest vespre!)

BATISTA.   No; no barrineu que no ho endivinaríau encara que pensesseu d'aquí al día del judici. No; no m'ho pregunteu, perque vul' que tingueu una sorpresa, y he determinat no dirvosho. Vaja; adéu siáu; digueu á la petita que ja li portaré una nina d' aquellas que fan remor quan se sechsejan. Y, ja vos dich: estigueu contenta, ¿veyeu jo? «Lara-lara, la lira-lira-lira.» Giravolt cap á la dreta, giravolt cap á la esquerra, y giravolt dret á l'altra banda. Vaja; adéu siáu. Mireu: ahir vespre, ab un giravolt d' aquets, vaig arribar á donar cinch voltas y mitja. ¿Veyeu? aixís.  (Dona moltas voltas.) 

ÁNGELA.  ¡Ay, Batista, Déu te fasse bó y que Déu te conservi aquest humor y aquesta alegría!

BATISTA.  Sí que'n tinch d'alegría. ¿Y sabeu perqué? perque sé que avuy, com ja vos he dit, n' heu de tenir una de grossisima. ¿Qué voleu jugar que de content me'n vaig desd' aquí fins al poble sense parar de xiular ni una mica?

ÁNGELA.  ¡Ay, Déu te fassa bó!

BATISTA.   ¡Mireu!  (S'en va xiulant.) 

ÁNGELA.  Vaja; bon viatje, Belluguet.

BATISTA.  Fins á la vista.  (Se'n va saltant, ballant y xiulant fins qu's pert al lluny.) 

ÁNGELA.  ¡Oh! ¡S'ha vist may en el mon desgracia com la meva! May, may ve ningú á casa á n'aquesta hora, y, avuy, qu'ha de venir ell, tothom s'hi ajunta. ¡Oh! ¡Com me bat lo cor! ¿Vindrá? ¿Me cumplirá sa promesa? ¿Lo dirme ahir qu' avuy vindría á veurerm, no va ser per de moment evitar que no ho entengués la seva esposa? ¡Oh! ¡Déu meu! ¡Déu meu! Donam forsa perque aquestas llágrimas, qu'm creman los ulls, no m'encenguin lo cervell y'm tornin boja.  (S'ou lluny la cansó.) 

ÁNGELA y RITETA.

RITETA.  Lara-lá, Laralá, Laralá...  (Ve cantant y ballant.) 

ÁNGELA.  ¿Y ara? ¿Vens ballant, Riteta meva?

RITETA.  ¿Sents? Es aquella cansó que t' he dit que'ns ha ensenyat la mare de la Roseta. La Roseta també la sab cantar; pero jo encara la sé de cor molt més bé qu' ella.

ÁNGELA.  Vejám, donchs. Dígala, dígala, Vejám.

(ÁNGELA, disposa'l llitet, treu lo cobrellit blanch, obra'l pabelló, y així entreté ab naturalitat tot el temps que RITETA está recitant la balada.)

RITETA.  La... si... la... ¡Ah!... Ara:

Llavors... Llavors... ¡Ah!... Ara'no me'n recordo més.

ÁNGELA.  ¿No? Donchs vaja: ara al llitet qu'així't podrás llevar dematí, y demá acabarás de dírmela.

(Assenta á RITETA en una cadira, y ella s'assenta en un' altra, enfrente de sa filla, y així va despullantla com se sol fer ab las criaturas, portántsela á la falda quan convinga.)

RITETA.  ¡Eh! ¡eh! ¡La espardenyeta!  (Prenentla de sa mare que li ha treta.)  ¿No es veritat, mamá, que si'l papá no'ns hagués deixat, jo, en compte d'espardenyetas, duría sabatetas ab llassos, com la filla del senyor Alcalde?

ÁNGELA.  Sí, filla meva, sí; pero ara no hi pensis. Diguém lo Pare-nostre, que dihém cada día ans de ficarte al llitet, y veurás com Nostre Senyor potser fará que pugas trovar algun día al teu papá.

