LLUIS, BATISTA, ELENA, dins.

LLUIS.  Bé, donchs; mentres la Elena y jo mirarém la casa, tu te'n vas á apariar los matxos y ens en anirém á fer una excursioneta per tot aquest cantó de montanya.

BATISTA.  ¿Y al arrivar al vespre á dormir al poble?

LLUIS.  ¡Ah! aixó mateix: al arrivar al vespre á dormir al poble, y demá, á punta de día,adéu siáu Pirineus, y altra vegada á veurer qué diuhen de bó la gent deBarcelona.

ELENA.  Lluis, ¿que no vens?  (Desde dins.) 

BATISTA.  Vaja; la senyoreta que ja l'anyora.

LLUIS.  Ja vinch, ja vinch; ves mirant, Elena. Vaja, donchs; ves y torna aviat, perque encara tinguém prou día pera admirar las bellesas de aquesta part de montanya.

BATISTA.  Sí, home, sí; encara tením temps per tot lo que vulga.Vindré ab los matxos, marxarém y preparis, que vosté, qu'es amich d'arbres y rocas y cascadas y punts de vista hermosos, ja li dich jo que'n té de feyna tallada.

LLUIS.  ¿Es á dir que hi ha punts de vista hermosos?

BATISTA.  ¡Que si n'hi ha, diu!... Miri, á n'á mi, al poble, m'han tret un motiu que no sé si vosté'l sab.

LLUIS.  Sí;'l Belluguet te diuhen.

BATISTA.  Just; ¿y sab de que'm ve aquesta mala fama? Ve de que, per fer menos lleig, com que per poder mirar per tots cantons m'haig de girar sempre, ¿sab qué faig?

LLUIS.  ¿Qué?

BATISTA.  Valso. Veliaqui'l que faig. Faig anar un xich endavant los matxos, y ab la música dels mateixos cascabells y campanetas qu'ells portan vaig baixant y valsant. Y tot valsant, canto:  (Va valsant, caminant y cantant:) 

«¡Ay, quin arbre! ¡Ay, quina roca!

¡Ay, quin bosch! ¡Ay, quina soca!»

LLUIS.  ¡Ah! Bé, bé. ¡Batista! ¡Tu sempre d'humor!

BATISTA.  ¡Home! Girarse per girarse, val més aprofitarho pera caragolálarshi una mica.  (Fa un giravol y fa petar las zurriacas que porta.) 

LLUIS.  ¡Quin xicot més simpátich y més aixerit ets! T'asseguro que tu sol ja m'has fet agradable'l viatje.

ELENA.   (Apareixent al brancal d'una porta.)  Lluis, ¿que no vens?  (Se'n va.) 

LLUIS.  Sí, filla, sí; vinch de seguida. Vaja, donchs; entesos. ¿Eh?

BATISTA.  Sí, home, sí; descansi.

LLUIS.   (Trayent la petaca y dantli puros.)  Vaja, té; fúmahi.

BATISTA.  Visca molts anys, senyoret.

LLUIS.  ¡Bah! ¡De ré, home!  (Se'n va.) 

BATISTA, després CRISTÓFOL.

BATISTA.  ¡Ah, salao! ¡Ves ara qui m'empeta la basa á mi! Ab aquest llas al mocador qu'aquest dematí m'ha fet la Madroneta, las mevas xurriacas novas, la meva brusa blava, aquest puro, qu'ara vaig á calar, y que jo m'hi quadri una mica... ¡Ah, salao! Ni tota la gracia andalussa se pot comparar al Belluguet de casa en Faura. Vaja, donchs, res; ja está dit: calémlo.

(Entra en CRISTÓFOL.)

CRISTÓFOL.  ¡Hola! ¿Y donchs y aixó, Belluguet? Sembla, aném al dir, que tot t'hi quadras.

BATISTA.  ¡Hola! ¿Sou vos, vell ruhí? ¡Mireuvos quin puro que m'ha dat lo senyoret!

CRISTÓFOL.  ¿Que no n'hi ha per mi?

BATISTA.   No; es fill de viuda... ¡Mireu! ¡mireu! ¡quin fum! Aixó sembla una xemeneya de fábrica. Tot es hú aixó ó la vostra pipa.

CRISTÓFOL.  Y bé... ¿y qué hi ha d'aixó?

BATISTA.  ¿De qué?

CRISTÓFOL.  ¡D'aixó, hombre!

BATISTA.  No sé lo que voleu dir.

CRISTÓFOL.  Aixó, hombre.  (Y li fa senyas de lo que'ls senyors li lloguin la casa.) 

BATISTA.  No, no, vaja; pitjor; encara vos entench menos.

CRISTÓFOL.  Hombre, sobres aixó, aném al dir, de si't sembla ó no't sembla que aquets dos senyorets me llogarán la casa.

BATISTA.  ¡Ah! ¡Home! perque no ho deyau més clar.

CRISTÓFOL.  Hombre, perque ells no'ns sentissen y no anfringi'l negoci.

BATISTA.   Home, aixó jo ja us ho he dit quan he anat á demanarvos las claus á casa vostra. Ell, lo senyoret, ab tot y que li agrada'l país, se'n vol tornar á Barcelona; peró ella, la senyoreta, tot fent la gateta moixa, y ab petonets y ab caricias, trevalla, va trevallant sempre, fins á mirar si pot lograr la seva.

CRISTÓFOL.  Bé, si; ¿pero que't sembla? ¿Que't sembla? Trovas si, aném al dir, los agrada lo que ja han vist fins ara?

BATISTA.  ¡Ah! Sí; aixó sí; moltíssim; trovan que té molt bona vista, y qu'es molt bonich lo jardinet y qu'está molt ben amoblada. ¡Oh! Y que, si per acás, ja m'ha dit la senyoreta que vol que'm comprometi á fer pujar la jovenalla del poble, y aquí ab lo tamborí y las tenoras, vol que li ballém una sardana d'aquellas: ninirinini...  (Y fent la tenora, ó imitant una passada de sardana, la balla ab en CRISTÓFOL, fentli escapar la pipa de la boca.) 

CRISTÓFOL.  ¡Eh! ¡Eh! ¡Ay, dimontri de Belluguet; sempre serás plaga!

BATISTA.  Sí, sí; ara ja riheu y'm seguiu la beta, bona pessa, perque veyeu que vos faig llogar la casa; pero quan no'n podeu treurer res, encara no'm veyeu, que ja fugiu de mi com si fugisseu del diable.

CRISTÓFOL.  ¡Ah! Bé; aixó sí; pero sabs, Belluguet, que aquets senyors comensan á tardar, aném al dir, una mica massa.

BATISTA.  ¡Y aneu, home! ¿Qué no teniu confiansa en mi?

CRISTÓFOL.  Sí, hombre...

BATISTA.  Ab mi y ab ells perque ja ho heu vist: aquest senyor es una persona d'upa. Lo senyor jutje de Puigcerdá ha dit qu'era tan amich d'ell de quan havía estudiat á Barcelona.

CRISTÓFOL.  Sí; ja ho he vist; ampero bueno... Si ells llogan la casa...

BATISTA.  Si ells llogan la casa jo vos aniré á dir al poble que pujeu pera tractarhi, y si no, vos tornaré las claus y santas Pasquas.

CRISTÓFOL.  Bé, sí; pero tu procura que's llogui, ¿entens?

BATISTA.  Ja, home; ¿no veyeu que á mi'm, convé tant com á vos que's quedin?

CRISTÓFOL.  Feslos notar, aném al dir, lo qu'es ben pintada la casa...

BATISTA.  Ja, ja; ja ho he fet, home.

CRISTÓFOL.  Lo que'ls mobles son de recibo...

BATISTA.  Tot está dit.

CRISTÓFOL.   ¡Ah! Y digals mal de l'Ángela, perque no s'hi fassin; perque, si ella torna á posar lo peu aquí ja sabs lo que passa sempre: al s'endemá, d'haver ella parlat ab los inquilinos, la casa desllogada.

BATISTA.  Sí; pero, desllogada, haventne cobrat la mitja anyada y ab la ventatja de que així no us fan malbé'ls mobles ni vos usan la casa.

