Samba para un menino da rua
Gabriel Janer Manila
|
A esta hora exactamente hay un niño en la calle. |
| Chavela Vargas | ||
Els ulls oberts, Benedita Moreira esperava l'alba.
Havia deixat caure el seu cos cansat sobre la màrfega, confiada que acabaria per cloure's la nit i, amb la primera claror del matí, camina caminaràs, emprendria la marxa cap avall, pel llarg camí dels boscos urbans.
Mai no havia trobat que una nit duràs tant de temps: com un riu estirat sobre la pell d'un animal ferit. Els ulls oberts, per espai de cinc dies havia esperat el fill, intranquil·la de veure que les hores passaven.
L'ombra de la ràbia li recorria la mirada, les mans, el ventre on l'havia nodrit. Prop de la màrfega, hi havia una joguina que havia estat seva: un camió de llauna que ella havia pescat en un contenidor de fems. Encara el recordava, aquell dia:
- Serà pel meu Paulinho, -havia dit, tot just en descobrir-la llençada entre unes bosses d'agranadures-. Serà pel meu Paulinho...
Benedita havia pres de viure amb els ulls oberts. I sabia que si el seu Paulinho no havia comparegut en tots aquells dies només podia esser que li havia succeït una desgràcia.
L'intuïa, aquella dona. Només era un pressentiment que es filtrava a través de la sang: una sensaciò d'infortuni. Sabia que trobaria el fill. Potser era mort, però el trobaria. Li seguiria el rastre, l'olfacte a punt. Potser és mort -acabava dient-se, mentre esperava l'alba-. Sóc la mare d'un mort: Benedita Moreira.
Agonitzaven les hores lentament sobre la màrfega. Ella, els ulls oberts, pressentia que el seu fill era mort.
I, tanmateix, no va poder esperar que clarejàs el dia. S'aixecà de pressa, es va rentar la cara amb dues grapades i es va passar el vestit. Ni va tenir temps de pentinar-se. Es va estirar els cabells cap endarrere i se'ls fermà amb un tros de cordill: els cabells blaus, de tan negres.
Li ho havia dit un dels seus homes -Luciano, Beto, Mauro...-, i se n'havia recordat sempre:
- Tens els cabells tan negres que pareixen blaus.
Potser li ho havia dit el pare de Paulinho:
- Benedita, tens els cabells tan negres que pareixen blaus...
I pensava que només d'un amor afortunat i màgic -d'un amor titànic, assegurava pensant en la pel·lícula-, en pot sortir un fill com el meu Paulinho.
Llavors es preguntava, convinçuda que mai no trobaria la resposta: Com ha d'esser de bell, l'amor, i d'enèrgic, i de generós, perquè se'n pugui dir un amor titànic? Ella no l'havia vist, la pel·lícula; però l'hi havien contat. Li digueren: Això era i no era un vaixell gegant, el més fabulós i potent de la Terra. Un monstre del mar, el Titànic. Ella només l'havia vist als cartells de la façana d'un cinema, en una avinguda del centre comercial de la ciutat. I a l'aparador d'una pastisseria, prop de la platja d'Ipanema. El pastisser havia fet un gran vaixell de xocolata a punt d'afonar en l'aigua negra de la vitrina i Benedita l'havia contemplat des de lluny. Com els grans amors, i com els petits amors de xocolata -va afigurar-se-, aquella nau poderosa també va naufragar.
Però n'havia tingut tres de fills, tots mascles: Paulinho, Amazonino, i Joäo Batista..., com els taulons que resten sobre l'aigua després d'un naufragi. Tots tres li havien fugit d'aquell niu de llaunes i fusta, de la màrfega sobre la qual havia esperat que arribàs l'alba. Havien partit a córrer pels carrers de la ciutat, entre les palmeres de les platges, sota la llum multicolor de la nit. Havia tingut tres fills...
- He posat al món -ho afirmava amb una mica d'orgull- tres fills.
Havien fugit a córrer pel seu compte: com les gavines, com els ocells que compareixen als patis de les escoles a l'hora d'esmorzar per recollir les miques, com les mosques que s'aferren als poals de fems.
Mai no els veia, aquells fills. Només Paulinho, perquè era el major, acudia a la barraca de llaunes i fustes, a l'extrem més alt de la Rocinha, un morro de favelas assentat a l'esquenall de Säo Conrado, un barri luxós. Les finestres dels apartaments de Säo Conrado donen als barris de barraques de la Rocinha i els veïns es veuen la cara. Saben, emperò, que pertanyen a dos universos allunyats i remots...
Paulinho li deia:
- No m'agrada veure't trista i tan jove.
I li portava un pastís de xocolata.
- No és com el Titànic, -l'advertia-; però sé que la xocolata et fa perdre el cap.
I ella preguntava:
- L'has robat per mi, aquest pastís?
Paulinho somreia. Li duia notícies dels seus germans: d'Amazoninho, de Joäo Batista...
- Són els més llests, els teus fills. No pateixis.
A Benedita se li escapà un somriure. Paulinho insistia:
- No m'agrada veure't trista i tan jove.
No va poder esperar que clarejàs el dia. Es va rentar la cara i es va estirar els cabells. Doblegà la màrfega i sortí al carrer. Des del cimal de la Rocinha es podia veure la ciutat: la infinitud de llums entorn de la badia de Guanabara, com si el cel -el cel negre de Río- hagués llançat una senalla d'estels sobre el terreny.
Entre el mar i els boscos tropicals, de matinada, Río és una ciutat plena de siluetes que fan por, de fantasmes que cerquen fugir de la memòria. I les platges -Ipanema, Copacabana, Botafogo...- estan desertes, en aquesta hora. Més tard, quan el sol s'aixequi, s'ompliran de gent: els cossos daurats, voluptuosos, nus.
Benedita observava la ciutat amb enuig. Des de les favelas -Favela do Sossego, Chácara do Céu, Morro da Alegria, Favela do Buraco- sovint es veu la ciutat com un camp enemic: el territori on els homes i les dones -viatgers fastuosos del Titànic- porten vestits bellíssims i joies valuoses, tenen cotxes esportius i acudeixen als restaurants de luxe. Aquells barris moderns, emperò, on la gent és rica, els barris de la Zona Sul: Copacabana, Ipanea, Gávea, Säo Conrado, són vigilats contínuament per guàrdies armats: la gent d'aquells indrets en diu àngels de la guarda; però els habitants de les favelas en diuen piranyes. A Säo Conrado, per exemple, per cada tres veïns hi ha sis guardians i dotze cans.
A la Rocinha els cans van a lloure, i juguen, i s'encalcen, i es prenen el menjar. Ningú no els controla, els cans de les favelas: entravessats de totes les races, magres de lloms. A vegades, de nit, els entren ganes de lladrar i s'escridassen un a l'altre, afamegats. La fam és una vella amiga dels habitants de les favelas.
De matinada, els infants de les favelas i els cans acudeixen als abocadors de fems a esperar els camions. Allí es troben amb tants com n'hi ha que viuen al carrer i dormen a la platja coberts de cartrons, al portal d'una església, a recés d'una fàbrica abandonada, en un pàrking, davall un pont... Però també s'enfronten als esbarts de gavines per un tros de carn, un rosegó de pa, una mica de pastís. En començar el dia, infants i ocellots es barallen amb els cans i les rates per un pessic de pinso.
Els camions trabuquen els residus ni que fossin el corn de l'abundància, la banya d'on sorgeixen totes les delícies: fruites i menjars riquíssims, pastissos de xocolata i vins escumosos. Trabuquen la càrrega i els ulls -els ulls minúsculs de les xinxes, dels cans, de les gavines-, comencen a furgar en el contingut d'aquella barreja, com un pastat d'escombraries, restes de menjar, llaunes i plàstics. N'hi haurà per tots? En diuen el pudding, del menjar mig podrit. I s'hi precipiten com un eixam de mosques.
Potser, la seva vida no té més valor que la d'una mosca. En esser més grans ja no van als abocadors. S'espavilen a regirar els dipòsits i es barallen entre ells per dominar els contenidors on els restaurants buiden les sobralles. Llavors, una mica més tard -als catorze o quinze anys se senten els més galls- es planten a la sortida d'una botiga de pollastres rostits, rere una cantonada, prop d'una pizzeria, i al primer que cau...
Mentre baixava, pendís avall, pels caminois polsegosos de la Rocinha, Benedita s'afigurava tot aquest tràfec. I s'imaginava els fills quan acudien als abocadors a cercar una mica de pudding. Cap no n'hi havia com Paulinho. Encara caminava de grapes i ja regirava els poals de residus. Tenia un instint especial per descobrir les peladures de patata. I gairebé s'hi havia criat. Benedita pensava que les peladures de patata l'havien fet l'infant més robust de la Rocinha. I alguna propietat deuen tenir -es deia- que l'ajudà a moure l'enginy, a deixondir-se.
Baixava lentament. Era com si portàs un pes al ventre de les cames, i li resultava costós alçar els peus. Aquella frissor que havia tingut durant la nit, mentre esperava que clarejàs el dia, havia començat a tornar feixuga. Intuïa que al final del camí només hi trobaria la pena; però no suportava l'angoixa. I tornava a fer-se les mateixes preguntes: Què s'ha fet del meu fill? Per què no dóna senyal de vida? Mai no havia estat tant de temps sense veure'l. Què n'han fet, del meu fill?
Tampoc els altres fills -Amazonino i Joäo Batista- no havien vingut a dir-li què passava. Potser els feia por, haver-li d'explicar el que havia succeït. Però, què havia succeït? L'absència de Paulinho havia començat a alarmar-la, fins que decidí que el cercaria; convinçuda que, encara que fos mort, trobaria el seu fill. Sóc la mare d'un mort, tornava a dir-se.
Alçà la mirada i observà la primera llum de l'alba. Sobre l'horitzó es perfilaven les muntanyes que tanquen la badia, les illes disperses, no gaire lluny del litoral, exhuberants i negres, el Päo de Açucar, les platges blaves, les múltiples llums de la ciutat: verdes, roges, grogues, blanques... Els iots ancorats als ports esportius. La incertesa lila dels marbres vora la badia més bella del món.
Les sandàlies de goma, el vestit verd de flors amb volants prisats, una senalla penjada a l'espatlla i el cor encongit, Benedita Moreira va emprendre la baixada. Els carrers no estan marcats als morros de favelas -els urbanistes en diuen barris de construccions espontànies-, i sovint esdevenen un laberint de carrerons perduts. Però Benedita els coneixia amb els ulls tancats, aquells camins coberts de pols seca.
En una cantonada, ran d'un caramull de trastos inútils, va trobar-hi un cotxet d'infant abandonat. Probablement, feia molt de temps que era allí, ple de rovell; però mai no s'hi havia anat a fixar. El va mirar amb un punt de nostàlgia i una certa tendressa. Pels seus fills, Benedita havia fet servir el carro d'un supermercat: un carro metàl·lic dels que la gent utilitza per carregar el gènere.
I s'enrecordà de quan Paulinho era molt petit: saltava i ballava dins el carretó, mentre corrien costa avall pel desordre de camins de la Rocinha.
Benedita no havia nascut a aquella ciutat. Havia vingut de molt lluny, de les terres seques del nordest, extenses i míseres: el sertäo, infortunat i desèrtic.
La seva infantesa va transcórrer entre pedres, en un ermàs dilatat i rònec. Els homes i les dones que els habitaven, aquells pedregars, era gent que vivia en la pobresa dura, en una terra coberta d'espines. Els homes feien de vaquers a les vastes hisendes i els dissabtes acudien a casa a veure la dona. Portaven el guany de la setmana a la butxaca, el migrat jornal que els pagava el senyor, i tornaven a partir.
L'aridesa d'aquell territori -pedres i espines, el sol que crema, la terra aspra-, obligava la gent a menjar les arrels dels arbres, els caluixos de card i el tronc carnós dels càctus. La fam era al sertäo una antiga companya. Probablement això n'havia fet un lloc apartat, un desert temible.
L'àvia de Benedita, la vella Maria da Glória, a vegades li explicava històries del temps passat: contances i rondalles on es relatava la vida d'aquells homes i dones vinculats a la terra i a les pedres. Maria da Glória havia tingut catorze fills, tots mascles, i havia hagut d'esgatinyar-se sovint amb la fam. Llavors, ajuntava la vida miserable de la seva gent als relats fantàstics que sabia de cor. Deia:
- Vindrà el rei don Sebastiäo de Portugal. Potser vindrà de nit perquè no el vegin. Pogué escapar-se amb vida de la guerra dels moros i vindrà encobert a salvar aquest poble.
Benedita l'escoltava amb els ulls oberts de bat a bat com dues finestres. I preguntava:
- Vindrà el rei don Sebastiäo?
I responia l'àvia:
- El rei don Sebastiäo de Portugal portarà una capa vermella i cavalcarà un cavall blanc amb un estel roig. Mai no s'ha vist una espasa com la seva...
- Però quan vindrà?
- El rei don Sebastiäo de Portugal vindrà de nit, encobert.
Maria da Glória no solament coneixia la història del rei don Sebastiäo. El seu cap era un dipòsit extraordinari de contes vells, a vegades en versos apresos de sentir-los cantar als viatgers que passaven per aquelles terres. Uns venien de les fires. D'altres no sabien on anaven.
També, Benedita havia après de l'àvia una cançó trista que parlava d'amor i cangaceiros: lladres de camí, facinerosos i recalcitrants. Una història d'amor marginal i secret entre un d'aquells bandolers i una jove:
Ulei, mulher rendeira...
Entre els familiars propis de Maria da Glória hi havia hagut alguns cangaceiros: astuciosos i rebels, els més baralladissos; perquè el sertäo era una terra d'homes valents. Una germana de l'àvia Maria da Glória -la família va dir que li havien donat una droga que l'havia embruixada- fugí de casa amb el cangaceiro més famós del terme: Corisco, indòcil i jove, s'havia amotinat contra els explotadors i l'havien perseguit durant dies i temps. Fins i tot havien oferit una bossa de monedes d'or a qui l'escapçaria i en portaria el cap.
Però la gent sabia que Corisco tenia dos caps, que, si el degollaven, encara li quedaria un altre cap.
- Corisco tenia dos caps? -preguntava Benedita.
La resposta era exacta:
- Tenia dos caps. Un dia es plantà davant la finestra de la meva germana i començà a ballar com si estàs boig. La dansa que feia representava un ritual amorós. Diuen que les bèsties dels boscos també la fan, aquesta dansa, quan han d'aparellar-se. I potser Corisco ho havia vist amb els propis ulls.
- I, mentre dansava, podies veure que tenia dos caps?
- Dos, quatre, sis, vint-i-sis... Saltava com un poltre i els caps es multiplicaven amb cada salt. Però era una dansa com endimoniada i alhora tendra.
- I dansava sense músics?
- Ell mateix feia la música amb les mans. I sorgien els ritmes. Agafà dues pedres i començà a colpejar-les. No pots imaginar la música que treia de les pedres. De qualsevol pedra. Aquell dia vaig comprendre que les pedres contenen un fragment de música gelada.
- Les pedres contenen un fragment de música?
Benedita observava els pedregars extensos, les terres infinites plenes de pedres, i s'imaginava la quantitat de música continguda. I pensava que, si un dia es podien colpejar totes alhora, seria com si tornàs a començar la història del món.
Llavors, Maria da Glória reprenia el relat:
- A l'aurora del temps fou el renou. I el renou va engendrar els ritmes de la vida: el ritme dels astres, l'aleteig ondulant dels ocells, l'aire sec que murmura, el ritme del sol, el colpeig de la pluja sobre les pedres, els petits ritmes del cor... Si l'haguessis vista, la dansa de Corisco, davant la finestra de la meva germana... No sé si van ser aquells salts que l'embruixaren; però partí de casa com si hagués tornat cega, capturada per la rosa impossible que ell li oferia.
- La rosa impossible? -preguntà Benedita.
- Al sertäo -afegí la vella- les roses són sempre impossibles. Aquella germana partí de casa rere el seu rastre i no la tornàrem a veure mai més.
- Mai més, mai més?