RITETA.  Sí... Vejám, donchs; comensa.

ÁNGELA.  «Pare-nostre...

RITETA.  «Pare-nostre, qu'estáu en lo cel...

ÁNGELA.  «Sía santificat lo vostre sant nom...  (mentrestant, sempre va despullantla.) 

RITETA.  «Vinga á nosaltres lo vostre sant regne...

ÁNGELA.  «Fassa la vostra voluntat; així en la terra com se fá en lo cel...

RITETA.  «Nostre pá de cada día...

ÁNGELA.  «Donaunos, Senyor, en lo día d'avuy...

RITETA.  Avuy, ja'l tenim, mamá; perque, ab los diners que'm va donar aquella senyora, tu'n vas comprar, y ara ja'n tenim. ¡Ay! ¿Quina sort hem tingut, eh, ab aquella senyora?

ÁNGELA.  (¡Oh! ¡filla meva! ¡Si tu sapiguesses quina desgracia t'ha vingut ab ella!)

RITETA.  ¿Mamá, qué fas? ¿Qué no acabém de dir lo Pare-nostre?

ÁNGELA.   ¿Eram?...

RITETA.  Eram á «Nostre pá de cada día, donáunos, Senyor, en lo día d'avuy.»

ÁNGELA.  «Perdonáunos nostras culpas, aixís com nosaltres...

RITETA.  «Perdoném á nostres deutors... Y, «perdonar á nostres deutors» ¿qué vol dir, mamá?

ÁNGELA.  Vol dir perdonar á tots los que'ns han fet alguna ofensa.

RITETA.   ¿Y'ls havém de perdonar á tots?

ÁNGELA.  Á tots.

RITETA.  ¿Y á n'al meu papá, que va fugir, deixantnos tan pobretas, també havém de perdonarlo?

ÁNGELA.  Á n'ell més qué á ningú, filla meva, y, vaja; ara acaba de dir lo Pare-nostre tota sola, y dorm. Dorm, ¿sents? La mamá 't fará un petonet y s'estará aquí, al teu costat, fins qu'estiguis ben adormideta.

RITETA.  Donchs lo petonet, y, bona nit, mamá.

ÁNGELA.  Té; y Déu te donga un bon descans, filleta meva.

RITETA.  Bona nit.

(D'un salt se fica al llit y s'acotxa. ÁNGELA la tapa corrent las cortinas del pabelló. RITETA diu la part que faltava de Pare-Nostre, baixant gradualment la veu. ÁNGELA ho escolta conmoguda, fins que esclata en plor.)

ÁNGELA.  Bona nit.

RITETA.  «Perdonáunos nostras culpas, aixís com nosaltres perdonám á nostres deutors... no permetáu que caiguém en una mala tentació... ara y en la hora de la nostra mort. Amén Jesús.  (S'adorm.) 

ÁNGELA.  ¡Oh! No, filla meva, no; si tu ets un ángel, que avuy, á la terra, m'avisa que no caiga en la mala tentació de escoltar l'amor d'en Lluis ni d'omplir d'amargura lo cor d'aquesta senyora, que tant be'ns ha fet, no tingas por. ¡Oh! ¡T'ho juro; t'ho juro, filla meva, per l'amor que tu'm tens y'l que't tinch jo, que vol vetllar per tu, encara més enllá del espay d'aquesta trista y misserable vida!

ELENA, ÁNGELA y RITETA al llit.

ELENA.  ¿Se pot entrar?  (Ve ab un ram de flors.) 

ÁNGELA.  ¡Ah! ¿Cóm? ¡Ah! ¿Es vosté, senyora? (¡Oh! ¡Aquí ella, y justament en lo punt en que es possible qu'ell vinga!)

ELENA.  ¿Se pot entrar, Angeleta?

ÁNGELA.  Sempre. Aquesta casa es de vosté.

ELENA.  Gracias, Angeleta.

ÁNGELA.  Segui, fassim aquest favor y dispensim si la nostra pobresa no'm permet poderla rebrer aquí com jo desitjaría.

