Acte II

La mateixa decoració

En lo cambi de trajes dels actors, en la manera de caracterisarse, en los mobles y en la colocació de llibres y papers, en escriptori y armari, com en la fetxa del almanach americá penjat enfront del públich, déu aquest compendrer que ha passat mitj any desde'l final del primer acte fins al comensament d'aquest segón.

Escena I

LOPARE

(Mólt preocupat)
Estich tant amohinat
que ja no sè lo que'm passa.
Tinch un fill, un fill volgut
per mi ab tota la mèva anima,
y veig qu'aquest fill se'm mor
plé de glorias y esperansas
per un amor desgraciat
que, sense remey, me'l mata.
Aixó'm tè cego, convuls,
boig potser, porque' m trovo ara
que'm vènen unas ideas
qu'ans me semblavan infamias,
y que, ayuy, bonas las trovo
dins del extrèm que m'espanta.
Sí; 'm creya sè' home de bè
y ara crech que no ho sò gayre,
perque, desde que'l mèu fill
está com está, m'alarma
tot, y un munt de pensaments
criminals me desbaratan
lo cervell, que ¡Dèu me'n guart
de dirlos may en cap banda!
(Pausa.)
Pero bè... ¡vejám! Pensémhi.
¿Sò boig jo o ho sòn los altres?
¿Quí es lo mèu fill? Es un home
molt de bè, ab l'ánima honrada,
y ab un talent que pot dar
dias de gloria a la pátria.
¿Quí es aquest criminal
que, vivint, á mòn fill mata?
Un home de mala fé,
un jugador, mès qu'un lladre,
qu'ha assessinat á una dona,
que, si'l matessen, encara
fóra un bè pe'l mòn, perque
s'evitarían desgracias.
Donchs... si aixó es vritat, ¿deliro,
faig cap crim, penso cap falta
volent procurar que mori
aquest criminal infame
per salva' aquest fill, qu'estimo
y qu'es de tants la esperansa?
No; mitj any ja fá que lluyto.
¡Mitj any! y... si no obro ara...
Sí... sí... no hi há mès; ho afronto.
¿Ahònt es lo noy? ¡Ah! A la sala
vestintse per de seguida
aná' hònt lo deber l'aguarda.
(Mira per la porta)
¡Y l'haig de perdre'! ¡Impossible!
Avans que tot dech ser pare.
A parlarli al punt. ¿Vè?... Sí.
¡Quan lo veig lo cor m'esclata!

Escena II

LO PARE, L'ADVOCAT.

Vé amohinat y busca papers per damunt del pupitre.

PARE

Escolta.

ADVOCAT

¡Ah! ¿Vosté aquí?

PARE

¿Tè sorpren?

ADVOCAT

Sí.

PARE

No m'extranya.
May, avans d'aná' á un informe
tè dich res, per no esgarriarte
los pensaments que imaginas
á fí de guanyar la causa,
y avuy, al véurerm' aquí...

ADVOCAT

Sí; es cert; tampoch li esperava.

PARE

Donchs, m'hi esperesses ó no,
jo he volgut trencar la valla,
perque avuy sè cóm estás,
y, encara que no t'agrada,
vinch pera salvarte.

ADVOCAT

(Estranyat)
¡A mi!

PARE

A tu, sí. ¿No sò'l tèu pare?
¿Donchs qué tè d'estrany que jo
vingui aquí pera salvarte?

ADVOCAT

Es qu'encara no conech
lo perill que m'amenassa.

PARE

¿Quín perill?... ¡Perill de mort!

ADVOCAT

No'l comprench.

PARE

Escolta ab calma.
De desd'aquell punt y hora
en que vá veni aquí casa
aquesta bona senyora,
muller d'aquest home infame,
jo he vist en tu un cambi tal
que, quant mès vá, mès m'esglaya.

ADVOCAT

Visiòns del carinyo sèu
que per no rés ja s'alarma.

PARE

No visiòns, no; fets, que miro,
y que, quan los veig, m'espantan.
¡Qué pots pensar, tu, criatura,
de lo qu'es vigilá' un pare!
¡Mitj any, mitj any fá que dura
aquesta ditxosa causa!
Mitj any qu'aquesta senyora,
vè cada dia aquí casa.
Mitj any que tu vas veyentla,
mitj any que tu vas tractantla,
y, es clar: si ab temps una roca
furada á una gota d'aygua,³
¿qué no tè d'haver fet ella
dins del fons de la tèva ánima,
que, avans de prop tèu tenirla,
ja n'estava enamorada?

ADVOCAT

A tot aixó que m'ha dit,
no mès dech respóndrer, pare,
perque no sòm pas criaturas
vosté ni jo, qu'es exacte
lo qu'acaba de descríurer.
Cert; tinch l'ánima malalta
per l'amor d'aquesta dona
que me la tè enamorada;
pero passa ab los morals
lo que ab los mals físichs passa.
May quí tè una malaltia
per ella's déu deixá abatrer;
no: ha de lluytá', ha de fé esforsos,
no perdre' may la esperansa,
que, ab remeys y medicinas
é inexorable constancia,
jo he vist, ab roba ja á punt
per amortallá'l cadavre,
torna un malalt á la vida,
y cobrar salut ab tanta
forsa, desprès de curat,⁴
qu'ha quedat mòlt mès bó qu'antes.

PARE

Sí, y se cura ab los remeys
heróichs que lo metje mana
que li dongan, mes, si en lloch
de dárloshi'ls apartavan
dels sèus llabis, y'ls llensessen,
vés ja llavors quí'l salvava.
¿No véus que t'estás morint.
fill mèu, perque estimas massa
á aquesta dona fatal?⁵

ADVOCAT

¿Y qué vol dir?

PARE

Que no llensis
lo remey que á ta esperansa
la Providencia, sens dubte,
dòna perque vol salvarte.
¡Tu estás boig per' questa dona!...
Donchs pensa que, si avuy salvas
á n'al vil del sèu marit,
ella hi quedará lligada
un'altra volta, y per tu
no podrá ser may. Si'l mata
la lley, com l'ha de matar,
perque s'ho mereix, alcansa
la llibertad la senyora
y llavoras tal vegada...

