Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

  —24→     —25→  

ArribaACTE SEGON

 

La mateixa decoració.

 

ESCENA PRIMERA

 

D. ENRIQUE, PACHORRA.

 
ENR.
No olvides que hoy es la marcha.
PAC.
De esto hablar quería luego.
¿Y esta muchacha? ¿y su fuego?
ENR.
Se convertirá en escarcha.
PAC.
Capitan, vamos ar caso,
V. tiene corazón,
y así herir sin compasión
ni lo hace un sordao raso.
Ya ve uté... ni una pesseta
puede ar fin valerme á mí,
pero debe hacerlo así;
cásese V. con Mundeta.
ENR.
¡Déjate de tonterías!
PAC.
¡Si ella por V. está loca!
ENR.
¡Que nó, he dicho!
PAC.

 (Ap.) 

¡Ni una roca!
ENR.
Estás pesado hace días.
PAC.
¿No es por acaso bonita?
ENR.
No lo quiero yo negar.
PAC.
Claro, pues si en er lugar
la llaman la señorita.
¿Cómo puede V. no amarla
con tal cintura, si al verla
por er temor de romperla,
no se atreve uno á tocarla?
Sin cuñados y sin suegras
y hermosa...

 (Entusiasmantse.) 

ENR.
No te desmandes.
PAC.
¡Si son sus ojos tan grandes
dos güevos con yemas negras!
ENR.
Por lo mismo es que mi fuego
—26→
esta vez fué mas voraz,
pero yo amo al compás
del bélico himno de Riego.
En mi amor no hay ceguedad;
es mas libre que Espartero;
tantas veo, tantas quiero,
y viva la libertad.
Tengo en Sans, en Mataró,
en Madrid, en Barcelona
en Cádiz, en Tarragona....
hasta una en Benicarló.
Y de filósofo á guisa,
como habrás podido ver,
he cambiado de mujer
como cambio de camisa.
Ni me pone esto en un potro,
ni de amor nunca desbarro;
las novias como el cigarro,
quemé uno, voy por otro.
 

(En aquest moment acabat 'l puro 'l llensa, y treyentne un altre 'l encen.)

 
PAC.
Para hacerlas padecer....
ENR.
Respeto siempre su honor.
PAC.
¿Pero señor, y el amor?
ENR.
¿Qué es el amor?
PAC.
Er querer.
ENR.
Cate ahí una queja nueva
que no había de tí oido.
PAC.
Es, señor, porque he leído
y leo mucho á Trueba,
y sus sencillas lecciones
tanto el corazón entíende
que al leerle se comprende
el mal de los corazones.
ENR.
Corriente, pues, lee á Trueba,
y déjame á mí tranquilo.
PAC.
Imposible: me horripilo
de las penas que esto lleva.
Al menos á esta chiquilla
hoy desengáñela V.
ENR.
¿Y todo esto al fin por qué?
PAC.
Para su bien... ¡pobrecilla!
Tiene un novio que la quiere.
ENR.
¿Y qué?
PAC.
Y ella le desprecia,
con la esperanza necia
de que V. por ella muere.
ENR.
¡Nada! ¡nada! que no he dicho,
que me ame y que piense en mí,
y que sufra mucho.
PAC.
Sí;
pues es un lindo capricho.
ENR.
Verás como esto conviene.
Ahora vamos á Tortosa;
sabes que allá quedó Rosa
á quien yo amé como un nene.
—27→
Ni me acordé ya mas de ella;
pero hoy que á Tortosa voy,
le escribo un billete, y hoy
la encontraré amante y bella.
Lo mismo es Mundeta aquí,
por si yo vuelvo algun día,
si al dejarla en mi confia,
al volver es para mí.
PAC.
Las encontrará V. nuevas.
ENR.
Es que quiero una segura.
PAC.
Es que Trueba.
ENR.
Ya me apura:
¡calla y véte con tus Truebas!
 

(PACHORRA se 'n va com un xich sofocat, y després de dá uns quants passos torna enderrera.)

 
PAC.
Farta ahora arguna cosa.
ENR.
Lleva esta carta al correo.

 (A una carta que ja habia dut de dintre hi posa l' sobre.) 

PAC.
Se cumplirá su deseo.

 (Ap) 

Será la carta de Rosa.
ENR.
Le digo aquí que he llorado
y me olvidé....

 (Repassant la carta despres que ha posat 'l sobre.) 

La botella.
 

(PACHORRA li porta una ampolla que hi haurá sobre la taula, y ell tira ab molt cuidado dos gotas de aygua sobre la carta.)

 
Dos lágrimas... que vea ella
que realmente fué mojado.

 (Tanca la carta sense hostia ni lacre, y l' hi dona.) 

PAC.
Se olvidó V. de la oblea.
ENR.
Ciérrala tú con el sello

 (Se 'n va.) 

PAC.
Pues señor, vamos á ello:
ha sido inútil tarea.


ESCENA II

 

PACHORRA, MUNDETA.

 
MUN.
¿Pachorra, ahont es 'l teu amo?
PAC.
¡Adios salero é mi vida!
MUN.
Fassi 'l favor de seguida.

 (Turbada.) 

Diga V. que yo le llamo.
PAC.
En pago quiero el honor
de que me admíta esta rosa.
MUN.
¡Tot lo que vulgui!

 (No sabent lo que fá.) 

PAC.

 (Ap.) 

¡Qué hermosa!
MUN.
Vágim á fé aquet favor.
PAC.
Colóquela V. en su pecho.
MUN.
¡Pachorra per amor de Deu!

 (Impacienta.) 