ELENA.   Gracias; la bona voluntat val més que tot, y vosté la té per mi y aixó ja'm basta. Lo meu marit ha sapigut que un negoci de importancia reclama la seva presencia á Fransa, y demá havém de marxar, y no he volgut ausentarme sens tenir lo gust de despedirme de vosté y estrenyerli la má per última vegada.  (Deixa'l ram de flors damunt de la taula.) 

ÁNGELA.  ¡Ah! ¿Es á dir, donchs, que abandonan aquesta última montanya de Catalunya? (¡Oh! ¡Valor!)  (S'assenta al costat D'ELENA.)  N'hi ha que diuhen que'l que ha estat una sola vegada á n'aquest país, per forsa hi té de tornar.

ELENA.  ¡Qui sab! Potser tornarém. ¿Podém nosaltres saber ahont nos portará la sort? No ho sé; pero, si jo manés en lo que encare té de venir, li diría que sí, que encara que'ns en aném, havém de tornar, y, d'aqueix modo, y ab aqueixa creencia, ja no me'n aniría tan trista y conmoguda pel temor que tinch de no tornar may més á veurer á vosté.

ÁNGELA.  ¡Qui sab, senyora! Potser no es res més que una aprensió infundada... y després, ¿qui soch jo pera que valga la pena de que vosté ni sisquera's recordi de mi? ¡Una infelissa! ¡Una desditxada de la que se té d'apartar tothom! Vagi, vagissen, y, aprop ó lluny, Déu la fassi ben ditxosa.

ELENA.  ¡Oh! ¿Y per ventura no pot encomanarse també la ditxa? Ab ma ditxa, donchs, era ab lo que jo contava pera ajudarla en la convalecencia de la seva malaltía del cor. Jo havía pensat, per vosté, ferli veurer amors sants, ventura sens mida, esperansa inacabable... Volía, en una paraula, que vosté y la Riteta se'n vinguessen ab nosaltres, á casa nostra.

ÁNGELA.  ¡Oh! ¿Jo? ¿Jo? ¡Jo estar ab vostés contemplant la hermosa felicitat de que vosté gosa ab lo seu espós! ¡Oh! ¡May! ¡May! De ficso, un día, la sanch del cor se me'n pujaría tota al cap y me'l esberlaría igual qu'un llamp que l'infern m'hi hagués tancat á dintre.

ELENA.  ¡Ángela!

ÁNGELA.  ¡Oh! No, no; si ho veig; si la entench la seva idea; es caritativa, es digna, es hermosa; pero jo no puch veurer la felicitat de vostés dos. Ja'm basta saber que la gosan.

ELENA.  ¡Oh! No, no; d'aixó no n'hi ha prou; jo vull consolarla de totas las amarguras que vosté ha passat; jo vull viurer ab vosté, y ab vosté pregar á Déu, demanantli que retorni á estimarla y á ferla honrada aquell que ha sigut causa de tota la seva desditxa.

ÁNGELA.  ¡Ell! ¡Ah! No, es impossible. Ell ja no pot tornar may més, senyora.  (Ab intenció y amargura.) 

ELENA.   ¡Qui sab! La vida de vosté y la d'ell están unidas per una filla, y... digui... ¿Sab al menos que fa? ¿Pensa en vosté? ¿Ahont es? ¿Ahont viu?

ÁNGELA.  ¡Ah! No ho sé... no ho sé... ó, al menos, tot lo que li puch dir senyora es que no ho vull saber.

ELENA.  Pero ¿y si ell s'arrepentía de la seva mala acció, si tornava al costat de vosté?

ÁNGELA.  ¡Ah! Senyora... Vosté no sab... no pot saber... ¡Oh! ¡Déu meu!... ¡Vagi!... vagisen, perque la veu se'm nua en lo coll, las paraulas bullan en mos llavis, lo cap se m'umple de foch, y, febrosa, desvariejant, en mitj de mon deliri, podría parlar, dir lo que no vull, y cometrer un crim... y... no, no, no. Vagi... Vagissen, si no vol fer la desventura de tota la seva vida.

