Els peixos no es pentinen
Gabriel Janer Manila
En una vall ombrívola, com un animal que s'allarga, d'hivern, a l'ull del sol, s'estenia Montblau, un poble petit entre muntanyes.
Per a la gent d'aquell poble, les muntanyes formaven part de la seva vida: eren el seu paisatge i tancaven el seu horitzó. No és estrany, doncs, que les coneguessin una per una: el massís de les Boires, el puig de la font Sorda, el serral Mort, la punta del Moro, el turó de la Reina...
Pels habitants de Montblau cada una tenia el seu nom i la seva història: llegendes que explicaven els vells en arribar l'hivern, quan les nits s'allarguen.
Deien que, en passar el cel de Montblau l'estel de les Serpents, encara que això només succeeix una vegada cada cent anys, les muntanyes es vesteixen amb sedes de colors i dansen de nit, per si l'estel volgués enamorar-se d'alguna d'elles. Salten i canten, les muntanyes, només una volta cada segle, com si una bruixa hagués vingut a transformar-les en ballarines fràgils, perdut l'enteniment rere la claretat de l'estel.
Pels carrers de Montblau transcorria la vida tranquil·la i clara: la gent acudia a treballar al camp de bon matí i retornava al poble a mitja tarda, just quan el sol tombava rere les muntanyes.
En aquella hora, abans que la fosca vingués a estendre el seu capot de drap sobre Montblau, la mestra obria finalment la porta de l'escola i els xicots sortien escapats com un esbart d'ocells. De sobte, el carrers s'omplien de crits, de rialles i de jocs, i el poble era viu, tot de salts i de festa. El joc sorgia, inesperadament, en un cap de cantó, en una placeta.
Una nina cantava:
En Miquel, na Margalida, en Pere, n'Àngela, en Jordi... el petit Vicent s'hi engrescaven sovint amb el joc, fins que la fosca cobria les seves rialles. Era com si portessin una energia desconeguda dins la sang, com si tinguessin ales, un enfilall de nervis que els omplia de vitalitat i de força.
A en Miquel li agradava d'agafar el petit Vicent per un braç i una cama, voltar veloçment sobre els seus propis peus i fer-li creure que era un astronauta. A vegades era ell mateisx que li ho demanava:
-Miquel, vull fer d'astronauta.
Aleshores, no calia que ho repetís. L'agafava de sobte i tornava a fer-lo volar, mentre cridava, el petit Vicent, perdut en l'espai infinit de la seva òrbita.
-Avui, XJR-27, he començat a apropar-me a l'àrea d'atracció del planeta Venus. Em preparo per a la invasió. Res no hi ha de nou a l'astronau.
Però la mare del petit Vicent s'hi enfadava, quan sabia que en Miquel havia fet volar el seu fill.
-Un dia -li deia- et fugirà de les mans i s'esclafarà el cap.
En Miquel responia:
-No, que el tinc ben agafat.
-Et dic que no ho vull. És massa petit per jugar amb vosaltres.
-Però a mi m'agrada fer d'astronauta -repetia el petit Vicent, sense preocupar-se gaire dels crits de la mare.
Llavors en responsabilitzava na Margalida, d'aquell perill, perquè deia que la germana gran ha de vigilar que no passi una desgràcia, que és fràgil, la vida... i el fill tornava a prendre la paraula:
-He trepitjat la Lluna, he travessat l'atmosfera quasi morta de Mart. Avui he realitzat una incursió al planeta Venus.
La mare acabava per emportar-se a casa el petit Vicent, entre plors. Na Margalida partia darrere ella, capficada de veure que els companys seguirien el joc en un cap de cantó, en una placeta, entre pollancres, o acudirien a casa del vell Arquímedes, que els deixaria mirar amb la trompa i veurien, de sobte, inflats com taronges, els primers estels de la nit.
En Miquel, na Margalida, en Pere, n'Àngela, en Jordi, també el petit Vicent, anaven bojos per mirar amb la trompa del vell Arquímedes i explorar la volta del cel, sondejar en la vida dels astres i estendre la mirada sobre les valls incertes de la Lluna.