ADVOCAT

Pero ¿qué vol dir?

PARE

¡Fill mèu!...
¿No m'has comprès prou encara?

ADVOCAT

No; ni'l vull compendre.

PARE

Avuy
es la vista de la causa.
Ara mateix tè'n hi vas.
D'aquí pochs moments se falla
la vida ó la mort d'aqueix
home que defensas ara.
Donchs bè... no tingas... talent...
Ja sè que'l tens, pero... amágal...
Parla malament y poch,
y fés que tota la Sala
dongui la rahò al fiscal.

ADVOCAT

¿Y ara? ¿Qué li passa, pare?
¿Qué somnia? ¿Qué delira?
¿Qué's torna boig?

PARE

¡Potser massa!
Boig de véurerm mort un fill
qu'es tot mòn goig y esperansa.

ADVOCAT

¿Y que tè que veure'l fill
ab la obligaciò sagrada
que lo mèu deber m'imposa
de mirar si un reo's salva?
¿Y ha pogut vosté dí' aixó?
¿Y ha pogut trovar paraulas?
¿No sab qu'á n'al sèu deber
l'homo qu'es honrat may falta?

PARE

¡Qué, deber!... ¡Si no sabs tu
lo que fas!

ADVOCAT

M'esperan.

PARE

Cálmat
y escolta.

ADVOCAT

Pero ¿qué?

PARE

Jo
sò un pobre home; pero ara
tinch rahòns mès poderosas
que las tèvas por donarte.
¿De que vè, en que la defensa
fundas tu d'aquest infame?
En probar que, sens cap dubte,
devian matar uns lladres
á la desditxada víctima,
ja que's vá trovar robada
la calaixera, y oberta
la porta del pís. Tu basas
en aixó tots tos recursos,
y, mentres tant, aquí guardas
sabentho tu, aquestas joyas
que apareixen com robadas,
y tens una carta escrita
pe'l Reo mateix, y amagas
tot aixó al Jurat y als jutjes
y aixís á un infame salvas.
Digas, ¿es aixó'l deber?

ADVOCAT

Pero, home... escolti... una causa...

PARE

Jo no m'escolto ja mès
que'l meu gran amor de pare.
Jo vull que sigas felís.
Per mi tot lo mòn se tanca
en tu. Ja veus si sò honret
ni la mès petita tara
hi há en la mèva vida.

ADVOCAT

Es cert;
ni crech que cap may n'hi haja.

PARE

Donchs, perque fosses ditxòs,
fill de las mèvas entranyas,
jo, que daria la vida
ans que cometre' una falta,
pe'l tèu bè, fins capás fòra
de cometre' un crím!

ADVOCAT

¡Oh! ¡Pare!
Vegi, donchs, si aquest amor
per agrahirli mès, la paga
no mereix de que jo mori
ans de cometre una falta,
no mès que, porque vosté,
que tè un' honra inmaculada,
puga, quan baixi al sepulcre,
jéurer segur sota'l marbre
de que'l fill, que tant estima,
guarda'l sèu nom tan intacte
com la blancura d'aquellas
petitas floretas blancas
que l'herba dels cementiris
brota pe'ls morts de vegadas.

PARE

¿Mes si tu't mors en la proba?...

ADVOCAT

Al fí, d'una cosa ó altra
havém de morí', y, si'l ferho
tè de venir d'una causa,
bè val mès qu'aquesta vinga
de tení' un'ánima honrada
que no pas de haver sigut
criminal, vil y culpable.

PARE

Pero tu estás plé de vida,
èts jove y pots...

ADVOCAT

Basta, pare.
Com que no enten lo que diu,
no vull sentir sas paraulas,
y me'n vaig, que ja m'espera
lo tribunal á la Sala.

PARE

Per Dèu fès lo que te he dit.
No mès no t'esforsis gayre
y't treus de la vora al horno
que't roba la ditxa.

ADVOCAT

(Pren sombrero y papers.)
Massa
n'havém parlat; pero escòltim
y sia l'última vegada.

PARE

Bè; ¡algun acudit dels tèus!

ADVOCAT

¿Per qué se'n vá á la campanya
lo general? Si no ho sab,
se'n hi vá pera guanyarla.
Donchs aixís, pare, vaig jo
al tribunal, que m'aguarda.
Jo sè que, por desventura,
formadas allí en batalla,
mès frèstegas que'l fiscal
y'ls magistrats y la Sala,
hi haurá, ab las mèvas passiòns,
l'amor que'm devora l'ánima,
la gelosía que'm mina
y la enveja cruel, que'm mata.
Mes jo, valent, contra totas
aquestas passiòns infames,
empunyarè la bandera
de ma honra inmaculada,
y, passant, en lo mèu cor,
per damunt de sos cadavres,
ó salvarè á n'aquest home
d'una mort vil é infamanta,
ó creurè que, encara vivas
las mèvas passiòns malvadas,
m'han impedit trová'l medi,
vencent sas miras bastardas,
y, allavors, tinch jo prou forsa
por, dessota la solapa
de ma toga, clavá al pit
las mèvas unglas ab rabia,
y, arrancantme d'aquí'l cor,
cau de serps y fel y llágrimas,
dirè als del Jurat y als jutjes:
—Ordenéu fer duas caixas
y féu portar duas opas
per ser de dos vils mortallas:
l'un, lo reo, que'l butxí
matará ab mort infamante,
y l'altre, l'advocat vil
que, por gelosía, 'l mata—.

(Se'n vá.)