ELENA.  ¡Oh! ¡Ángela! ¡M'espanta! ¿Qué té? ¿Qué vol dir? No la comprench. ¿Que jo faré la desventura de tota la meva vida, parlant ab vosté? ¡Oh!... Ara ho comprench. So massa jove, y son precisas mans més expertas que las mevas pera curar aquestas llagas del cor. Té rahó... sí; me'n vaig; pero cregui, Ángela, que, torni ó no torni, jo conservaré sempre un recort de vosté, aixís com espero que, per sa part, vosté pensará en mi alguna vegada, y no olvidará que, á Barcelona, tindrá y la esperará sempre una bona amiga.

ÁNGELA.  ¡Oh! Gracias. Jo may, en ma vida, m'hauría atrevit á anomenarla aixís.

ELENA.  ¿Y la Riteta?

ÁNGELA.  Está dormint.  (Aparta la cortina del pabelló.)  Mirila.

ELENA.  Oh, qu'hermosa. Que bonica qu'es.

ÁNGELA.  ¿Vol que la desperti?

ELENA.  No; no vull res més que ferli un petonet, y ja li faré de modo que no se'n adoni.  (Li fa.)  ¡Oh! Es divina. Dorm y somriu, com deuhen somriurer, sens dubte, los angels en la gloria.

ÁNGELA.  ¡Oh! Senyora... Ella, ella es l'únich consol que'm queda ja á la terra.

(ELENA torna á besar á RITETA.)

RITETA.   (Somniant.)  ¡Mamá!

ELENA.  ¡Oh! M'ha dit mamá. ¿Com es que, al sentirla, la seva veu se m'ha infiltrat al cor com un rajolí d'inexplicable dolcesa? ¡Ah!... ¡Adéu, Ángela!

ÁNGELA.  Passiho bé, senyora.

ELENA.  Si no'ns veyém may més...

ÁNGELA.  Nos veurém al cel.

ELENA.   ¡Adéu!

ÁNGELA.  ¡Adéu!  (Se besan ab forsa.) 

ELENA.  (¡Oh! ¡Me'n vaig d'aquí ab l'ánima trossejada!)  (Se'n va per la porta del fondo.) 

ÁNGELA.

  ¡Oh! No. No'ns veurém may més. He sofert ab los petons que m'ha donat, tots los torments del infern. ¡Aqueixos, aqueixos, que jo m'he sentit al rostre com brassas de foch, son los mateixos que dona á n'ell quan me roba tota la esperansa de la meva vida!...  (Tocan las vuyt. Pausa.)  ¡Las vuit! Aquesta es l'hora en que ell m'ha dit que vindría. Per sort he quedat sola y ningú'ns podrá torbar; li he dat la clau de la porteta xica del hortet. ¡Oh, com me bat lo cor! ¿Me cumplirá la paraula? ¿Vindrá? ¡Ah! Lo ram de flors qu'ella s'ha olvidat... Posemlo á la Verge perque nos ampari á tots.  (Li posa en un gerro.) 

ÁNGELA y LLUIS.

LLUIS.  ¡Ángela!  (Ve per una porta lateral.) 

ÁNGELA.  ¡Ah! ¿Ets tu, Lluis?

LLUIS.  Sí; t'he complert ma promesa. Te vaig prometrer que vindría, y aquí'm tens. Parla. ¿Qué vols? ¿Qué exigeixes de mi?

ÁNGELA.  ¡Oh!... ¡Qué dius! ¿Qué exigeixo? ¿Te pensas, tal volta, que jo't reclamo'l pago de mon silenci? ¿Te creus que't demanaré diners? ¡Oh, Déu meu, Déu meu!  (Plora.) 

LLUIS.  Ángela; jo he vingut aquí á consolarte, á aliviar al menos las tevas penas.