Ningú no sabia d'on havia tret, la trompa, el vell Arquímedes. Havia viscut molt d'anys lluny de Montblau, en terres que ningú mai no havia sentit anomenar i, de retorn al poble, l'havia canviada a un àrab, en un petit port d'Àfrica oriental, a canvi d'unes poques monedes d'or. Aquell àrab també li donà un llibre manuscrit que li facilità l'estudi del firmament. Un pou de ciència, aquell llibre, gràcies a ell sbia interpretar la posició dels astres i el seu significat, llegir la ventura dins els ulls de la gent i reconèixer els signes que tracten de manifestar allò que encara ha de venir.
Tothom, a Montblau, pensava que el vell Arquímedes era una mica bruixot. Tancat en l'estança més enfilada d'una antiga torre, cercava desxifrar el misteri de l'espai. A vegades, però, sortia al carrer i començava a explicar històries que ningú mai no havia sentit. Velles, indiscretes històries d'estels amb cabellera, de dames curioses, de prodigis que la seva mà havia obrat per virtut dels conjurs que portava aquell llibre. Com una vegada en què parà els coets de la festa enmig de la fosca negra del cel: alçà les mans, recità la fórmula i els coets, tot just a punt de rebentar, s'aturaren de sobte, fins que els va desfer l'encantament. Llavors, continuaren el seu camí de foc i esclataren en una pluja, minúscula, de petites flames.
-En Jordi no pogué estar-se de preguntar-li:
-Però, com ho heu fet?
-És tan simple... -respongué el vell Arquímedes.
-Tan simple? Però, com...
-Senzillament, he aixecat les mans, tu ho has vist, i he manat als coets que deixessin, per un instant, de córrer.
-I què els heu dit?
-Mitja dotzena de paraules, poca cosa més.
-Mitja dotzena de paraules?
-Sí, mitja dotzena de paraules ben dites i prou.
-I prou? N'hi ha prou amb mitja dotzena de paraules?
-Les paraules tenen molt de poder, però cal que siguin dites amb fermesa.
Les tardes en què els deixava observar les estrelles amb la trompa -en Miquel, na Margalida, en Pere, n'Àngela, en Jordi, també el petit Vicent- s'hi haurien passat tota lanit a la casa del vell, fins que la mare de na Margalida compareixia de bell nou i s'emportava el petit Vicent per la força, mentre la reconvenia i li deia que n'estava cansada d'advertir-la que no els volia pel carrer fins a aquelles hores.
-Qualsevol dia hi perdreu el cap, rere d'aquesta trompa. Ni tan sols us recordeu que heu de sopar...
El cel era immensament profund, a través d'aquells vidres d'augment.
-Són vidres -precisava en Miquel- que multipliquen tot allò que abraça la mirada.
-I ens permeten -insistia el vell- d'explorar tots els racons del firmament.
Observar-lo, el firmament, a través d'aquells vidres era com guaitar en un pou insondable. Allà lluny, en la fondària negra de l'espai, apareixien els estels vius i lluents.
-Veig ara aquell home penjat a la Lluna -exclamava en Pere-Porta un sac a l'esquena...
-He vist l'estel del Nord, com un diamant.
-A mi m'agrada descomp ondre les constel·lacions -replicava n'Àngela- i recompondre novament les estrelles com en un joc.
-La distància s'escurça amb la trompa, i és com si poguessis abastar-los amb la mà, els estels, de tan prop com els veus.
-Perquè el cel és net i l'aire és transparent -advertí en Pere.
I na Margalida:
-Transparent i clar com un vidre.
Llavors, el vell Arquímedes es posava seriós, la mirada trista, el gest abatut, com d'impotència. Remugava entre dents:
-Potser és massa transparent, el cel. Potser és massa net.
Les paraules del vell es tornaven feixugues. Una ombra de tristesa havia vingut a posar-se sobre els seus ulls, tothora desperts com la centella. No calia que tornés a insistir, perquè tots l'havien entès perfectament -en Miquel, na Margalida, en Pere, n'Àngela, en Jordi, també el petit Vicent- i havia aconseguit suscitar-los en el pensament aquella petita por que es començava a estendre entre la gent de Montblau.
En Jordi tornà a dir, com un eco insistent:
-Potser és massa net, el cel.