- Ni ens envià a dir, tan sols, si era viva..., si estava bé..., ni què havia estat d'ella. Passats molts d'anys va córrer la notícia que el coronell Rufino -li deien el matador de cangaceiros- havia empresonat Corisco i li havia tallat el cap d'un cop d'espasa. Però ningú no en tenia sentiment: sabien, tanmateix, que Corisco tenia dos caps.
L'àvia va restar silenciosa. Benedita havia après d'interpretar aquells silencis. Continuà:
- Els policies passejaren el cap de Corisco de poble en poble, el dissecaren, perquè volien que tothom el veiés, i el mostraren com si fos un trofeu.
- Però Corisco tenia dos caps.
A vegades, Maria da Glória li parlava de la ciutat llunyana vora el mar càlid. L'àvia no hi havia estat mai; però havia passat gust de sentir-la recontar, la ciutat. És -li deia- una festa de llums. N'hi ha de vermells, de grocs, de blaus... Milers de llums de tots els colors. Si algun dia decideixes d'anar-hi, només has de seguir el camí que marca la via del tren. Camina, caminaràs... La via del tren et portarà a la ciutat.
Benedita només l'havia vist passar de lluny, el tren, perdut en un núvol de fum negre. I havia sentit els xiscles metàl·lics de la màquina entre les pedres.
A mitja tarda, Benedita pujava sovint a un turó, no gaire lluny del poble, per veure passar el tren que avançava inquiet entre les pedres com un estrany insecte. Ella pressentia que arribaria a emprendre el camí que porta a la ciutat càlida vora el mar. L'àvia li ho havia dit:
- Camina, caminaràs ran de la via. Només has de seguir la ruta que marca el camí del tren. La ciutat és plena de llums de colors: blaus, vermells...
Llavors li explicava -però només ho sabia de sentir-ho contar- que en un extrem de la ciutat, al centre d'un parc, hi havia una fira: la gent hi acudeix a divertir-se, a riure com a bojos. I li parlava de les muntanyes russes, del tren de la bruixa, dels teatres de mamulengos, dels músics que toquen a les cantonades, dels balls, i els colors, i la follia del carnaval.
Al sertäo, contràriament, la vida era austera i mísera. Llavors, Benedita tenia catorze anys i no podia pensar que succeïssin les coses tan de pressa: la crueltat i la violència van estendre les ales sobre aquells pobles. I la sang va córrer.
Potser va començar de forma inesperada; però l'ambient estava escalfaït i l'ànim de la gent era incapaç de contenir la ràbia. Un d'aquells amos que posseïen la terra: les enormes extensions de pasturatge, es va negar, quan arribà el dissabte, a pagar la setmana als seus homes. Eren prop de vint: havien de cobrar aquell mateix dia i havien de portar el sou a la dona, als fills... Però no els volia pagar. El tren havia envestit cinc o sis vedells que pasturaven ran de la via i n'havia fet trossos. La carn palpitant i jove dels animals va restar esbocinada entre les rodes metàl·liques.
No els volia pagar la setmana, perquè atribuïa la desgràcia a la irresponsabilitat dels seus treballadors. Si haguessin vigilat el pas del tren, deia, i haguessin vetllat la ruta de les bèsties, no hauria succeït. Però la hisenda era llarga, i hi havia molts d'animals, i eren pocs homes...
Li ho digueren amb respectuosa severitat. Necessitaven el guany de la setmana: les dones i els fills esperaven aquell sou. No tenien res més. No els va fer cas i l'amenaçaren. Aquell home cridava com una fera. Els perjurava que enviaria a cercar la policia; però el cercle es feia cada vegada més estret. Els escopí a la cara. Aureliano, Manoel, Dimas, Severino... L'agafaren pels braços. Caetano va treure una navalla i l'hi clavà tres vegades. El llançaren a terra. Es va morir tot d'una. Les pedres del trespol no es van beure la sang.
Però la mort d'aquell home va encendre la venjança. I vingué de bell nou el coronell Rufino a posar ordre. I el beat Gonçalinho Lourenço, que profetitzava el paradís a la gent del sertäo, redoblà les prèdiques:
- El sertäo esdevindrà la mar. La terra serà verda. Els infants vindran a beure en un riu de llet. Les pedres es transformaran en pans...
Aviat va formar-se una processó. Els penitents agafaven les pedres -contenen un fragment de música gelada- i es colpejaven el cap a contracops. El coronell Rufino portava un esquadró de mercenaris: soldats llogats que pagaven els amos de la terra. Mataren molts d'homes i massacraren les dones i els infants... Incendiaren les cases. La gent fugia pels pedregars i s'amagava als boscos. Ningú ja no esperava la vinguda del rei don Sebastiäo de Portugal. Un estel de sang negra travessava el cel de banda a banda totes les nits. El beat Gonçalinho Lourenço encara cridava, sol:
- El sertäo esdevindrà la mar.
Benedita va escapar dels soldats. Quan va adonar-se de la brutalitat dels homes del coronell Rufino i va veure tants de morts, enfilà la via del tren i començà a córrer. Ni ella va saber els dies que va córrer. Era com fugir de l'infern. Camina, caminaràs per la ruta del tren que mena a la ciutat. No s'adonava si era de dia ni si es feia fosc. El tren passava vora seu, fatigat. Benedita no detenia la marxa. Finalment es va retre: el cap li rodava i tenia les cames dèbils. Va caure rendida, com ofegada per la pena. Els homes del coronell Rufino havien destruït la seva casa i eren tots morts: els pares, els germans, l'àvia Maria da Glória... Potser eren tots morts, calcigats. Eren tots morts. Li hauria agradat que haguessin pogut escapar-se com ella. Qui sap si algun dia, al lloc més imprevist de la vida, retrobaré un dels meus germans -es deia- i em dirà que els pares no són morts. Qui sap, potser un horabaixa em sortirà a camí l'àvia Maria da Glória. Vindrà muntada al coll d'una àguila -l'àvia era, a vegades, una mica bruixa i potser tenia set vides- i em retindrà les mans entre les seves -llavors les meves mans bategaran com un cor-, i em farà a saber que cap coronell, ni el coronell Rufino, mai podria matar-la.
El cap li rodava i va perdre el sentit. Però encara, des d'un racó de la memòria, va percebre la marxa fatigada del tren i la va confondre amb el propi panteix. Hi havia moltes veus rere els seus ulls. Algunes eren afectuoses i suaus, d'altres eren cruels i fosques. Es mesclaven entre elles, desordenades: la veu del pare, les veus dels germans, la veu de la mare, la veu misteriosa de l'àvia, la veu del coronell Rufino, la veu del beat Gonçalinho Lourenço:
- El sertäo esdevindrà la mar.
- Però Corisco tenia dos caps.
- Camina, caminaràs ran de la via. Només has de seguir el camí que marca la ruta del tren.
- Els infants vindran a beure en un riu de llet.
- A l'aurora del temps fou el renou. I el renou va engendrar tots els ritmes.
- La ciutat és una festa de llums. N'hi ha de vermells...
Quan retornà en si, no era conscient del temps que havia passat. Només sabia que havien circulat molts de trens a prop seu i que era nit fosca. Va despertar-la el fred de l'alba.
També el renou havia engendrat els ritmes dels trens.
En despertar-se, Benedita va entendre que havia fet molt de camí, que havia anat a parar molt enfora de la terra on havia viscut tota la vida, que potser, les garrigues i els rocams del sertäo quedaven infinitament lluny. Ara, ni sentia els fusells que disparaven els soldats del coronell Rufino, ni els crits dels homes perseguits, ni el plor de les dones en veure les cases incendiades.
Obrí els ulls i observà les estrelles. Tenia fred i s'abrigà un drap que portava. Però aquell aire del matí la féu espavilar. L'àvia Maria da Glória li havia explicat que rere cada estel s'amaga una mirada que ens vigila. Rere la falda negra de la nit, hi ha milers de mirades -cada estel és un ull- que ens observen.
Ara que ja no sentia els dispars dels soldats ni els crits de la gent, va decidir que no tenia pressa. Tanmateix, ningú no l'esperava a la ciutat i no era cosa d'arribar-hi cansada. S'espolsà aquell fred i observà la il·limitada llargària de la via del tren: si es regirava cap enrere veia que s'estirava fins a perdre's de vista. Si mirava endavant, tornava a perllongar-se i els ulls no abastaven la fi. La ciutat és plena de llums. N'hi ha de verds, de vermells, de blaus, de grocs... Potser fou el fred que li esperonà la fam. De sobte havia començat a percebre que el ventre li feia renou. I, segurament, era renou de buit.
S'aixecà del trespol i tornà a mirar cap endavant. Lluny, oculta entre les boires, ran de la via del tren, descobrí una casa. Sortia fum per la xemeneia i podia veure's la claror d'un llum a través de la finestra. Hi acudí tot d'una. Encara li quedava una mica de força i va tornar a córrer. Tocà a la porta amb el puny estret i s'obrí un finestró. A l'altra banda de la reixa, observà la cara d'una dona: el cabell descambuixat i llarg, els llavis polposos, la pell tota de rugues.
A Benedita els ulls li espirejaven. Li demanà que obrís la porta i li donàs una mica de menjar. Li va dir que a canvi faria els treballs que tingués la voluntat d'establir, que no tenia res que portar-se a la boca, que havia fugit dels soldats del coronell Rufino i s'havia escapat de la violència, de la brutalitat...
- I cap a on vas? -li preguntà la vella.
- Vaig a la ciutat, -va respondre-. De nit és plena de llums de colors.
- Només hi he estat una vegada -replicà aquella dona-, i en vaig partir abans de fer-se fosc.
Deixà que passàs. Hi havia una mica de foc a la xemeneia i Benedita s'hi acostà tot d'una. La vella li abocà un tassó de llet i li oferí un crostó de pa; però va devorar-lo en un tancar i obrir d'ulls.
Vora el foc, mentre l'alba creixia sobre el camí de ferro, la vella li contà que una vegada havia anat a la ciutat a veure el mar.
- Com és el mar?
- Em va fer por.
- Jo no l'he vist mai.
- És blau, i verd, i tumultuós, i blanc... Les ones s'alcen i porten a l'arena un tros de fusta, un feix d'algues marines que arrabassen del fons, una ampolla de vidre que potser conté el mapa secret d'una terra que oculta un tresor. També, a vegades, el mar treu el cadàver d'un desconegut.
Benedita quasi no l'escoltava. Tenia fam i s'hauria menjat, ni que fos un avenc, tot el que tenien. Llavors tornava a parlar exaltada de la brutalitat dels soldats. La vella l'advertí que li ho contàs en veu baixa, que el seu home havia guardat tota la nit el pas dels trens i ara dormia.
- No el sents que ronca, el meu home? Fa més de quaranta anys que vinguérem a viure a aquesta casa, només per controlar els trens. Pel costat de migjorn, ran de la mica d'hort, passa una carretera que travessa la via. Nosaltres tenim esment de vigilar que ningú no la traspassi, quan el tren arriba. Posam una cadena i feim el senyal perquè el maquinista sàpiga q.ue pot passar tranquil. El meu home fa la guàrdia de nit. A mi em toca aixecar-me a trenc d'alba i fer el relleu. Ara el meu home dorm. Amb els anys ha après de roncar com les màquines de tren: el mateix ritme, igualment acompassat. Però baixa la veu, que no m'agradaria que es despertàs.
- Per què? Necessita dormir.
- I no li agrada que un desconegut entri a la seva casa.
- Per què no li agrada?
- No li agrada. Per això no gosava obrir-te, saps?
- Però jo no sóc una desconeguda. Em dic Benedita. Al poble tothom em coneixia... Potser ara ja no em coneix ningú. Els soldats del coronell Rufino l'han destruït, el poble, i tothom és mort. Potser jo també sóc una morta. Una morta que fuig i s'escapa.
La dona l'escoltava en silenci. Les paraules d'aquella jove desconeguda -el seu plany infeliç i la desolació que manifestava- van commoure el sentiment de la vella. Li va dir:
- Vinga, Benedita, anima't! La ciutat és a l'extrem del camí. T'ajudaré a arribar-hi. Hi trobaràs el mar i una ampolla misteriosa de vidre sobre l'arena. Jo hi vaig tenir por; però tota la vida l'he imaginat, el mar escumós sobre la platja. I en tornar a passar els trens procedents de la ciutat, encara m'agrada aspirar l'aire que desprenen; perquè m'afigur que fan olor de sal.
- Com és l'olor de sal? -preguntà.
I respongué la vella:
- És negra com el fum que desprenen les màquines que arrastren els trens; però m'agrada.
Llavors observà el rellotge i li assegurà que no tardaria a passar-ne un que procedia de la ciutat. Li va dir:
- Vine: m'ajudaràs a posar la cadena i sentiràs el perfum de la sal.
Sortiren fins al camí que passa ran de l'hort, pel costat de migjorn. Alçaren la barrera i esperaren que vingués el tren. No va tardar gaire. Roncava igualment que el marit de la vella i avançava fatigat. Però el fum de la màquina deixava anar una olor incerta de sal.
- Alena, Benedita, aquesta olor que ens arriba del mar.
Però el tren havia arribat tan de pressa que Benedita no s'havia adonat d'aquell perfum. Una fumassa densa havia torbat el seu olfacte i només havia sentit olor de carbó: del carbó cremat de la caldera.
La vella retirà la cadena. Tornaren a entrar dins la casa i li oferí de bell nou un tassó de llet. L'hi abocà en silenci, mentre observava l'espant que aquella jove encara retenia a la mirada. Potser no l'abandonà mai, la por, i li quedà fixada en la retina, sobre la claror incerta dels ulls.
Li tornà a dir:
- Vinga, anima't...!
El marit va sentir el parloteig de la vella, encara que dormia. Aixecà un ull i escoltà de primcompte. Només va percebre unes poques paraules i va pensar que parlava sola.
- No m'agrada veure't trista i tan jove. Quants d'anys tens, Benedita?
- He de fer-ne quinze.
- I ja ets una dona?
- Sí, fa un any que sóc una dona.
- No em sé imaginar una dona jove carregada de pena.
El vell, ajegut al llit, va queixar-se. Cridava:
- Amb quí parles? Has deixat entrar un desconegut? Sent olor de carn humana...
La vella s'havia trastornat, només de sentir que alçava la veu. Però encara va dir:
- Dorm. Dorm...
I es va dormir.
Llavors ella preparà una taleca i l'omplí de pitança.
- T'emportaràs això i tindràs menjar per un grapat de dies: embotits, fruites seques... No pots quedar-te per més temps. Si el meu home s'aixecava del llit i et descobria seria capaç de clavar-te un mossec. Aquí tens un paper que et permetrà viatjar fins a la ciutat, si puges en un tren. Caminaràs ran de la via i, a una hora de camí, trobaràs el lloc on solen aturar-se. Només el temps just.
Dins la cambra el vell tornava a roncar com una bèstia.
La vella l'acompanyà fins al camí, tot just passat l'hort. Benedita era feliç de posseir el paper que li permetia pujar al tren. Aquella dona la mirava partir i li revenia la por de la ciutat alhora que experimentava la nostàlgia del mar. L'aroma d'aquell mar que rastrejava en l'espessor del fum que desprenien les màquines.
En arribar al lloc que la vella li havia indicat, Benedita es disposà a esperar que es detingués un tren. No se'n va aturar cap fins que es va pondre el sol. Va pujar al darrer furgó, perquè tenia por que l'obligassin a baixar. Va reemprendre la marxa. Aquell tren portava un escamot de soldats que cridaven eufòrics, embriacs. I va pensar que potser era la tropa del coronell Rufino que tornava a casa.
Ella tenia quinze anys quan va néixer Paulinho, una nit clara. La lluna il·luminava la roba de la bugada, estesa al costat del barracull, al cap cimal de la favela de la Rocinha, i les cordes es corbaven per causa del pes.
Sobre aquella cresta, la lluna acompassà els ritmes del part.
Paulinho va néixer a l'empar d'aquell sostre: sota un cobert construït amb llaunes de bidons i un bastiment de fustes i terra. Com una barca a l'extrem més alt del pujol, sobre un mar de cases avingudes a l'anarquia del terreny.