CRISTÓFOL.  Ja; pero's difunda la veu de que en aquesta casa ningú hi está dos días, y, al finiquito, se creurán que aquí hi ha follets ó bruixas, y n'hi ha, ¿m'entens? y l'Ángela y aquest diable de filla seva per mi ho son. L'Ángela sobre tot. Ves; afigúrat. Una dóna que ha de viurer de cusir y planxar roba y de caritat, y sab d'escriurer y de llegir millor que'l senyor mestre. ¿De francés y d'inglés? ¡demana! no hi ha cap  (Sancti di guixi)  ni cap  (pitinglis)  que'n sápiga tant com ella. Y després aixó, qu'es tant bonica, que tothom, aném al dir, se n'enamora, y després... Vaja... ré... es una, com diré jo... una mezcolanza... un potage, lo que passa ab ella... que no hi ha més... Vaja: es una bruixa, ho es y ningú m'ho treu del taranná, y jo hi faré lo que puga, y ho arreglaré, y vethoaquí, y avant y endemés y bueno.

BATISTA.  Pero, home...

CRISTÓFOL.  Bé, créume á mi; si no vols que'ls senyors, aném al dir, no'm deixin la casa, que no's vegin ab l'Ángela.

BATISTA.  (Sí; ara hi corro.)

CRISTÓFOL.  Bé... y ¿per lo tocant de sobres d'alló del cigarro, que vols dir qu'anfringirías res donantmen un ara?

BATISTA.  Sí qu'anfringiría, y no us lo daré, no us lo vull dar, no més perque féu aixó de tenir tanta rabia á l'Ángela.

CRISTÓFOL.  Dómel; no n'hi tindré.

BATISTA.  No, no; ¡ca! Alante.  (Se'n va.) 

CRISTÓFOL.  No... Escolta, Belluguet. ¿No? Donchs, la pipa.  (Cala y se'n va.) 

LLUIS, ELENA.

ELENA.   (Vénen donantse'l bras.)  Vaja; sí; tenía rahó'l Belluguet. Es una caseta magnífica; un niuhet d'amor. Tu y jo'ns hi trovaríam com duas papallonas dins d'un lliri.

LLUIS.  Sí; sino que jo, si acás, tiraría més aviat á burinot.

ELENA.  ¡Bó! ¡Lo mateix de sempre! Sempre volerme fer malbé la poesía de tot.

LLUIS.  Vaja, donchs. No hi tornaré més. ¿M'ho perdonas?

ELENA.  ¡Oh! ¡Qué t'estimo Lluis meu!

LLUIS.  ¡Y jo, y jo á tu, Elena!

ELENA.  ¡Ah! ¡Qué hermosa es la vida! ¿Eh, Lluis?

LLUIS.  Molt ¿No es veritat qu'es deliciós viatjar aixís sota d'aquest hermós cel?

ELENA.  ¡Oh! ¡Sí! Descansém aquí: ¿ho vols?  (Senyalant á la esquerra los balancins. S'hi assenta.)  Mira, al mitj d'aquella planuria, aquell poblet que dorm esmaltat pe'l sol.

LLUIS.  Ahir nos hi trobavam, ¿sabs, Elena?

ELENA.  ¿Y demá, ahont serém?

LLUIS.  ¿Y qué hi fá?... Digam, ¿no som dos bojos que caminan sense saber ahont van?

ELENA.  Sí. Y, quan ve la nit, truquém al portal de la caseta blanca que de lluny nos somriu, y estém enterament satisfets, mentres que en un reconet hi poguém trovar lo nostre niu.

LLUIS.  La vida aventurera ¡ah! ¡y que n'es d'alegre!

ELENA.  ¡Déu meu y que'm trovo ditxosa!

LLUIS.  ¡Ah! ¡Així!. Ja ha fugit la tímida colegiala. Mira, ja no't tornas vermella, y no fas com ans, que per no res ja baixavas modestament la vista.

ELENA.  ¡Oh! Ara... miro al cel... y algunas vegadas m'atreveixo á mirarte á tu, y mirant á través del fullám d'aquesta passionera qu'entolda la galería, tot m'anima.

LLUIS.  ¡Y, á mi, dessota d'ella, 'm sembla que t'estimo més, perque... t'adoro. y'ls nostres cors desd'ara's compendrán sempre!

(La porta á la galería, ahont, després, quedan guaytant al camp y dihentse amoretas, d'esquena al públich.)

ELENA.  ¡Ay, Lluis meu! Mira si han de ser bonicas aquestas mentidetas que'm dius sempre, que, no més ab la estona que passo de desde que me las dius fins que jo descubreixo que no son veritat, ja'm sembla que hi gosso un cel de ditxa.

LLUIS.  ¡Oh! ¡Y qué hermosa qu'es aquesta passionera!

ELENA.  Diuhen que es una planta que'l tenirne una á casa porta desgracia.

LLUIS.  En aquest món ¿hi ha alguna cosa que no'n porti, vida meva?

ELENA.  Arrencan una flor.  (Ell l'arrenca.)  Mira. ¿Veus? Es una flor molt trista. Aixó es la corona d'espinas... Aixó son los tres claus...

LLUIS.  Y alló d'allí es l'alegría. ¡Mira, mira quin cel més hermós!

ELENA.  ¡Oh! Sí; sembla'l nostre.

(Quedan festejant com s'ha dit.)

ELENA, LLUIS y BATISTA.

BATISTA.   (Ve de lluny, cantant la cansó de «La Filla del Marxant» y al entrar, para.)  Déu los guart. Vinch á dirlos que... ¡Hola! Si aquí no hi ha ningú. ¡Ah! Miratels. Ja'ls tením al dessota la passionera, donantse'l bech, com dos colomets quan se estimen. ¡Ay! Ell ¡que n'es de bó y agradós, y ella qué n'es d'amable y caritativa! No trova un pobre que tot seguit no li donga una moneda. Fins, y aixó proba lo qu'ha de ser carinyosa, va pe'l mon carregada de dolsos y joguinas que va donant á las criaturas que trova. ¿Vejám ara, quan eixirán y's trovarán ab la Riteta á la porta, quina caritat li fará ella? ¡Pobre Riteta! Jo l'hi avisada: -Vina, li he dit, á casa en Tófol hi haurá uns senyors molt richs y potser te darán diners y una nina; vina ¡Ay! ¡ay! ¿Encara no m'han vist? ¡Bah; bah! Cridémlos. ¿Senyorets?

LLUIS.  ¡Ah! ¡Hola! ¿Ets tu, Belluguet?

ELENA.  ¡Ah! ¿Ets tu, Batista?  (Baixant al proceni.) 

BATISTA.  Sí, senyora. Los matxos son abaix.

LLUIS.  Ja ho sents, Elena.

ELENA.  ¿Qué vols dir Lluis meu?

LLUIS.  Que havém d'anárnosen.

ELENA.  ¡Ay! ¿Tan aviat? No, Lluis; no encara ¿Creurías que no'm sento ab forsas pera arrancarme d'aquí? Batista, escolta.

BATISTA.  ¿Qué mana, senyora?

ELENA.  ¿Quín poblet es aquell que's distingeix allá, com un vol de colomets blanchs parat damunt de l'herba?

BATISTA.  Es Mont-Lluis, senyora. Es potser lo poble del mon ahont s'hi fan las maduixas més ricas.

ELENA.  ¡Oh, y á mi que m'agradan tant las maduixas! ¿Y aquella caseta d'allí?

BATISTA.  Es la hermita de la Mare de Déu dels enamorats, que tots los promesos van á durhi avans de casarse un ciri y un ram de violas.

ELENA.  ¡Ay! ¡Lluis meu! Havém d'anarli á portar nosaltres. ¡Oh! ¡Qué bonich! ¡y qué alegre es tot!  (Sona lluny un tambor y un flaviol.)  ¡Ah! Y aquest tamborí y aquest flaviol, ¿qué son? ¿Qué son dos pastorets que's fan l'amor com aquells dels paísos de vano?

BATISTA.  No; aixó ho toca lo germá d'una noya que's diu Roseta. Es una cansó que se'n diu: «Lo lliri d'aygua». Ell la sab de memoria y la toca y la canta ab la seva germaneta.

ELENA.  ¡Oh! ¡Y quina tonada més bonica!

BATISTA.  Molt. Y la lletra encara ho es més. ¡Miri; ja veurá!  (Espera'l compás pera entrar al cant.)  Ara:

ELENA.  ¡Ah! ¡Donchs, aixó es lo que m'han dit d'una noya que's va tornar boja d'enamorada!