Escena III

LO PARE

No hi há remey. No m'escolta.
No hi puch fer rés. Tinch un fill
qu'es tal com de bronze ó marbre
per creure'l que jo li dich.
¡Miréu qu'es tot' una pena!
Ab talent, jove, bèn vist,
desitjat, que, si volia
ell fè' un excelent partit,
fins una reyna mateixa
li donaría'l sèu sí.
¡Y tal! ¿Qu'hi há cap rey que tinga
lo talent que tè'l mèu fill?
¡Y enamorarse'l borrango
tan fort y tan d'improvis
d'un amor tan impossible
que, sols sentirlo, es un crím!
¡Ell, que trovaría tantas!...
Pero, ¡qué tantas! ¿No tinch
la seguritat complerta,
porque fins ella m'ho diu,
de que la sèva cosina,
la Enriqueta, que, per mi,
mès qu'una noya, es un ángel,
lo voldria fer felís?
¿No es mil voltas mès hermosa
qu'aquesta dona? ¿No he vist
jo qu'ell mateix l'aprecía,
perque ell mateix sab y diu
que tè al mòn totas las prendas
qu'una noya pot tenir?
Guapa, jove, hermosa, rica,
que tè ja ni sè quánts mils.
A mès d'aixó, perque sempre
se'n recordi bè, jo, á dins
del llibre que m'afiguro
qu'ell pot llegir mès sovint,
hi poso retratos d'ella,
versos qu'ella li ha llegit...
(Vá á la taula y pren lo llibre.)
Pero tè; aquí está: la proba
millor de que ni ho ha vist
es qu' es tot al mateix puesto
que jo ho vaig deixar, y vinch
fins á compendrer que, si obra
los fulls, quan los véu guarnits
ab aquestos recorts d'ella,
lo tanca, com si sentís
fins fastidi de trovarse
ab aquets recorts senzills.
En cambi, en lo mateix llibre
y en los fulls de cap al fí...
(L'obra y fulleja.)
hi tè datos, que tots proban
qu'es l'urna que del sèu pit
guarda tot l'amor, que'l posa
tan fora de sí y tan trist.
(Mirant lo que diu.)
Los bitllets que li escriu ella
parlantli del sèu marit.
Retratos d'ella, que'm consta
qu'á preu d'or ha conseguit.
Cartas per ell comensadas
que's ven que, al arribá al mitj,
ha cregut millor no escríurerlas,
perque, atrevit, fins li diu
que s'está morint per ella,
del amor que'l fá sufrir...
¡Que n'hi costa tot de llágrimas!
¡Que n'hi há aquí de suspirs!
¡Pobre fill mèu! ¡Quán hi penso!
¡Ah! ¡Senyò'! Ab los anys que tinch,
que quasi sò ja á la fossa,
bè us podíau compadir
d'un pobre vellet, privantlo
de que, al dar l'últim suspir,
poguès saber que deixava
al sèu fill tan infelís!
(Truca la campaneta. Ell, al sentirla, deixa'l llibre obert damunt de la taula.)
¿Trucan?... Ja hi es la minyona,
y, si'l demanan, ja he dit
que diguessen qu'es á informe,
y que, fins al dematí
de demá, no reb. Anémhi;
aquesta noya es un xich
desmemoriada, y podría
no dir bèn bè'l que li he dit.

(Se'n vá apressurat, y, al sè' al fondo, 's trova ab LA SENYORA.)

Escena IV

LO PARE, LA SENYORA.

SENYORA

Dèu lo guart.

(Agitada.)

PARE

¡Vosté, senyora!
(Sorprés.)

SENYORA

Jo, sí... dispénsim... estich
tan febril.. tan agitada,
que no se, quan aquí vinch,
si á un altre lloch ser deuría
ó si faig bè estantme aquí.
Perdónimho y tinga en compte
que potsè' es que'l mèu sufrir
me tè perturbada.

PARE

Trovo
que, en vista del compromís
gran en que's trova la vida
del sèu espòs, l'está així,
tan excitada, es tan propi,
que no crech que n'hi exigís
ningú ni la mès petita
explicaciò.

SENYORA

Aquest matí,
m'he despertat á trench d'alba,
ab tot y no haver dormit
quasi gens, y, de seguida,
fèntsem lo cor á bocins,
he anat á la presò, á véurer,
com me toca, al infelís
del mèu espòs. De la escena
qu'ab ell ha passat allí,
¿que podría ja explicarnhi
que no'l deixès escruixit?...
Sab que'l fiscal li demana
la última pena, y ell diu
que, com qu'avuy es la vista
de la causa y sab lo crím
dintre de las circunstancias
qu'ell lo vá cometre', al pit,
batentli com martelladas
sense pará', 'l cor li diu
que avuy se donará'l fallo
condemnantlo á mort. Ho ha dit,
y ja pot pensá', al sentirlo
jo, ¡quin trastorn! Sort qu'allí
hi ha hagut l'aussili del metje
de la presò. Tot seguit
que jo m'he vist retornada,
encara ha sigut mes trist
l'espectacle que á ma vista
s'ha presentat. Lo neguit
que'l sèu mal estat li dòna,
lo tè tan fora de sí,
que, en compte de compadirme,
ab los mots mès ofensius
m'ha insultat, perque'm dolia
del sèu estat infelís.

PARE

No'n fassi cas; es la febre
que's vèu que se'l menja viu.

SENYORA

¡Oh! No; no es la febre sola.
Ja avans de cometre'l crím
vá comensá' á está' irascible
d'aquest modo tan febril,
y ara, de desde que's trova
dins de la presò, com si
l'aire infestat que's respira
dels criminals qu'hi há dins,
li haguès cangrenada l'ánima,
que li degota verí,
s'ha degradat, de tal modo,
que quasi tant horror tinch
de que'l Jurat, condemnantlo,
l'entreguès á n'al butxí,
com de que, absolventlo, puga
torná' ab sos drets de marit
á sè'l duenyo de ma vida
y á pogué' exigir de mi
que jo l'estimi com antes
de que ell cometès lo crím.

PARE

Bé; aixó li sembla... senyora...
passará temps... vè l'olvit...