ÁNGELA.  Sí; y deus venir ab or, creyent que l'or tot ho esborra... No, l'or ja no'm pot donar sino més allargament de existencia, perque las llágrimas de fel que jo ploro per la teva iniquitat, m'escaldin més temps los ulls, m'esgrunin més temps lo cor, y me fassi mes llarga la vida dolorosa de las mevas penas.

LLUIS.  ¡Oh, Ángela! ¡Escoltam, per l'amor de Déu!

ÁNGELA.   T'estimava, y ni sabía ni creya que tu poguessis may enganyarme. ¡Oh! ¿Te'n recordas? En mitj del goig d'aquella poderosa ilusió meva, va venir al mon la Riteta y'ns va semblar un ángel que havía devallat del cel, per nostra ventura. ¡Oh! Digam, Lluis: Quan així'ns estimavas, quan demostravas trobar aquell cel al costat nostre, quan ab tant amor nos enaltías y'ns abrassavas, ¿pensavas ja en abandonarnos, com després vas ferho?

LLUIS.  ¡Oh, no, Ángela, no. ¡Massa ho sabs tu de cert que jo t'estimava ab tota la ilusió de la meva vida!

ÁNGELA.  Sí, sí; ja ho sé. Tens rahó. Es veritat que m'estimavas; pero l'amor també's marceix com las flors; ab la costum se va fent vell, y allavors vos canseu de nosaltres, y, si allavors, apareix una pubilla rica que tinga un bon dot...

LLUIS.   ¡Oh! ¡M'ofens, Ángela!...

ÁNGELA.  ¿Per qué? ¿Havías de fer tu, per ventura, més ni menos que la generalitat dels joves que en lo teu cas se trovan? No. Jo era pobre... vas coneixer á la qu'es avuy ta esposa... Ella devía ser rica... ¿No es veritat, Lluis, que deu ser molt rica?

LLUIS.  ¡Oh! Basta, Ángela! Condemna tant com vulgas lo meu crim; pero no'l fassis més odiós y més indigne suposantli movils botxornosos. Te has equivocat, Ángela meva, t'has equivocat, y jo vull desfer al punt aquesta equivocació teva...

ÁNGELA.  No cal. ¿Per qué? ¿Qué vols alcansar de mi? ¿Lo meu amor ó lo meu perdó? Totas duas cosas tens ja. Olvidam y vesten.

LLUIS.  Pero...

ÁNGELA.  Ni una paraula. Ó vesten ó me'm vaig jo. Vesten.

LLUIS.  No; no me'n vull anar. Si só culpable, vull que sápigas com. Vull que sápigas que jo, quan vaig deixarte á Ginebra, dihente que aquella carta rebuda'm notificava que la meva mare s'estava morint, no't vaig dar, dihento, una excusa pera abandonarte, no; te vaig dir la veritat, la veritat pura, ¿entens? Vaig marxar al instant, vaig arribar á Espanya, vaig correr al costat del llit ahont la meva mare agonitzava, vaig cubrir, ó millor dit, nos vam cubrir ella y jo los rostres de petons y llágrimas, y, al asserenarse un xich lo meu dolor, ¿sabs qui vaig veurer al costat del llit de mort de la meva mare?

ÁNGELA.  ¿La teva Elena, potser?

LLUIS.  Sí; la meva Elena, filla d'una amiga de la meva mare, qu'ella estimava més que á una germana. La meva Elena que, junt ab la seva mare, havían vetllat á la meva, en sa llarga y dolorosa malaltía, ab tant amor y delicadesa com podría haverho jo fet si m'hagués trovat al costat d'ella. Al veurerlas, ja lo meu cor va pressentir la teva desgracia y la meva. Las duas amigas havían pactat feya temps lo nostre casament. La meva mare veya á la Elena jove, rica y hermosa, y ab ánima prou noble pera fer la meva ditxa. Ademés, creya ella que, casantme ab la filla de la seva amiga, pagava lo deute de gratitut de lo molt que havían fet pera salvarla, y, ab llágrimas als ulls, blanchs ja'ls llavis, ab la suor de la agonía, me va dir, me va pregar, me va manar al últim que en aquell instant, en aquell punt mateix, en aquella hora suprema, en que anava á morir, li fes lo jurament de que jo al ser al endemá, sería ja l'espós de l'Elena.