Feia molt de temps que no havia caigut en tota la vall una gota de pluja. I el cel era clar, transparent i net, sense boires ni núvols.
-Ben segur que és massa net, el cel -tornà a dir el vell Arquímedes, capficat. I replicà en Miquel, com si s'avancés al pensament de tots:
-El vostre llibre, el que us lliurà aquell àrab quan tornàveu del viatge, no parla de fer núvols i boires?
-No en parla. Que si en parlava, ja faria estona que ho hauria provat. Feia molt de temps que no havia caigut una gota de pluja sobre Montblau i la gent començava a viure preocupada.
Havia passat la primavera, i l'estiu, i la tardor... Els vents bufaven sobre la vall, vigorosos i enèrgics: mai, però, no portaven ni un núvol, ni una boira que anunciés l'aigua. Les primeres setmanes de desembre, abans de l'hivern, havien estat especialment fredes: un fred rigorós i sec que trepanava els ossos.
Era trist veure arribar l'hivern, sense pluges. Els camps havien començat a clivellar-se amb el fred i els pagesos no havien pogut sembrar ni un solc de terra.
L'horta de Montblau, una franja de terreny que envoltava el poble, fins al faldar de les muntanyes, començava a assecar-se perquè l'aigua hi mancava. Llavors, arribà la primavera emmusteida, sense les flors a la vora dels camins, sense les verdes gespes de la prada.
Na Margalida havia començat a cantar de bon matí. Era diumenge i la plaça era plena de gent:
| Arc de Sant Martí, | |||
| la pluja, la pluja. | |||
| Arc de Sant Martí, | |||
| la pluja és aquí. |
En Miquel, n'Àngela, en Pere, en Jordi repetien aquelles paraules, quasi màgiques, de na Margalida:
| La pluja, la pluja... |
La pluja, però, no acudia a Montblau, malgrat la invocació dels xicots El petit Vicent els preguntava, inquiet:
-Com és l'Arc de Sant Martí? L'heu vist alguna vegada, vosaltres? -L'Arc de Sant Martí?
-Sí. Tu l'has vist?
-No. Mai no l'he vist -responia en Pere.
-Ni jo, que no l'he vist -afegia n'Àngela.
En Miquel tractava de trobar una explicació d'emergència:
-La mestra explica que l'Arc de Sant Martí...
Però el petit Vicent no consentia que continués:
-M'interessa saber si tu l'has vist.
-No; però el meu pare em diu que és un arc transparent, tot de pluja i claror. El vell Arquímedes, que havia escoltat la conversa en silenci, intervingué de sobte:
-La llum del Sol, en travessar la pluja prima, es descompon en una banda de colors vius.
-Jo en tinc un record incert -replicà na Margalida-. Crec haver-lo vist, l'Arc, com si fos un pont.
-L'ombra d'un pont -afegí el vell.
I na Margalida:
-Només en tinc el record, com una ombra.
-És -continuà el vell Arquímedes- l'ombra d'un pont a través del qual les dones d'aigua, fades de la pluja, arriben a la terra.
-Com una gran serp -replicà en Miquel.
I n'Àngela:
-La meva mare diu que és com una bandera enorme; però ja no es recorda dels colors.
-Molts no se'n recorden -afegí en Jordi-, perquè fa massa temps que no ha aparegut sobre Montblau.
La cara del petit Vicent interrogava el vell Arquímedes, com si li demanés que continués explicant tot allò que sabia de l'Arc de Sant Martí. El vell continuà tranquillament el seu discurs:
-A vegades, els colors són vius i brillen amb intensitat. D'altres, es dilueixen tènuement. Tinc dins la memòria, jo era aleshores de la teva edat -els ulls del petit Vicent es tancaren i obriren ràpidament-, un dia d'hivern; era un d'aquells dies en què l'hivern s'obre a l'ull del Sol. Aquell dia, l'Arc abraçava tot el cel de Montblau, des del serral Mort al turó de la Reina, i la pluja era fina, com de cama d'aranya. Però mai més no l'he tornat a veure tan intensament com en aquella ocasió. Era com si els colors tinguessin vida i els vaig veure saltar esmaperduts, pluja de peixos despentinats i folls.