BATISTA.  Se va tornar boja y, mirin: ¿veuhen allá ahont lo riu salta com una cascada furienta que hi ha al dessobre un turó que avansa damunt de l'aygua?

ELENA.  Sí.

LLUIS.  Sí.

BATISTA.  Donchs d'aquella roca'n diuhen la Roca de la Enamorada, perque's conta que aquesta noya, que la va enganyar un fadrí, qu'estimava ella, hi anava cada nit, á la claror de la lluna, quan ne feya, á cantar y ballarhi enmirellantse en lo riu, desde dalt de la roca.

ELENA.  ¡Ay! ¿Veus? ¿Veus quina tradició mes poètica y bonica?

LLUIS.  Sí, aquesta enamorada sí que se las pegava fortas.

ELENA.  ¡Ah! ¿Y que't pensas tu que jo no faría'l mateix qu'ella?

LLUIS.  ¿Vols dir?

ELENA.  ¡Bah! ¡Ja veurás; tu prova d'enganyarme! ¿Y alló, Batista?

BATISTA.  ¿Qué vol dir, senyoreta?

ELENA.  Aquella casa blanca com una bola de neu que té al davant tot de robeta de criatura extesa.

BATISTA.  ¡Ah! Sí; es la casa de l'Ángela.

LLUIS.  ¿Ángela, dius?  (Ab cert interes.) 

BATISTA.   Sí; una pobre jove que té una noya molt bonica de sis anys y en aquesta caseta viuhen totes dues de la caritat del poble.

ELENA.  ¡Pobres infelissas! Després te donaré alguna cosa per ellas.

LLUIS.   (Volent allunyar una idea.)  Bé, sí; ja'ls donarás tot lo que vulgas; pero ara aném.

ELENA.  No, no; quedemnos, quedemnos, Lluis. ¿Oy que sí quo ho vols? Nos havém de quedar aquí al menos, al menos una mesada.

LLUIS.  ¡Mireu qu'es molt!

ELENA.  ¿Oy que sí que'ns quedarém, videta meva? ¿Oy que tu no't vas casar ab una nena de quinze anys, que per tu va deixar la nina y las caricias de la seva mare, sino pensant que li dexarías satisfer tots los capritxos en cambi de l'amor y l'alegría que per tu deixava?

LLUIS.  ¡Pero, dóna!

ELENA.  Miram ficso.

BATISTA.  (Ja ho logrará, ja. ¡No ho té de lograrho!)

ELENA.  ¡Oh! Sí que'ns quedarém, sí; ja somriu, ja'ns quedém, Batista. Ves, ja pots anar al hostal del poble y porta'l nostre equipatje aquí, perque hem de quedarnos.

BATISTA.  Vaig.

LLUIS.  No; espera, vina aquí, plaga; y tu, escolta; sigas més enrahonada, bojeta meva. ¿Cóm vols que'ns quedém aquí? ¿Qué no sabs que en aquesta casa nos hi havém estat aquesta estona perque?...

ELENA.  Sí; perque en Batista nos va dir: -¿Volen veurer una casa bonica qu'es pera llogar, que'ls faré deixar las claus?

LLUIS.  Just. Y tots dos vam dir que sí, y en Batista'ns va deixar las claus, y nosaltres, tot passejant, havém vingut á véurerla, y ara havém d'anárnosen perque ja es hora de marxar y havém de tornar las claus al amo.

ELENA.  No; perque en lloch de tornárlashi, tu ara hi vas ab en Batista, fas preu, li llogas la casa y'ns quedém á viurer aquí tots dosets, fins quan... fins quan... no ho sé fins quan... fins que jo me'n cansi.

LLUIS.  Mes, ¿y l'itinerari del viatje?

ELENA.  Ja varem dir que faríam sempre tot lo que voldríam.

LLUIS.   Aném, donchs; no tinch altra voluntat que la teva, nena mimada. Escolta, Batista. ¿Quí es l'amo d'aquest... palau encantat?

ELENA.  ¿Veus? Ja te'n burlas.

BATISTA.  L'amo d'aquesta casa es un tal Cristófol Rata.

LLUIS.  ¿Rata, dius?

BATISTA.  Sí, es un motiu que li hem tret los del poble, perque es un avaro que, per una agulla de cap, fins deixaría que'l penjessen.

ELENA.  ¿Y, essent tan avaro, va guarnir una casa tan bonica?

BATISTA.  No, senyoreta. Aquesta casa van ferla y guarnirla aixís uns senyors de Barcelona. Mes, després, van venir á menos, y, lo vell Rata, que te més diners que cabells al cap, va comprarla escanyantlos, y ara, cada any, la lloga, fentne pagar un ull de la cara á n'els senyors de Barcelona que venen á passar l'estíu en aquestas montanyas.

LLUIS.  Vaja, donchs, aném á mirar si serém prou gats per enténdrerns ab aquesta rata.

BATISTA.  No tingui por; ananthi ab mí, ja li clavarém las unglas.

LLUIS.  Vaja, donchs; aném, Elena.

ELENA.  ¡Ah! No, jo'm quedo. Vos esperaré aquí. ¿Eh, Lluis meu? Estich un xiquet cansada, y... bé, sí, ja ho sé, es un altre capritxo... no sé... es una necessitat del meu cor, y... vaja; riute un'altra vegada de mí, senyor burleta. Vull quedarme sola un moment. Sento una alegría tan gran que... vull plorar... y m'estimaría més plorar sense que tu'm vejesses.

LLUIS.  Vaja, donchs, senyora; la deixém sola ab las sevas llágrimas.

ELENA.  ¡Ah! ¿Hi consents?

LLUIS.  Sí, així com així lo baixar aquesta costa ab matxos ho trovo un xich perillós.

ELENA.  ¡Oh! ¡Qué bó ets, Lluis meu!

LLUIS.  Vaja, donchs, adéu, nena meva.

ELENA.  Adéu.  (Se besan.) 

BATISTA.  ¡Bó! Endavant. Ja tornan á ferme denteta.

LLUIS.  Aném, Batista.

BATISTA.  Fins á la vista, senyoreta.

ELENA.  Adéu.

(Se'n van BATISTA y LLUIS.)

ELENA y aviat RITETA.

ELENA.  ¡Oh! ¡Reyna pura dels Angels! ¡Y qué l'estimo! Descubreixo un mon que may havía somiat! ¡Ah! Y qué ditxosa soch desde qu'en Lluis va dirme la primera paraula d'amor... Me sembla que dintre de mi sento duas ánimas... ¡Oh! Y quéditxosa soch.  

(Apareix RITETA per una porta de la dreta. Veu á ELENA y s'atura.)

RITETA.  (¡Ah, una senyora!) Bon día tinga, senyora.

ELENA.  Bon día, filla.

RITETA.  (¡Ay, quina senyora més hermosa y més ben vestida! ¡Oh. Que'n deu ser de rica!)

ELENA.  (¡Ah. Quina nena més mona y més bonica! Sembla talment treta d'un cromo.) ¿Que'ts de alguna casa de per aquí á la vora, filla?

RITETA.  Sí, senyora; estich en aquella caseta blanca que hi fan niu tantas aurenetas.

ELENA.  ¡Ah, bé; me'n alegro! ¿Y qué hi ha? ¿qué volías?

RITETA.  Res, no més qu'en Batista...

ELENA.  ¿Lo Belluguet?

RITETA.   Lo Belluguet, sí senyora; m'ha dit qu'aquí hi havía una senyoreta tan bonica.

ELENA.  (¡Pobreta!)

RITETA.  Y jo he vingut...

ELENA.  ¿Per qué has vingut, filla?

RITETA.  Pera veurer, si vosté'm voldría fer un petonet.

ELENA.  (¡Ay, pobre criatura!) Sí, té, vaja; dos, un á cada galteta.  (Los hi fa.) 

RITETA.  Sí: «Una rosa á cada galta, un clavell á cada má.» ¿Sab? es una cansó que sempre'm canta la mamá.

ELENA.  Bé; ¿es á dir que la teva mamá te la canta? Y tu, ¿cóm te dius?

RITETA.  Riteta, pera servirla.

ELENA.  Gracias, filla. ¿Y quants anys tens?

RITETA.  Set y las dents.  (Rihentsen.) 

ELENA.  Y la barba á sota. Bé; molt bé, Riteta, molt bé; tu ets una nena molt mona.