SENYORA

No ho crega... per sa desgracia
la sort ha posat en mitj
de tots dos, ara, un obstacle
que rés lo podrá destruir.
Es cert, sí; jo l'estimava
ab un amor infinit.
Es cert, sí,.. jo encar' sentia,
a pesar de lo ofensiu
qu'es matar á un'altra dona
per celos, tenintme á mi,
amor per ell; mes, de prompte,
jo no sè lo qu'ha succehit
en lo mèu cor, que'ls sucessos
m'han dut á que, d'improvís,
cambiès en odi l'afecte
que jo hi havia sentit.
Vaig compararlo de prompte
ab un cor noble y sublím.
De prompte... Bè... es impossible
que li puga jo ara dir
la causa qu'ha tornat odi
aquell amor infelís
que jo vaig posar á un home
tan indigne de possehirl'.
No'n parlém mès. Lo cas ara
es que jo plorava allí
amargament, quan, de prompte,
s'han presentat los civils
y se l'han endut per durlo
al Tribunal. ¡Jo... jo'l drinch
he sentit de las cadenas
ab que l'han lligat!... Surtint
llavors de la presò, corro...
L'intent mèu era assistir
á la vista de la causa,
y, no puch... no m'he sentit
ab forsas pera assistirhi,
y me'n he vingut aquí,
esperant que vosté hi fòra,
y pensant jo que, tenint
tan aprop l'Audiencia, 's poden
anar sabent novas fins
del curs que segueix la vista
de la causa.

PARE

Mòlt cert, sí;
ha pensat mòlt bè, senyora.
Miri; no mès que surtint
al balcò, ja's véu la porta
gran de l'Audiencia, y, aixís
que hi passi cosa notable,
jo ja tinch lo criat allí
que vindrá á durme noticias
de lo que vagi succehint.
(Trucan.)
Trucan. Potsè' 'n porta alguna.
Si vosté'm permet...

SENYORA

Sí... sí...
Vagi y fassi lo que trovi
qu'ha de fer, quedant tranquil.
Jo, aquí, esperarè qu'acabi
la vista.

PARE

Donchs, tot seguit
vaig y torno al punt.

SENYORA

Com vulga.

PARE

Senyora... ab lo sèu permís.

(Se'n vá.)

Escena V

LA SENYORA

¡Oh! ¡Dèu mèu! ¿qué tinch? ¿que'm passa?
¿Qué tinch, que'm sento á n'al cor
un desitj que'm causa horror
y una pòr que tot me'l glassa?
¡Oh! ¡Si l'home meditès
lo que fá quan ell se posa
fora de la lley, y exposa
á la que sòn honor es
á n'al consecutiu tracte
de personas distingidas...
no una vida, no; cent vidas
donaria, avans que l'acte
permetrer, per' evitar
de la justicia la espasa,
de que anès de casa en casa
sa muller á suplicar!
Mirant si de la justicia
lo rigor se desenutja,
véu als magistrats, al jutje,
al fiscal, que la cobdicia
sent de que'ls drets de la lley
no pugan torçarse may,
y, llavoras, ab esglay,
ven com, dels qu'en nom del rey
la lley tenen de guardar,
algun, ab véu afrentosa,
gosa a fè' enrogí' á la esposa
que clemencia vá á implorar.
M'ha passat á mí... y sò honrada,
m'ha passat á mí... y... sò bona;
que sempre es forta la dona
quan no's sent enamorada.
Mes, ¡ay! que, entre tants, dels quí
jo m'he lliurat victoriosa,
he vist un'ánima hermosa
y un sér tan noble y tan fí,
que, justament perque res
m'ha dit may per' enrogirme,
justament perque servirme
vol sempre ab desinterés
per mi tan incomprensible,
m'ha anat infiltrant al cor,
al volé' aixuga' 'l meu plor,
un afecte, que impossible
es ja arrancarlo de mi.
Lo tractarlo, la frecuencia
ab que l'he vist, la prudencia,
l'altesa del sèu sentí',
la honradesa inmaculada
que demostra... m'ha admirat...
¿Per qué no dir la vritat?
¡Ay! ¡N'estich enamorada!
¡Enamorada! ¡Quín crím,
Dèu del cel!... ¿Jo, que sò esposa,
y sòch honrada y virtuosa,
y sè bè que, quí del cim
de la virtut cau al llot
del fons del camí del vici,
no mès qu'un etern suplici
trova en aquest mòn per tot,
podrè deixarme portar
per una passió culpable?
May. Primer jo, ab mi implacable,
me sabrè'l cor arrancar.
May al mòn, mentres jo alenti,
sabrá aquest home l'amor
qu'aquí ha nascut, ni'l dolor
de que jo, morintme, 'l senti.
Mes, mentrestant ¿ahònt vá'l riu
sino al mar que l'engoleix?
¿Ahònt vá mòn cor, que pateix,
sino 'hònt lo consol sonriu?
Sens que jo me'n donga compte,
¿ahònt se trova aquest consol
que mimva tant lo mèu dol?
En lloch tan suau y tan prompte
com prop d'ell, ó ab ell parlant,
ó veyentlo, ó, si no aixó,
sapiguer que'm trovo jo
ahònt no'l tinch á n'ell distant.
Me sembla qu'aixís arriba
desde'l sèu cor al méu cor
com lo perfum d'una flor
que la flor del meu aviva,
y... ara mateix, sols pensant,
lluny ell, qu'ell trevalla allí,
(Senyalant la butaca.)
ja no sè qué'm. sento aquí
que'm. trovo á n'al mòn gosant.
Me sento que'm volta l'aire
qu'á n'ell l'ha voltat, y, sento
que, quan suspiro y alento,
m'ubriaco del sèu dòls flayre.
Aquí, tot lo que jo miro
ell ho ha vist y ho ha tocat.
Aquí ell s'hi está sentat...
(Vá tocant lo que diu.)
Aquestos fulls que jo giro
los fulleja ell cada punt...
Ab aquesta ploma escriu,
y'l sento qu'alenta y viu
ab tot lo qu'hi há aquí junt.
(Véu lo llibre qu'ha deixat obert LO PARE, ab los retratos, qu'están á la vista.)
Aquest altre llibre... ¿Y ara?
¿No es lo mèu retrato aquet?...
(Comprengas lo dificíl de tota aquesta situaciò y las pausas y oposats sentiments que tenen d'expressarse.)
¿Quí li ha donat, qu'ell l'admet
y l'está guardant encara?
¿Li he donat jo?... No. ¡Ni jo
li he may donat, ni ell may
me l'ha demanat!... ¡Ay, ay!
(Trova lo que diu.)
¡Mès sorpren encara aixó!...
¡Un altre retrato mèu!...
¡Y un altre! dos... y... variats.
¿Cóm los tè? ¿Quí'ls hi ha donats?
¡Oh! ¡Qué'm sento? ¿Ha permés Dèu
potser qu'ell senti per mí
lo que per ell sento jo?...
Si no es cert... ¿si no es aixó,
per qué'ls retratos aquí?
¿Si no'ls hi ha donat ningú,
ell es quí ha d'haver buscat
fins qu'á la fí hagi lograt
que'ls fotógrafos ó algú
los hi donès, y'l volerlos
d'aquest modo, ab tant afany,
no es singular? ¿No es estrany?
¿Cóm haurá pogut haverlos?
(Pausa y transiciò d'alegría.)
¡Oh! Sí; n'estich convençuda.
Es que'l cor d'ell sent per mí
lo que per ell sento aquí.
Es una passiò nascuda
á l'hora en dos cors igual...
¡Oh! ¡May, may! Jo sè' la sèva...
Mòn pit sera per la mèva
una llosa sepulcral.
Sí; ho déu sè; 'm va di'l sèu pare
qu'éll vol una cosineta
que tè, que's diu Enriqueta,
y ella ab sòn amor m'ampara.
Dèu ho ha volgut, y... ¡Oh! ¿Qué veig?
(Ha anat girant fulls maquinalment, y ara, ab gran sorpresa, véu los retratos que indica.)
¡Un... dos retratos aquí
d'aquesta noya! ¡Ay de mí!...
¿Per qué sento aquest panteig?
¿Per qué tinch de véure' ab ira
que siga jove y hermosa?
¿Es potser qu'estich gelosa?...
No, no; lo mèu cap delira.
¿La vol ell? ¡Déu estimarla!
(Regira'l llibre y trova mès probas.)
¡Oh! Sí, sospita; ¡no pecas
d'exagerada! Flors secas...
Sí... bè; es que vol recordarla.
Mès retratos... versos... flors...
¡Oh! ¿Per qué aquets recorts sèus
posats aquí enfront dels mèus?
¿Per qué tinch de fer jo esfors
per' no esquinsarlos? ¡Oh! Sí.
Aixó tinch de fè': esquinsarlos,
y, fets á bocins, llensarlos.
(Anantho á fer y detenintse de cop.)
Mes... ¿ab quín dret? ¡Ay de mí!
¿Si es un crím lo mèu amor,
per que tinch d'alimentar?...
¡No'm queda mès que plorar
y morirme de dolor!
¡Sí... mes jo la mèva imatje
no vull aprop de la d'ella;
no vull que la méva estrella
me fassi tan negre ultratje,
y trech los retratos mèus!...
(Los treu.)
Mes, ¡ay! ¿Me puch consolar
de que no puga ell mirar
d'aquí en avant mès que'ls sèus?
¡Oh! ¡No, no; no puch!... ¡No puch!
(Los torna á deixar al llibre y lo tanca.)
¡No'm deixa pas ma sort dura!
¡Oh! Apiádat tu, Verge pura,
d'aquest infern qu'al cor duch.
Infern que tè d'acabar,
ab l'ira ab que ara'm destrossa,
ó á dins del fons d'una fossa,
ó á las gradas d'un altar.
(S'assenta abatuda.)