Passaven els dies i el cel continuava transparent, sense cap núvol. Lentament, Montblau havia perdut la tonalitat dels seus camps, la verdor dels seus arbres, l'amorosa frescor dels seus conreus.
Els arbres menys resistents a la sequera es tornaren grocs, com si estiguessin malalts, i molts ja no brostaren, ni varen treure flors, aquella primavera.
Na Margalida observava tots els dies el taronger que tenien a casa, just davant la façana, perquè volia comprovar que tanmateix res no l'afectava. Sabia que tenia molts anys, que ningú no recordava qui l'havia sembrat, que havia vençut tota casta d'inclemències: el vent gelat del nord, altres sequeres, la neu de l'hivern ...
-Com és la neu -tornava a preguntar el petit Vicent-. M'agradaria que nevés.
-És com si la terra es cobrís tota de plomes, blanques i fines -responia el vell-. A mi m'agrada veure-la quan cau, la neu: el moviment ondulant dels flocs...
Però el petit Vicent mai no n'havia vist, de neu, ni na Margalida, ni en Pere, ni n'Àngela, ni en Miquel, ni en Jordi ... Ara, el seu paisatge s'havia començat a tornar groc, perduda la coloració -ocres i verds entre muntanyes- que feia de Montblau un poble de màgiques sorpreses: tot de fantasmes que cerquen amagar-se amb les primeres clarors de l'alba, plaent a mig matí, entre boires salvatges, rutilant al capvespre, quan el sol tomba rere la punta del Moro i les teulades es tenyeixen sobtadament de transparències liles, negre de nit, quan la Lluna blanqueja dins la fosca.
Na Margalida es mirava el taronger tots els matins, perquè temia que comencés a perdre les fulles i a morir-se. Sovint havia cregut que en una d'aquelles taronges s'hi amagava un tresor secret.
-Un dia -li explicava al petit Vicent- d'una taronja en sorgirà una fada, un príncep galant o potser una caixa de pedres precioses i d'unces d'or.
Però aquell any les flors caigueren totes fulles s'arrugaren, finalment. Na Margalida tractà de salvar-li la vida: li portava una mica d'aigua d'amagat i, aquell dia, era com si el taronger tornés a viure. Aviat no n'hi pogué portar més, perquè havia començat a escassejar, l'aigua. Àdhuc la font Sorda, que naixia entre roques, s'estroncà de sobte. Havia començat a debilitar-se, fins que deixà de córrer, un dia d'estiu.
El vell Arquímedes explicava que dins la muntanya hi havia un cavall verd que treia aigua d'un pou, mentre voltava. L'aigua d'aquell pou sortia per l'ullal de la font i arribava a totes les terres a través d'una xarxa de canals que la repartia. En una cova de la muntanya, misteriosa i fosca, el cavall havia voltat incansable, durant segles. Ara, d'ençà que la font s'havia estroncat, potser el cavall havia canviat de color.
-Qui sap, per ventura és mort -va respondre en Miquel.
-Per ventura -contestà na Margalida.
Ben segur que s'havia aturat de voltar, el cavall verd, d'ençà d'aquell dia en què la font Sorda no va rajar més. Llavors, les terres de Montblau començaren a emmusteir-se i també perillava la vida dels animals i la de les persones, car els dipòsits d'aigua, cisternes i aljubs, anaven fent minvar la reserva.
El petit Vicent s'acostà a la germana i li preguntà:
-M'han dit que la pluja arriba acompanyada de tronades. És veritat, això?
-Les tronades anuncien la pluja de tardor. Però em fan por. No les has sentides mai? -respongué na Margalida.
-No, però m'agradaria.
-Diuen -replicà la germana- que els sants fan rodolar arbres i pedres més enllà dels núvols, pel trespol del cel; que els àngels s'encalcen, que juguen i salten com si fossin dimonis, abans de la pluja.
-Com si fossin dimonis, els àngels?
-Perquè estan contents de veure que l'aigua cau, finalment, sobre la terra.
-I l'alegria capgira les coses -afegí el vell Arquímedes-, tant, que la pluja els fa sentir una mica dimonis, aquells àngels.