ÁNGELA.  ¡Ah! ¡Y tu li vas jurar!

LLUIS.  ¡Perdonam, Angela! L'amor del fill va vencer á l'amor del amant. No vaig tenir valor pera faltar á aquell jurament, que lo meu cor va considerar sagrat, y... va cumplirse. Va cumplirse, sí; mes al asserenarse aquell núvol d'amor filial que m'havía fet ser ab tu tan culpable, l'amor y'l remordiment van trucar á mon cor y vaig manar buscarte. No pera faltar á la meva esposa, á qui, per altra part també estimo per la hermosura y la bondat de la seva ánima, sino pera aussiliarte en mitj de la que jo ja pressentía que havía de ser espantosa desventura. Tot va ser en vá. Los amichs á qui jo vaig donar l'encárrech no van trovarte en lloch. Un d'ells, al últim, confonente sens dupte ab algun'altra desditxada de historia semblanta á la teva me va assegurar que tu y ma filla erau ja amparadas per un home que t'havía dat son or á preu de ta deshonra, y aixó garantit per sas explicacions detalladas, va sublevar mon amor propi, me va arrancar del cor tot lo que per tu sentía y me vaig posar á estimarla ab tota ma vida á la Elena, creyentme que així, ¡infelís! me venjava de la teva vilesa. ¡Oh! ¡No! Sí, sí; ja ho sé; ja ho he pensat; espera; no m'ho digas. Tu has cumplert y jo he faltat. Jo he sigut criminal y tu honrada. Donchs, bé... Jo estich disposat á fer lo que tu ordenis. Jo vaig cometrer l'error y vaig ser un indigne. Tu, ab tota la esplendidesa de ta hermosura, en mitj del llot del mon, has preferit la miseria ab totas sas penalitats, per conservarte honrada y fidel al amor que vas jurarme un día, y tu ho mereixes tot. Tu ets, donchs, qui mana y qui's té d'imposar. ¿Qué vols? Disposa. ¿Vols or? ¿Vols assegurar lo teu pervenir? La Elena té mare que la estima, y tu no tens á ningú. ¿Vols qu'ella quedi ab son amparo y quedis tu ab lo meu? Resolte. Digas.

ÁNGELA.  ¡Vesten! Pensar en res més qu'aixó es un deliri, una bojería.

LLUIS.  ¡Una bojería! ¡Oh! No, no, es la fatalitat que'ns empeny á l'un envers á l'altre contra la nostra voluntat, pera fernos expiar d'un modo cruel las culpas de la nostra joventut. Aixó es just, justissim per tu y per mi; pero, ¿y per ella? ¿Quina culpa té de nostres desacerts aquesta pobreta Elena?

(ÁNGELA lluyta ab sa gelosía.)

ÁNGELA.  ¡Oh! ¡La Elena! ¡La teva esposa!... ¡L'adoras! Fas bé, ella també t'adora á tu. Aquí m'ho ha dit avuy mateix, aquest vespre.

LLUIS.  ¡Oh! ¿La Elena ha vingut aquí? No; tu m'enganyas.

ÁNGELA.  No t'enganyo. Aquí ha vingut, ha segut aquí ahont tu seus ara, y son sevas aquestas flors que aquell gerro sosté al peu de la Verge.

LLUIS.  ¡Oh! ¿La Elena ha parlat ab tu? ¿T'has venjat, Ángela?

ÁNGELA.  ¿Y per qué no? ¿Per ventura al ferme tu la ofensa havías pactat ab mi que jo havía de prescindir de la venjansa? Sí; m'he venjat... pero m'he venjat... salvante. La teva esposa sab la causa de la meva desditxa, pero lo nom del meu amat no'l sab.

LLUIS.  ¡Oh! ¡Ángela! ¡Ángela! T'has portat noblement. Gracias, gracias, Ángela.