RITETA.  ¡Oh! ¡Y vosté! ¡Ay, que m'agrada! ¡Qué n'es de bonica, senyora! ¡Ah! ¿ja ho sab? ¡Só reyna d'Espanya!

ELENA.  ¿Sí? ¿Y aixó?

RITETA.  Avuy la mamá m'ho ha dit, tot fentme petonets y abrassantme.

ELENA.  ¿Sí? Donchs l'haurém de celebrar aquesta noticia. ¿Y quí es la teva mamá?

RITETA.  Ara la he deixada á la vora del riu... ¡Ay, també es més bonica y té un nom més bonich la meva mamá!

ELENA.  ¿Cóm se diu?

RITETA.  ¡Angeleta!

ELENA.  ¿Y qué fa la teva mamá?

RITETA.  ¡M'estima!

ELENA.  Ja m'ho penso, perque també t'estimo jo; pero jo vull dir, qué fa la teva mamá; ¿de quín ofici viu?

RITETA.  ¡Ay! ¡es més pobreta! Y jo també ho soch pobreta, y avans eram ricas... ¡Ay! sí, sí, senyora, ¡eram més ricas! Jo duya un barret més bonich... ¡Ab unas plomas!...

ELENA.  ¿Y quan, filla, quan?

RITETA.  Quan estavam á Fransa.

ELENA.  ¿A Fransa?

RITETA.  A París, sí senyora. ¡Oh! ¡hem estat á més terras! ¿Que's pensa qu'hem estat á pocas terras?

ELENA.  (M'interessa aquesta nena. Ja'm sembla que tot aixó deu tenir una historia trista.)

RITETA.  ¿Y vosté, senyora, d'ahont vé, vosté?

ELENA.  De Fransa, també, filla meva.

RITETA.  Son dolents allí, van robarnos molts diners d'aquells tan bonichs y varem venir aquí ab la mamá, y la mamá ara no va bonica y sembla una pageseta, y jo també... No me'l deixa dur, no,'l barret ab plomas... y... ¡ves! Me fa anar ab espardenyetas y vol que li diga mare, y no vol que li diga mamá, y no li se dir jo, mare.

ELENA.  Lo que jo ja deya: una historia trista.

RITETA.  ¡Oh! Ja es dolenta, ja, per xó, la meva mamá, perque, si ella volgés, foram ricas.

ELENA.  ¿Ricas, filla meva?

RITETA.  Sí; ella no ho sab que jo ho sápiga. Un día, á casa, ella ja m'havía ficat al llitet; me creya adormideta, y era que jo la feya l'adormida, y vaig sentir com lo senyor Batlle li deya: -Volguéuho, dóna, seréu rica; feuho per la pobre Riteta...- y ella va dir: -No, no; m'estimo més ser pobre sempre.

ELENA.  ¡Oh! donchs si va dir aixó, estímala, filla; la teva mare es bona.

RITETA.  ¡Sí, bona, y no va volguer que jo sigués rica! ¿Cóm es, donchs, que jo voldría ser ben rica pera donarho tot á n'ella?

ELENA.  (¡Oh! ¡Cóm confonen moltas vegadas las criaturas!)

RITETA.  ¿Y vosté y lo seu senyor, d'ahont han vingut, senyora?

ELENA.  De París, filla meva.

RITETA.  ¿De París? ¡Ay, quina casualitat! Donchs aixís vosté deu haber vist al meu papá.

ELENA.  ¿Al teu papá? Y donchs, ¿qu'es á París? ¿Cóm se diu?

RITETA.  Enrich Dufur. ¿Eh quín nom més bonich?

ELENA.  ¿Tu'l deus estimar forsa al teu papá?

RITETA.  ¿Al papá? ¡Ay, no, no, senyora!

ELENA.  ¡Cóm! ¿Que no, dius?... ¡Ah! ¡aixó es pecat!... Pero si tu no sabs lo que't dius. ¿Tu l'estimas al teu papá, no es cert? ¿L'estimas molt, ab tot lo cor?

RITETA.  No, no;'l meu papá es un lleig, que fa plorar á la mamá, y ja no l'estimo, perque'ns ha deixat.

ELENA.  ¿Y á la teva mamá, la estimas?

RITETA.  ¡Oh! desde qu'hem quedat solas, encara la estimo més qu'avans; com que no'm té més qu'a mi, ara.

ELENA.  Sí; soletas ara la viuda y l'hórfana... y aquest home, sens dupte, tindría la veu carinyosa, la mirada dolsa. ¡Oh! ¡Aburríulo; no l'estimeu, filla!

RITETA.  ¡Ah! Es massa bona la meva mamá pera aburrir may á ningú. ¡Si vosté la conegués!... Miri; aquella caseta vella que tot just se veu, es la nostra. ¡Ah; pobretas de nosaltres!...  (Plorant.) 

ELENA.  No ploris. (Aquesta nena'm fa sufrir.)

RITETA.  ¡Ay, senyora! ¡Si encara que no vulga tinch de plorar!... ¿No veu que la meva mamá'm deya, fa una estona, que no podía guanyar prou diners pera nosaltres duas?

ELENA.  (¡Aixó es horrible!... ¡Y nosaltres, pera viatjar tirém l'or sense pensarhi!... ¡Quin afront!... ¡Ellas morintse de fam!... y quan nos contan las sevas miserias, sentim que foram ditxosos de poguer proporcionalshi una part de la nostra Felicitat!) Té, filla meva; pren aixó... Tot, tot es teu.  (Li dóna un portamonedas obert.) 

RITETA.  ¡Oh! ¡Quins quartos més bonichs!

ELENA.  Ves. Portals corrents á la teva mare... y... avans d'anarten... té... vina...  (Obra una maleta y ne treu joguinas.)  perque ets tant maca y bona minyoneta, aquesta nina es per tu.  (Li dóna. RITETA la pren boja d'alegría.) 

RITETA.  ¿De debó? ¡Ay, ay! ¡Mamá! ¡Mamá!

ELENA.   ¡No cridis, tonta!

RITETA.  ¡Oh! ¡Y será meva! ¿Será la meva filla com jo ho só de la meva mare y del meu pare?

ELENA.  De la mateixa manera, filla meva.

RITETA.  ¡Oh! ¿Donchs allavors la meva mamá li será yaya? ¡Ay! ¡perleta meva, prenda estimada del meu cor! ¡Cóm tinch d'estimarte! ¡Oh! ¡miríssela! ¡Qu'es bonica! ¡Qu'es bonica! ¡Oh! ¡Reyna meva! No li falta si no parlar y tenir cor pera ser una persona com nosaltres. Cor... cor... miri... ¡pobreta!... encara, mal que mal, molt més ne deu tenir ella que'l meu papá. ¿Qué's pensa? Ella será molt bona minyoneta, y com que'l meu papá es lo seu avi, ella resará ab mi cada vespre quan anirém al llitet, perque'l seu avi siga ben ditxós y torni á veurer á la meva pobreta mamá, que sempre plora. ¡Oh! ¡Alsa, amigo! Quin avi tindrás més jove y més maco! Bé... vaja, aném; aném á dir á la yaya que aquesta senyora tant maca m'ha dit que tu ja ets nostra, y... ¡Oh! Veurá com se despedirá. Vaja donchs, digas: «Estiga boneta... passiho bé, senyora... Tantas expresións al seu marit; díguili que'ns alegraríam molt de coneixerl', y, en qualsevol cosa que la poguém servir tant nosaltres com la yaya, ja ho sab: no ha de fer més que trucar en aquella caseta blanca y manar y disposar en tot. Allí es á casa seva.»

ELENA.  ¡Oh! ¡Filla meva del meu cor!  (Besantla molt.) 

RITETA.  ¡Ah! ¡Y ara, saluda!  (Fusqu'au revoir, madame) , com diuhen á París.  (Sans cerémonie y á votre service...)  Estiga bona...  (Se'n va saltant de goig y alsant la nina en l'aire.) 

ELENA y aviat LLUIS, CRISTÓFOL y BATISTA, tots venint per distinta porta d'aquella per'hont se'n ha anat la RITETA y acompanyats de mossos que duhen bauls y mundos dels que usan los viatjers richs.

ELENA.  ¡Oh! ¡M'ha trencat lo cor! Ja tenen rahó los que diuhen que las criaturas y los bojos molts cops diuhen la veritat sense saberho.