PAC.
¿Un desden?

 (Ab carinyo.) 

MUN.

 (Posántseli.) 

No: vaja, veu.
PAC.
¡Ve V. que pronto está hecho!
MUN.

 (Ap.) 

Hi nascut ab mala estrella.
—28→
¡Quina vergonya m' espera!
PAC.

 (Ap. anantsen.) 

Lo que es yo... sí ella quisiera....
¡Ay mamá qué noche aquella!

 (Cantant.) 



ESCENA III

 

MUNDETA, luego ENRIQUE.

 
MUN.
¡Si ha de ser vritat, Deu meu,
mateume d' una vegada!
 

(Surt D. ENRIQUE y ella no 's alsa fent cara seria.)

 
ENR.
¡Mundeta! ¿estás enojada?
MUN.
Perque conech l' amor teu.

 (Ironía.) 

ENR.
¡Vamos tontuela!

 (Volentli agafá la má.) 

MUN.

 (Cremada retxassantlo.) 

¡No 'm toquis!
ENR.
¡Pero chica!
MUN.
¡Estigas dich!

 (Enrique la vol torná á tocá y trayense una agulla decap diu amenassantlo.)  

'T punxaré  (Ell riu) . Jo no rich.
Ab aixó, tu no 'm provoquis.
ENR.
¿Con qué hay moros en la costa?
MUN.
Y que no crech que se entornin
mentres tals prendas t' adornin:
per lo tan tórnam resposta.
¿Es vritat que ahí al café
vas ensenyá 'l meu retrato,
y hasta hí vas fé broma un rato?
ENR.

 (Ap.) 

¡Charlatanes!

 (Cremat.) 

MUN.
Digas.
ENR.

 (Distret.) 

¿Qué?
MUN.
¡Home! ¿qué no ho has sentit?
Si has mostrat... ¡M' ofega la ira!
ENR.
¡Es una infame mentira!
MUN.
¿De debó? ¡Ah! ¿No ho has dit?
ENR.
Te lo juro por...

 (No sab que dí.) 

MUN.

 (Contenta.) 

¡Be, be!
ja basta que tu m' ho dígas.
ENR.
¿Y quién pudo?
MUN.
Las amigas.
ENR.
Envidia.
MUN.
Sí: aíxó deu sé.
¡Lo que ha patit lo meu cort!
M' han dit que habias parlat
que t' habias alabat
que hasta 'm ferias l' honor.
¡Y aquesta idea malvada
es la que 'm dava martiri!
Jo 't puch estimá ab deliri,
pero sé que soch honrada.
ENR.
Jamás dudarlo he podido.
MUN.
Lo estrany es si no ho has dít,
—29→
d' hónt la veu haurá surtit.
ENR.
Es que lo habrán presumido.
MUN.
Ja veurás jo á la Carmeta
quant me torni á portar novas.
ENR.
¿Cómo si el alma me robas,
puedo hacer esto, Mundeta?
Dame á besar esa mano
que hizo Dios de rosa y nieve.
MUN.
Encara no.
ENR.
¡Y te atreves!...
MUN.
Respon á cas y m' hi allano.
ENR.
Habla pues, con ansia espero.
MUN.
M' han dit que marxas aviat.
ENR.
Eso, Mundeta, es verdad.
MUN.
Ara acabo de saberho.
ENR.
Pero es por muy pocos días;
por eso no te lo he dicho...
el coronel... un capricho.
MUN.
¡Ay ¡adeu siau alegrías!
¿Es dí que cap mes vetllada
veurem, quant la lluna isca,
com sobre la flor rellisca
tot brillejant la rosada?
¿Es dir que may mes ab tú
tinch de baixá á la glorieta
Tu no estimas la Mundeta?
No ho fassis veure á ningú.
ENR.

 (Ap.) 

Ahora le entra el furor.
MUN.
¡No hi ha rosa sense espina!...
Buscabas una joguina,
y has jugat ab 'l meu cor.
ENR. No, Mundeta, tú no sabes
lo que esta ausencia me es cruel;
mas lo manda el coronel,
y estas cosas son muy graves.
Pero en el viaje, en el carro,
y hasta mudando los tiros
te mandaré mis suspiros,
por el humo del cigarro.
Luego allá la comision
desempeño en pocos dias...
MUN.
¡Ay! ¡adeu siau alegrías!
ENR.
¡No mereces mi pasión!
MUN.
¡Es que tú no tornarás!
ENR.
Te lo juro.
MUN.

 (Alegría infantil.) 

¿De debó?
ENR.
Jamás mentí.
MUN.
Tens rahó.
ENR.
Volveré.
MUN.
Ditxosa 'm fas.
Torna donchs, y de seguida
ho arreglem, casantnos, tot;
perque jo en aquet poblot
pot sé hi perdria la vida.
Afigúrat jo estant feta
sempre aná á palco al Liceo,
—30→
y als Campos, y á tant recreo,
si 'm haig de trobá aquí estreta.
Tothom m' nota y ab rahó
'l pare 'm diu que tinch fums,
y hasta per seguí 'ls costums
'm vol fé beure ab porró.
Si porto ret se m' apura;
si duch mirinyach s' altera,
y 'm diu que jo en pollera
ja hi anava sent criatura.
Treume donchs tu d' aquet pas,
ó com pardal que de rabia
's mort á dintre la gabia,
morta un dia aquí 'm veurás.
ENR.
Te lo juro por mi honor.
MUN.
Quant 'm miras 'm traspasas.
Ara haig de dá dos carbassas
per donarte á n' á tú 'l cor.
ENR.
¿Es que tu mano han pedido?
MUN.
M' han demanat á n' al pare.
ENR.
¿Y vendrán hoy?
MUN.
Jo crech que ara.
ENR.
Pues adios!...  (Ap.) ¡Cuánto he mentido!
MUN.
¿Antes de marxá 'ns veurem?
imatge
ENR.
¿Y lo preguntas, Mundeta?
La mano

 (Demanantli per besarla.) 

