R. Miquel i Planas, «Introducció», pp. lxvi-lxvii.

Aquesta estructura és evident; no obstant això, podríem establir dos subapartats també en la primera macroseqüència, amb un límit determinat per l'aconseguiment del velló d'or. Aquesta primera part depèn en gran mesura de la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne. Lola Badia presenta aquesta font com a hipòtesi: «La història de Jasó i Medea es podria incloure en el cicle troià, si les fonts de Corella calgués anar a buscar-les a les Històries troianes de Guido delle Colonne» (L. Badia, «En les baixes», p. 171); «les Històries Troyanes (llibres II i III) per a la primera part del relat» (S. M. Cingolani, Joan, p. 140). Per a una anàlisi de l'ús concret d'aquesta font en les proses mitològiques corellanes, vegeu Josep Lluís Martos, «La Historia destructionis Troiae como fuente de las prosas mitológicas de Joan Roís de Corella», en Actas del Coloquio Internacional «VIII Jornadas Medievales» (18-22 de setembre de 2000), Universidad Autónoma de México (UNAM), Mèxic, en premsa.

María Cruz García Fuentes, «El campo léxico de la "venganza" en la Medea de Séneca», Cuadernos de Filología Clásica, 18 (1983-1984), pp. 235-240.

«La segona part de la Historia de Jeson e Medea (o sia, a partir de la línea 780 del nostre text imprès) és, com hem dit, la matèria tractada per Sèneca en una de les seves tragèdies. Aquesta s'inicia a Corinte ab l'ordre de bandeig pronunciat contra Medea, per Creón, qui ha triat a Jason per gendre. La despitada Medea prepara la seva venjança, la execució de la qual té lloc en el transcurs dels cinc actes de la tragèdia llatina. En Corella no fa més que continuar el monòleg epistolar de la seva heroïna, en el to mateix ab que ha anat relatant els fets anteriors, emmatllevant conceptes a Sèneca, unes vegades, y yntercalan t-hi obra propria, molt freqüentment. La intensitat dramàtica augmenta sense interrupció, arribant als límits de lo terrible en les darreres planes de la composició corellana; una de les qui fan més honor al seu talent de prosista, ab tot y algunes petites distraccions, qui no poden pas ésser totalment atribuides al copista del manuscrit de Valencia, únic document qui ens ha conservada aquesta obra» (R. Miquel i Planas, «Introducció», p. lxvii). La filiació del text de Corella fixada per Miquel i Planas es va establir en la tradició crítica, sobretot, a partir de l'acceptació d'aquesta per part de Martí de Riquer, Història de la literatura catalana, III, Ariel, Barcelona, 1964, p. 310.

«Creon, rey dels corintians, a tu, Medea, per nefandíssims crims merexedora ―no de una mort, mas de mil―, si tantes la tua perversa persona sostenir ne podia, a pregàries de l'illustre e car gendre Jàson, mitigant la justa sentència, exellant-te de nostres regnes un dia de spay te atorga» (Medea, 636-640).

«Yo m'apparellava de matar espaxadament he separar aquesta pestilent Medea del meu regne, mas mon genrre Jàson me vencé ab ses pregàries, a instància del qual he atorgada la vida a la dita Medea, ab condició, emperò, que se'n partesqua e que delliure de paor e de perill lo meu regne, e que se'n vaja segura» (L. A. Sèneca, Tragèdies, pp. 407-408).

Noteu la diferència de citacions entre la Medea de Sèneca, que citem per l'abreviatura usual en els estudis clàssics (Med.), i la Medea corellana (Medea).

«Adonchs, Medea, comenca ta obra, no hages por. Ffes, Medea, tot quant pots e tot quant no pots per tu mateixa» (L. A. Sèneca, Tragèdies, p. 428).

«Medea, ja és tot lo ffet aparellat. Appella tos ffills propris, per los quals trametes los teus dons e joyes a Creusa, esposa de ton marit. Anats, anats, fills meus, nats de mare miserable e infortunada. Placats e ablanits ab dons e ab moltes pregàries la senyora madrasta. Anats e tornats tost a casa, per tal que prenga de vosaltres lo derrer besar e lo trist comiat» (L. A. Sèneca, Tragèdies, p. 441).

S. M. Cingolani, Joan, p. 137.