Només a la Rocinha hi habiten més de cent cinquanta-mil ànimes. De les favelas -Favela do Sossego, Chácara do Céu, Morro da Alegria...- la ciutat s'abasteix de mà d'obra barata. La ciutat brilla sobre el teló de fons de les favelas. Sovint, els habitants de la Zona Sul voldrien allunyar la favela de la mirada; però la favela és per tot: sorgeix inesperadament i sorprèn.
Benedita se sentia afortunada i considerava que el seu fill també ho era. D'altres com ella, igualment prenyades, havien de parir davall un pont sobre quatre cartrons, en un casalot abandonat, en un terreny descampat i solitari...
El seu fill, emperò, havia nascut a recés d'aquelles quatre llaunes, sobre la màrfega, a l'extrem més alt de la Rocinha. Des d'aquell lloc podia veure la ciutat il·luminada fins al mar, el Päo de Açucar, entre boires baixes, el Crist del Corcovado, els gratacels, les vies de tren, les platges... I pensava que Beto li havia entregat el seu amor..
L'atzar féu que es trobassin, una tarda càlida. S'escabellava de plorar com una ximple en un jardí públic: al jardí on Beto muntava totes les tardes el petit teatre de mamulengos.
Beto era un artista. Un poeta que construïa els seus poemes enmig del carrer, capaç de fer riure aquells que s'acostaven al seu espectacle, d'improvisar qualsevol drama. Amb els titelles dramatitzava els conflictes que percebia al seu entorn: la història de Graciela que s'havia matrimoniat amb el diable, les peripècies d'un jove venedor de periòdics vora els semàfors, l'aventura d'un jugador de futbol a qui un ocell havia afaitat la pilota. Beto havia estat ajudant d'un vell mamulengueiro, mestre Luiz da Serra, i al seu costat havia après de representar la realitat tot afegint-hi un instant de desconcert. Havia heretat d'aquell mestre alguns vells espectacles: les trifulgues del capità Bocamolla i el seu cavall, la farsa d'aquell Mort que hagué de carregar-se sobre l'espatlla un home viu, i les històries sagrades de Santa Anna i la Verge, la d'Adam, Eva i la serpent... I les festances de mulatos amb ximbombes, cascavells i panderos...
Cada tarda Beto sabia treure's de la mànega una deu de personatges extravagants, a vegades audaços, d'altres porucs: el cacic del mostatxo torçut, el capataç que tenia les cames llargues, el rei avariciós, els dimonis orats, el cangaceiro.
La descobrí que plorava asseguda en un banc, prop de l'espai que feia servir de teatre totes les tardes. Havia acabat la representació i el públic que habitualment hi assistia havia començat a marxar. Beto era sol amb els seus titelles i observà aquella jove. S'hi acostà amb lentitud, només per dir-li:
- Què et passa, Benedita?
Ella alçà els ulls, confusa de veure que la cridava pel seu nom.
- Em dic Benedita Moreira; però com ho saps?
- T'he vist i he pensat que perventura et deies Benedita. Però a què ve aquest plor?
- He vingut de molt lluny. Vaig fer el camí a peu. M'escapava del terror dels soldats del coronell Rufino i, tanmateix, vaig anar a caure a les seves mans. Vaig pujar en un vagó d'un tren espantós. Era l'últim vagó i aquells soldats anaven beguts. La dona que guardava el pas del tren, ran d'una carretera, em va donar un paper i em va dir que tindria el viatge de franc. No n'estava segura -l'àvia Maria da Gloria m'havia dit que no hi ha res de franc- i només vaig gosar pujar al furgó de darrere, que era ple de soldats. Anaven saturats d'alcohol i parlaven com a bojos: explicaven la seva participació en el restabliment de l'ordre sobre aquelles terres infestades de lladres.
- I què més? -va preguntar Beto-. Què et van fer, aquells soldats? Et van humiliar?
- Què dius? -va respondre Benedita-. M'humiliava sentir com bravejaven. I, tanmateix, no era capaç d'apartar els ulls d'aquelles mans. Havien disparat sobre la meva gent, saps?, havien incendiat les cases, havien torturat els infants... És clar que tractaren de violar-me, aquella nit, en l'últim vagó del tren...
Benedita no estava segura si el paper que li havia donat aquella dona li serviria per viatjar de franc. Pujà al darrer furgó i es disposà a recórrer el que quedava del trajecte fins a la ciutat; però passava ànsia per si de cas la feien baixar del tren. Vigilava els moviments d'aquella bèstia metàl·lica, inquieta i alhora trastocada d'una immensa tristesa. S'esforçava per oblidar els soldats i observava la verdor dels boscos que passaven de pressa davant els seus ulls.
Se n'hi acostà un, el més atrevit. Benedita tingué la impressió que no podia aguantar-se dret i observà que arrossegava la llengua.
- Ets maca, Benedita.
També aquell soldat coneixia el seu nom, però no sabia si era un somni. Va acomençar a plorar. Hauria omplert el tren de plor, si hagués plorat tot el que necessitava plorar. I hauria arribat carregat de llàgrimes, aquell tren. Tots els vagons atapeïts de llàgrimes: la càrrega del plor a la ciutat de múltiples colors. Mentre, un soldat li deia:
- Ets maca, Benedita.
Tenia el cap calent, aquell soldat. L'agafà per la cintura i tractà de forçar-la a fer l'amor.
Li deia:
- Sigues generosa, Benedita. Tinc set i tu em pots donar aigua. No et facis esquiva.
L'havia agafada per la cintura. Volia besar-la; però ella defugia la boca d'aqell home. Aquells altres l'observaven de lluny. El tren galopava com un poltre. Benedita estrenyia les dents i s'afanyava perquè s'apartàs. Li va tirar una empenta i el féu caure al trespol. Potser li va esser fàcil, perquè havia begut i les cames no l'aguantaven. Els companys se'n van riure i es va sentir ferit. Va treure's una arma de foc i l'encanonà. Insistia:
- Vinga, no et facis esquiva.
Tenia la llengua inflada i les paraules saltaven feixugues dins aquella boca. S'aixecà lentament. Benedita no gosava moure's, els ulls clavats a la mirada de l'home.
- Vinga, sigues generosa i deixa't fer l'amor. Si em poses nerviós se'm podria descontrolar la mà i no tinc ganes d'esventrar-te, aquí, a l'últim vagó d'un tren desquiciat. No em diguis que no ho vols.
Li ho deia amb ràbia, aquell soldat, ferit el seu orgull de mascle poderós. De sobte, va sentir la mà d'aquell home. No sabé resignar-s'hi, tanmateix, i va cridar com una boja, ni que fos una bèstia que ha caigut en un cep. El va agafar pel coll i li clavà les ungles. Ell disparà la pistola per dues vegades. No va arribar a ferir-la. Desvià aquells trets la inesperada reacció de Benedita i l'alcohol que l'agressor portava dins els ulls. Però fou com si l'hagués rapinyat l'ungla d'una pantera, com si l'haguessin mossegat els claus d'un llop. Els companys l'incitaven a envestir-la, un altre cop. Ella percebia que s'inflaven les venes i era com si el coll d'aquell home hagués augmentat de volum i ja no li cabés dins les mans.
La tornà a envestir, entre rialles dels companys, que no cessaven de fer bravates. I potser l'hauria morta, si no l'hagués protegida un altre soldat que tingué compassió d'ella.
- Ja n'hi ha prou! -va dir, alhora que l'agafava pel braç i obligava aquell a seure a l'altre extrem del furgó-. Portam les mans brutes -cridava-, de tanta sang. Hem rematat la missió que ens havien confiat i no és hora d'obrir altres ferides. Calma't. L'acció quirúrgica del nordest ha finalitzat. No pretenguis continuar-la al tren que ens retorna a casa. Ja hem fet massa morts.
- Mai no n'hi ha prou, -replicà com una bèstia.
I li va dir aquell altre:
- Sempre són massa, els morts.
Tanmateix, el que l'havia agredida no consentia que l'obligassin a apartar-se de la presa, i l'hauria tornada a escometre si no l'haguessin retingut.
Benedita plorava de bell nou. Plorava de ràbia. D'una ràbia profunda que no era capaç de treure's del cos. S'hi acostà el soldat que l'havia rescatada de les úrpies del tigre i li va somriure. Difícilment l'oblidaria, la mirada del tigre.
Arribaren de nit i tingué por. Tot era espantós, a la ciutat: l'estació ennegreïda pel fum d'aquells trens que venien de pobles llunyans, les cares dels viatgers, la mirada dels homes i les dones, el tuf de suor que sorgia dels vagons, les motxilles dels soldats plenes d'engrut, les armes sinistres...
Es deia Luciano i li demanà que l'ajudàs a portar el sac de roba. Tornava a somriure; però Benedita no era capaç d'alçar els ulls del trespol. Ella no portava equipatge: ni maleta, ni sac, ni bolic. Només, un tros de mocador per abrigar-se i prou. En posar el peu a terra, va sentir com si s'hagués trencat el cordó que l'unia a les terres velles del sertäo i se sentí perduda.
Va sentir que no tenia ganes de viure i s'hauria volgut morir aquell mateix dia, al final del trajecte. Luciano li preguntà, de sobte:
- A on vas? Si vols, et portaré en un taxi.
Va respondre:
- No vaig enlloc.
- Enlloc, per què?
- Ningú no m'espera, saps? Havia pensat de voltar durant tota la nit, roda qui roda. Córrer per la ciutat fins a trenc d'alba.
Però Luciano no suportà de deixar-la tirada al carrer i decidí que la portaria a casa, perquè s'hi estàs, mentre cercava un aixopluc. Els pares, en veure-la, no el varen contradir. Però succeí quelcom d'inesperat: Luciano i Benedita van sentir els ritmes de l'amor sota la pell, com una música, la tarda d'un diumenge en què ella va posar-se un vestit blau de seda que van trobar en una caixa dels porxos, polsegosa.
Aquell vestit era de la germana de Luciano: Maria dos Montes Claros, morta als catorze anys d'unes febres que els metges no saberen curar. Aquella tarda, Benedita tenia els ulls més negres i més clars, capaços d'expressar l'estranyesa que li produïa la ciutat i, alhora, una lluentor quasi màgica. S'havia trenat els cabells i la cua li traspassava el coll, fins a l'esquena. Els pares de Luciano, sobretot la mare: Mariana, quan la van veure amb el vestit de seda, varen pensar que era la filla pròpia que havia tornat. Potser, dona Mariana arribà a perdre el seny amb la il·lusió de veure la filla.
Luciano li va dir:
- M'agrada el teu cos, els cabells trenats, l'esguard dels teus ulls, esquiu i vacil·lant.
Dins els braços de Luciano va ser-hi feliç, la tarda d'un diumenge en què, trabucat el seny, aquella gent la va confondre amb una morta.
Havien sentit els ritmes de l'amor sota la pell, com una música.
A vegades, la música era dolça, subtilment imperfecta. Llavors sonava fort, ni que haguessin connectat ambdós amors a un mateix amplificador. Més tard, podien arribar a esser un plateret suspès que vibra. Luciano li posava compactes de Peter Gabriel, de Bruce Springsteen, de Paul Mc Cartney, de Suzanne Vega... I els seus cossos, sota la pressió de les mans, esdevenien una caixa de ritmes.
Benedita arribà a posar-se tots els vestits que havia deixat Maria dos Montes Claros: el de seda blava, el de color de taronja, un altre de verd... I els pares s'afiguraven que era la filla que havia tornat. Més s'hi entossudiren, quan s'adonaren que calçava el mateix número de sabates. Però Benedita mai no havia portat més que unes esperdenyes de sola de goma que l'àvia li comprava a un venedor ambulant que anava i venia per aquelles terres amb una camiona carregada de gènere i passava quatre vegades a l'any pel seu poble perdut entre pedres.
- Tu saps que contenen una música gelada, les pedres.
No era capaç d'oblidar-les, tanmateix, les veus del sertäo, les històries que l'àvia Maria da Glória li contava, el ritme fatigat del tren, el crit exasperat del cangaceiro.
Ulei, mulher rendeira...
Quan Benedita es veia amb els peus enfundats en les sabates multicolors i fosforescents tenia la sensació que no tocava en terra. Perquè és difícil d'imaginar com es meravellava d'aquelles sabates. Sobretot, de l'alegria de què s'apoderaven els peus, només que se les provàs. Li agradaven les que tenien els talons rectes; però també unes sandàlies de tires estretes guarnides amb motius botànics: fulles de falguera i fruitres tropicals.
- Les que tenen els talons bombats i la pell metàl·lica, sembla que t'inciten a trepitjar amb força, -deia.
I dona Mariana no deixava passar l'oportunitat de preguntar-la:
- Què t'inciten a trepitjar: una flor mústia, el dit malalt d'un peu que et passa a prop, la punta d'un cigar, un tros de periòdic...? Digues, què t'inciten a trepitjar?
Aquelles preguntes extravagants la portaren a creure que dona Mariana, amb l'alegria del retorn de la filla, havia perdut el cap.
- No és freqüent -deia la senyora- que retornin els morts. A la nostra família no n'havia tornat cap, fins que vingueres tu. Ni els pares, ni l'àvia Almeida, ni el germà Pedro... Bé que vaig acudir a les mèdiums, per si em posarien en comunicació amb el teu esperit. Em deien que vagarejaves per les ombres. Quan ja no en confiava, vingueres de sobte. Tenies la mateixa edat de quan et vas morir, com si el temps hagués quedat penjat a les branques dels arbres. Et portà Luciano que et va trobar perduda en un tren. Viatjaves en un tren, sense memòria. A vegades tinc la impressió que has tornat del viatge i has deixat els records a l'altra banda de la vida, la raó perduda, que és com no tornar. Però has vingut intacta. Poc temps després -potser només feia una setmana que t'havíem deixat sota la llosa, al cementiri verd, al fons d'una vall-, la ciutat es va omplir de formigues. Hi va haver una gran plaga de formigues, com una ona vinguda del mar: enormes i negres amb el cap vermell. Formigues carnisseres que es cruspeixen la carn i deixen els ossos pelats com un pinyol. En poc temps s'introduïren per cada escletxa, pels clivells de les façanes i les clavagueres. Arribaren als fossars i pertorbaren el repòs dels cossos morts.
Dona Mariana acabava somrient, satisfeta de veure que la filla havia tornat: els mateixos ulls, els cabells rinxolats, el peu exactament igual, la pell estirada i lluent dels joves daurats d'Ipanema.
- Havies viscut -deia la senyora- com si mai haguessis d'envellir. Ningú no torna vell a Ipanema. A la plaça de Nossa Senhora da Paz la vida té el color de les gemmes del Tròpic, alhora que els bruixots -quiromàntics, vidents, astròlegs, llegidors de cartes- s'entossudeixen d'esbrinar allò que ha de venir. Un dia m'explicares que havies llegit un escrit publicitari que llançaren des d'un gratacel: Hi ha mil dones en cada dona, Hans Stern ha creat una joia per cada una d'elles. Què et sembla? Em preguntaves si és cert que en cada dona hi ha mil dones. Ara, m'agradaria saber si amb tu han vingut les mil dones que els teus ulls encobreixen. Potser n'has deixat alguna pel camí. Vora la platja d'Ipanema, tu ho saps, els rics encara hi són feliços...
- I els pobres? -preguntà Benedita, com empegueïda.
- Els pobres? -respongué la senyora, somrient-. Els pobres esperen un miracle.
Benedita pensava que dona Mariana estava boja.
- Aquella epidèmia de formigues se'n portà molts de pobres., -deia, pensativa-. Aquí a prop, en un solar d'escombraries i brutícia acudia a dormir-hi una criatura de pocs anys: sis o set, una xinxa. Les formigues la se menjaren a trossius.
Sovint, aquelles històries espantoses que la senyora explicava sense immutar-se, passaven per la seva imaginació com una fantasma. I tenia por. I enyorava a Luciano, quan acompanyava el pare als viatges de negocis de quatre o cinc dies. Llavors, quan Luciano era a casa i la convidava a passejar en la moto, s'afigurava que era feliç. S'havia comprat una Sportster de l'últim model i se sentia un infant satisfet amb aquella joguina.