MUN.

 (Dantli ab coqueteria.) 

Vamos.
 

(Enrique li fa un petó á la má, surt 'l sargento y diu.)

 
PAC.

 (Ap.) 

¡Aprieta!
 

(Enrique li va á fé 'l altre petó, y al moment que ja te la cara prop la má quant apareix JOSEPH, y la sorpresa es tan gran, que tothom queda ab la mateixa posició formant quadro.)

 

  —31→  

ESCENA IV

 

MUNDETA, ENRIQUE, PACHORRA Y JOSEPH.

 
JOS.
¡Deu los guart!
TOTS.

 (Menos Jos.) 

¡Ah!
MUN.

 (Ap. á Enr. comprenentse.) 

Disfrassém.
¿No ho veu, home, á n' aquí al dit?
¡Ay quin mal!

 (Fingint dolor.) 

 

(Jos. que al principi s' ha cregut que li besavan la má y s' ha cremat, al sentir: Ay quin mal, cambia d' aspecte y se hi acosta ab interés.)

 
JOS.
¿Qué?
MUN.
M' hi clavat
una punxa.
JOS.
¿Y cóm ha estat?
MUN.
Arreglant las pots del llít.
ENR.
¡Pues señor, yo nada veo!...
¡Ah! ahora...

 (Fent com qui l' hi treu.) 

JOS.
¿Ja la té?
MUN.
¡Ay Deu meu! ja 'm trobo bé.
JOS.
¡Oh! un cop fora es un recreo.
ENR.

 (Ap.) 

Lo creyó.

 (Per Jos.) 

MUN.

 (Ap.) 

M' hi salvat ja.
JOS.

 (Ap.) 

No 's pot sé may mal pensat:
jo al entrá hauria jurat
que ell li besava la má.
PAC.
¡Si estaré viendo visiones!
 

(D. ENRIQUE figurant que li cau la punxa á terra, cull una palla, y ensenyantla á JOSEPH.)

 
ENR.
¿La ve usté?
JOS.
Sí que l' ha treta.
ENR.
Estaba torpe Mundeta.
La pido á usté mil perdones.

 (Fent cumpliment.) 

MUN.
¡Oh! ¡semejante palabra!....

 (Cumpliment.) 

ENR.
Queden con Dios.

 (Se 'n va.) 

JOS.

 (Saludant.) 

Servidor.
PAC.
Todo lo vence el amor,
ó sea la pata de cabra.

 (Se 'n va per un costat.) 



ESCENA V

 

JOSEPH y MUNDETA.

 
JOS.
No sé si t' hi saludat...
Bon día ab la companyia.
MUN.
¿Hi ha algú altre? No ho sabia.
JOS.
L' Angel que duhem al costat.
MUN.
¡Ay! tens rahó.
JOS.
¿Y donchs, Mundeta?
  —32→  
MUN.
Ja ho pots veure, aixís, aixís.
JOS.

 (Ap.) 

Vaya, aixó es un compromís;
tenen rahó qu' es senyoreta.
MUN.
¿Y tú?
JOS.
Pse.... jo treballant.
MUN.
Crech que 'l treballá t' engreixa.
Asséntat.
JOS.
¡Cá!
MUN.
¿Que vols creixe?
JOS.
Sempre has de está bromejant.

 (Ap.) 

Déixam pensá 'l qu' haig de dí.
 

(Es posa á pensá ab l' dit al nas, y quant torna en sí per la pregunta de MUNDETA, no sabent qué respondre, diu 'l vers marcat.)

 
MUN.
¿Qué fas ara?
JOS.
'L nas que 'm pica.
MUN.

 (Rient.) 

¿Si? Donchs senyal de música.
JOS.
Donchs corrent, ja 'm tens aquí.
MUN.
Tú dirás qué s' ofereix.
JOS.
¿No te n' ha parlat ton pare?
MUN.
Be m' ho ha dít.
JOS.
Donchs jo vinch ara
á sabé qué 's decideix.
MUN.
Que sento molt lo que 't passa.
Jo t' hi inspirat amor,
y ab sentiment del meu cor
t' hauré de dá... una... carbassa...
JOS.
¿Qué vols dí?
MUN.
Que no pot sé.

 (No gosa.) 

JOS.
¿Y ab quína cara ho dius?
MUN.
Ab la mèva.
JOS.
¡Bah! te 'n rius!
MUN.
¡Home, tant de nou 't ve!
JOS.
Ves si m' ha vingut de nou,
que m' has fet esgarrifá

 (Ab rabia) 

com quant se sent grinyolá
á la curriola del pou.
MUN.
Ho sento, pero es així.
JOS.
¡Digau més y ho sentiré!
MUN.
'L meu pare no es torné.
JOS.
¡Jo crech que no estich en mí!
¡Me sembla que 'l cap se m' obra!

 (Amenassant.) 