ÁNGELA.  Lo perdó es ma venjansa, y aixís tu pots ser ditxós encara.

LLUIS.  Adéu, donchs.  (Vol anarsen y no pot.) 

ÁNGELA.  ¡Per sempre, adéu!

LLUIS.  Pero... avans d'anarmen... ¿No'm parlas? ¿No'm vols dir res de la nostra filla?

ÁNGELA.  No; la nostra filla t'anyora á voltas, y demana al seu pare. Pero jo li he dit que t'olvidi; la faig pregar per tu á Déu, com si ja haguesses mort, y tinch la esperansa de que, al últim, lograré esborrarte de la seva memoria.

LLUIS.  ¡Oh! ¡Déixamela veurer al menos!

ÁNGELA.  No pot ser. Dorm ara, y no vull que'l causant de ma vilesa interrompi en aqueix moment sos somnis d'ángel.

LLUIS.  No la despertaré. Véurela; no més que véurela, Ángela.

ÁNGELA.   (Apartant la cortina del llit.)  Té, donchs; aquí la tens.

LLUIS.  ¡Oh! ¡Filla, meva del meu cor! ¡D'aprop ó de lluny jo faré que tu sentis l'influencia del amor del teu pare! ¡Ah!... Una besada.

ÁNGELA.  No; la despertarías, te coneixería encara, y tindríam un trastorn. Ves.

LLUIS.  ¡Oh! Adéu, donchs, Ángela.

ÁNGELA.  ¡Sí, adéu y per sempre!

LLUIS.  ¡Oh! No. ¡Per sempre, no!

(LLUIS se n'anava ja, quan al ser á la vora de la porta, RITETA, somiant diu un fracment de la cansó, deturant á LLUIS, sorprés, aprop la porta, y á ÁNGELA, en lo prosceni.)

RITETA.  -La cansó del Lliri d'aygua,  (somniant y trist.) 

ÁNGELA.  ¡Oh!

LLUIS.  ¿Qué diu?

Los mateixos y ELENA.

ELENA.  ¡Ay! ¡ay! ¿Tu aquí, Lluis?

ÁNGELA.  (¡Ah! ¡Ella!)

LLUIS.  (¡La Elena! ¡Oh! ¡Situació dificil! ¡Si no pot contenirse l'Angela!...)

ELENA.  Tornava á buscar un ram de flors que m'havía descuidat, cuan una nena, amiga de la Riteta, m'ha dit que aquí hi havía un senyor, y, veyas, ¿creurías que m'he pensat que serías tu?

LLUIS.  Sí; he sabut... vaig saber ahir la situació d'aquesta pobre... dóna, y he vingut pera veurer si li podía prestar algun aussili.

ELENA.  Jo, fins, en nom teu, li he ofert que se'n vingués á Barcelona ab nosaltres; pero no ho vol; no ho vol, y jo la vull fer ditxosa. Aixís es que, seguint lo nostre viatje, havém de fer una cosa, Lluis. Havém de buscar á aquest amich teu, y ferli compendrer que lo que ha fet ab aquesta infelissa es més qu'una vilesa, es un crim que espanta.

LLUIS.  ¡Oh! ¡Elena!

ÁNGELA.  (¡Oh! Lo castich del cel. ¡Oh! Sí: no falla.)

(RITETA, que s'ha despertat, s'assenta al llit y escolta, y, á mida que va reconeixent la veu de son pare, va allargant lo cap fins que al fí'l crida quan s'indica.)

ELENA.  Sí, Lluis; sí; l'havém de buscar y quant li haguém fet cumplir lo seu deber, trenca ab ell tota amistat. L'home qu'es prou desnaturalisat pera abandonar aixís á la seva filla, ni mereix perdó del cel, ni mereix que un home de bé segueixi tractantlo. ¡Es un indigne!

LLUIS.  (¡Oh! ¡L'indigne, lo desnaturalisat só jo!)

ELENA.  Abandonar d'aqueix modo á sa esposa y á sa filla!... ¡Misserable!