A tots dos els agradava córrer. Pujaven a la moto, Luciano engegava el pedal i partien. Anaven a la platja, als boscos, a les festes i ballaven. La música respira sobre la pell dels amants.
- Deixa't emportar per la vibració dels ritmes sobre el cos, -li deia Luciano.
I afegia:
- M'agrada el teu cos, els cabells trenats...
Un d'aquells dies varen fer l'amor per primer cop. Quan Luciano l'hi proposà, ella es moria de por. No l'hi gosava a dir; però estava convinçuda que no en sabria.
Aquella tarda, Luciano va portar-la a l'extrem d'una platja, sobre unes roques. S'hi estaren fins que va caure el sol rere les muntanyes. A l'hora del crepuscle, l'aigua adquiria el color lila dels núvols i, a voltes, s'alçava del mar, lluminós i fantàstic, un peix volador.
Benedita no oblidà mai la tarda en què els peixos saltaven sobre les ones. Aquell dia -estava segura que fou aquell dia-, va concebre el seu fill. Molt de temps després, assegurava que Paulinho havia estat engendrat vora el mar, un capvespre en què els peixos alçaren el vol.
Mai no l'hi va dir, a Luciano, que estàs embarassada. Tanmateix, si ho hagués fet, si li hagués dit que esperava un fill seu, això no hauria canviat gairebé res. L'estimava, l'home que l'havia protegida del company embriagat d'alcohol, en un vagó perdut a la cua d'un tren, que l'havia portada a casa seva i havia permès que ocupàs el lloc de la germana morta. I sabia que ell també l'estimava. Però els homes i les dones -l'hi havia dit l'àvia- sovint fan mudança com la lluna.
Difícilment hauria pogut explicar l'evolució que els sentiments de Luciano havien seguit. Ara no la convidava a pujar a la moto i, de cada dia, el veia allunyar-se, com les ones del mar que colpegen les roques i se'n van, novament, sense saber l'efecte de l'impacte.
Sobretot, havia canviat la manera de mirar-la. Abans hi havia als seus ulls una brillantor càlida, un fusió de forces diverses: l'afany de protegir-la, el desig de besar-la i sentir la vida que creix en cada bes, l'amor vora el mar a l'hora en què els peixos alcen el vol.
Benedita pensava que Luciano havia començat a estimar-la d'una altra manera: com si fos la germana Maria dos Montes Claros, morta d'unes febres que els metges no van saber calmar. El veia marxar en la moto, cada horabaixa, sol; però esperava que tornàs, els ulls oberts com dues finestres. Tornava molt tard. A vegades, una mica begut, com aqell soldat que volia forçar-la a fer l'amor. Lentament es va desfer l'encís que Luciano havia teixit entorn seu, la terenyina amb què l'havia embolcallada. Però ni sabia si havia existit, aquell encís, la mica de foc que el jove galant havia encès al centre del seu cos.
Passaven els dies i Benedita se sentia perduda en un laberint d'arbres corpulents i lianes, en un bosc obscur a l'extrem del qual hi havia una bruixa entossudida a identificar-la amb una morta.
La veu de dona Mariana ressorgia de la profunditat dels boscos:
- Qui hagués anat a pensar i creure que Maria dos Montes Claros hauria tornat? Vingueres en tren, tan magra com havies partit. Et pesàrem de morta i vas treure trenta quilos. Ni tinguérem coratge de descomptar les tares: el taüt, la mortalla, la corona de lliris que et cenyírem al cap, el llibre entre les mans... Trenta quilos en ferm, ni una unça més. Tenies els ossos tendres...
Aquelles nits, tanmateix Benedita plorava fins a la matinada i, quan s'adormia, ja era molt tard. Però l'ansietat la despertava sovint i era com si necessitàs un tros de corda on aferrar-se enmig de la tempesta. I pensava com és d'injust no poder escollir la casa ni la gent entre la qual hauràs de néixer. Perquè l'atzar et porta -o no és l'atzar?- a la força pels camins que dibuixa. I decideix qui seran els teus pares -potser ordena que siguis justament tu el fill, entre milions de possibilitats, que els tocarà als teus pares-, selecciona la gent que ha d'estimar-te, els mestres que tindràs, les persones de les quals podràs enamorar-te. És un déu, l'atzar, una combinació de forces poderoses que no et permeten escollir la gent ni la casa que hauries volgut que fos la teva? Va dir-ho a la bruixa:
- Si és possible néixer per segona vegada, voldria fer-ho en una casa rica.
I dona Mariana responia:
- Però tu vares néixer en una casa rica. I ara has tornat, perquè t'havies morta. I fas el mateix pes de quan partires. I encara tens els ossos tendres, les mamelles de cabra...
La senyora tancava els ulls, quan li parlava de la filla. Llavors l'observava des de la penombra dispersa dels parpres i somreia.
És probable -acabava dient-se Benedita- que aquest fill que em creix a l'entranya, si hagués pogut fer-ho, no hauria elegit el meu ventre. Avui l'he sentit per primera vegada: el colpeig de les mans sota el buc de l'abdomen, els ritmes del cor... No l'he sentit plorar; però plorava, aquesta nit. A vegades, el plor pot esser mut.
No ho va dir a Luciano. Tanmateix, l'amor que havien compartit s'havia estroncat massa prest, com s'acaben les coses millors de la vida. Sabia de cert que ell l'estimava com devia haver estimat la germana morta; perduda l'emoció dels primers dies, indiferent a la inquietud amb què ella l'esperava totes les nits, estrany a la tendresa que havia implorat com una boja: un simple afalac o una carícia. Luciano no en va saber res, d'aquella criatura. Va créixer en el secret del silenci que s'imposava cada dia. Però una tarda, cansada de viure en una casa on havia de representar contínuament el paper d'un cadàver, decidí marxar.
Partiria sense avisar els pares de Luciano. Segurament, dona Mariana creuria que la filla havia retornat a la tomba, exhaurit el temps de què disposava per estar amb la família. Cert, que al món dels difunts -pensaria-, donen els permissos amb comptagotes. I, en adonar-se de la seva absència -Luciano tardaria alguns dies a saber que havia fugit-, és probable que n'estàs content.
Partí aquella tarda disposada a acarar-se a l'hostilitat brutal de la ciutat. Es va posar el vestit que portava quan vingué del poble, al nordest del país, i pujà al tren que la menà a viure algunes experiències d'infortuni: la temptativa de violació del soldat embríac que venia de posar regiment als pobles dels sertäo a les ordres del coronell Rufino, la indiferència dels seus companys, la protecció de Luciano i la fantasia amorosa que li havia fet creure, el gust amarg del desengany... I aquell fragment de vida que portava a l'entranya. Potser només tenia el tamany d'una cirera i en percebia el cor.
Volia creure que Luciano era distint dels companys que bravejaven de les tortures i que les seves mans no s'havien tacat de sang, durant aquells dies de terror.
Necessitava creure que no li havia mentit, si més no mentre feren l'amor vora el mar.
Beto la descobrí que plorava, asseguda en un banc d'un jardí. Era una tarda ardent. Ella tenia els ulls inflats. Beto havia tancat la representació i el públic tot just acabava de partir. Es disposava a arreplegar els ormeigs i s'adonà d'aquella jove. S'hi acostà disposat a preguntar-li si podia ajudar-la, perquè no li agradava que ningú ploràs després de la festa en què convertia els seus espectacles, i li demanà:
- Què et passa, Benedita?
Ella se sentia incapaç d'explicar-li tota la misèria que la vida -cal dir-ne la vida?- li havia carregat a l'esquena. Però Beto insistí:
- A què ve, aquest plor?
Li va respondre entre sanglots, desconcertada de veure que sabia el seu nom:
- Em dic Benedita Moreira; però com ho saps?
- T'he vist i he pensat que perventura et deies Benedita.
Llavors decidí de relatar la història:
- Fa prop de quatre mesos que vaig arribar a la ciutat en un tren... L'havia somniat tota la vida, aquell viatge en tren a la ciutat...
Però no fou capaç de continuar la relació, perquè el plor omplí de bell nou els seus ulls.
- A què ve, aquest plor?
Tanmateix, no podia consentir que ploràs i decidí moure una funció només per a ella. Acudí al teatret, s'enfilà a l'empostissat, disposà els titelles i representà l'aventura del jugador de futbol a qui un ocell havia afaitat la pilota.
Debades la cercava, el jugador. Però l'ocell l'hi retornava, i l'hi tornava prendre, i l'ocultava sota les ales, i l'hi posava de bell nou a les mans.
A Benedita li semblava un dimoni, l'ocell: endiastrat i alhora desvergonyit. Potser una vegada, momés una, els titelles li arrabassaren un somrís. I Beto va pensar que aquella rialla només suggerida podia estimar-se la primera victòria.
Però el sentiment de desempar que Benedita filtrava en cada gest i en les paraules que gosava treure's de la boca no va trencar-se fàcilment. El joc del futbolista i l'ocell només havien obrat un instant de prodigi: l'espai d'un somriure inacabat. Beto, no obstant, estava disposat a continuar la representació d'altres històries, igualment divertides: la que contava les trifulgues del capità Bocamolla, la de Graciela, que s'havia matrimoniat amb el diable...
Benedita percebia el colpeig de la solitud sobre la pell i no sabia què podia dir-li a aquell home que s'esforçava per fer-la somriure. Potser s'hauria aferrat als titelles -pobres mamulengos de fusta i cartró-, desesperada de cercar una guspira de solidaritat. Però és difícil, pensava, que algú vulgui solidaritzar-se amb una morta.
Tornà a intentar de recontar la història:
- Estic sola. No sé on puc anar. Vaig enamorar-me d'un home que em va fer creure que no era de la mateixa calanya dels seus camarades: una quadrilla d'agents de l'ordre. Havien assassinat els homes, incendiat les cases i els petits conreus, violaren les dones del meu poble perdut. Vaig voler creure que era diferent, perquè em protegia del company embríac que no sabia que ara mateix no eren en terra de conquesta. Em va portar a casa. Els pares van creure que la filla difunta havia tornat de l'altre món. Em van fer posar les sabates i el vestit de la morta. Un horabaixa vora el mar, just acabava d'alçar-se un peix volador, em va fer un fill. Aquí el tinc, aquest fill, capaç d'il·luminar-me la mirada.
S'havia senyalat lleugerament el ventre. Beto li va dir:
- No t'espantis del que puc oferir-te: necessit algú que m'ajudi i puc assegurar-te que no és un treball ingrat. Tinc una barraca a la Rocinha i els vells titelles s'alegrarien de veure't entrar a la seva casa. I, si ho acceptaves, m'agradaria esser el pare del teu fill.
Benedita no hagué de pensar-ho. Però no sabia si havia somniat les paraules de Beto. Es disposà a ajudar-lo a recollir l'escenari, els titelles i els quatre barrots que sostenien el decorat. En feren un fardell, se'l carregaren a l'esquena i partiren, costa amunt, entre barraques de llaunes i fusta. Pel camí, la gent de la favela els complimentava:
- Què fas, Beto? D'on surts, a aquesta hora?
- Com has aconseguit que t'acompanyàs, la jove?
- És la teva al·lota?
- Beto ha portat l'al·lota a la Rocinha.
- Mai no l'havíem vista.
- Ho havies duit d'amagat, bergant.
Tot i que començava a fer-se fosc, algú observà que Benedita tenia el ventre arrodonit, ni que portàs un pa sota la falda.
Els va dir:
- Felicitats, Beto! Quan serà que vindrà?
I Beto, en secret, hagué de preguntar-li quan vindria:
- Quan serà que vindrà?
- Potser -deia Benedita-, si no m'he descomptat, serà el mes de novembre.
La lluna il·luminava la roba de la bugada, aquella nit. Al capcimal de la Rocinya, acompassà els ritmes del part. Era una nit clara de novembre. L'assistiren dues veïnes acientades en ajudar a parir que sovint acudien a les barraques on una dona era a punt d'infantar.
Beto no cabia en pell de satisfacció:
- Es dirà Paulinho, com el meu pare, -afirmava.
I Benedita se sentia venturosa només de veure que el fill havia nascut sota teulat, sobre una màrfega en un racó del barracull.
Un amic de Beto aquell dia havia pilloscat dos peixos en un mercat del centre i els portà a la partera guisats a la brasa, damunt un tros de pa.
Deia:
- Una dona que ha parit necessita menjar com una reina: li pujarà la llet i podrà donar el pit al seu fill.
Benedita havia pensat que el món s'esfondrava, a l'hora del part. Estrenyia les dents i s'aferrava a una barra de fusta, cada vegada que tenia una contracció. Una d'aquelles dones, la més vella, l'incitava perquè no es deixàs vèncer:
- Fes força, Benedita! Fes força!
Li voltaren les parets de fustes i llauna per davant els ulls. Li voltava la figura d'aquelles dues dones. I el somriure de Beto, innocent i salvatge. Tenia una col·lecció de capells penjats en una biga i també començaren a voltar. Durant molts d'anys els havia cercat als contenidors de fems i els feia servir per recaptar la voluntat del públic en acabar les representacions. Passava el capell entre la gent i cadascú afluixava allò que bonament podia pagar.
Aquell dia en què la portà a casa per primer cop, Benedita se sentí fascinada pels capells. Li semblava quasi impossible que n'hi hagués tants i se'ls hauria posat un a un, aquell mateix vespre.
Beto li deia:
- Sota cada capell has d'imaginar-te el cap d'un home. Sota cada capell...
Només quatre anys va durar aquella vida, complaent i improbable, a la vora de Beto. De sobte es trencaren els fils que confegien el seu petit món, esquiu i feliç. De bell nou, les cinglades.
No era difícil, tanmateix, percebre l'alegria de viure que filtrava Beto, la seva màgia, l'aire seductor que traspuava, l'enèrgica vitalitat que posseïa. Fàcilment, si sabies entrar al seu espai de joc, et senties atrapat en la xarxa, en un univers de ressonància magnètica: maliciós, sensual i burlesc; proveït d'una tendresa misteriosa.
Però sabia que la fascinació que ocasionaven les històries que recontava per mitjà dels titelles no afectaria la vida d'aquella ciutat que s'alçava superba sobre un fons de misèria. Múltiples barris exultants i luxosos amb jardins secrets de buguenvíl·lees i flors de cobango. I les soprenents tonalitats dels bulevards moderns: el malva, el lila, el rosa fúscia, el blanc, el blau... I els pobres, condemnats a contemplar de lluny els llums de la festa: la gent que seu als cafès de Largo das Neves, el gratacel de la Petrobras, els edificis del Banc de Brasil, l'estadi de Maracanä, les enormes indústries -sovint hi treballen milers d'infants per un sou irrisori-, els grans hotels, els centres comercials, els teatres...
Beto sabia que res no canviaria, malgrat la passió que posava en els seus espectacles. I, a vegades, això el feia sentir pessimista, tot i que procurava amagar-se'n, perquè no volia que poguessin pensar que estava trist.
Un dia, Benedita li va dir:
- Beto, tu saps que la misèria no és inevitable.
- Ho creus, això? -va respondre.
- Tu saps, i jo ho sé, que la misèria no és inevitable.
- I com és que la misèria no és inevitable?
- Creus que algú necessita la misèria?
- Potser algú la necessita.
- Hi ha qui necessita que un altre es vegi obligat a regirar els contenidors de fems per poder menjar? Qui ho necessita, això?
Beto callava. S'estimava més no discutir aquelles coses. Sabia que no posseïa el secret de capgirar la vida, ni una fòrmula màgica que fes caure del cel abundància de diners i riquesa. Li hauria agradat creure que la misèria no és inevitable. I pensava que, si les seves farses tenien la capacitat de provocar un somriure, paga la pena de sortir a la plaça.
Benedita l'ajudava i alhora tenia esment del fill. És cert que la feina no li era ingrata, sobretot perquè la divertien les agudeses amb què Beto era capaç de sorprendre l'auditori. Quan acabava la representació, ella s'ocupava de passar el capell. No li agradava fer servir el mateix cada dia de la setmana; encara que n'hi havia alguns que li portaven sort davant els quals el públic se sentia més generós.