O 'm dius alt lo que has dit baix,
ó ara 'm tiro daltabaix
de la bastida de l' obra.
MUN.
¡Ay Joseph, per mor de Deu!
JOS.
¡Després de tota la vida
d' estimarla! ¡Desagrahida!
que així pagas l' amor meu!
Així matas ab capritxos
lo que antes 'ns estimavam
quant corrent per quí jugavam
y eram tots dos dos bolitxos.
Es cert que ara ets molt guapeta,
pero llavors.... ¡mans més finas!
semblavas d' aquestas ninas
—33→
que ara van ab maquineta.
'Ls cabells rossos y ab brillo
corrent per l' ayre s' alsavan,
y 'ls teus rissos ¡ay! semblavan
encenalls de dauradillo.
Buscavam sempre fent bulla
etzabaras pels camins;
jo arrancaba 'l baylarins,
y tú 'ls venías á agulla.
Y 'ls meus pares ja difunts:
Vet aquí marit y molla,
'ns deyan, dintre d' una olla,
de tant que 'ns trobavan junts.
MUN.
¿Qué hi farás? alló ha passat,
allavors eram criaturas,
y ara ja...
JOS.
Las amarguras
en sent grans han arribat.
¡Deu meu, aquest Barcelona
qué 'n fá de mal á las noyas!
MUN.
¿Que 't creus que som tan baboyas?
JOS.
Pero per çó tot s' enrahona.
Si es perque ara só poch jo,
soch molt jove, tinch ofici;
per tú faré un sacrifici,
treballaré com un lleó.
Plegaré al vespre á las vuyt,
y vindré net del treball,
no duhent sobre un encenall,
ni á las mans gens d' ayguacuyt.
Si no t' agrado duhent gech,
per festas duré levita.
MUN.
Aixó no, per çó no quita...
JOS.
Faré 'l que vulguis
MUN.
Ja ho crech.
JOS.
Fins que tinga algún ahorro,
't veuré, festejarém,
vindré aquí, y no 'ns casarém
que no 't pugui fe dú gorro.
MUN.
T' hi dit que no, y acabat.
JOS.
¡No! Donchs cap á la bastida.
MUN.
¡Joseph!

 (Crit terrible, aterrorisada) 

JOS.
¿Qué?
MUN.
Aquí desseguida.

 (Ap.) 

Es capás d' un disbarat.
No m' has dit que m' estimavas?
JOS.
Preguntau tú á n' al meu cor...

 (Ap.) 

¡Ara 'm va que ni un vapor!
MUN.
¡Y així l' amor 'm probavas!

 (Ap.) 

Veyém de darli un consol.
JOS.
¡Ah Manel! hem de matarnos.

 (Ap.) 

MUN.
¿Creus tú que sense casarnos
no puch jo estimarte molt?
JOS.
¡Mes casarte ab en Manel!
MUN.
¡Jo ab en Manel! ¿qui t' ho ha dit?
JOS. Ell mateix.
  —34→  
MUN.
Donchs ha mentit.
JOS.
¿De debó?
MUN.
¡Ho juro pe 'l cel!
Ja veurás jo al gatamoix,
quina felpa, no s' escapa.
JOS.
¡Ves com més aviat s' atrapa

 (Ap.) 

un embustero que un coix!
MUN.
Per ara no 'm vuy casar,
y per çó es que 't dich que no:
¿trovas si es motiu aixó
perque tú 't vulguis matar?
JOS.
Essent d' aquesta manera....
Mes qui reb cops tan amarchs....
MUN.
Prop del dilluns ve 'l dimars,
per çó ningú 's desespera.
Si 't arribas á matá
desseguida t' aborreixo.
JOS.
¡Ah! no, no, viuré, y no 'm queixo,
estimam com á germá.
Mes sí veyent l' amor meu
algún día vols sé mèva,
basta una paraula tèva:
me la dius y seré teu.
MUN.
Hi pensaré si per cás.
JOS.
Adiós.
MUN.
Adeu.
JOS.
¡Quín pati!

 (Ap.) 

MUN.
¡Pobre xicot!

 (Ap.) 

JOS.
Aixó sí
qu' es quedá ab un pam de nás.

 (Se 'n va.) 



ESCENA VI

 

MUNDETA.

 
Se 'n va content y enganyat.
Es bon noy y 'm porta amor,
pero ja tinch dat 'l cor,
y á bon guardador li dat.
En Joseph, no hi ha ré que dí,
es honrat, per mí procura;
mes qui ha estat entre finura
¿cóm pot voler gent així?


ESCENA VII

 

MUNDETA y MANEL.

 
MAN.
¡Ave María!
MUN.
¿Tú? ¡hola!
Ja pots entrá.
  —35→  
MAN.
Deu te guart.
No sé si he fet un xich tart,
perque 'n Pau m' ha fet tabola.
MUN.
¿Y donchs, noy, qué dius de bó?
MAN.
Jo, per ara, gracia á Deu....
MUN.
¿Y ton germá?
MAN.
¿En Bartomeu?
Li ha parit la Concepció.
MUN.
¿Y qué té?
MAN.
¡Qué no hi atinas!

 (Com fent posta) 

MUN.
¿Pot sé un noy molt aixerit?
MAN.
No.
MUN.
¡Una noya!
MAN.
¿Quí t' ho ha dit?
MUN.
¡Ja, ja, ja!

 (Rient.) 