LLUIS.  ¡Oh! ¡Elena!... anémsen, aném. (¡Jo ja no puch resistir més aquest martiri!)

ÁNGELA.  Perdónil, senyora. Jo ja l'he perdonat, y só la ofesa...

ELENA.  Tingui esperansa, Ángela;'l trovarém. Adéu.

ÁNGELA.  Adéu.

ELENA.   Aném, Lluis.  (Donantli'l bras.) 

LLUIS.  Aném.

RITETA.    (Trayent lo cap y allargantli'ls brassos.)  ¡Papá!

TOTS.  ¡Ah!  (Suspensió d'espant.) 

ELENA.  ¡Qué sento!  (No sab que li passa.) 

ÁNGELA.  (¡Verge Santa sagrada!)

RITETA.  ¡Papá, papá! Sí; ja t'estimo. Vina.

ÁNGELA.   (Corre y diu apart á RITETA.)  (¡No, calla; filla meva, digas que no ho es lo teu papá, digas que t'ho semblava! ¡Dígau!)

(ELENA que ha estat tot aquel temps com esglayoda, ara esclata dihent fora de sí.)

ELENA.  ¡Oh! ¿Qué ha dit? ¿qué acaba de dir aquesta nena?

ÁNGELA.  No, no, no ha dit res... no es res, senyora... Es que pensa tant en lo seu papá que sempre que veu á un senyor qualsevol, ja'l crida dihentli...

ELENA.  ¡Oh! No. Jo ho he sentit perfectament. Ho ha dit sense equivocarse. Está ben desperta, crida al seu papá, y, mírala, Lluis; t'está allargant los brassos! ¡Ah!  (Agafa frenéticament á la noya y sacudintla ab violencia pera que parli.)  ¿No es veritat? ¡digas, parla, filla meva!... ¿No es veritat que aquest senyor es lo qui tu has conegut sempre com lo teu pare?

RITETA.  ¡No, no; la mamá diu que no!

ÁNGELA.  ¡No, no; no ho es, filla!  (Gran ansietat.) 

LLUIS.  (¡Oh! ¿qué faig? ¿qué faig? Déu meu.)

ELENA.  ¡Lluis!... ¿T'espanta la responsabilitat del crim que vas cométrer? ¡No vols abrassar á aquesta criatura que't crida ¡pare! y que á tu't deu la vida!...

ÁNGELA.  ¡Oh! No, no. (¡Verge Santa amparéunos!) ¡No, filla meva del meu cor!... No ho es lo teu pare. Es l'amich del teu papá. ¿Sabs? ¿Comprens? ¿No'l coneixes bé, ara?

(RITETA entent bé que ÁNGELA no vol que fingeigi que no coneix á LLUIS, y ella ho fa ab dificultat que encara indica més lo cert.)

RITETA.  ¡Ah! sí, sí, mamá; ja ho veig; no ho es.

ÁNGELA.  ¿Vols abrassarlo?

RITETA.  Com tu vulgas, mamá.

ÁNGELA.   (Trayentla del llit y posantla en brassos de LLUIS.)  Donchs té. Abrással.

LLUIS.  ¡Oh, Riteta, Riteta!  (Li cobreix lo rostre de petons.) 

RITETA.  ¡Senyor! ¡Senyor!...

LLUIS.  ¡Oh! ¡No, senyor, no! ¡Papá! ¡papá! Só'l teu pare; ho só; sápigau, Elena. ¡Costi lo que costi aquest mot, no vull, com tu m'has dit fa poch, seguir sent un indigne y un misserable! ¡Filla! ¡Filla meva del meu cor!  (Torna á besarla.) 

ELENA.  ¡Oh! ¡Mare meva!  (Queda assentada plorant amargament.) 

ÁNGELA.  (¡Verge Santa del cel!)

LLUIS.  ¡Oh! ¡Me sembla que revisch!  (Besant fort á RITETA.) 

ÁNGELA.  (¡Déu meu! Ampárans.)