Però la recaptació sovint era escassa. Quan passava el capell, la mirava als ulls, aquella gent, i procurava transmetre'ls la idea que el joc que els titelles havien proposat des de l'escenari es tancava amb l'aportació de quatre monedes al sosteniment de l'art. Els artistes, semblava que deia, no viuen de l'aire del cel.
Paulinho va créixer a l'empar del petit teatre que Beto alçava totes les tardes en una plaça pública o en un jardí. Un dia, encara no tenia tres anys, s'adonaren que havia après de moure's com els titelles. I alçava les mans, i movia les cames, i estirava el coll com si un enfilall de cordellines regís cada un dels seus actes. A vegades, Benedita el feia sortir davant la cortina: escarnia els fantotxes de fusta i repetia els seus gestos, els moviments feixucs, la mirada jocosa. I Beto es despenjava dient que la vida, tanmateix, acaba per imitar l'art dels titelles.
Beto li deia que sota aquells capells que tenien penjats al sostre, havia d'imaginar-hi el cap d'un home. Benedita s'esforçava a trobar els caps que els correponien; però només li venien a la memòria les cares dels soldats que havien destruït la terra, i la gent, i les cases del seu poble. Només aquelles cares sota els capells. També, la de Luciano entre els companys embriagats. Benedita no era capaç d'esborrar-les del cor. Sabia que hi havia altres cares com aquelles d'homes disposats a posar ordre -l'ordre de sempre- amb la finalitat de fer la misèria inevitable .
Quan tenien un dia de descans, anaven a la platja. Allí l'aigua del mar, i el sol, i l'aire salat que arribava de mar endins els donava una energia alegra. Paulinho es divertia amb els jocs que Beto muntava sobre l'arena: escultures enormes, castells impenetrables, laberints obscurs. Un dia construïren una balena; un altre dia, una tortuga; un altre, una serp. Li agradava gratar molt endins i que comparegués l'aigua. El divertia que Beto es deixàs sepultar en un llit d'arena. A vegades portaven una miloca que Beto havia construït amb canyes, paper de seda i fil, com un estel amb cua que tenia la cabellera de colors. Quan el vent s'alçava del mar, la miloca s'inflava i emprenia el vol. Llavors acudien els infants de la platja entorn seu: els que hi eren amb els pares perquè aquell era dia de vacança i els que baixaven de les favelas a barallar-se amb l'escuma. Beto es disposava a contar-los una història de gavines i estels i els convidava a què fessin un rotlle. Aquell dia la funció seria gratuïta. Tanmateix, no havien portat el capell per a la col·lecta.
Beto els ensenyava l'estel. Deia:
- Això era i no era un estel que tenia la forma d'una gavina. Potser, l'home que l'havia fabricat, aquell estel, havia volgut fer una gavina amb canyes, i fil, i paper de seda. I li havia transmès -qui hauria anat a pensar que el seu alè tingués tant de poder?- el cor d'una gavina. Tant de fil li donàs, l'estel el prenia; i remuntava els núvols, i sobrepassava el vol dels ocells mariners, fins que quasi no el veien. És cert que aquell vol se sostenia a l'extrem del fil; però, a vegades, aquell home deixava anar la punta i l'estel partia a trescar món. Planava tranquil, batia les ales, trencava l'horitzó. Amb tant de tragí, va conèixer altres ocells i féu amistat amb una parella de gavines que havien fet el niu en un forat d'un cingle, lluny de les platges. Allí tenien tres gavinons acabats de néixer de tres ous que havien incubat amb rigorós esment. Un dia va anar a veure'ls i va comprendre que, sense la protecció i l'auxili dels pares que els portaven menjar: un tros de peix fresc, un cargol de mar, algunes copinyes, serien, fins que haurien après de volar, uns desvalguts. També els n'ensenyaven, els pares. I els esperonaven perquè temptejassin el vol. Una tarda, a l'hora del crepuscle, un caçador que exercitava la punteria va matar aquell parell de gavines. Van caure ferides sobre la platja i es dessagnaren. Llavors l'estel de canyes i paper -un tros de miloca-, partia totes les tardes, el fil a lloure, i s'aventurava a pescar una mica de peix fresc fins que aquells gavinons varen saber volar...
Beto era destre en explicar contes tot fent servir qualsevol objecte. Llavors, una ampolla de plàstic i una llauna de conserves podien obtenir entre les seves mans una estranya vida i esdevenir un rei, un gegant, un príncep... A vegades se servia d'un estel, com en aquella ocasió sobre la platja, per contar una història. I per la festa dels Morts acudia al cementiri, muntava el teatrí, alçava la miloca: un ocell de canyes i paper amb unes calaveres pintades a cada costat i representava l'entremès de la Morte-duas-Caras que havia après del mestre Luiz da Serra. L'estel planava sobre les tombes i la gent observava les dues cares de la Mort amb el cor estret.
Però es trencaren els fils que confegien aquell món, esquiu i feliç, que ambdós construïren al caire de la vida.
Fou una tarda confusa, en una plaça pública, prop del mar agrest. Només feia tres mesos que havia nascut Amazoninho, el fill segon, i Beto estava tan content com quan va néixer el major.
Partien tots quatre, cada dia. Benedita passava el capell amb una mà, alhora que amb l'altra sostenia el fill petit. Paulinho ajudava al pare, mentre feia i desfeia les històries màgiques dels titelles. I, a vegades, s'incorporava a la representació, la qual cosa feia molt de riure al públic que assistia a la festa: es barallava amb els ninots, i es perseguien, i es colpejaven amb pals i graneres.
Aquell dia la desgràcia va caure sobre les seves vides. Feia pocs minuts que havia començat la representació i entraren a la rotllana dos individus armats. Portaven una pistola i anaven vestits amb la roba que duen els membres dels esquadrons de la mort: grups d'extermini dedicats a extirpar la fruita podrida, a netejar la ciutat de l'escòria humana, a matar impunament aquells que, tanmateix, es convertirien en criminals. A vegades són policies que tracten de fer-se un sobresou, que sovint treballen per compte dels comerciants: cal matar els infants que fan fugir i espanten els clients amb els seus assalts; no són reciclables.
Aquells dos individus armats arribaren en silenci i es ficaren entre els espectadors. Tothom els coneixia i era necessari actuar amb rapidesa. Hi havia dues xinxes entre el públic que portaven una taleca de cocaïna. Sovint els traficants feien servir les xinxes per transportar la droga d'una part a l'altra. En el llenguatge propi dels infants del carrer, d'aquesta tasca se'n diu fer l'avió. Aquelles xinxes no tenien més de deu anys -però es creix tan aviat, al carrer-, els ulls clars, la pell fosca; sobre els llavis, el pèl negrellós i incipient de la pubertad.
S'hi llançaren a sobre perquè no tinguessin temps d'escapar-se. S'alçaren com dos animals acorralats i emprengueren la fugida. Els dos milicians els embolicaren per una cama, els dispararen un tret al cap, s'apoderaren de la droga, i els deixaren abandonats sobre el trespol. Els espectadors fugiren horroritzats i molts s'amagaren rere els arbres de la plaça. Benedita retingué la mirada d'espant de les xinxes i l'estremiment que els va recórrer el cos, just abans del dispar. I va sentir sobre la pell el terror d'un calfred.
Beto havia observat la successió dels fets des de l'empostissat: havia vist la irrupció d'aquells homes armats, el moviment dels ulls que tractaven de localitzar els avions, l'agressió violenta, els dispars, la confiscació de la droga -la pols blanca que portarien a vendre al mercat clandestí-, la sang de les xinxes sobre el paviment... I no sabé estar-se de cridar, ni que fos un animal ferit:
- Assassins, sou uns assassins! I també sou uns lladres...
Sabia que els farien arribar una paga extra per la professionalitat amb què escometien les actuacions de neteja, i encara negociarien de manera furtiva la droga que havien requisat.
Tornà a dir:
- Sou uns assassins!
No li donaren l'oportunitat de repetir-ho un altre cop. Un d'aquells dos es regirà de sobte i li disparà al cor. Beto va caure. Es fragmentà en una sèrie de peces: el cap, les mans, els braços, les cuixes..., com un titella a qui haguessin tallat totes les cordes. Benedita no se l'explicava, aquella mort.
En un tancar i obrir d'ulls van abatre el seu home i li van prendre els projectes que ambdós havien tingut l'atreviment de confegir. El seu fou un crit de dolor i d'impotència: el crit de la ràbia que no pot contenir-se, perquè el pit tanmateix es trencaria.
S'hi va seure al costat. Beto havia mort d'un tret al cor i la sang es va estendre sobre l'empostissat. Voltada de ninots de fusta i cartró, Benedita plorava aquella sang que el menyspreu d'un sicari havia vessat impunament. Era necessari netejar l'escòria i ells eren l'escòria!
Arribaren els homes del servei funerari i recolliren en un sac de plàstic cada un dels cadàvers. Benedita posà el fill petit en un carretó que Beto havia pilloscat en una gran superfície comercial, recollí els mamulengos -el que tenia les cames llargues, el cacic que portava el bigoti torçut, el mulat que tocava el tambor, el dimoni vermell, la princesa que tenia els ulls trists, el lladre de camí-, reuní les quatre pertinences i emprengué el camí de la Rocinha, la derrota al coll.
Esperà que el furgó hagués partit. Abans, s'acostà a aquells homes amb la intenció de preguntar-los a quin cementiri s'emportaven el cadàver de Beto. Se'n varen riure d'ella. I va tornar a creure que potser la misèria és inevitable.
- Per què s'enduen el pare en un sac? -va preguntar Paulinho- És mort? Aquells homes que portaven una pistola li han fet mal?
- Li han fet molt de mal, -responia-. Ni tu ni jo mai no podrem entendre-ho.
Quan arribaren a la barraca, era nit fosca. Paulinho estava cansat i ella tenia les cames que no l'aguantaven. Li donà un tros de pa i es disposà a donar el pit a l'altre. Sobre el portal, una veïna incapaç de retenir el plor, havia acudit a avisar-la:
- No li donis mamar, a aquest infant. Tens la llet trastornada i se'n ressentiria. Podria rebentar-li la pell i li sortirien bòfegues per tot el cos. No li donis mamar.
Benedita no pogué estar-se de dir:
- Tu creus que a les favelas algú ha mamat una llet plàcida, tranquil·la?
- Quan alletava els meus fills, i n'he tingut onze, cantava sempre, quan els donava el pit.
- Per què?
- M'hi embriagava. A vegades el meu home m'acompanyava el cant i colpejava amb les mas un caixó de fusta. Els onze fills van créixer a l'empar d'aquell ritme.
Probablement, Benedita no va superar mai la tragèdia que li sobrevingué aquella tarda càlida, en una plaça pública de la ciutat. I d'ençà d'aquell dia hagué d'avesar-se a conviure amb la por.
Ella pensava en les paraules que Paulinho li deia:
- No m'agrada veure't trista i tan jove.
Doblegà la màrfega i sortí al carrer. No havia pogut esperar que clarejàs el dia. Va emprendre la baixada. Sabia cert que el trobaria, el fill, encara que hagués de trescar la ciutat casa per casa d'un extrem a l'altre. Aniria a cercar els seus dos altres fills perquè l'ajudassin, disposada a vèncer les dificultats que vinguessin. Era estranya, l'absència de Paulinho, incomprensible. I potser era mort.
- Sóc la mare d'un mort?
L'alba creixia. Les preguntes s'amuntegaven dins el cap d'aquella dona desconcertada. Des que Beto havia caigut assassinat, quasi feia deu anys, no havia tornat a sentir un dolor tan salvatge. Havia hagut d'aprendre a viure amb els ulls oberts, i a engolir-se el plor, i a no creure altra llei que la que surt del ventre.
Després d'aquell dia, sense saber tan sols el cementiri on havien portat el cos de Beto, va caure en una pena llarga. I es va sentir, per molt de temps, incapaç de sortir-ne. Es va refugiar a la barraca. Ara, sota cada capell, només veia repetits els caps d'aquells milicians que havien entrat a posar ordre al petit espai on Beto, totes les tardes, transgredia les normes estrictes que regeixen la vida i fantasiejava amb els embolics extravagants dels titelles.
Però un dia decidí que no tenia més ganes de plorar. I percebia la sensació que el seu cos, igualment que la carcassa dels ninots, no sabia sostenir-se sol. El cos em porta a sobre sense tenir-ne ganes, pensava. Passats un anys, es tornà a enamorar. Es deia Mauro, portava la barba retallada i tenia les dents verdes, com algunes espècies de llargandaix.
Es van conèixer en un centre mèdic de beneficència. Només hi acudia quan els fills tenien alguna cosa que li semblava greu. Aquell dia Amazoninho respirava amb dificultat i tossia. El metge li deia que aquell infant tenia el tòrax d'ocell, els pulmons petits com els d'una gavina.
D'aquella relació va tenir un altre fill. Però Mauro s'havia embolicat amb negocis de droga i l'agafaren. En realitat, el negoci el feien els altres. A ell li corresponia la feina bruta. Acabà a la presó i Benedita es va quedar sola amb tres fills que mantenir: Paulinho, Amazoninho i Joäo Batista. I no n'hi havia cap del mateix pare.
Aquells anys foren durs. En algun moment va pensar dedicar-se a la prostitució. Hi havia, emperò, molta competència i ella era vella: als vint i vuit anys era una dona vella. Això la decidí a demanar almoina en un racó d'una plaça, a l'entrada d'un jardí públic, en un semàfor. No necessitava fer comèdia a l'hora de posar la cara trista. S'acostava als cotxes, es dirigia al conductor i allargava una mà. Sempre hi havia algú que li donava unes monedes amb les quals podia comprar una ampolla de llet. També acudia als abocadors de fems a l'hora en què arriben els camions. Hi acudia a disputar una ració de pudding: els restes del menjar mig podrit, un pastat de sobralles i un rosegó de pa...
Retornava als punts on sabia cert que algú li donaria qualque cosa: un tros de carn, una mica de fruita, un jersei, una brusa de seda... A vegades, emperò, l'insultaven. I li deien que la seva presència, als carrers de la ciutat, als portals de les esglésies, era una vergonya.
- A la ciutat més voluptuosa i més bella d'América, la pobresa hauria d'estar prohibida.
- Però hi és, la pobresa -responia-. Hi són els seus sons, els seus ritmes i els seus colors com una infàmia.
- Aquí els cossos han nascut per seduir: les formes generoses de la carn, les dents blanques d'ivori, la pell de xocolata, els ulls verts... Aquí el cos és un déu.
- Però hi ha gent que la imatge que té de si mateixa és la imatge d'un ca.
- Això, aquí? A la ciutat més lluminosa del món? Estan bojos!
- Rere aquests llums, s'hi amaga l'infern. Aquí hi ha pobres que no poden mantenir els seus fills i per això els llancen al carrer. Us n'enrecordau d'aquell conte? Camina, caminaràs..., els portaren al bosc. Pensaven que els animals salvatges dels boscos no en deixarien cap de viu. I ara és la selva de la ciutat més bella i més clara que els ofega.
Un dia, llavors Paulinho tot just acabava de complir deu anys, li plantejà l'obligació que sentia de marxar de casa. Li va dir que tenia l'edat per ocupar-se dels germans, que no volia que la mare hagués de viure en la misèria.
- No us faltarà res -deia-, perquè guanyarè diners. Vindrà un dia que guanyaré diners. No m'agrada veure't trista i tan jove.
Se'n va anar Paulinho i, més tard, també partiren els seus altres fills. Ni Amazoninho, ni Joäo Batista no havien acomplert nou anys quan se'n varen anar. De tot d'una s'ajuntaren a la quadrilla del germà més gran, perquè s'hi sentien protegits i forts. Eren petits, morenos, rebels... Vagarejaven tot el dia per la ciutat: netejaven parabrises, treien llustre a les botes, venien paquets de mocadors de paper, aspiraven vapors de cola, incordiaven els caminants, robaven rellotges i carteres.
Era l'única possibilitat que tenien de comunicar-se amb l'altra gent. Robar pot ser, a vegades, una forma de comunicació. Portaven un ganivet, tallaven el portamonedes de la primera senyora despistada i en treien els diners que podien. Però tot això succeïa molt ràpid.