MAN.
¡Tot ho endevinas!
MUN.
¡Pobre pólvora si no

 (Encara rient.) 

l' haguessis ja al mon trobada!
MAN.
No sé quí l' haurá inventada,
tothom diu que no soch jo.
MUN.
Y diuhen bé; pero al cás.
¿Ha anat tot bé?
MAN.
Així ho diuhen;
pero com que de mí 's riuhen....
MUN.
Ets un beneyt del cabás.
MAN.
Sino que la Serafina
ha volgut que fos padrí,
y si tú 'm donas el sí,
podrás esse la padrina.
MUN.
Donchs sento molt lo que passa,
y que tú 'm portis amor;
pero ab sentiment del cor
t' haig de doná una carbassa.
MAN.
¿Y per qué?
MUN.
Perque no puch,
ni 'm vuy casá
MAN.
¡Sí! Ja ho veig,

 (Plorós.) 

tot aixó es perque só lleig.
MUN.
Home, no, no sigas ruch.
MAN.
Y com que tú ets tan guapeta....
MUN.
¡Tú sé lleig! no m' hi convinch.
MAN.
Donchs tothom me diu que tinch
no mes que una cama dreta.
MUN.
¡Ja, ja, ja!Donchs ningú erra.
MAN.
Jo m' ho miro y no ho sé veurer.
MUN.
Donchs á fé que ho pots ben creurer,
perque l' altre bè es l' esquerra.
MAN.
¡Ah, batua! tens rahó.
MUN.
¡Pot sé no hi havías pensat.
MAN.
No, no hi havía atinat.
MUN.
Sí, home, ho diuhen per çó.
MAN.
Ja veurás, ara que hi penso,
que t' hi guardat una rosa.

 (Se treu la rosa embolicada en un mocadó gran ordinari; 'l desembolica, y queda no mes que 'l tronch de la fló, cayent las fulls á terra.) 

—36→
¡Macatxo!
MUN.
¡Sí qu' es hermosa!
MAN.
¡Quasi be á cremá 'm comenso!
MUN.
¡No se t' ha de desfullá!
MAN.
Be li tapada prou be.
MUN.
Ja es cert que Deu 't va fé,
Manel, y 't va deixá está.
MAN.
Be, be, be, deixat de broma;
ves si 'm vols ó si no 'm vols,
MUN.
¡Si veig que fas tants bunyols!
Cásat ab la de can Coma.
MAN.
¡Ah qué n' ets d' espatotxina!
MUN.
¿No veus que tú no ets per mí?
MAN.
¡Uy, uy, uy, fugiu d' aquí!
¡Qué 's fina la mussolina!
MUN.
Aixís no 't vindrá de nou.
MAN.
A fé m' hi quedat parat.
MUN.
Donchs ja ho sabs.
MAN.
¡Qué 's delicat
'l drap, de la cuyna!
MUN.
Prou.
MAN.
Donchs més hi perts tú que jo;
perque jo tinch molts diners,
y després l' oncle Francés
'm donava 'l talladó;
la tía Perica 'ls cantis;
la germana de la Justa
dotze culleras de fusta...
MUN.
Si que no cal que t' espantis.
MAN.
Y després l' oncle Menut,
un rellotge, ab la Dolores,
d' aquells que en tocant las horas
surt l' aucell y fa cucut.
MUN.
Val mes que en compte d' aixó
't paguin una casulla,
y 't fassis...
MAN.
Be, poca bulla,
tu respon si 'm vols ó no.
MUN.
Noy, á mi ningú m' atrapa,
ja ho sabeu, no só tornera.
MAN.
Donchs si tu ets tan embustera
vaig y 'm faig soldat del Papa.
MUN.
Ja que tens de fé un desastre
ves á 'ls moros com en Panxo.
MAN.
¡No, no, á Roma que per ranxo
dónan arrós ab pollastre!
MUN.
Home, fes lo que pensavas,
veste á passá capellá.
MAN.
Si tu no 'm vols estimá,
no vuy... ¡perque 'm enganyavas!
MUN.
¿Y de qué t' hi enganyat?
MAN.
¡No es pas res! ¿Y las posturas
que 'ns 'biam fet sent criaturas?
MUN.
¡Que hi farás! ¡alló ha passat!
MAN.
Y be, estímam, allavoras
tot anirá ab alegría,
—37→
jo 't portaré cada día
á missa, á las quarant' horas.
al altar de Sant Tadeu,
á Sant Pau, al novenari,
á la oració, al rosari
y hasta á fé algun jubileu.
MUN. No ets la meva mitja tronja,
y no 'ns avindrém, fill meu,
m' agrada molt cumplí ab Deu,
pero per tant fora monja.
MAN.
Sí, sí, vaja, bonas rahons
per veure si aixís te 'n salvas.
MUN.
Y si per cas de Pedralbes,
que menjaría matons.
MAN.
Bueno, ¿qué has determinat?
MUN.
Ja van tres. ¡Que no, cap d' asa!
MAN.
Donchs bueno, fujo de casa,
y vaig á ferme soldat.

 (Desesperat dona dos passos cap al fondo.) 

MUN.
¡Y fora capás de ferho!
¡Manel!
MAN.
¿Qué?
MUN.
Aquí de seguida.
Si ho fas, may mes en la vida
't só amiga ni vuy serho;
pero si 't quedas aquí...
¡quí sap! 'l temps va passant;
jo m' hi puch aná pensant.

 (Ap.) 

Pot sé aixó 'l podrá ablandí.
MAN.
Si ho promets... m' esperaré.
MUN.
De mes verdas se 'n maduran,
aquets punts no s' asseguran,
peró quí sap... tot pot sé.
MAN.
Vaja donchs, á n' á tu 't toca;
jo sempre t' estimaré;
quant á n' á tu 't vinga bé
no mes has d' obrir la boca.
MUN.

 (Ap.) 

¡Quíns xicots! ¡qué formals son!
MAN.
Pénsahi luego, que só gran,
y si tardém 'm dirán:
¡Eh, tan gran y va á la font!
MUN.
Bueno, donchs.
MAN.
Vaig á doctrina.
Adeu

 (Fent una caricia tonta.) 