Escena VI

LA SENYORA, LO PARE.

PARE

Sí; ha sigut lo que li deya:
lo criat qu'ha vingut á dir
que'l fiscal no's pot sentir
de dol que fá. Ja m'ho creya.
Demana... pena de mort.

SENYORA

¡Ah! ¿Sí?

(Ab goig escapat.)

PARE

¿Cóm? ¿Qué?

(Estrayant del tó d'ella.)

SENYORA

Ré. (¡Oh! ¡Dèu mèu!
Acutme ab l'aussili tèu,
en la mèva extranya sort.)

PARE

(¡Si será que, com. jo, ella
se'n puga alegrar tambè!)

SENYORA

M'ha de dispensar. No sè,
en mitj del dol que'm flagella,
ni'l que sento ni'l que dich.

PARE

Es lo mateix qu'a mi'm passa.

SENYORA

Sonrich y'l somrís se'm glassa,
y, quan vull plorar, somrich.

PARE

Mimvi, donchs, lo sèu martiri.
Sòn espós s'ha de salvar.

SENYORA

Sí, sí; aixó dech desitjar.
Lo altre es no mès qu'un deliri.

PARE

¡Deliri!

SENYORA

Sí... vull dir jo
que... vull dir que fòra horrible
qu'ell morís, que no es possible.

PARE

(¡Y ho es que mori'l qu'es bó!)

SENYORA

¿Creu que's salvará vosté?

PARE

No hi há per ell cap perill.
¿No li defensa'l mèu fill?...
Donchs no tinga pòr de ré.

SENYORA

Tè rahò, sí; mòlt poch temps fá
que'l conech, y, francament,
li reconech tant talent,
tant cor, que l'admiro ja.

PARE

Veig que vosté está en lo cert.
(Satisfet.)

SENYORA

Y tothom quí'l coneix diu
lo mateix.