Llavors, el petit Vicent tornà a preguntar:
-Quan la pluja cau, el cel és ple d'ocells o ple de peixos?
EIs aljubs s'eixugaren, finalment, i les cisternes, i la gent de Montblau hagué d'acudir a Mataplana a cercar l'aigua necessària per al bestiari per a les persones.
Mataplana s'estenia a l'altra banda del turó de la Reina, dins la planura, després dels últims contraforts de les muntanyes que voltaven Montblau. Altre temps entre ambdues viles hi havia hagut una certa antipatía i abundaren les renyines, àdhuc els combats a pedrades entre la jovenalla.
Els vells asseguraven que cap home de Mataplana no s'hauria atrevit a enamorar-se d'una xicota de Montblau, car el primer dia que hi hauria acudit per festejar-la, l'haurien esperat amb pedres i bastons a l'entrada del poble.
Passats els anys, l'antiga enemistat anà cedint. Ara, per a la gent de Mont-blau no hi havia cap més altre remei que anar a Mataplana a comprar l'aigua, tan necessària, i pagar el preu que n'exigien.
Tot i tothom servia per transportar-la: els carros, les bicicletes, els camions; els joves, els vells: dos càntirs penjats als extrems d'una barra que se subjectava al coll... i el camí ple de pols, un núvol de pols que s'aferrava al front suat de les portadores d'aigua.
Però la gent de Montblau havia deixat de suar, com si el cos s'anés assecant, mentre l'aigua minvava. Algú tractà de reflexionar en silenci, la gerra al coll, pel camí polsós:
-És estrany que els de Mataplana tinguin aigua en abundància i que s'atreveixín a vendre'n sense por que sels acabi també.
Aquell pensament, però, no l'havia tingut un home sol i quan algú s'atreví a discórrer en veu alta sobre la dificultat d'entendre la situació en què es trobaven, molts coincidiren a l'hora d'afirmar la seva estranyesa:
-És mal d'entendre que els pous de Mataplana no se n'hagin sentit, de la sequera.
-Però si no tenen sequera, a Mataplana.
-Voleu dir que hi plou, normalment?
-És estrany, això.
-I les fonts continuen rajant.
-I és verda, la prada.
No era fàcil d'entendre i no s'hi resignaven els de Montblau a haver de comprar l'aigua, pagar-ne l'estipendi que imposaven els seus veïns de Mataplana i contemplar com el que tenien: animals i diners, joies i béns, anava a parar a les seves arques.
-Arribarà un dia que farem feina només per pagar l'aigua.
I la tristor s'apoderava dels ulls d'aquells homes.
Més d'una vegada s'adreçaven a l'autoritat de Mataplana amb la intenció de protestar per l'explotació que feien de l'aigua; al cap i a la fi, consideraven que es tractava d'un patrimoni públic, que no era just comerciar amb la penúria i la set, que no hi val fer negoci amb allò que és de primera necessitat.
L'autoritat, però, no els escoltava i acabava per dir-los que es veuria obligada a apujar-los el producte, car els motors amb què treien l'aigua calia que fossin revisats periòdicament, que cremaven un excés de carburant, que els homes que vigilaven aquells motors reclamaven més jornal...
I tornaven a renegar en silenci pel camí ple de pols.
En una ocasió estigueren a punt d'agafar les armes i de declarar la guerra als de Mataplana. Algú els féu desistir:
-No sabeu com s'han preparat per defensar el negoci de l'aigua. -No és mal d'imaginar.
- Han comprat armament amb els nostres diners. Han posat agents de vigilància a cada racó i han organitzat la salvaguarda dels seus interessos.
-Ens necessiten assedegats, perquè la seva riquesa creix a partir de la nostra set.
-Potser serien capaços de provocar-la, la nostra sequera, només per mantenir el benestar que han assolit.
-Potser serien capaços de provocar-la.
I tornaven a observar el cel, sempre transparent, de Montblau, net com un vidre.
Un dia d'estiu, quan la calor ofegava, el taronger de na Margalida llençà totes les fulles. Na Margalida plorava de veure'l desfullat, quatre branques pelades que començaven a assecar-se. Pensà:
-S'està morint. Mai ja no farà taronges que continguin tresors de pedreria. I va córrer a explicar-ho al vell Arquímedes:
-El taronger és mort. Ha mort de set.