LLUIS.  Vaja; ja'ns tens aquí, Eleneta.

ELENA.  ¡Ah! Lluis meu.  (Lo besa.)  ¿Veus? Té; aquest es lo premi.

CRISTÓFOL.   Que Déu me'ls guart á vostés, ab la companyía y demés...

ELENA.  Que Déu vos guart, bon home.

BATISTA.  Vaja; ja estareu content, Cristófol Rata; ja heu llogat la casa.

CRISTÓFOL.  ¡Belluguet, no comensém!

ELENA.  (¡Ay, Lluis quin tipo!)

LLUIS.  (¡Oh! Escolta. Ja veurás.)

CRISTÓFOL.  Pues, endemés, per no anfrangir, la mi senyora...  (Cull una agulla y se la clava.) 

BATISTA.  ¡Oh! Espereu, que tinch de presentarvos.

CRISTÓFOL.  ¿Veus, Belluguet? Ara ja anfringeixes.

BATISTA.  No, no; no us escapeu; aquí'ls presento'l senyor Cristófol Rata;'l propietari més rich de tota aquesta montanya...

CRISTÓFOL.  ¡Qu'esbombas!

BATISTA.   Al mateix temps lo més avaro y ruhí de tots los avaros que's coneixen. Sempre mira per terra. Cull agullas de cap, botons, puntas de cigarro, y ¿veu? Aquest casquet de vidrets li va regalar lo senyor Puig; aquesta armilla'l senyor Casadevall; aquestas calsas lo senyor Domenech...

CRISTÓFOL.  ¿Veus? Aixó qu'ara dius ja es una ancongruencia.

BATISTA.  ¡Arri allá, vell avaro! quan vos veig tant mesquí y tant rich, me feu una rábia, que no sé lo que us faría!

CRISTÓFOL.  Deixinlo dir... anfringeix los modos y obstruya'l llenguatge sempre. Pues, endemés, ja m'ha dit lo séu marit que vosté influya perque ell se quedi la casa, y jo he vingut á ferla sabedora de las claus dels estrados y demés.

BATISTA.  Sí sí; podeu vení ab finuras. ¡Avaro!

LLUIS.  Calla, home; deixal explicar.

ELENA.  ¡Y tal. Deixal dir, pobre home!

CRISTÓFOL.  Pues, endemés, sí; la casa, tot lo senyorío que la ha habitada diu qu'es un poliorama. ¿Veuhen? Cap allá's distinga Port-Bou. Puigcerdá es aquell poblet que's vislumbra com un remat de corderos. Cap allí's veu la neu com se derrita, del Pirineu. Cap allí no hi mirin may que porta mala astrugancia.

LLUIS.  ¿Cap ahont voleu dir?  (Mirant ab uns gemelos de viatge.) 

BATISTA.  ¡Ca. Ximplerías! Vol dir cap aquella part que hi ha una caseta blanca.

ELENA.  ¿Voleu dir cap aquella caseta ahont ara s'hi dirigeix una dóna donant la má á una nena petita?

CRISTÓFOL.  ¡Ah!  (¡Ecoliqua!) 

LLUIS.  (¡Oh, Déu! ¡Qué miro!) ¡Oh, Elena!  (Vacilant, desfallescut.) 

ELENA.  ¿Qué tens?

LLUIS.  No, no; no ré... perdona, ré... un rodament de cap... ¡Oh! (¡Es aixó un somni!)

ELENA.  ¡Oh! Lluis ¡Per Déu! ¿Qué tens?

LLUIS.  No, res... ja'm passa.

ELENA.  ¡Vida meva del meu cor!  (Volentlo asserenar passantli la má per la cara, mentres ell divaga.) 

CRISTÓFOL.   (Apart á BATISTA.)  ¿Veus? Lo que jo't deya, la bruixa.

LLUIS.  Vaja, res ¿veus? Ja m'ha passat.

ELENA.  Escolta. ¿Vols que baixém al jardí y mirém si, danthi una volteta, l'aire que corre allí te acaba de serenar?

LLUIS.  Sí; anemhi.

ELENA.  Vaja, donchs. Lo bras, senyoret.

BATISTA.  ¡Elena!...

ELENA.  ¡Vaya un rodament de cap tan extrany! ¿Creurías que m'havía dat cuidado?  (Anantsen, fent brasset.)  Dispenseunos. ¿Eh?

BATISTA.  Vagi, senyora.

CRISTÓFOL.  Vagi, senyora.

ELENA.  Tu, Batista; fesnos lo favor de venir ab nosaltres. T'haig de parlar un rato.

BATISTA.  Torno, Cristófol.  (Se'n van los tres.) 

CRISTÓFOL.   (Queda un rato pensatiu passejant amunt y avall, y á la fí diu:)  No, no, no, no... No m'agrada, no m'agrada... no m'agrada.  (Ven una cosa á terra y la cull.)  ¿Qu'es aixó? ¡Una bolva!  (La llensa ab despreci.)  No hi ha res que m'infrinja més que aquestas bolvas que semblan cosas... Endemés, sí. Aixó es un misteri... y... dels misteris, jo, may n'he sigut amante. Torno á la meva deria. Aquesta Ángela á mi'm porta la mala astrugancia, y jo'm quedo sempre ab aquest gravámen sobre la finca, d'aquest padrastre á la vora, que sempre me fa fugir á tots los inquilinos. Sí... sí... sí... l'he de treurer... l'he de treurer... infringeix, aném al dir, los meus interessos, m'obstruya'l negoci... es com un frare que m'ha surtit á n'al meu camp de favas... Ampero... ¿Com la enjego? Si ho faig renyeixo ab donya Julita que'm reditúa molt quan ve cada verano,  (Fluviol y cansó.)  y ara ab aquest senyor que'm sembla que també'm pot donar part ó partida... Si jo trovés un medi pera lograr la meva idea sens ofendrer á ningú... si jo...  (La cansó li fa acudir la idea.)  ¡Ah!... ja'l tinch... ja tinch un medi... y segur... sí, sí, callém... pensemlo... arrodonimlo més, femlo y veusho aquí, y endavant y endemés y bueno. Ja la tinch treta.

CRISTÓFOL y BATISTA.

BATISTA.  Cristófol.

CRISTÓFOL.  ¡Ah! ¿Ets tu? Bé... y donchs ¿y qué tal lo senyorito?

BATISTA.  Bé; ja li ha passat, y ara se n'ha anat al bosch á dibuixar una roca, mentras la seva senyora s'ha quedat al jardí á fer un ram de rosas. Vaja, vell rata, teníu, aquí teníu lo semestre, tot ab or.  (Li dona. CRISTÓFOL l'examina.) 

CRISTÓFOL.  Bé, á casa las pesaré ab lo tirabuquet per si n'hi ha alguna d'infringida.

BATISTA.  No, home; no n'hi cap; totas son bonas.

CRISTÓFOL.  Bé... ¿Y per lo tocant á sobres alló del cigarro, que'm vols dir qu'anfringirías may res donantmen un ara?

BATISTA.   (S'hi pensa una estona, y diu de cop.)  ¡Home! Teníu... vaja... Sí que us lo vull dar, pero ab... una condició.

CRISTÓFOL.  ¿Quála? Dígala.

BATISTA.  Que us lo fumeu aquí, al davant meu y de seguida.

CRISTÓFOL.  No, Belluguet, no; domel que després lo trinxaré pera barrejarlo y fumarlo ab la escafarlata de la pipa.

BATISTA.  No, no, no, no; ó haveu de fumarlo tot seguit ó no us lo dono.

CRISTÓFOL.  ¡Pero, home, Belluguet!...

BATISTA.  Mireu, justament ja la teníu apagada, deseu la pipa y ¡au! caleu.  (Li treu la pipa de la boca, li fica á la butxaca, li posa el puro á la boca y encén un misto.) 

CRISTÓFOL.  ¡Ets un Nerón!... ¡un tirano de Goda!...

BATISTA.  ¡Au, au! ¡O aixó ó el llenso!

CRISTÓFOL.  No, no; dona... ¡Mireu qu'es molta manía!...  (Encenent y xupant, y BATISTA encenentli.) 

BATISTA.  Tira bé aixó, ¿eh?

CRISTÓFOL.  ¡Una canonada t'hauría de tirar, gran pillo!