En un començament s'incorporaren al grup dels ocells fruiters: les xinxes més petites que vivien de la fruita que furtaven pels mercats. Però no sabien que robar pogués ser un delicte. Era, ben segur, l'única forma que coneixien de guanyar-se la vida.
Al carrer van aprendre a esser forts, i independents, i a protegir-se... I potser també hi aprenguerenvan una certa tendresa. A Benedita li agradava sentir que Paulinho li deia, sempre que acudia a la Rocinha:
- No m'agrada veure't trista i tan jove.
Preguntà si l'havien vist, el seu fill:
- Què en sabeu, del meu Paulinho, l'heu vist?
Es dirigia als xicots que trobava al carrer, però molts no el coneixien.
- Paulinho?
- Qui és? Potser en conec cinquanta que es diuen Paulinho.
Llavors Benedita treia una foto de la butxaca i els mostrava la imatge del fill.
- Mirau-lo: és aquest. Us assegur que té els cabells blaus, de tan negres. Jo també els hi tenia.
A la foto, Paulinho només tenia dotze anys. L'hi havia feta Celio dos Santos, un entrenador de futbol que havia conegut a la platja de Copacabana. Quan la posseí, la foto, va córrer escapat a la Rocinha, només perquè la mare la tingués.
Benedita l'ensenyava amb orgull, però posava en cada gest, en la brillantor dels ulls i en la mica de tremolor dels llavis, un deix de tristesa. L'amarga inquietud d'imaginar-se que Paulinho era mort.
- Sóc la mare d'un mort? -tornava a dir.
Per bé que la mostrava, ningú no podia donar-li cap indici. Llavors s'acostava a una altra colla, els feia fixar de bell nou en la cara de Paulinho i els demanava si podien donar-li una referència.
- L'heu vist, el meu fill?
Algú el va reconèixer; però feia molt de temps que no en sabia res.
- Fa devers tres anys -va dir- coincidíem totes les tardes a la platja. Allí Celio dos Santos ens ensenyava a jugar a futbol, convinçut que esdevindríem unes grans estrelles.
- I em seria difícil de trobar-lo, aquest Celio?
- Cada tarda a la platja, quan la gent es retira, ell munta l'acadèmia de futbolistes: una pilota, dos pals de porteria i no gaire més coses. L'identificaràs fàcilment: porta una cama tallada i camina amb l'ajut d'unes xanques.
A aquell camp inprovisat d'entrenament, sota les ordres de Celio, la pilota els havia ocupat alguns somnis. Potser era la imatge del món que corria entre les seves cames, que remuntava amb cada xut, que esdevenia un déu. Llavors Celio afirmava rotundament: Si la pilota és un déu, nosaltres som els seus profetes.
Acudí a la platja. Va veure centenars d'adolescents que s'entrenaven. Hi havia pals de portaria per tot arreu. Aquells joves, molts d'ells descalços, corrien inquiets rere una pilota de pedaç. Haurien devorat la terra. I el nervi que posaven en el joc els inspirava un ritme delirant als peus.
Benedita cercava Celio dos Santos, l'home que tenia una cama tallada. Però el cercava en un núvol d'arena, com en una boira de pols. Era l'hora roent del crepuscle i el cel s'envermellia sobre la platja. Finalment, va veure aquell home. Li havien dit que l'identificaria fàcilment. Es va asseure sobre un tros de roca, molt a prop del mar, disposada a esperar que el joc acabàs. Celio dos Santos tenia una estratègia d'entrenament particular dirigida a provocar l'entusiasme dels seus jugadors. Els explicava històries relacionades amb el futbol i alimentava el seu somni de riquesa i de glòria. Sabia que això els excitava i que tractarien de treure's una força delirant i màgica. Sabia que somniaven que potser algun dia podrien ser Zizinho, Garrincha, Pelé, Zico, Romario, Ronaldo... Ells també havien sorgit de la pobresa i la misèria de les favelas. També alguns d'ells havien estat infants del carrer. Com ells, era l'única estratègia que podien fer servir per sortir-se'n.
Quan Benedita arribà a l'escola de Celio -d'aquells fragments de platja convertits en camps d'entrenament en deien escoles-, es va trobar amb el joc tot just començat. Decidí esperar que fessin un descans i, tanmateix, aquells joves mai no estaven cansats a l'hora de córrer rere la pilota. Celio s'esgargamellava amb els crits i el seu discurs esdevenia alterat i caòtic com l'arenga d'un boig. Deia:
- Milions, i milions, i milions d'ulls tenen la mirada posada sobre els vostres clatells. Ara us trobau en línia de sortida. Era diumenge, dinou de novembre de 1969. A l'estadi de Macaranä, davant dos-cents mil espectadors, Pelé ha marcat un gol al Vasco da Gama. Aquella gent crida i l'eufòria s'estén. Pelé -Edson Orantes do Nascimento- acaba de marcar el gol que fa mil. El deliri s'apodera del públic. Pelé havia començat a jugar en aquesta platja. No tenia sabates. Un dia pogué comprar-se'n unes a mitges amb un altre que calçava el mateix número. Però havien de compartir-les mig dia per hom. Oé, oé, oé, oé, oé... Durant noranta minuts el món s'ha detingut. Sou els déus de l'estadi. Aquí s'ajunten la política, els interessos econòmics, els contractes fabulosos, la imatge d'un país, la publicitat, les audiències, les cadenes de televisió... Pots ser un superclasse, si tu vols. Fes un futbol de xoc. Escolta el públic: l'emoció i el seu clam. Milions d'espectadors voldrien que cada dia de la setmana fos diumenge. Sobre l'arena que trepitges, Ronaldo descobrí la tàctica de la cua de vaca: gira la pilota entre els peus i retorna posseïda, diabòlica. T'elegeixen els déus entre milions de joves com tu perquè siguis l'ídol d'un joc. En aquell temps -potser era a l'inici del món- Pelé havia començat a jugar amb una taronja... Però aquella taronja, entre els seus peus, esdevingué la Terra.
Benedita escoltava fascinada i immòbil. En acabar l'arenga, els jugadors es dispersaren pels voltants de la platja i Celio dos Santos agarrà les xanques i es disposà a caminar cap a ella. Alçà la mirada, neguitosa, assaltada per la desconfiança. Celio acostà la boca a l'oïda d'aquella dona només per dir-li:
- Què et passa, Benedita?
- També saps el meu nom?
- El teu fill parlava sovint de tu. I estava obsedit, perquè no suportava veure't trista i tan jove.
Llavors ella va treure la fotografia de Paulinho.
- L'hi havies fet tu, aquesta foto. La'm va portar tot d'una. No n'hi havien feta mai cap. Em va dir: si la mostres, no has de dir que siguis la meva mare, perquè et posaran més anys. Digues que som amics, que estam enamorats, que...
- Em va costar que es decidís. No volia sortir en una foto, perquè estava convinçut que la imatge podia retenir alguns cosa d'ell que no tornaria a recuperar: la vida o, potser, el cor. Ho acceptà a l'instant en què va veure la possibilitat que tu la tinguessis. Pensava que tindries sempre vora teu aquella part que la figura li havia arrencat. Fixa't-hi, Benedita: un fragment del teu fill a prop teu.
Llavors Celio es va treure un enfilall de fotos de la butxaca. Li va dir:
- Aquest sóc jo. Llavors tenia la cama i jugava a futbol. Potser aquesta cama hauria marcat tants de gols com Pelé, com Ronaldo... No hi vaig esser a temps. Pocs dies abans que em fitxàs el Flamengo vaig tenir un accident de cotxe i vaig perdre una part del meu cos. I ara el cervell ordena que la cama respongui, però no hi és. A vegades voldria que xutàs a portaria i provocàs una hemorràgia inesperada de gols... Però no hi és.
Celio continuà el relat. Insistí:
- L'endemà havia de firmar un contracte fabulós. Un accident de cotxe em va tallar la vida i em submergí en la misèria. Hagués succeït pocs dies després, la companyia asseguradora m'hauria pagat una indemnització. La ferralla em va mutilar el cos i, no obstant, la ment continua ordenant que aquell membre no s'acovardi. A vegades tinc la percepció que la cama em tremola. Però sé que no hi és. I sé que és difícil que el cervell ho entengui. I persisteix l'ordre de marcar el gol definitiu i imprevist. Un miler de gols, com Pelé. Llavors m'entren ganes de saltar enmig del camp i de tornar a jugar. Potser si ho fes, si, per un instant pogués tornar a posseir la cama, els contrincants agonitzarien sepultats de gols...
Però Celio passava les nits sota un pont, en un llit de cartrons. En un racó guardava una pilota descolorida i vella com una calavera sense la qual no hauria estat capaç de dormir-se. L'estrenyia entre les mans, cada nit, i li parlava de tot el que haurien fet plegats, si no hagués tingut aquell accident.
- On és -li deia- l'eufòria amb què saltaves, l'habilitat amb què feies alçar tants de crits, la màgia amb què enfilaves la diagonal més diabòlica que mai ha estat traçada? Mai més no farem un altre gol. Però les cames d'aquests joves que acudeixen a Copacabana a entrenar-se a l'hora del crepuscle -Paulinho hi havia acudit per espai de set mesos, fins que arribà a cansar-se'n-, perllongaran les vibracions de la cama que vaig perdre. Llavors tu i jo tornarem a reviure en cada xut, i potser acomplirem el desig d'aquella adolescent que, un dia, just abans que començàs el partit, saltà a la gespa només amb la intenció d'interpel·lar-me:
- Celio dos Santos, fes-me somniar!
A Benedita li feia por preguntar-li si pensava que el seu fill era mort; però decidí de fer-ho:
- Creus que Paulinho és mort? Sóc la mare d'un mort?
- Fa molt de temps que no en sé res. Podria esser mort. És difícil sobreviure a l'interior d'una jungla d'asfalt. He vist els milicians disparar a tres xicots que robaven a la sortida d'una botiga de pollastres rostits. Un tir al cap i resolt. També he vist que els mataven mentre dormien. Podria haver mort d'una pedrada en una brega entre quadrilles. O hauria ingressat en un reformatori, en una escola correccional... Però el teu fill no és un ésser fràgil i estic convinçut que sortiria de qualsevol ensurt. No et capfiquis, Benedita. A ell no li agradava veure't trista i tan jove. I, tanmateix, encara tens aquella part d'ell que la fotografia ha retingut. Mira'l als ulls i veuràs que et somriuen.
Però Benedita preguntà, desolada:
- I s'esborra, la foto, de tant de mirar-la?
Els jugadors de l'escola de Celio dos Santos tornaren a reagrupar-se al voltant de la pilota, disposats a entrenar-se de bell nou. La tarda s'esvania sobre el mar i la fosca -la primera fosca del vespre- s'ajuntava als crits d'aquells joves.
Llavors Celio retornava al discurs amb què incitava l'ànim dels seus jugadors:
- Esforçau-vos a esser imprevisibles. Un gol no és el resultat d'una fórmula, sinó la conseqüència del deliri. És necessari moure la pilota de pressa, que els vostres rivals no tinguin temps de provocar-vos. Més nervi i més ritme! Romario, Bebeto, Juninho, Rivelino, Ronaldo... Oè, oè, oè, oè, oè... Pots convèncer el contrincant -siguin els dimonis rojos de Bèlgica o les àguiles verdes de Nigèria- que els canarinhos brasilers podem marcar un gol cada vegada que el cor batega...
Encara persistia l'arenga de Celio, quan Benedita decidí reemprendre el camí, a la recerca del fill. No pujà a la Rocinha. No hi va pujar per espai de tres nits, mentre continuava la indagació. El va cercar durant tres dies i tres albes. Deambulava pels carrers cèntrics, per les avingudes il·luminades amb els colors -blau, verd, groc, vermell- que la nit encèn. I, quan el cansament li mossegava el cos, s'allargava en un banc, estirava les cames i tornava a esperar que vingués el dia.
No va portar-se ni un mos a la boca, durant aquell temps. No pensava que havia de menjar. La sostenia una força misteriosa. L'aguantava dreta la irritació i la ràbia. Una ràbia profunda.
Acudí als correccionals que li van indicar, als reformatoris on portaven els infants recollits al carrer, generalment els més petits, que es podien caçar amb facilitat. Tanmateix, al final s'escapaven. Era probable que Paulinho no fos a cap d'aquells centres; però si mai hi havia estat, no l'hi van dir.
En un d'aquells instituts disciplinaris va trobar-hi un xicot que el coneixia. Es deia Marcelo i va assegurar-li que Paulinho no havia anat a caure a cap d'aquells centres. Li va dir que probablement el seu fill no en resistiria la disciplina, ni la por que infiltraven a les paraules, ni les cel·les de càstig. Li explicà les dificultats que ell havia tingut a l'hora d'ajustar-se a dormir en lloc cobert i als renous nocturns: les converses secretes, la cadena del wàter, unes passes desconegudes, el carrisqueig d'un moble, un plor silenciós...
I insistí que Paulinho era fort, que sabia defensar-se, que ningú no seria capaç de retenir-lo en una presó o en una gàbia.
- Un dia -va dir- acudírem a un combat de boxa. Ens hi aficàrem per un forat que les rates havien obert en un cantó de l'edifici. I ens amagàrem molt a prop del ring, en un recolze on no poguessin descobrir-nos. Hi anàvem amb la intenció d'aprendre a pegar cops de puny: observàvem la tàctica que seguien els boxejadors, de quina manera calculaven l'instant de colpejar l'adversari i el punt on havien de pegar amb més duresa.
Encara, Benedita el cercà pels mercats i les fires. Acudí a l'extrem de la ciutat, a les zones perifèriques i a les urbanitzacions extremes, on la metròpolis es perd entre boscos.
Però era difícil trobar-hi algú que li pogués parlar de Paulinho. Els promotors d'aquelles urbanitzacions havien fet netejar la zona de joves delinqüents, perquè, si de cas n'hi havia, ningú voldria comprar-hi una casa i caurien els preus.
Aquella nit, Benedita va dormir vora el mar.
Les ones saltaven silencioses sobre la platja i la lluna creixia, misteriosa. Potser no arribà a aferrar el son i a dormir del tot; però durant els breus espais d'endormiscament va somniar que un esbart de peixos devorava la lluna.
Se sentia cansada. Mai no s'hi havia sentit tant com aquella nit. Havia caminat tot el dia i tenia les cames inflades, els peus abatuts. Es va asseure a l'arena i deixà que les ones remullassin aquells peus que no percebia com si fossin seus, de tan fatigats. Poc abans, s'havia parat davant un cafè i a través del vidre havia observat les imatges brillants dels anuncis de la televisió. Li van semblar que representaven un món allunyat, la figuració d'una vida a la qual li era prohibit accedir. No em pertoquen els menjars abundosos d'aquesta taula -havia pensat-, ni els refrescs que estimulen la vida, ni els vestits que acaricien la pell, ni les cases afectuoses i càlides... Potser no em pertoquen. I és possible que uns altres els tinguin, els menjars, els refrescs, els vestits i les cases, només perquè hi ha qui no els tindrà mai.
Va somniar que s'alçaven del mar, aquells peixos. Però no eren els peixos voladors -eren vermells i tenien els ulls blaus com una pedra-, que havia percebut sota el cos de Luciano, la nit que engendraren el fill. I Paulinho n'havia obtingut algunes marques. Com els peixos que volen, havia volgut trencar els ritmes monòtons de la vida, i saltar, i agitar-se, i moure's... I robar. Se'n diu robar?
Es va treure un saquet de cola que Celio li havia donat abans de marxar. L'havia guardat a la butxaca per quan en tingués ganes. L'entrenador li havia dit:
- És la cola que utilitzen els sabaters. Es pot comprar en un supermercat o a les botigues de reparació de sabates. L'has d'esnifar sempre que vulguis espantar la fam, i el fàstic... Quan no sàpigues què has de fer de la ràbia.
