Lola Badia, «Aucis amors. Teoria i pràctica del desengany d'amor segons Joan Roís de Corella», en Actas do IV Congresso da Associação Hispânica de Literatura Medieval (Lisboa, 1-5 de Outubro de 1991), III, ed. de Aires A. Nascimento i Cristina Almeida Ribeiro, Edições Cosmos, Lisboa, 1993, pp. 275-282 (p. 276).

R. Miquel i Planas, «Introducció», p. liv.

«Els dos primers paràgrafs del text que ens ocupa, tot i estar posats en boca de l'única veu narradora del text, la d'Hècuba, constitueixen una evocació d'antecedents amb clara funció prologal. Es tracta potser d'un dels pezzi di bravura més reeixits del nostre autor, ja que el "seu alt estil d'elegant poesia" hi aconsegueix de ser alhora extraordinàriament sintètic i colorísticament evocador» (L. Badia, «En les baixes», p. 177).

Aquest motiu és reincident al llarg del Plant (3-12) i respon a la perspectiva de la Historia destructionis Troiae (L. Badia, «En les baixes», p. 177). La insistència en aquest motiu és important, fins al punt que l'esmenta en dues ocasions més, la darrera de les quals és la conclusió del Plant, amb la qual cosa el tòpic obri i tanca la composició: «Si·ls recordava de l'inhumà cruel trayment de Eneas e Anthenor, veurien los flachs grechs no han vençut, mas la invariable ordenança dels inplacables déus» (Plant, 178-181); «en les dures roques, sobre les quals cahent, lo seu delicat cors partit, trosejat e dilacerat de real sanch, ha tintes en recordació perpètua del trayment de Eneas, de la cruel falsa victòria dels grechs, de la mísera adversa fortuna dels animosos troyans» (Plant, 338-342).

R. Miquel i Planas, «Introducció», p. liv.

S. M. Cingolani, Joan, p. 113.

Fins i tot, des d'una perspectiva microestructural, Cingolani (Joan, pp. 110-111) hi troba una influència directa de la descripció apocalíptica dels camps troians després de la batalla que tenim en la primera heroida: «Diruta sunt aliis, uni mihi Pergama restant, / Incola captiuo quae boue uictor arat. / Iam seges est, ubi Troia fuit, resecandaque falce; / Luxuriat Phrygio sanguine pinguis humus; Semisepulta uirum curuis feriuntur aratris / Ossa; ruinosas occulit herba domos» (Her. I, 51-52). Cite les Heroides per Ovidio, Heroidas, ed. i trad. de Francisca Moya del Baño, CSIC, Madrid, 1986.

«Corella vol que en el Plant el protagonista sigui l'heroisme moral de les dones ―Hècuba, Polixena, Cassandra, Andròmaca i un nen, Astianactes― que han d'enfrontar-se amb coratge i adolorida humanitat a la insensatesa dels somnis de glòria i a la sangonosa violència dels homes» (S. M. Cingolani, Joan, p. 112).

S. M. Cingolani, Joan, p. 113. És mare, àvia i esposa, perquè l'element important en el Plant és el fet que apareguen les tres morts i el plany d'Hècuba en una mateixa composició, ja que es tracta d'una estructura que no sol aparéixer completa en els textos que l'arrepleguen. Corella presenta la mort de tres generacions en la família d'Hècuba, la qual cosa respon a un interès retòric concret, com ara l'exposició reiterada de lamentacions que mostren els sentiments més interns de la reina davant la mort de Príam, de Políxena i d'Astíanax.

S'hi troben Hècuba, Príam, Cassandra i Políxena: «En lo lit de la sua reyal cambra stava lo cansat rey Príam, los peus del qual Cassandra e Políçena ―de la mort, per ésser dones, delliures―, calfaven». Precisament, aquest tòpic del sexe femení com a raó per la qual les filles d'Hècuba es lliuren de la mort, en contrast amb els fills, n'és un dels manlleus ovidians més evidents, tot i que en les Metamorfosis apareix referit únicament a Políxena: «at te, quia femina, rebar / a ferro tutam» (Met. XIII, 497-498).