BATISTA.  ¡Ah! ¡Ah! Aquí, avaro; ara... volgueu o no volgueu, gasteu, ó gastareu una peseta y mitja en menos d'un quart.

CRISTÓFOL.  ¡Pillo! ¡Una pesseta y mitja!

BATISTA.  ¡Au! En marxa. Vos aneu al poble y jo al mas d'aquí á la vora á guarnir los matxos ¡Au! Vos acompanyaré fins allí.

CRISTÓFOL.   ¡Déixamel apagar y guardarmel pera fumarlo després ab la pipa!

BATISTA.  No, no, que us vull castigar donantvos aquest martiri. Heu de fumar bó.  (Fuman los dos.) 

CRISTÓFOL.  Res, donchs; mira: preném paciencia. Més va patir nostre Senyor per nosaltres.

BATISTA.  Y sí, home; feu com jo ¿Veyeu?

CRISTÓFOL.  ¡Alante!  (Se'n van los dos fent brasset y quadrantshi.) 

LLUIS.   (Dú un álbum.)  ¡Oh! ¡Estich febrós; impacient, nerviós! ¡No sé'l que'm passa! ¡Oh! Sí, sí; no hi ha cap dubte. Jo las he vistas. Eran ellas... ¿Y en aquell moment, qué fer? En Tófol y en Batista aquí mirantnos... La Elena, sorpresa per la meva impensada exclamació... Al fí la conversa mateixa ha dut una ocasió propicia. La Elena s'ha quedat al jardí á fer un ram de flors y jo me n'hi anat á copiar una roca. Aixís que ja m'he vist fora, ¿ahont ha anat lo meu cor sino á la caseta blanca, com abella d'amor que va á posarse á las flors que li han de donar la mel més dolsa? En va ha estat mon esfors. La casa era tancada. He preguntat y ningú ha sabut dir ahont podían esser. ¡Oh! ¿Cóm?... ¿cóm podría saber alguna cosa de ellas?

LLUIS y ELENA.

LLUIS.  ¿Quí? ¡Ah! ¿Ets tu?

ELENA.  ¡Ah! ¡al últim! ¿Es vosté, senyoret? Bé, bé; m'agrada. ¿Está bé anarten, y, pera copiar un arbre ó una roca, passar tant temps, sense veurer á la teva pobre Eleneta?

LLUIS.  ¿M'has anyorat?

ELENA.  ¡Oh! ¡Vida meva! ¡Sí t'hi anyorat! ¡Y m'has tingut gelosa! Tan gelosa que, pera venjarme, he dedicat mon pensament á un'altra persona á qui estimo tant com á tu mateix!

LLUIS.  ¿Y quí es, Elena?

ELENA.  Digam avans quí ha sigut la meva rival.

LLUIS.   (Ensenyantli l'álbum.)  ¡Mírala!

ELENA.  Una roca. Ja veus, mal que mal, jo bé dech tenir al últim molt més cor qu'ella.

LLUIS.  ¿Y tu, á quí t'has dedicat, videta meva?

ELENA.  He pensat en la meva mamá, senyor marit...

LLUIS.  Bé donchs; jo faré ara una carta y la faré portar al correu pe'l Belluguet.

ELENA.  Sí; que no's detinga. Jo, mentrestant, aprofitaré la estona que'm queda y aniré apropet d'aquí á visitar á una amiga.

LLUIS.  ¡Aquí, á una amiga!...

ELENA.   Sí.

LLUIS.  ¿Quí es?

ELENA.  ¡Oh! ¡No't sobresaltis! ¡Es una bona dóna, y molt desgraciada! ¡Pobreta! ¡Y quina miseria tan gran! Lo qui havía de sé'l seu marit va fugir deixantla abandonada.

LLUIS.  (¡Oh, Déu meu! ¡Si parlará per ella!)

ELENA.  De manera que avuy día, ella y la seva filla's trovan molt apuradas y sense cap classe de recursos.  (LLUIS s'agita.) 

LLUIS.  ¿Y cóm has sapigut?... ¿Quí t'ha enterat?

ELENA.   ¡Ay, ay! La seva filleta mateixa, avuy mentres tu erats fora y jo'm trovava sola aquí esperante.

LLUIS.  ¡Ah!  (Comprimint sa agitació.) 

ELENA.  ¿Qué tens, Lluis?

LLUIS.  No... ré... es que veig, Elena, que'l teu cor angelical te pot portar més enllá dels teus desitjos. Tu tens pochs anys, setze anys no més, vida meva, y es aquesta edad encara massa tendra pera saber que en lo mon impera sols la vilesa y que quasi tots los homes que hi ha son no més que uns indignes.

ELENA.  ¡No! Tots no. Déu nos enguart de que pogués esser cert aquest concepte. Tots no. Tu també ets un home, y, no obstant ¿veyas si tu foras capás de fer lo que va fer aquell infame?

LLUIS.  ¡Infame, dius!...

ELENA.   ¡Y es clar! ¿No ho es per ventura l'home que enganya á una pobre noya, per després abandonarla y deixar que la filla y la mare viscan com qui diu de caritat? Sí; es un infame, y no me'n desdich.

LLUIS.  ¡Oh! ¡Helena!... ¡calla!... no l'insultis. Potser l'infelís no té tanta culpa com á tu't sembla; potser...

ELENA.  ¡Lluis!... ¡Tu! ¿qu'ets tan bó y tens un cor tan noble, defensas á un vil com aquest de qui parlém ara?

LLUIS.  No... no'l defenso... pero las circunstancias... de vegadas...

ELENA.  ¡No! No hi ha circunstancias, no hi ha res en aquest mon que deturi'l que un pare s'ajunti ab la seva desditxada filla.

LLUIS.  ¿Tu ho creus així, Elena?

ELENA.  Y sense cap dubte.

LLUIS.  (¿Tu ets qui ho trova aixís? Donchs aixís siga.)

ELENA.  Jo, en aquest mon, en totas las cosas, me guio sempre per mi mateixa. Afigúrat jo... Jo que t'estimo á tu ab un amor tan gran, tan gran, ¡vida meva! que, no més la sola idea de que puch perdret, ja'm posa tota convulsa!... Afigúrat tu que... després d'haverme jurat tant que m'estimas, y ara que... ¡Oh! Sí... sí... ¿per qué no tinch de dirtho? Ara que ja sé de cert que té de venir un fillet á coronar de ditxas lo nostre amor...

LLUIS.  ¡Oh!... ¡Elena! ¡Qué has dit!

ELENA.  Afigúrat, al saberho, lo que passaría per mi. No'm moriría desseguida, perque una mare no pot matar ab sa mort propia á n'al fill á qui ha dat la vida... pero... en haventlo dut al mon, ¡sí que'm moriría!

LLUIS.  Oh, no; ¡no't succehirá may! No temis.

ELENA.  ¡Oh! ¿Y creus que jo ho he pensat ni un punt sisquera, vida meva? Tu... tan bó, tan cavaller, tan noble, fer may al mon una vilesa com aquesta...

LLUIS.  ¡Oh! ¡Elena!... ¡Elena!...

ELENA.  No; tan no la farás, y, tant es l'horror que té de ferte, que per xó es que tu m'ajudarás á que aquell infame no ho fassi ab la pobreta Ángela. Sí. ¿Oy que sí que m'ajudarás videta, meva?

LLUIS.  (¡Oh! ¡Quin suplici!...)

ELENA.  ¡Ah! Y... escolta... me sembla que tu per forsa l'has de coneixer.

LLUIS.   (Espantat.)  ¡Jo!... ¿Per qué?

ELENA.  Es pintor, y com que tu també ho ets y sé que joves pintors tu'n coneixes tants...

LLUIS.  ¿Tu... sabs lo nom?

ELENA.  Sí... se diu Enrich Dufur. ¿Lo coneixes?

LLUIS.  No...

ELENA.  ¿Vols dir que no? Veyas... Pensahi... fes una mica de memoria...

LLUIS.  No... no... Dufur... Aquest nom...

ELENA.  ¡Lluis! ¿Qué tens? ¿Qué't passa; qué hi ha que, parlant d'aquest miserable, sembla que tot te pertorbas y tremolas?

LLUIS.  No, no, Elena... es que...