Era fosca negra i l'escuma del mar li remullava els peus. Es va treure la cola i en va inhalar un pessic. No podia adormir-se; però somnià que els peixos devoraven la lluna. Sinistres i feroços, la destruïen a dentallades. El remoreig del mar li desvetllà un seguit de ritmes turbulents i tràgics: els ritmes que havien conduït a Paulinho i el seu grup de músics improvisats a explorar una constel·lació de sons irrepetibles i nous.
Encara no tenien tretze anys i formaren un conjunt musical. Fabricaren els instruments amb deixalles que van cercar als contenidors de fems i van posar-hi l'únic que tenien: una quantitat considerable d'imaginació, la voluntat de viure i l'enorme cultura que havien adquirit del carrer. Fou, segurament, aquell afany desbordant de vida -perquè procedien de la marginació i la violència-, que els proveí d'una insòlita energia.
Eren cinc que formaven la tribu: Felipe, Kino, Naldo, Gelo i Paulinho. Decidiren d'ajuntar-se, disposats a explorar l'horitzó del renou, que és a l'origen de tots els ritmes. I per això van fabricar-se els intruments amb els residus que trobaren, inservibles: uns bidons d'oli, unes llaunes de cervesa, un pot de pintura, un enfilall de plàstics, uns tubs de cartró, una olla d'alumini, fustes, cordes de guitarra, escapcions de pevecé, canyes de bambú... Exploraven els ritmes continguts en un poal de fems, l'energia capaç d'emergir de les coses, més enllà de les aparences.
Traspassaven les fronteres de la música per instal·lar en l'espai de les sonoritats una certa tristesa i la malenconia que generaven aquells instruments estranys, quasi salvatges.
Alguns d'aquells músics: Kino, Gelo i Felipe eren mulats. I els ritmes que creaven tenien quelcom vingut de l'Àfrica. Quan els negrers s'emportaven les barcades d'esclaus, no solament transportaven els cossos vigorosos, també s'enduien la cultura dels músics invisibles. Al Carib i a Amèrica del Sud els fou permès de conservar els tambors i això els va permetre continuar en contacte amb els vells esperits del poble.
Emperò aviat el grup va desfer-se, obligats per la policia militar. No els van permetre la provocació que implicava el ritme inharmònic de la seva música i les lletres de les cançons, considerades un element de subversió. Provenien del carrer com els cans abandonats i feien música i cantaven des del punt de mira del ca que habitava en cada un d'ells. Sovint tancaven les cançons amb el lladruc d'un ca: uau! uaaau!, agressiu i alhora malencònic, límpid com si s'espoltrís un diamant amb cada crit.
Però hi havia un so que es negava a morir... Sortien a fer música a la porta dels cines, prop dels mercats... La policia, en qualificar de subversius aquells ritmes, va dir que procedia parar una activitat d' agitació sonora. Però el que preocupava als policies era que aquella música esdevenia, tanmateix, una conversa entre el públic i els músics. I aquella conversa els portava a experimentar col·lectivament una energia inèdita.
Paulinho tocava la bateria. Mai una bateria no havia estat un instrument tan ple de ritmes com ho era aquella carcassa de llaunes i plàstics que Paulinho havia fabricat. Ell pensava que els bateries són quasi sempre uns bruixots i que havia d'experimentar les bruixeries sobre aquelles llaunes. I sabia que hi havia vibracions que són més perceptibles per l'esquelet i a través de la pell que no per l'oïda. En una ocasió va portar dos cranis humans. Va dir que els havia trobat en un descampat on hi hauria hagut una fossa secreta i que, probablement, un animal havia desenterrat. Els féu servir de caixa de ressonància i per espai d'alguns minuts colpejà la testa d'aquells cranis fins a treure'n cadències noves. A vegades, es podia tenir la impressió que cantaven: aïé, aïé, é, é, é... I respiraven, els cranis, a través de la música.
Paulinho coneixia els secrets dels tambors africans. Ho havia après del Negre, amb qui coincidia a dormir sota una porxada, prop d'un hipòdrom. Aquell home li recitava els noms meravellosos i mágics dels tambors: ngoma, murumba, lalengo, babba, ganga, atumpan, duono, majaguzo... Deia que n'hi havia de tots els tamanys i de totes les formes: tambors d'un tronc d'arbre, tambors petits que caben en una mà, tambors que imiten el rugit del guepard o el crit del tucan.
Vibrava la pell dels tambors sota el colpeig.
Els braços eren dos ocells que s'alçaven submergits en un univers de ritmes. I era com si hagués caigut una descàrrega elèctrica sobre aquell caramull de llaunes i fustes.
- És necessari -advertia el Negre- escoltar les veus que s'hi amaguen i descobrir-les. Són veus tan velles com el color de la meva pell, com el ritme ondulant dels ocells, com la força vocal dels insectes.
Llavors li explicava que els tambors es fan amb pells d'animals diversos: de bou, de llargandaix, de serp, de boc, de peix... I cada una d'aquestes pells posseeix els seus propis registres sonors. També se'n fan amb la pell dels homes, però són tambors que només s'utilitzen durant els rituals funeraris de certes tribus. I hi ha tambors que han de sentir-se de lluny, com una serpent que xiscla en la jungla.
Paulinho s'embadalia amb les coses que explicava el Negre. I l'escoltava extasiat, perquè les paraules que sorgien de la seva boca posseïen una força misteriosa, una lluentor màgica. Havia nascut a l'Àfrica petita, la zona portuària de Rio de Janeiro, també anomenada Saúde, tot de negres que hi viuen. Allí, en contacte amb els seus, havia absorbit la memòria ancestral d'una gent que servava el record de les velles cultures africanes, el record dels paisatges, de la ràbia d'aquells que havien estat arrencats del seu territori, embarcats mar endins i venuts per esclaus.
Li agradava, sobretot, que li parlàs dels tambors remots:
- Hi ha al desert nordafricà el més embruixat dels tambors. En diuen el tar i és un tambor que, més que colpejar-lo, se l'interroga amb les puntes dels dits. Llavors, la seva veu és sensual i dolça. La pell ha d'encalentir-se amb una flama, abans d'ajustar-la al cassó. Et farà sentir el paisatge sonor del seu país: l'aire sec que murmura i el sol que arriba a fondre's en el colpeig de la pluja sobre les dunes.
Des que Beto havia mort assassinat, Paulinho no havia tornat a sentir una emoció semblant a aquella que li produïen les paraules del Negre amb el qual compartia, totes les nits, alguns pams de cobert.
Era un pou, aquell home, misteriós i fosc. Si t'atrevies a tombar el cos sobre el brocal i a guaitar fins a l'extrem de l'aigua, podies descobrir-hi la presència d'un univers inescrutable que s'endinsava cap endins fins a estendre's en una multitud de braços, i coves, i venes.
- El surdo és -afirmava- el tambor més poderós i excitant. El seu cant esperona la planta dels peus i et fa saltar enlaire, ni que caminassis damunt brases. Per això el surdo és el tambor del Carnaval... Sobre les brases del surdo s'hi cremen les tristeses.
El Negre l'ajudà a construir la bateria i li ensenyà a colpejar la pell dels tambors. Eren tambors improvisats amb el cuir de plàstic, de llauna i cartró. I pareixia que l'havien extret, aquell fòtil, de la fanfara d'un circ.
Colpejava el bombo, la caixa clara, el tambor... Vibrava el plateret i era el cor de Paulinho que hi projectava les pulsacions. I creava una atmosfera musical tota de ritmes bojos, perquè n'inventava de nous amb diversos accents i temps sincopats.
Però els feren callar. Ni a la sortida dels cinemes, ni a prop dels mercats, no es tornaren a sentir els ritmes d'aquells músics. Eren ritmes estranys, sorprenents: el renou d'una moto que s'alça furiosa, el xiscle d'un tren, el lladruc d'un ca -perquè portaven un ca, tanmateix, dins el cos-, l'esclafit d'un cotxe que s'estella en un mur...
Els feren callar; però hi havia un ritme que es resistia a morir. Al començament del temps fou el renou. Fa por, el renou dels rèptils. La vida va començar amb una explosió i podria acabar-hi. Els van prohibir que tornassin a fer aquella música i els imposaren el silenci. Bumba-bumba-bumba-meu-boi. Bumba-meu-boi... Bumba-bumba-bumba-meu-boi.
Benedita observà que els peixos s'havien menjat tota la lluna i persistia al seu lloc un cercle invisible. Mentre, s'hi acostà l'ombra d'un infant, remagrida i escassa. Ella va tancar els ulls -és probable que hagués preferit no tornar-los a obrir-, i sentí una veu silenciosa:
- Què hi fas, Benedita Moreira, ran del mar, a aquesta hora de la nit? No tens por?
Es va entregirar, disposada a reconèixer aquella ombra.
- Què faig? T'esperava. Us esperava a tots, Amazoninho. Tu i Joäo Batista heu de saber on és l'altre fill meu. Fa dies que no sé res de Paulinho i tinc foc a les sabates. Ell venia a veure'm i em portava notícies vostres cada cinc o sis dies. He trescat la ciutat d'un extrem a l'altre. Lentament vaig morint-me. Beto deia que els pobres comencen a morir-se pels peus.
La resposta d'Amazoninho no es féu esperar:
- Paulinho és mort. Benedita Moreira, el teu fill va morir assassinat, encara no fa una setmana.
I Benedita va cridar com una bèstia:
- No és mort. Paulinho no és mort.
- Paulinho és mort, -insistí Joäo Batista .
I continuà l'altre:
- Es presentaren els milicians amb l'arma a punt. Aquests dies, la policia ha portat a cap una operació de neteja, perquè era necessari desinfectar la ciutat de rates. L'acció policial s'ha duit a terme durant la nit. Ens hem amagat.
- Jo us hauria amagat dins el ventre.
- Diuen que és la venjança per l'assassinat d'un empresari que mataren un vespre, a la sortida d'un teatre. Li volien robar la cartera i ell es va treure una pistola de la butxaca. Però les mans d'aquells que l'atacaven van ser més diligents i li clavaren un ganivet al coll.
- És una venjança? -preguntà Benedita.
- Hem viscut amagats, durant aquest temps. Alguns tingueren la desgràcia d'esser descoberts.
Es rebolcava pel trespol, Benedita Moreira, encesa de ràbia. No podia encabir dins el cap, tanmateix, que Paulinho era mort. Però havien de desinfectar la ciutat. Aquells fills del carrer feien nosa. I ara Benedita era la mare d'un mort. Si només saben robar, i transportar droga, i prostituir-se... I potser no hi ha altra manera de combatre la pobresa, si no és a força de matar els pobres. Només és com netejar els vidres d'una casa.
Era com si li haguessin fermat els peus i les mans i l'haguessin llançada en un riu. L'arrossegava l'aigua, correntia avall, pels remolins turbulents. Creia que es moriria, ofegada per la desesperació i la tristesa. Afirmava:
- Paulinho és mort, sóc la mare d'un mort.
No va esser capaç de treure's una gota de plor; però la ràbia li mossegava el ventre i sentia que el cos li rebentava.
- No puc pensar que Paulinho és mort, -deia-. El meu cap no pot comprendre'ho ni el cor resignar-s'hi. Per què l'han mort? Ens han obligat a viure en la inseguretat i el perill, només perquè hem comès el delicte d'esser petits. Hem comès el delicte d'esser pobres. Però jo pensava que mai no l'atraparien, que es burlaria d'ells, que saltaria davant la pistola dels sicaris, que seria capaç d'esquivar els esquadrons de la mort. Vull saber qui ho ha fet, que li vull treure els ulls amb les ungles. He de saber qui ha mort el meu fill.
Va respondre Amazoninho:
- En diuen els àngels de la guarda. Tu els coneixes, aquests àngels.
- I què guarden?
- Ja ho saps, què guarden.
- Ara només sé que Paulinho és mort i l'assassí va a lloure. I que l'han pagat per la seva feina.
La idea de la impunitat de l'home que havia mort Paulinho començà a prendre forma dins la seva ment. Però no cessava de repetir:
- Ara només sé que Paulinho és mort i l'assassí va a lloure. Ara només sé que Paulinho és mort.
Disposada a trobar-lo, l'assassí del seu fill, no havia de plànyer l'esforç; per bé que sabia que no li quedaven energies. Cercaria aquell àngel que havia disparat sobre el cos de Paulinho; però volia saber qui havia donat l'ordre, decidida a esporgar fins a l'extrem. Sabia, tanmateix, que potser era inútil demanar la part de justícia que li corresponia. Fan nosa a tothom, aquests fills del carrer, -pensava-. I la ciutat és plena de siluetes que fan por. La ciutat és plena d'espectres que alguns voldrien esborrar de la retina.
- Ara només sé que Paulinho és mort, que no puc suportar aquest silenci. I va a lloure, l'assassí del meu fill.
Amazoninho i Joäo Batista callaven.
Benedita els demanà que li explicassin tot el que sabien sobre l'assassinat de Paulinho. No en sabien gaire més coses de les que havien dit. Va morir durant l'operació de neteja que la policia havia organitzat. L'havien reclamada, aquella operació, els empresaris, els botiguers, les agències de turisme, els restaurants, les cadenes de supermercats... Van activar els escamots de milicians i eliminarien alguns centenars de xinxes. Els diaris no en varen dir res. Molta gent ho sabia i callava. El silenci els feia còmplices. Aquells sicaris cobraven a tant la peça i portaven a la sang una autèntica fúria. Afinaven l'olfacte, els descobrien per l'olor i disparaven. Havien vessat molta sang, aquells dies, mentre els cadàvers s'amuntegaven als dipòsits.
Tornaren a explicar-li la mateixa història:
- Una nit, a la sortida d'un teatre, un grup assaltà un home poderós. L'escolliren a ell perquè els semblava el més ric i els féu l'efecte que portava la cartera inflada de diners, ventrelluda i grassa com ell. Es dirigia al cotxe aparcat al soterrani del teatre, quan el van escometre. Li posaren la punta de la navalla ran del coll. L'acompanyava la dona i començà a cridar com una bruixa. Li van dir que callàs. Féu com si anàs a estirar la cartera de la butxaca i es va treure una pistola. Instantàniament, li clavaren el ganivet.
Aquella mateixa nit començà l'acció de neteja. Abans que trencàs l'alba, van exterminar uns xicots que acudien de matinada a una font pública i extreien les monedes que els turistes llançaven amb els ulls tancats al fons de l'aigua a fi que la fortuna els permetés de tornar a aquell indret abans de la mort.
Quan els milicians van presentar-se, tot just havien iniciat la collita. No els van dir cap paraula. Apuntaren les armes, pitjaren el gallet, els mataren a tots. Van quedar sota l'aigua plena de sang, fins que els recolliren els homes del servei de desinfecció de la via pública.
Continuà la mortaldat per espai de set dies. Aquells grups d'extermini actuaven de nit. Els mataven a tirs; però a vegades els atropellava un cotxe. Els que agafaven vius els portaven a la comissaria i els torturaven. Només sobrevivien els més forts.
Benedita va percebre la presència de Celio. L'entrenador se sostenia en una xanca i arribà ranquejant. Li va dir:
- He vingut perquè vull ajudar-te. Digues què puc fer.
El va mirar als ulls. Se li moria lentament la mirada.
Va respondre:
- Paulinho és mort i l'assassí va a lloure. Ajuda'm a descobrir-lo.
Celio la va estrényer amb el braç que li quedava franc, li acaricià els cabells, va recórrer amb la mà l'amplària d'aquell front que només cobejava pensaments de venjança. Després, li va dir:
- Fa dos dies et vaig donar una bossa de cola. Et vaig indicar que havies d'esnifar-ne cada vegada que tinguessis la necessitat d'espantar la ràbia. Si l'has acabada, puc donar-te'n més.
Però Benedita tornà a xisclar, furiosa:
- He de trobar l'assassí del meu fill.
- Per què? -replicà Celio-. No t'adones que poses en perill la vida dels teus altres dos fills? No saps que jugues amb la teva pròpia vida?
- Què dius? Els meus fills no s'escaparan mai del perill, pobres petits llops afamegats. I la meva vida ja no sé si existeix. Potser sóc un cadàver, Celio, com la cama que et varen tallar: intueixes la seva presència i li envies missatges; però saps que no hi és.
Celio va baixar el cap i remugà entre dents:
- Digues què puc fer. He vingut perquè vull ajudar-te.