PARE

Sí; tinch motiu
d'está' orgullòs de l'Albert.
¿Veu jo, senyora, ja feya
dinou anys qu'era casat,
y, Nostre Senyò' escoltat
no havia may ma taleya.
¡Figuris quína alegría,
donchs, quan del cel vá venir!
Jo.. de debó... 'm vaig sentir
que'l cor, de goig, se'm fonía.
¡Bonich!... Era un angelet
talment del cel, i tan hermòs!
¡ab un cabellet tan ròs!
¡y uns ulls tan vius! ¡y un nasset!
Dissimulim que l'alabi,
pero, cert: jo m'hi encantava,
y, vell com ja era, 'm semblava
ser tot d'un cop pare y avi.
Jo era un pobre fusteret,
y, art y noms, tot s'avenia:
eram Joseph y María
talment ab lo Jesuset.
¡Qué! ¡Si era una maravella!
¡Si ja, quan era petit,
era un noy tan aixerit
que no trovava parella!
Desd'un dia que, venint,
me presenta pe'll mèu sant...
no's pensi, un quadro així gran
tot fet ab tinta, escribint,
que deya, tot historiat,
y fet ab lletra bonica:
«A su padre lo dedica
a los diez años de edad.»
Ja no hi vá havé' aturador:
exámens, sobressalients,
batxillè, advocat corrents,
y, sobre advocat, doctor,
y, sobre doctò', 'l que véu:
l'advocat de Barcelona
de mès nom, y la corona
de gloria de l'amor mèu,
que... dispensim l'alabar
pero... res... no hi puch fer mès.
¡Quan veig lo qu'èra y lo qu'es
per forsa tinch de plorar!
¡Me'l veig perdut, malalt, mort!...
¡Oh! ¡Si li diguès, senyora!...

SENYORA

¡Digui!

(Ab afany.)

PARE

No; aixó encara fòra
empitjorar mès sa sort.
No, no: es ditxòs, molt ditxòs...
Miri, ara'l vaig á esperar
perque... es clá'... 'l vull abrassar...
¡Nos estimém tant tots dos,
que fins plora d'alegría
al véurerm plorar á mí!
Rés: ¿qué hi vol fer?... Sòm així.
L'estimo, y... ¡Si ell se'm moría!
¡Ah! No, no; ¡sò tan vellet!
Tinch tants anys ¡pobre de mí!
que ¡si ho disposes així
Dèu, y ab un cop com aquet
volguès castigarme ara!...
¡Cá! ¡Impossible! No será.
No pot ser. No ho vull pensá'.
¡No pot pensarho aixó un pare!
¡Aixó! dispensim... manías...
cosas de vell ¿sab? ximplesas.
Los vells tots tenim raresas,
cabórias y tonterías.
¡Vegi si ell, bo, resolut,
noble, honrat, fí y ab bon cor,
pot morirse així á la flor
de la sèva joventut!
¡Cá! ¡Fòra una infamia! ¡Fòra!...
Fòra un crím de tant com es.
Rés.. fòra... no'n parlém mès.
¡Estich boig, cego, senyora!

(Se'n vá.)

Escena VII

LA SENYORA

¡Oh! ¡Dèu mèu! ¿qu'es lo que'm passa
dins del mèu cap y'l mèu cor,
que se m'hi congela'l plor
perque'l pensament me'l glassa?
¿Cóm es ¡ay! que al cor atrau
lo que tant combat la rahò?
¿Cóm es, ¡ay! qu'aquest timò
(Lo cap.)
No mana ja aquesta nau?
(Lo cor.)
En aquest mateix moment
condemnat está ó salvat
l'home que la sort m'ha dat.
¿Cóm es, donchs, que'l pensament
bull ab ideas extranyas,
y lo qu'era un bè'm fá esglay
y'm sento qu'ara, com may,
se'm conmouhen las entranyas?
¿Per que no goso a sabe'
si salvat ó condemnat
está'l mèu marit? ¡Salvat!
No m'atreveixo. ¿Y per qué?
(Pausa curta.)
¡Salvat!... ¡Condemnat!.. ¡Senyor!...
¡Quín neguit!
(Pausa curta.)
¿No hem lograt ja
lo que volíam? ¿No está
salvat?... Salvat y ab honor.
(Pausa curtíssima.)
Me'n vaig á saberho, sí;
¡surtím de dubtes aviat!
(Se dirigeix cap á la porta y al obrir la mampara véu venir a L'ADVOCAT.)
¡Qué veig! L'Albert, l'advocat
que's dirigeix cap aquí.
(Torna á baixar al prosceni.)
L'espero y ell me dirá
quín fallo es qu'haurá sortit
pe'l pobre del mèu marit!
(Pausa curtíssima.)
¡Tinguémhi calma!
(Mirant cap á la porta)
Aquí está.

(S'ampara darrera'l cortinatje del balcò, y així, L'ADVOCAT no la véu quan entra.)

Escena VIII

LA SENYORA, L'ADVOCAT

L'ADVOCAT entra; creyent estar sol en la sala, deixa, fadigat, los papers damunt sòn pupitre; desprès cau abatut en sòn silló presa d'una emociò espantosa y postrat per la lluyta qu'acaba de sostenir. LA SENYORA va avansant lentament, no gosant á preguntar lo que vol saber, fins que L'ADVOCAT la véu ab gran sorpresa.

ADVOCAT

¡Vosté aquí!

SENYORA

¿Lo... mèu.. marit?

ADVOCAT

Prompte ho sabrá.

(S'aixuga la suor del front.)

SENYORA

¡Don Albert!

ADVOCAT

Prompte ho sabrá. ¿No ho creu cert?
Donchs es tal com jo li he dit.
Fá pochs moments ha donat
lo Jurat son veredicte,
y, si'l Jurat sòn delicte
dòna per no perpetrat,
y ell ha absolt á sòn marit,
refet de la conmociò,
tindrá la... fina... atenciò
de vení' aquí tot seguit
á mostrar sòn agrahiment
á mòn esfors sobrehumá.

SENYORA

De sobrehumá déu passá
quan jo veig l'abatiment
que, un cop ja fet, l'aclapara.

ADVOCAT

No... no ho crega pas.

SENYORA

¿Cóm no,
si jo veig la excitaciò
y la suor que'l front li amara?

ADVOCAT

Aixó vè de l'ansietat,
de l'angustia que se sent
fins que s'arriba al moment
de saber lo resultat...

SENYORA

Sí; ja ho crech; pero vosté...
¿Qué tè? ¿Qué li passa?

ADVOCAT

Un poch
de cansament.