ELENA.  ¡Ah! Sí; ja ho veig, es de emoció. ¿Oy qu'es de pensar ab l'alegría que darém á aquesta pobreta Ángela quan la aliviarém, videta meva? ¿Qué tens? ¿T'has entristit? Bé, sí; ja ho veig; jo'n tinch la culpa; ¡t'he contat tantas cosas tristas!... Pero té: un petonet.  (Li fa á la má.)  ¿Veus? Ja t'alegra. Adéu. Adéu, Lluis, y, si'm vols, pensa de quin modo podém tornar la ditxa á aquesta pobreta dóna. Pénsahi, y aixís pensarás en mi y en que t'estimo.  (Se'n va.) 

LLUIS.  ¡Oh! Sí, sí; no hi ha dubte.  (Toca un timbre.)  Entre ella y l'Ángela... Ella. Desseguida.  (Escriu y apareix BATISTA.) 

LLUIS, BATISTA.

LLUIS.   (Donantli una carta.)  Aquesta carta, al correu, y després demana las cartas que hi hagi ob sobre á mi.  (Donantli una moneda.)  Té, pren.

BATISTA.  Gracias.

LLUIS.  Las portarás aquí... y entre ellas, m'entregarás aquesta qu'ara't dono...  (Dantli una carta que acaba de escriurer.)  procurant que la meva senyora ho vegi.

BATISTA.  Está bé.

LLUIS.  Sobre tot, no t'equivoquis.

BATISTA.  No passi ansia.  (Llegent lo sobre.)  «Al senyor don Lluis Reynés» Pero si es vosté.

LLUIS.  Ja m'has comprés, ¿veritat? Donchs vesten.

BATISTA.   (Quina idea més original.)  (Se'n va.) 

LLUIS va á mirar al fondo y veu venir á ÁNGELA.

LLUIS.  Ella vé... ¡Oh! Estich tremolant... La Elena ho sabrá tot. Estarán reunidas y parlarán y una paraula, una sola pot perdrem. ¡Oh! Tota la meva vida está en guardar lo secret, y soch impotent... no puch fer res... ¡Ah! Ja es aquí... Ja no sé lo que'm passa... No m'acut cap idea... Ella ¡Ah! ¡Ángela, infortunada Ángela!  (Se'n va.) 

ÁNGELA, CRISTÓFOL y aviat ELENA.

CRISTÓFOL.  ¿Con que dius, hermosura, que vols veure á la senyora?

ÁNGELA.  Sí; sols per dirli una paraula.

CRISTÓFOL.  Está bé. (Fora molt ximple si no endevinés lo que buscas! Hola. Aquí tenim á donya Elena.) Senyora, es una persona que vol parlar ab vosté.

ELENA.  Bé; deixins solas. (¿Ella? ¿Qué dirá en Lluis? Bah. Que digui lo que vulgui.)

(CRISTÓFOL se'n va.)

ELENA y ÁNGELA.

ÁNGELA.  Que Déu la guart, senyora.

ELENA.  Que Déu la guart. Passi, ja pot passar. Lo meu marit es fora y encara'm podrá fer un ratet de companyía.

ÁNGELA.  Gracias per tanta amabilitat, y perdoni si vinch á molestarla, pero ho tinch de ferho per forsa. Vinch pera tornarli tot aquest or.  (Presentant lo portamonedas.) 

ELENA.  ¡Cóm! ¿Vosté refusa?

ÁNGELA.  Quan vosté ha donat la bossa á la Riteta, ella, ja ha vist com li ha aceptada agrahida y contenta; més, al arribar á casa, l'hem oberta, hem vuidat los diners damunt la taula, y... -Bah, he pensat; aixó es que aquella bona senyora, distreta nos haurá donat una bossa per altra.

ELENA.  No, no tinga cap rernordiment d'aceptarla. No li he donada per equivocació, sino ab tot intent.

ÁNGELA.  ¡Oh! Gracias, donchs, senyora. Li acepto per lo que diu vosté, y la meva filla y jo, cregui que pregarém al cel pera que li retorni en felicitat lo moment d'alegría que'ns dona ara.

ELENA.  Ho crech, y jo també pregaré perque vosté puga recobrar la ditxa. Més... diguim... las donas ja se sab que, generalment, pequém un xiquet per curiosas, y jo, potser, tinch aquest defecte. ¿Que li fora possible contarme lo que li va passar ab aquell vil que tan cruelment va abandonarla?

ÁNGELA.  No solament m'es possible, senyora, sino que desitjo contarli pera que vosté vegi que, ab tot y la meva desgracia, jo encara puch ser digna del seu apreci.

ELENA.  ¿Vejám, donchs? Digui.  (S'assentan.) 

ÁNGELA.  Jo só filla d'aquesta part dels Pirineus ahont nos trovém ara. Los meus pares, que Déu los tinga al cel, eran molt pobrets, tan pobres, qu'eran moltas las vegadas que faltava á casa'l pa y lo material sustent del día.

ELENA.  ¡Oh! Que Déu nos guardi de trovarnos may en una situació com aquesta.

ÁNGELA.  Donchs aixís es com estavam á casa nostra. Jo embrutida com tots los meus germanets, demanava almoyna. Aixó no obstant, un home, que's deya Mateu Fontana, me va veurer, me va seguir, y, entrant á casa, vaig notar que de seguida se va posar á parlar en secret ab mon pare. Jo, allavors, tenía set anys. Al poch rato, aquell home y mon pare van apareixer á la porta. Lo pare va acabar de contar los diners que aquell home li havía dat, y va dir: -Ja podeu emportárvosla.- Llavors me'n vaig anar. La mare fou solament la que va donarme un bes y va llensar una llágrima. Aquell Mateu Fontana era un home que feya'l negoci de proporcionar modelas á n'als pintors de París. Va durmhi, y, ab tal objecte, vetllava la meva ignocencia ab tanta assiduitat com podría haverho fet lo millor pare. Aixó no va bastar. Un dels joves pintors que'm tenía per modela, fingint necessitarme ab molta frecuencia, va anarme enamorant y va lograrho. ¿Y cóm no? ¡Ah! ¿Cóm no havía de rendirme si d'ell vaig sentir jo las primeras paraulas d'amor que havía sentit en ma vida! Jo era ignocenta y pura. Ell era jove, era hermós, demostrava tenir un cor noble y jo'l vaig estimar ab tota l'ánima. Un día que's va posar malalt en Fontana, jo vaig poguer burlar la seva vigilancia, y, convinguda ja ab lo jove pintor, vaig fugir ab ell pera trovar la ditxa. Llavors jo tenía setze anys. No havía estimat encara, y al poch temps un llas més fort m'unía ab ell, una noyeta hermosa com un ángel havía sigut lo fruit del nostre amor. Jo... vaig ser mare.

ELENA.  (¡Oh! ¡Infelissa! ¡Desventurada mare!)

ÁNGELA.  Durant tot aquell temps, las provas d'amor que m'havía donat l'Enrich, no s'havían reduhit sols á dolsas caricias. Desitjós de tenirme á son costat, lo més perfecte possible, s'havía dedicat especialment á instruirme; vaig llegir molt, y los bons exemples dels llibres que jo llegía, van dignificarme y van portarme al desitj natural de voler presentarme per tot com una dóna honrada, y li vaig demanar ser sa esposa.

ELENA.  ¿Y qué li va dir ell?

ÁNGELA.  Ell me va dir que bé; mes que succesos de dificil explicació li impedían ferho. Un día'ns en varem anar á fer un llarch viatje, y jo trovava que estava trist é inquiet. Los tres varem visitar los costas del Rhin, després la Suissa. Ell se va voler detenir á Ginebra... ¡Ay!... ¡Á Ginebra! Allí fou ahont s'acabá la meva felicitat. Allí'ns va abandonar pera no veurel més, deixantme una freda carta per tot recort, y... algun diner. ¡Lo preu de la deshonra d'una desgraciada dóna!

ELENA.  ¡Oh! ¡Infamia!

ÁNGELA.  Al veurer lo seu crim, no vaig saber qué fer. ¿Perseguirlo? ¿Pera qué? Ja que m'havía abandonat, senyal que no m'estimava; per lo tant vaig pendrer una resolució. Vaig apurar lo cálzer d'amargura fins á la última gota, y, per fí vaig resoldrer venirmen á la meva patria; á la meva estimada y hermosa Catalunya.

ELENA.  Sí; y aquí, gracias á Déu, ell ha volgut que al últim jo pogués consolarla.