MUN.
Sigas bon minyó.
MAN.
Ya ho faré.

 (Se 'n va.) 

MUN.
Vaja, que aixó
es dá una carbassa fina.

  —38→  

ESCENA VIII

 

MUNDETA y ANTON.

 
ANT.
¡Mundeta! ¿qué no ho sabías?
'ls allotjats...

 (Entra content.) 

MUN.
Sí, ja ho sé.
ANT.
L' anada del fum.
MUN.
¿Per qué?
ANT.
Perque no estich per folías.
MUN.
Doncas ja ho hauréu lograt.
ANT.
Y qué tal, pobres xicots!
MUN.
Que ja están despatxats tots.
ANT.
¿Y cóm?
MUN.
Contents y enganyats.
ANT.
Endevant donchs, tu mateixa,
has donat duas carbassas,
pero després si no passas
y te 'm queixas...
MUN.
Ningú 's queixa.
ANT.
Ja 't dich jo que 's pot ben dí
que per carbassas Monroig.
Las del hort ja fan molt goig;
la Pepa 'n va dá á n' Martí,
tu aquestas dos que 'ls atrassas,
y jo ara á cal Arenas
n' hi comprat duas dotzenas:
juntas vint y set carbassas.


ESCENA IX

 

Dits, PACHORRA y dos SOLDATS que portan trastos, sabres, una maleta, morrió, etc.

 
PAC.
¡Cuidado con un porrazo!
ANT.
¿Ahont van aquestos, Mundeta?
MUN.
Re; s' enduhen la maleta.
PAC.

 (Ap.) 

Voy á empezar er bromazo.
ANT.
¿No veu que van á rompero?
PAC.

 (Ap.) 

Probaré.
ANT.
No hi vist ningú...
Aixó ho hauriau de dú
així, á cuello y cordero.

 (Senyala coll y bé.) 

¡Patron!

 (Cridant com volent figurá la veu del capitá.) 

¡Qué!

 (Es gira de repent y luego li sembla que  

ha sigut Pachorra.)
Aixó ha estat vosté.
PAC.
¡Yo!

 (Rient y dissimulant.) 

  —39→  
ANT.
¡Si m' engaña l' esguerro!
MUN.
No ho feu pas
ANT.
¿Qué no?
PAC.
¡Cá!
ANT.
¡Perro!
Veyam que vol su mercé.

 (Ap. ab mofa y entrant al cuarto del capitá.) 



ESCENA X

 

MUNDETA y PACHORRA.

 
MUN.
¿Es V. quien le ha llamado?
PAC.
Sí; pero ya el capitán
debe verle y hablarán.
MUN.
Així ja no hi haurá enfado.
¿Y vosté que no está á punt?
PAC.
Yo no marcho hasta mañana.
MUN.
¿Qué pot sé ha tingut galbana?
PAC.
Aguardo al teniente Irun.
Mas ahora que estamos solos
quiero hablar.
MUN.
L' escoltaré.
PAC.
Er mocito este y usté,
Mundeta, son los dos polos.
MUN.
¡Quí vol dí!
PAC.
Er capitan.
MUN.
Vagi esplicant 'l per qué.
PAC.
Evitar que sufra V.
es hoy mi único afan.
El, no hay duda, es un cadete
por lo pollo y lo galan,
pero si V. es un volcan,
él de frío es un sorbete.
Son Vds. tan honrados...
tan buenos, y me interesa,
porque, la verdad, me pesa
que así sean engañados.
MUN.
Ay, 'm fa un trip trap 'l cor...
PAC.
Así á todo pongo dique.
No ame V. á D. Enrique;
él por nadie siente amor.
MUN.
Probas.

 (Frenética.) 

PAC.
¿Pruebas? imposible;
me puedo comprometer.

 (Vacilant.) 

MUN.
No tinga pó

 (Ab firmesa.) 

 (PACHORRA li dona una carta mirant que ningú escolti.) 

¿Puedo leer?
PAC.
Es la prueba.
MUN.

 (Ap.) 

¡Aixó es terrible!

 (Desplega la carta convulsivament, y llegeix baix notantse en son semblant trasmudacions de ira y dolor.) 

PAC.
¡Lástima que este palmito!
—40→

 (Per lo que sufreix.) 

Si lo sé la echo al correo.
MUN.
¿Ha llegit?

 (Horrorisada.) 

imatge

PAC.
¡Oh! es un recreo,
basta cualquier parrafito.

 (MUNDETA com delirant llegeix la carta, y va creixent sa desesperació, fins que cau abatuda.) 

MUN.
Volveré á tus brazos ciego;
sin tí solo lloré hiel;
ahora mojo este papel
con dos lágrimas de fuego.
PAC.
Ya ve V. lo que es su amor.
MUN.
¡Y aquí hi ha una llágrima séva!
PAC.

 (Ap.) 

Del cántaro.
MUN.
¡Mare meva!
¡Mare meva del meu cor!

 (Li cau la carta que PACHORRA cull y plega.) 



ESCENA XI

 

Dits y ANTON.

 
ANT.
¿Qué tens, noya?
MUN.

 (Tirántseli als brassos.) 

¡Pare!
ANT.
¿Qué?
MUN.
¡Que ell m' havia enamorat!
ANT.
¡Qué dius ara!!
MUN.
M' ha enganyat!
Jo 'l gués cregut á vosté.
ANT.
¡Pero 'l honor!

 (Ab veu terrible.) 