Llavors, Amazoninho continuà la relació de la història:
- Eren cinc que dormien en un porxo cobert, prop d'un hipòdrom. Moriren metrallats entre cartrons. Se n'escapà el Negre perquè no varen veure l'embalum del seu cos. Es despertà amb els tirs. De tot d'una va creure que era mort. Llavors va fugir com si hagués escapat de l'infern.
Caminaren pels carrers incerts de la ciutat.
No es deien cap paraula. Caminaren un rere l'altre sense saber a quin lloc es dirigien. Un rere l'altre, per les avingudes tètriques.
Benedita caminava davant. La seguien Celio, Amazoninho i Joäo Batista. El més petit quasi havia de córrer, si volia seguir la comitiva, i les passes de Celio, el colpeig de la xanca sobre l'empedrat, resplendien en el silenci profund.
Havien emprès aquell camí; però no sabien cap a quin indret els menava. Benedita havia dit, la veu enronquida:
- He de parlar amb el Negre. Hi he de parlar avui, abans que no es mori definitivament de por. Ajudau-me a cercar-lo, perquè necessit fer-li una pregunta. Encara que hagi de furgar tots els racons de la ciutat, de rastrejar els amagatalls, d'explorar les clavegueres... He de parlar amb el Negre.
I és cert que aquell camí no els portava enlloc. Un rere l'altre, eren cinc espantalls que giraven a l'interior d'un cercle monstruós.
Amazoninho coneixia l'indret on s'amagava el Negre; però no s'atrevia a dir-ho a la mare. L'observava silenciós i tanmateix no gosava a obrir els llavis. No obstant, pensava que acabaria per revelar aquell lloc secret.
En un principi, després que havia sentit els trets de la pistola i havia vist aquells cossos que saltaven sota els cartrons, el Negre va pensar que era mort. Va arrufar el cos, quasi féu un cabdell de les cames i el tors, va estrényer les mas fins a clavar-se les ungles als palmells, i va obrir els ulls, convinçut que la mica d'ànima que encara tenia podia escapar-se a través de l'esguard.
És cert que va creure que podia identificar una d'aquelles cares, unes faccions que potser coneixia, el perfil espantós del diable. Però va creure que era mort. No ho dubtava que era mort. I va pensar, en veure que persistia la fosca, els llums multicolors de la ciutat, els crits furiosos dels ocells, l'agitació omnipresent dels cotxes, que els paisatges de l'altra banda de la vida eren gairebé consemblants als d'aquesta.
Va tardar algun temps a adonar-se que no era mort, perquè l'atzar havia fet que no el veiessin; però quan se'n va témer, quan va saber que podia fugir d'aquell racó, va saltar com un boig i partí a córrer desvariat, dubtós d'acceptar que el seu cos encara era viu.
Amazoninho decidí de parlar. Sabia que no podia retenir per més temps la informació. Feia més d'una hora que voltaven i no havien esbossat encara una estratègia que els portàs a l'encontre del Negre. Només Benedita havia dit:
- He de parlar amb el Negre, perquè necessit fer-li una pregunta.
Poc abans que Amazoninho resolgués de revelar el secret, Celio havia deixat caure, disgustat de veure que havien partit a caminar moguts per l'impuls que Benedita havia projectat sobre les paraules, però sense saber cap a on dirigir-se:
- Sabeu on és, el Negre? No és hora de caminar inútilment. Us he de dir que se'm cansa la cama que no tinc, i em fa mal.
- Després que els pistolers a sou hagueren abandonat els porxos de l'hipòdrom -apuntà Amazoninho-, el Negre fugí d'aquell indret. Si hagués pogut partir per davall terra com els cucs, ho hauria fet. S'escapà de l'amagatall ran del qual la Mort havia passat a prop seu i s'ocultà de bell nou en un cementiri de cotxes, a l'altre extrem de la ciutat, lluny de les platges. Corria de nit i s'amagava durant el dia, perquè li era més fàcil passar desapercebut.
Les paraules del fill no frenaren el pas de Benedita. Només li va dir:
- Doncs, posa't al front de la comitiva i porta'ns on s'amaga aquest Negre. Només li faré una pregunta.
- Hem d'esperar la posta de sol, -replicà Amazoninho-. Si encara hi és, tanmateix no sortiria. La carcassa d'un cotxe abandonat és per a aquell home la mateixa cosa que la closca del cargol.
No hi arribaren fins que fou nit obscura. La fosca obliga els ulls a concentrar la mirada, a escoltar cada renou i a interpretar els signes confusos de les ombres.
Amazoninho s'acostà a una de les carcasses, guaità a l'interior i conversà amb aquell home durant un espai llarg de temps. L'havia convinçut que sortís.
Sabia que li era difícil recontar l'experiència dramàtica d'aquell crim tan recent; però ho havia de fer per si de cas es podia aconseguir que la justícia, algun dia...
Quan va treure el cap per una finestra del cotxe, portava l'ombra de l' espant escrita a la cara. Des de llavors no havia estat capaç de tancar els ulls, ni de sentir la necessitat de menjar.
Els va dir:
- Per què heu vingut? Si voleu, em direu en què us puc ajudar.
Benedita no deixà que passàs ni el temps d'un alè:
- Sóc la mare de Paulinho. Només he vingut per fer-te una pregunta, Negre. I estic convinçuda que la'm sabràs respondre.
- El teu fill em parlava de tu, totes les nits abans d'adormir-se. Deia que eres la dona més bella que mai s'ha pogut veure, i més trista; i, ara que et conec, pens que tenia raó. També va fer-ho, aquella última nit. Deia que li dolia veure't tan trista i tan jove... Però és millor que entreu al cotxe. Aquest cementiri és ple d'orelles que ens poden escoltar. No és un lloc segur per amagar-se...
Entraren a l'interior de la carcassa i es varen asseure entorn d'un caixó que servia de taula. La lluna entrava per les finestres i envaïa les cares. Adesiara, el crit d'un animal trencava el silenci.
- He vingut -afirmà Benedita-, només per fer-te una pregunta i vull que la responguis.
- L'imagin, la pregunta, -replicà el Negre-. Paulinho era un ritme que es negava a morir. Era a l'extrem de l'avinguda Rio Branco. La ciutat s'imagina que es tanca, prop de l'hipòdrom. Vingueren els esbirros i tallaren aquell ritme. Tu vols saber qui va matar Paulinho, si el vaig reconèixer entremig de la fosca...
- Vull saber qui va matar el meu fill.
- Et recordes d'Antonio? Vivia a la Rocinha. Li deien la Piranya.
- Antonio? -preguntà Benedita-. El record que tenia la mirada fosca.
- Doncs ara es dedica a matar a tant la peça. Li paguen poc. Vol estar-ne segur i dispara tot el tambor de la pistola sobre cada un dels seus morts. Per què se'n diu tambor?
- Antonio, la Piranya... He de veure'l, Negre. I tu m'ajudaràs a trobar-lo.
- Per què...?
- Hi anirem tots.
- Potser, aquest dia li darem l'oportunitat de guanyar el jornal en un instant. Esperarem l'alba.
Però l'alba era lluny, i encara haurien de passar algunes hores. Llavors, callaren. I el Negre començà a colpejar un tros de fusta. Era un ritme pausat, taciturn. Va dir:
- D'ençà que el mataren, el seu ritme no em deixa. I se'm desperten ara els tambors a la punta dels dits. No sé si us semblarà una oració fúnebre. Paulinho hauria volgut que fos una samba.
I la veu del negre es desplegà silenciosa sobre els cotxes cansats del cementiri:
| Hi havia un ritme que es negava a morir | |||
| i ara el dansa la Mort a l'extrem de Rio Branco. | |||
| Aïé, aïé, é, é, é... | |||
| Alelé, pomba, gira, giré. |
| La Mort és bella i dansa sobre el cos de Paulinho | |||
| i el ritme dels tambors li cala foc als peus. | |||
| Aïé, aïé, é, é, é... | |||
| Alelé, pomba, gira, giré. |
| Els tambors, les guitarres, les maracas i el banjo | |||
| han begut aiguardent per no plorar d'espant. | |||
| Aïé, aïé, é, é, é... | |||
| Alelé, pomba, gira, giré. |
| Però anit cremarem la misèria i la festa | |||
| en un mateix gresol a l'extrem de Rio Branco. | |||
| Aïé, aïé, é, é, é... | |||
| Alelé, pomba, gira, giré. |
Els ritmes del Negre persistiren durant tota la nit, fins que l'alba va estendre la seva claror pàl·lida sobre les carcasses dels cotxes. Vibrava la fusta del tambor i s'expandia la veu entre els metalls:
| Aïé. aïé, é, é, é... | |||
| Alelé, pomba, gira, giré. |
Tornaren a partir un rere l'altre: Benedita, el Negre, Celio, Amazoninho i Joäo Batista. Acudiren a la Rocinha i arribaren al barracot d'Antonio. La Piranya ja no hi vivia. Els van dir que tenia una casa en un barri extrem, lluny d'aquell lloc. Una veïna els donà les entresenyes i els va dir que un dia l'havia trobat pel carrer, que pareixia un senyor, que s'havia oblidat de la gent de la Rocinha i es podia percebre que els negocis -però aquella dona no era capaç d'imaginar quina casta de negocis portava entre mans- li marxaven sobre rodes.
Joäo Batista, el més petit, decidí que la mare menjàs alguna cosa. La veia dèbil, quasi a punt d'esbucar-se, i que difícilment resistiria tants de sotracs. Ella va dir que no volia res, que no tenia temps de menjar.
- Ara, només puc sentir la urgència d'arrabassar els ulls de la Piranya -deia-, l'única fam que tinc.
Però voltà un cantó i li portaren una embosta de fruita: un plàtan, dues pomes..., ni que l'hagués collida en un hort subterrani, sota l'asfalt. Benedita es menjà aquella fruita; però no escurçà el pas ni rebaixà el delit d'encontrar l'assassí de Paulinho.
Potser caminaren durant tot el dia. Arribaren a perdre la noció del temps i no saberen les hores ni els dies que havien esmerçat en el camí. El Negre pensava que probablement havien trescat un any rodó; però no s'atrevia a parlar-ne, convinçut que mai no s'acabaria del tot, aquella ronda. Rodolorien durant tota la vida fins que una nit compareixeria la Piranya a l'extrem d'un carrer i buidaria el tambor de la pistola sobre el seu front.
Celio també havia perdut la idea dels dies i del temps que havia durant aquell pelegrinatge. I ni s'enrecordava de quan havien iniciat la travessia. A vegades, tenia la sensació que la cama que li havien mutilat es renegava a seguir el ritme que Benedita imposava a la marxa. I era com si l'haguessin deixada endarrera, sola, mentre traçava el seu propi compàs.
També, Celio tenia la impressió que Amazoninho, Joäo Batista i Mauro havien crescut, d'ençà d'aquell matí que partiren del cementiri de cotxes. De sobte percebia que el cap i les mans s'havien allunyat de les cames. Perquè créixer és això, justament: sentir que el cos s'estira, que el cap es distancia dels peus.
No sabien el temps que havien tardat fins arribar a la casa d'Antonio. Potser unes hores, uns dies... Potser trenta anys. Si havien de comptar pels Carnavals que havien vist passar, difícilment podrien ajustar-se a un acord. Els colors, i la llum, i el ritme. La imaginació desbridada. La batalla entre la transgressió i l'ordre del joc organitzat.
- Es desarticula el cos, per Carnaval -havia dit Celio-. Es desordenen els membres del buc: el cap, les cames, els braços, les mans, les cuixes, els peus... Cada un emprèn el seu ordre i sorgeixen figures tan estrafolàries com la meva.
- Fa molt de temps -explicava el Negre-, vaig inventar-me un estrany xilofon. Vaig confegir la carcassa d'un cavall: el crani, les vértebres, la caixa de les costelles... Mai ningú no havia sentit uns ritmes com aquells, sorgits de la matèria orgànica.
Era Carnaval, el dia que arribaren a la casa d'Antonio. El trobaren a la porta. Quan els va veure, no es va fiar d'aquella tropa de pobres vergonyants i cercà defensar-se'n. Es volia amagar, però no hi va esser a temps. Benedita s'hi acostà rabiosa i li clavà les ungles als ulls. La Piranya tractà de defugir-les, aquelles ungles, i ho aconseguí. Li hauria pegat un mal cop de puny, si Celio i el Negre no ho haguessin impedit. Però havien de controlar els seus moviments, mantenir-lo impossibilitat de moure's, que no aconseguís entrar dins la casa i posar mà a la pistola...
Benedita concentrà en aquelles paraules tot el menyspreu del món:
- Ets un assassí, Piranya. Et dediques a matar aquells que eren els teus, per diners. Matares per diners el meu fill Paulinho, només fa unes poques nits, als porxos de l'hipòdrom. I potser ni has cobrat, encara... Tinc ganes de vomitar, només de veure't.
- Per què, Benedita Moreira? La meva feina es dirigeix a restablir la salut social. Decantar els fruits podrits... Qualsevol nit passaré a prop teu, et remullaré de gasolina i et tiraré la llosca del cigar...
- Ets capaç de fer-ho, Piranya. Et pagaran per fer-ho, i tu ho faràs.
- És necessari retirar el fems de la via pública. Ho has entès?
- Si t'he entès...? Sàpiges que enmig del fems hi hem après d'esser forts, hi hem après de sobreviure. Enmig del fems hi hem après d'esser solidaris. I, a vegades, hi he trobat l'afecte, l'amistat, la tendresa...
- Què vols, ara?
- Vull que em diguis qui et paga. He de saber qui et va manar que matassis el meu fill.
Antonio tenia els ulls vermells. També les piranyes tenen els ulls vermells. Va dir:
- Ni jo mateix no ho sé. Tot és molt obscur. Les ordres m'arriben a les fosques. Sovint ni tan sols veig la cara d'aquell que em posa els diners a les mans. Només li he de dir: són tantes peces. Poc temps després, arriben els homes del servei de desinfecció. Quasi sempre sol escriure's a l'informe que es tracta d'una mort accidental.
- Hi ha un informe? Ara em diràs on és el cos de Paulinho.
- Al cementiri, els cadàvers s'hi estan quatre dies. Si ningú no els reclama, els llancen en una fossa comú. Però sovint hi ha famílies que adopten un infant mort i l'enterren amb el nom dels pares adoptius. Així ningú pot reclamar aquell cos i s'acaben les investigacions.
- I tu saps qui ha adoptat el cadàver del meu fill. Posa't al davant i mena la comparsa fins a la casa on habiten aquests pares.
Antonio, la Piranya, va posar-se al davant. Ho féu a contracor, obligat per Benedita Moreira. I el seguiren tots: Benedita, Celio, el Negre, Amazoninho, Joäo Batista...
Tornaren a recórrer els mateixos camins de mala petja, entre els crits i la música frenètica de la festa. Moure's. Girar-se. El ball. El Carnaval concentrra els desitjos. La festa és breu. Arribaren davant una casa que Benedita coneixia. Pulsaren el timbre i sortí una criada:
- Què voleu?
Va respondre Antonio, la Piranya:
- Ens agradaria parlar amb el senyor de la casa, si és possible.
Però Benedita afegí pel seu compte:
- Li digui a Luciano que Benedita Moreira l'espera.
Aquella criada no els va permetre que entrassin a la casa i es disposaren a esperar-lo al jardí. Luciano va sortir tot d'una. Tenia el cabell una mica gris. Quan el va veure, Benedita no pogué estar-se de riure. Era una rialla desconcertant i salvatge.
- Què et passa, Benedita? -preguntà Luciano.
I va respondre ella:
- Tanmateix, has acabat per adoptar el teu fill propi. I l'han hagut de matar...
El Negre, Celio, Amazoninho, Joäo Batista... callaven. Va trencar-lo, el silenci, una veu que venia del fons del jardí. Era la veu de dona Mariana, més envellida i, potser, més boja. En veure Benedita, no sabé estar de dir-li:
- Finalment has tornat, filla. Maria dos Montes Claros ha tornat. Però, què tens? Veig que fas cara de cansada. No et tracten bé, enllà de la vida?