ÁNGELA.  ¡Oh! ¡Gracias, senyora, gracias!

Los mateixos y CRISTÓFOL.

CRISTÓFOL.  Lo seu senyor, aném al dir, demana per vosté, de modo y manera que diu si vol fe'l favor de anarhi, qu'ell l'espera al seu quarto.

ELENA.  Está bé; digueuli que hi vaig de seguida.

(CRISTÓFOL se'n va. ÁNGELA, per casualitat, ficsa'ls ulls en l'álbum y se sorprén com si li semblés coneíxerlo.)

ÁNGELA.  ¡Ah! ¡Aquest álbum!

ELENA.  Es l'álbum del meu marit.

ÁNGELA.  (¡Oh! ¡Estava boja!... ¡No; somniava!)

ELENA.  Per cert qu'avuy hi ha dibuixat una roca preciosa.  (Fullejant l'álbum y ensenyantlo á ÁNGELA.)  Aquest es lo seu últim dibuix. ¿No es veritat que li ha surtit molt bé?

ÁNGELA.  ¡Oh! ¡Y la caseta nostra!

ELENA.  Si té la bondat d'esperarse un moment, no tardaré. (Ja tinch una idea pera que en Lluis l'auxilihi.)  (Se'n va.) 

ÁNGELA.   (Fullejant l'álbum.)  Sí... Las montanyas... Lo riu ahont volía morir ofegada... ¡Ah! ¡Encara no estás curat, pobre cor meu! Vejám: examiném l'álbum... Jo conech aquets tons... aquest dibuix correcte...  (Ab un crit d'alegría.)  ¡Oh! ¡La Riteta! ¡La Riteta aquí!... Bé... ¿Qué estich somiant? ¿Qué deliro jo? Si aquesta es la Riteta, aquest es l'álbum del infame que á mi'm va enganyar... y aquest álbum m'ha dit aquesta senyora que era del seu marit... ¡Oh! Vejám... vejám... mirém. Lo nom está esborrat. Ha pogut esborrar lletra per lletra, ab sanch freda y sens rubor, lo nom de la seva filla, per posarhi en son lloch, l'infame!... «Estudi de nena.» ¡Oh! La má no li ha tremolat... ¡Ay! ¡que mon cor se fa trossos!... ¡Un estudi de nena!... ¡lo retrato de la seva filla!... ¡Veyeus aquí lo que son molts homes!  (Torna á mirar l'álbum.)  Més endetrás, una fulla arrencada...

ÁNGELA y CRISTÓFOL.

CRISTÓFOL.  (Hola. Encara s'está aquí aquesta.)

ÁNGELA.  Lo meu retrato era aquí y l'ha esqueixat...

CRISTÓFOL.  (Hola. Hola.)  (Mirant.) 

ÁNGELA.   Encara ha valgut més.

CRISTÓFOL.  (¿Qué li passa á n'aquesta?)

ÁNGELA.  Es més prudent... ¡Oh! ¡Quina munió d'infamias y de cobardía's necessita pera fer que un home honrat!... ¡Oh! Y aquesta senyora m'ha dit que aquest era l'álbum del seu marit. Allavors ja no'm cab dubte... lo seu marit es ell... lo meu Enrich... jo'l vull veurer.

CRISTÓFOL.  (¡Ah! Ja comprench.)

ÁNGELA.  ¡Y aquest diner es seu!... aquest or... ¡oh!'m crema la má, no'l vull.  (Lo deixa.)  Aquí'l tenen, ja estich pagada, y ara...  (Anantsen depressa.) 

CRISTÓFOL.  ¡Ey!... ¡Ey!... No aneu tan depressa.

ÁNGELA.   Es que jo'l vull veurer.

CRISTÓFOL.  ¿Veurer?... ¿A quí? ¿Al senyor?

ÁNGELA.  Sí.

CRISTÓFOL.  No. No m'agrada l'escándol, no anfringiu, dóna.

ÁNGELA.  No; ja veyeu que tinch molta calma.

CRISTÓFOL.  No, no, no; aquesta casa ha sigut sempre molt quieta... y voldriau que jo, aném al dir, consentís... No; no pot pas esser; no'n só amante jo dels escándols.

ÁNGELA.  ¡Si vos sapiguessiu lo que hi ha!

CRISTÓFOL.  Si ja ho hi entés. Pero aquestas teuladas son un lloch sagrat, dóna.

ÁNGELA.  Més sagrats y més grans son los meus drets de mare y los que la meva pobre Riteta té de filla. ¿Vos sabeu que qui ha dibuixat en aquest álbum es lo marit d'aquesta senyora?

CRISTÓFOL.  Sí.

ÁNGELA.   Donchs, no; aquest es l'Enrich Dufur.

CRISTÓFOL.  No, dóna; si's diu senyor Lluis Reynés.

ÁNGELA.  ¡Y qu'ha de dirse l'infame! Ara ho veureu. ¡Enrich! ¡Enrich!... ¡Enrich Dufur!

CRISTÓFOL.  ¡No crideu, dóna!

ÁNGELA.   ¡Enrich! ¡Enrich! ¡Enrich!  (Cridant fort.) 

Los mateixos; LLUIS, després ELENA, y al fí del acte RITETA y BATISTA.

LLUIS.  ¡Oh! ¡Ves Ángela, ves!  (Desde la galería y espantat, mirant que no ho senti ELENA.) 

ÁNGELA.  ¡Ah! ¡Ets tu, infame!  (Lo baixa al prosceni.) 

LLUIS.  ¡Per Déu! ¡que'm perts!

CRISTÓFOL.  (¡Ay, pobre casa!)

ÁNGELA.  ¡Y que m'importa á mi perdret ó no! ¡La teva filla!

LLUIS.   ¡Oh! ¡Ves, Ángela, ves! Nos veurém, t'ho juro, aniré á casa teva avuy al vespre, y, si jo no hi vaig, tu vina.  (Entra ELENA.) 

ELENA.  ¿Qué hi ha? ¿Qué passa aquí? ¿Per qué's sentía que l'Ángela cridava á n'en Dufur? ¿Es potser que ja s'ha trovat aquest home indigne?

LLUIS.  ¡No, no, ca! Elena... es que...

ÁNGELA.  ¡Oh! Sí; no senyora... es que, excitada per la infamia que va ferme, m'hi exaltat y... cridava...

LLUIS.  No... si... y jo li deya... que tu y jo farém pera trovarlo, y com que jo després ja aniré á casa d'ella...

CRISTÓFOL.  Sí, sí... aixó sí que, aném al dir, es la veritat pura, perque jo hi era, y...

(Queda parlant apart y animadament á ELENA, de manera que aquesta no vegi lo que passa entre los altres personatges. Mentrestant apareix RITETA, y, al veurer á sa mare, crida:)

RITETA.  ¡Oh! ¡Mamá! ¡Mamá!

ANGELA.   ¡Oh! ¡Filla! ¡Vina! ¡Aném corrents d'aquí!

(Agafant á sa filla y posantsela abrassada de modo que no puga veurer á LLUIS. Aquest també's gira d'esquena perque la noya no puga regoneixerl.)

LLUIS.  (¡Oh! ¡Déu!... ¡Ángela,'m vols perdrer!)

ÁNGELA.  (¿Me juras que'm veurás?)

LLUIS.  (Sí; á casa teva.)

(Al veurer los dos que ELENA ja ha acabat sa conversa ab CRISTÓFOL, ÁNGELA, fingeix naturalitat y diu:)

ÁNGELA.  Senyora... ab son permis...

ELENA.  Fins á la vista, Angeleta.

ÁNGELA.  Dispensim, si...

ELENA.  ¡Oh! ¿De qué?

(BATISTA no enten lo que passa.)

ÁNGELA.   (Apart á LLUIS y rápit los dos.)  (¿Quan?)

LLUIS.  (Aquest vespre.)

(Per rápits que hagin sigut los aparts d'ÁNGELA y LLUIS, ELENA los ha observat y pregunta ab extranyesa á CRISTÓFOL.)

ELENA.  Cristófol. ¿Qu'es aixó?

(CRISTÓFOL, á fí de treurer importancia al cas, vol fer veure que ÁNGELA demanava almoyna á LLUIS, y diu:)

CRISTÓFOL.  ¿Aixó? Moneda.  (Indicantli ab los dits. Quadro.)