MUN.

 (En un arranch y ab orgull.) 

¡Ah! no, no,
—41→
soch honrada, soch honrada!
ANT.
¡Aixís ray!...
PAC.

 (Ap.) 

Ja está salvada.
ANT.
Ja veurás quant surti jó!
PAC.
Mundeta!

 (En tó suplicant y volent dir que 'l comprometen terriblement si dihuen res.) 

MUN.
¡Per mort de Deu!
No, pare, dexeuho corra,
mataría á n' en Pachorra,
y ho dech tot al favor seu.
ANT.
¡Jo vols que calli!...
PAC.
¡Por Dios!
ANT.
Re, vaja, donchs callaré,
pero no sé si podré
MUN.
Feuho, que ha estat generós.
ANT.
Ara 's vindrá á despedí.
MUN.
Sí; donchs que no noti ré,
se 'n anirá, 'm casaré,
y 'm venjaré de ell així.

 (A Pac.) 

A V. gracias por la nueva,
se las doy de corazón.
PAC.
No, las gracias de esta acción
déselas V. á Trueba.

 (Se 'n va.) 

MUN.
¡Lo desengany umple 'l vuyt

 (Ap.) 

del pit que ara despadassas!
ANT.
Vaja, es día de carbassas;
ab aquesta vint y vuyt.


ESCENA XII

 

MUNDETA, ANTON, D. ENRIQUE, en traje de marcha.

 
ENR.
Adios, patron

 (Dantli la má.) 

ANT.

 (Anant á esplotar.) 

¡Deu lo guart!
MUN.
¡Pare!

 (Súplica gran.) 

ANT.

 (Transacció.) 

¡Vaja, donchs, buen viento!
ENR.
Salgo de este alojamiento
con verdadero pesar.
Y crea V. que prendado
del asilo que ahora pierdo,
guardaré un dulce recuerdo
del tiempo que aquí he pasado.
ANT.
¡Así se rompiese V.

 (No podentse aguantar.) 

fins hasta la nuez del cuello!
MUN.
¡Pare!

 (Ap. y mes suplicant.) 

ENR.
¡Qué!
ANT.

 (Transacció repentina.) 

Re... nada... aquello...
que tenga buen viaje.
MUN.
Bè.

 (Ap. á ANTON com dantli gracias.) 

ENR.
Creo que le he de pagar...
ANT.
Si, l' aceite y el carbon.

 (Enrique treu 'l portamonedas y paga á son temps.) 

  —42→  
ENR.
¿Cuánto es?
ANT.
Un napoleón.
ENR.
Gran capital le he de dar.
ANT.
Es un sombrero de risas.

 (Tocantli la esquena.) 

 (Li dona 'l napoleon y després una pesseta dihent.) 

ENR.
Y esto á la Llucia.
ANT.

 (Extranyantsen.) 

¡Bó!

 (Atinanthi.) 

¡Ah! sí, porque le cosió
dos pescuezos de camisas.
 

(Després d' aixó s' acosta Enrique á MUNDETA y fingint inmens amor diu, dantli la má.)

 
ENR.
Adios, Mundeta. (Ap. á ella.) No llores.
MUN.
Jo.... plorá.... no ploro pas.

 (Esforsantse.) 

Com que sé que.... tornarás.
ENR.
Si, ángel de mis amores;
piensa en mí.
MUN.

 (L' actrís deu compendre.) 

¡Oh! si.... molt, molt
no puch mes!... m' ofega l' ira
ANT.

 (Ap. á Mun.) 

¿Li estabello una cadira
per la esquena?
MUN.
No.
ANT.

 (Ap. cremat.) 

¡Ré vol!
ENR.
¡Adios!
MUN.
¡Adios!

 (Redoble de timbal.) 

ANT.
'L timbal.
ENR.

 (Ap.) 

Si no toca estallo en risa.

 (Ap.) 

¡Adios patrón!

 (Dona una mirada á n' ella, que li contesta fingint com tot lo demés d' aquesta escena. Aixís que ell gira la esquena, ANTON agafa una cadira per estrellarli, pero ella llansa dos crits terribles que serenantlo 's posa sobre sí.) 

ANT.

 (Fent lo dit.) 

Ara issa.
MUN.
¡Pare! ¡Pare!
ANT.

 (Baixant la cadira.) 

Ré, no cal.

 (Ab pausa 's cambia 'l cuadro: ella s' assenta prop la taula de las flors tapantse la cara ab lo mocadó y plorant. Antón á l' altre cantó també assentat, arregla la pipa.) 

MUN.

 (Ap.) 

¡Ploreu ulls meus, si, ploreu
fins que ofegui 'l llanto al cor!
ANT.
Ara no es cas de rigor,
que 's desahogui y ja veuréu.
PAC.

 (Dins canta.) 

«Amorcillos de soldado
son amorcillos que vuelan,
porque en tocando á la marcha
quédate con Dios, morena.»
ANT.
Aquesta es la gran cansó.
MUN.
Si, pare, si, hagués cregut.
ANT.
Tu ets la que t' ho has perdut.
MUN.
¡Per ço ara m' ho pago jo!
ANT.
Vaja, prou, ja s' ha acabat;
ni 'ls ángels que hi ha prop las urnas!
MUN.

 (Serena.) 

¡No hi ha pó, son las espurnas,

 (Senyala 'l pit.) 

d' un foch que ja s' ha apagat.
ANT.
Be, be, fora termes fins,
—43→
ni vuy res de sé senyora;
treu á la pentinadona,
llensa aquestas flós, aixíns.