SENYORA

Lo veig groch,
abatut...

ADVOCAT

No; no tinch ré.
¿Véu? Tingui. Ja'm vá passant.
No es rés mès que'l que li he dit.
Es l'agitaciò, 'l neguit
ab que un véu que vá enrahonant
y no sab si tal vegada
se pert ó 's salva una vida;
mes, quan se sab de seguida,
com sè, que pot ser guanyada
la causa del sèu marit,
ja un respira satisfet
esperant que lo qu'ha fet
siga un trevall de profit.

SENYORA

¡Trevall d'un geni!

ADVOCAT

Pot ser
que com un geni he parlat;
pero ha sigut resultat
del cumpliment del deber.
Del deber; la ratlla dreta
que, del bressol á la mort,
déa l'honrát segui' ab cor fort
passant per la via estreta
qu'ella'ns marca, sens torsarse
ni un sol punt en son camí;
si dret l'home no va al fí,
ja d'honrat no pot jactarse.
Aquest sentí', aquest pensar,
que jo estimo ab fanatisme
y practico ab rigorisme,
es lo que'm sol fer triunfar.
Y si, quan tal nort me guia,
realment inspirat estich,
y entussiasmo ab lo que dich,
y'l foch de ma fantasía
comunico als mèus oyents,
y'ls mès severs magistrats,
s'han de sentir dominats
per tots los mèus arguments...

SENYORA

Es cert...

ADVOCAT

Ara, el poder dir
qu'he lograt aixó mateix,
sò mès gran y encara creix
mòn nom á sobre'l d'ahir.
¡Avuy sí, avuy no tè mida
ma inmodestia ó mòn orgull!

SENYORA

¡Vosté inmodest!

ADVOCAT

Serho vull
una vegada en la vida,
y ara m'hi sento llensat,
aro que, en aquesta vista,
he fet la mès gran conquista
que may cap héroe ha lograt.

SENYORA

Sempre ho es vosté.

ADVOCAT

No, no;
ara tan sols.
(Aixecantse y anímantse per moments, vá explícant las peripecias de la vista com si s'hi trovès.)
—Allí estaven
los magistrats que'm miravan;
allí'l fiscal, aquí jo.
Allí'l marit de vosté
en lo banch dels acusats,
ab los ulls mitj entelats
y mal comprimit l'alé.
Estava la Sala plena
de gent, qu'esperava ansiosa,
com s'espera, quan suposa
que veurá una gran escena.
Tot imposeva. L' augusta
majestat del lloch, la gent;
lo Jurat entorn, seyent
en sos banchs de negra fusta
de noguera; 'ls magistrats
sota dossè', y, contra lleys,
sota'l rey, lo rey del reys,
brassos en la creu clavats.
Tot m'imposava; peró,
mès que tot quan entorn veya,
mès terror y esglay me feya
jo á mi mateix.

SENYORA

¡Vosté!

ADVOCAT

Jo.
Jo, que sentía dins mí
dos oposats sentiments,
poderosos, vius, latents,
que s'abrahonavan allí.
L'un, l'amor á n'al deber
al últim extrèm portát,
y l'altre, un odi enconat,
cruel, incontrastable, fèr.
al Reo que defensava,
(Mohiment d'ella.)
Sí; perdònimho, senyora.
Vosté que'l coneix, no ignora
quí es l'home que m'empenyava
jo en lliurarlo de la mort.
Hi há vegadas que l'etzar
nos porta á simpatisar
ab lo reo, y aixó es sort,
perque, allavors, la defensa
es tota de bona fé,
y no la detura ré
perque en guanyar sols se pensa.
¡Pero ara, avuy, avuy jo,
tement tot á la vegada
guanyá' y pérdrer, convulsada
l'ánima, sent vil y bó,
volía al Reo salvar
pera mòn deber cumplir
y'l volía dú á morir
per!..
(Contenint de cop sòn furor.)

SENYORA

¿Per qué?... ¿vol acabar?

ADVOCAT

Per... per... re... (¿Qu'es lo qu'anava
jo ara a di'?... ¡infelís criatura!...)
Perque la conciencia pura
mateixa que'l defensava
lo veya vil, criminal,
y, per lo qu'en mi sentía,
jo, son defensor, debía
ocupá'l lloch del fiscal.

SENYORA

Sí; y ab rahò pensava aixó.