 (Ell las agafa y las tira al carré ab rabia.) 

Ré may mes á la francesa;
á las dotze, y ab porró;
si allá feyas 'l senyó,
aquí tens de sé pagesa.
Y si 't casas y tens fills,
creu á qui no s' equivoca,
educarlos com no 'ls toca
sols pot portá aquests perills.
Tú trobas poch á n' als pobres;
un rich troba que 'ts poch tú.
y ves si ho arregla ningú.
MUN.
Vos teniu rahó de sobras,
pero jo cambiaré.
Ab en Pep y en Manel fío,
de petits 'ls aprecío;
qualsevol dels dos pendré.
ANT.
Estich més content així
que un que capta y troba un duro,
y t' estimo y t' asseguro....


ESCENA XIII

 

Dits y JOSEPH.

 
JOS.
Deu los guart.
ANT.
Ja 'l tens aquí.
MUN.
Joseph.
JOS.
¿Qué?
ANT.
Una sorpresa.
ja pots avisá 'l rectó.
JOS.
¿De quánt ensá has vist que jo
fos plat de segona mesa?
MUN.
¿No 'm deyas que?...

 (Ap.) 

JOS.
Tot ho sé;
'l retrato, 'l malitar....
MUN.
¡Calla!

 (Ap. súplica y desespero.) 

JOS.

 (Ab ira.) 

¡May!
MUN.

 (Desesperada) 

¿'M vols matar?
JOS.
No tingas pór, callaré.
ANT.
¿No la vols?
JOS.
M'ha dit que no,
y per no pensarhi més,
jo tot desseguida he prés
altre determinació.
ANT.
Ves si dich que avuy n' es día;
ab aquesta vint y nou.
JOS.
Jo per tú no fora prou;

 (Ap. a Mun.) 

—44→
sé que t'avergonyiria.

 (Mun. plora.) 

MUN.
¡Deu meu, qué car ho he pagat!

 (JOSEPH se la mira un moment ab llástima y que  

va a cedir, quant tot plegat 's repensa.)
JOS.
Dret al cás y fora rahóns;
aqui hi ha 'ls dos napoleóns

 (Dántloshi.) 

que per l' Andalet m' heu dat.
ANT.
¿Y per qué? ¡batuanell!
JOS.
Penseu mal si aixó os irrita,
perque ja no ho necessita:
jo m' hi fet soldat per ell.
Ell es pare, te criaturas,
jo llibre y no tinch ningú,
y li he dit: Hi vaig per tú,
y encara olvido amarguras.
ANT.
Donchs si tu 't porta així
la dono ara á n' en Manel.
JOS.
Vos mateix.
MUN.
¡Quín cop més cruel!


ESCENA XIV

 

Dits, MANEL, CAPELLÀ, SOLDAT, MOSSO y MACARI cada hú á son temps.

 
MAN.
Deu los guart.
ANT.
Ja 'l tens aquí.
ANT.
Manel.
MAN.
¿Qué?
ANT.
Una sorpresa.
ja pots avisá al rectó.
MAN.
¡Oh cá! ¿que os penseu que jo
soch plat de segona mesa?
MUN.
¿No 'm deyas que?...

 (Ap. a Man.) 

MAN.
Tot ho sé,
a n' al café 'l malitar...
MUN.
¡Calla!

 (Horrorisada y suplicant.) 

MAN.
¡Mel!
MUN.
'M vols matar!

 (Tot ap.) 

MAN.
No tingas pó, callaré.
ANT.
¿No la vols?
MAN.
M' ha dit que no,
y per no pensari mes,
jo tot desseguida he pres
altre determinació.
ANT.
Endevant, ja fan las trenta.

 (Ap.) 

MAN.
Jo per tú no só prou lluit.
ANT.
¡Y diuhen que 's mama 'l dit!
MAN.
No 'm convens pas per parenta.
  —45→  
MUN.
¡Deu meu, Deu meu, aixó es massa!

 (Ap.) 

MAN.
Vuy fé 'l valent, y ara 'ls ulls
ja 'm fan aspergis.
MUN.
¡Quíns bulls
'm dona 'l cap!
ANT.
¡Y aixó passa!

 (Ap.) 

MAN.
Deixo corre la casera
per carrera molt mes bona,
y per durme a Barcelona
vindrá luego mossen Pere.
Tot lo que gastava jo
per pará casa y fé bulla
será per comprá casulla
y Et cum spiritu tuó...)
 

(Entra un SOLDAT, y 's col-loca a un cantó.)

 
JOS.
El malitar.

 (Ap.) 

 

(Entra un CAPELLÁ y 's coloca a l' altre.)

 
MAN.
Mossen Pere.
JOS.
Adios.
MAN.
Adeu.
MUN.
¡Pobre cor!
 

(Redoble de timbal y campanas de galera.)

 
SOLD.
Vamos, que toca er tambor.

 (Se 'n va ab Jos.) 

CAP.
Anem, que surt la galera.

 (Se 'n va ab Man.) 

MUN.
Si ara, pit, no 't despedassas,
ets fet á proba de penas.
 

(Entra un MOSSO ab grans carbassas.)

 
MOS.
Vínch de part de 'n Pau Arenas
que aquí teniu las carbassas.

 (Las va col-locant á terra.) 

MUN.
Per fé 'ls sarcasmes mes grans
no faltava sino aixó.

 (Entra l' escolanet ab un sant desvestit.) 

imatge

  —46→  
ESC.
De part del senyó rectó
que vesteixis aquets sants.

 (Al públich.) 

ANT.
Recordeu bé la llissó.