ADVOCAT

Pero quan aixís pensava
á n'al mèu deber faltava.
Mòn deber es véurerl' bó
relativament; pensar
que, cego, 'l crim vá cometrer,
y circunstancias admetrer
que li poden atenuar.
Y, com qu'era mòn deber
aixó que dich, m'ho he ficsat
com a nort, m'ho he decretat
ab cap clar y cor enter.
Jo he vist lo cop de la dalla
fugint del llum de ma gloria,
y, segur de la victoria,
he comensat la batalla.
S'ha alsat sever lo fiscal,
y, ab discurs tan fort com bréu,
prompte ha demanat pe'l Reu
un cástich: lo capital.
¡Oh! Pero jo estava allí
com lo pilot en la nau:
impassible; pero brau,
confiat y segur de mí.
Ha acabat d'enrahonar
lo fiscal, que'l cas no admet
y la gent, al veurerm' dret,
ha dit: —¿Qué pot contestar?—
Al comensar mòn discurs,
lo marit de vosté estava
cert de que se'l condemnava;
pero, á mida que sòn curs
seguian mos arguments,
mentres punt per punt desfeya
jo tot lo que'l fiscal deya,
lo Reo y'ls demès oyents
recobravan la confiansa,
y'ls mateixos magistrats,
escoltantme entussiasmats,
me donavan esperansa.
No he vist rés mès imponent
qu'aquells instants á la Sala:
s'hi sentía bátrer l'ala
d'un insecte. Tot pendent
estava de ma paraula,
y públich, Reo y jurats
y fiscal y magistrats,
apoyats damunt la taula,
anavan tots avansant,
pantejant envers á mí,
com si centre fòs jo allí
dels alés del mèu voltant.
Jo sentia en mòn cervell
lo bull de la inspiracio,
y ma paraula, com tró,
mès encara, com martell:
¡ala! ¡ala! ¡ala! dominava
y torsava voluntats,
y al fiscal y als magistrats,
á tots, á tots imposava.
Y aquí provas d'evidencia,
y allá rahòns de sentiment,
jo allí rey m'anava fent
del fons de cada conciencia.
Ho veya clá' en lo mirar
de l'un á l'altre, en lo sí
de cents caps, moventse allí
mas rahòns al aprobar,
y en los del Jurat, tal com
si d'un cristall á travès
jo hi haguès llegit mòlt mès
qu'en lo mirar de tothom,
clar veya'l ditxòs final
de que á mas rahòns cedian,
y que, al últim, me darian
per absolt al criminal.
¡Ah! No m'hi enganyat en ré.
Al arribar á n'al fí
de mòn discurs, en que, allí,
valent y ab ardenta fé,
la complerta absoluciò
pe'l Reo jo he demanat,
lo president s'ha aixecat,
y, ab veu presa d'emociò,
las tres preguntas ha fet,
á las quals, no mès un «sí»
pot doná' un home el butxí,
mentre un «no» del pal l'ha tret.
Y lo Jurat, silenciòs,
s'ha anat á dins á juntar
pera sol deliberar,
Lo Reo, allí, recelòs
ha quedát; tota la gent
presa d'ansietat mortal,
tement, ab pòr, que'l final
del drama siguès sangrent,
y sols jo, jo sol allí,
a la vegada confiat
tant en la fatalitat
com en lo forsòs camí
que mas rahòns debian fer
dels del Jurat en lo cor,
seré hi esperat la... sort
d'un triunfo segur y enter.
No m'hi enganyat. Tot d'una
lo president ha sortit
y: —'L Reo está absolt—, ha dit.
Al sentir tanta fortuna
ell ha arrencat en un plor,
la gent tota ha respirat,
y jo... jo... (¡Ay!... ¡Esgrunat
m'he sentit jo al pit lo cor,
com si, gelós, lo butxí,
no volent pérdre' may rés
per lo reo que li he prés
m'haguès dat garroL á mi.)
(Pausa curta.)

SENYORA

(¡Oh! ¡Qué'm passa á mi, Dèu mèu!)

ADVOCAT

Desprès... desprès jo... d'allí
me n'he vingut cap aquí,
deixant allá'l marit sèu,
qu'un amich lo retornava,
y, ja veu si tinch motiu
d'alabar lo mèu discurs,
qu'ab ell he fet com si'l curs
haguès fet mudar d'un riu.
He vençut á n'al fiscal
als magistrats he vençut;
tot un públich, conmogut,
tè per bó un sèr criminal;
y més l'heróich d'aixó creix
y aumenta en sí mès ma gloria,
perque he lograt la victoria
de vencerm'á mi mateix,
y ara... encara que postrat
per l'esfors, li dich... —Senyora,
lo marit, que vosté... adora,
ja está lliure', está... salvat—.

SENYORA

¡Oh! Vosté'ls rius de curs muda...
pero no tots.

ADVOCAT

Jo li he dit...

SENYORA

Salvat está'l mèu marit...
pero jo... (¡Jo estich perduda!)

ADVOCAT

¿Qué diu? No comprench...

SENYORA

¡Ni jo
me comprench á mi mateixa!

ADVOCAT

¡Oh! ¿Qué tè, senyora? ¡Aqueixa
misteriosa agitaciò!...

SENYORA

¡Albert!

(Indicant en lo tó l'amor. Aquet mot déu expresarho tot.)

ADVOCAT

¿No'm vá dir vosté
qu'adorava al sèu marit?

SENYORA

¡Y era cert!

ADVOCAT

Donchs, ¿qué ha succehit?...

SENYORA

¡No sè... no sè... 'm moro!

(S'assenta plorant.)

ADVOCAT

¡Oh! ¿Qué?
¿Qué tè, Adela? ¡Per pietat!...
(S'agenolla als péus d'ella.

Escena IX

Los mateixos, LO PARE, 'l REO.

PARE

Noy.

ADVOCAT

¿Qué?

PARE

'L Reo.

(Marcat.)

ADVOCAT

¡Ah! Sí; es vritat...
(L'ADVOCAT al sentir «LO REO» s'alsa espantat y dominant sòn, sentiment, diu:)
Es... es... sí... ¡Ah! Sí. ¡Es vosté!
Vegi... miri... aquí... no es ré;
es que quan vosté ha pujat
l'ha sentit, y... ab l'emociò...
pero no... no es ré... aixó ray...
ab la sorpresa... un desmay...

(Comprengas la situaciò del REO qu'ha vist agenollat al ADVOCAT als péus de sa muller, tambè la del PARE, y la lluyta del cor del ADVOCAT. LO REO, mira ja a l' un, ja á l'altre, sorprés, recelós y ab feresa. En la situació terrible en que's trova, no sab qué fer, compren que LA SENYORA y L'ADVOCAT li han faltat mentres ell estava pres. Vá á llensarse contra L'ADVOCAT, y, de cop, recorda qu'ell li ha salvat la vida y plora. De prompte, irat, expressa que, si li ha salvat la vida, tambè li ha prés l'honor, y'l desprecia. L'ADVOCAT li vol donar la má, LO REO li refusa, y dantli una mirada de despreci, alsa á sa muller, y li diu: «¡Vès!» baix y ab ira. LO PARE, qu'ho ha comprés tot y entèn lo dolor del fill, diu, planyentlo y demanant aussili al cel:)

PARE

(¡Fill mèu!)

(L'ADVOCAT, posantse la má al cor, com perque no se li escapi, diu, veyent com LO REO ab una rebolada fá tornar en sí á sa muller y se la emporta:)

ADVOCAT

(¡Dèu méu, compassiò!)

(Cau abatut en una cadira. LO REO s'endú á sa muller. LO PARE ho mira ab rabía. —Quadro.)

FI DEL ACTE SEGÒN