El vell l'escoltava silenciosament, perquè sabia que na Margalida estimava el seu taronger. I agafà la trompa, i tornà a mirar el cel, tan clar com sempre: ni un grop de boira que vingués a embrutir la transparència de l'aire, el perfil retallat de les muntanyes.
Aquell dia el plor de la xicota el va acabar d'empènyer: decidí pujar al serral del Mort i des d'aquell lloc, el més alt de la comarca, observar les terres de Mataplana, examinar cada indret i calcular els camins de l'aigua. Es tractava d'entendre per què la sequera s'havia centrat sobre Montblau, esbrinar correnties d'aire que hi passaven i calcular les causes per les quals el vent no permetia que hi remuntés cap núvol.
No seria fàcil. El vell Arquímedes sabia que no tenia res de fàcil, que Mont-blau s'aniria extingint lentament, que l'aigua que li procuraven els de Mataplana no faria altra cosa més que perllongar la seva agonia. Una agonia més o menys llarga, però indefectiblement certa. Algú ho havia dit enmig de la plaça:
-I tanmateix, acabarem per fugir de Montblau.
-Potser els de Mataplana ens compraran les terres per una misèria.
-Tancarem les cases i partirem lluny de la vall, a cercar feina.
-I no tornarem mai més al poble.
Algú encara afegia:
-Tracten d'ofegar-nos la vida i no saben que, de tant com ens estrenyen, acabaran per arrasar-nos.
-I s'haurà acabat de vendre l'aigua a bon preu.
Na Margalida no parava d'explicar que el taronger de casa havia tirat les fulles. Ho va dir a en Jordi, a n'Àngela, a en Miquel, a en Pere...
-El taronger és mort. I jo que esperava que, un dia, d'una d'aquelles taronges tan enormes que feia en sortiria un príncep venturós.
-El taronger és mort -repetia, com un eco, el petit Vicent.
El vell Arquímedes partí a la muntanya, la trompa sota el braç, per un camí de pedres. La pujada fou lenta, rost amunt. Per dues vegades girà la vista a Mont-blau i l'observà penosament, entre arbres caiguts i prades de cendra.
Enfilat a la punta més alta de la muntanya, posà l'ull a la trompa i començà a escrutar, seductor estrafolari d'estels i de miloques, els misteris del vent, el perfum remot de la pluja.
EI vell Arquímedes es va estar tres dies a la muntanya, la trompa a l'ull, obser- vant el cel. Tres dies i tres nits, el temps necessari per retornar a Montblau amb els resultats d'una observació elaborada detingudament.
Quan arribà al poble, molts ja no es recordaven de la seva partida, segurament perquè no confiaven gaire en aquelles indagacions. La seva arribada coincidí amb una notícia que havia trastornat els habitants de Montblau: l'autoritat de Mataplana acabava de fer pública una nota en què comunicava un altre augment en el preu de l'aigua. L'estiu s'allargava i la set consumia el bestiar. La terra calcinada havia començat a endurir-se. Ja no passaven els ocells pel cel de Mont-blau i la gent s'assecava amb lentitud com s'assequen les plantes, com s'assecà el taronger de na Margalida, que tirà les fulles sobtadament, un dia d'estiu.
La gent tornava a cridar enmig de la plaça, enfurida:
-No ens queda més remei que assaltar Mataplana per la força.
-Tracten d'ofegar-nos.
-No ho faran, això. Ens tindran amb l'argolla al coll. Potser s'atreviran a estrènyer una mica més, però vigilaran contínuament, no volen perdre la parròquia.
-Si l'aigua és de tots...
-No és just que ens la facin pagar, que ens imposin el preu ...
-Per què no cerquem un altre proveïdor? Podríem acudir a ...
-És lluny i el transport encariria l'aigua.
-Tanmateix haurem d'acabar per envestir amb les armes.
Pel pensament d'aquella gent començava a revolar-hi la idea de la guerra, com un fantasma. Sabien, però, que els de Mataplana havien comprat armament modern, que defensarien la propietat dels pous fins a l'últim extrem, que ningú no donaria suport a Montblau, tan infortunat.
-Només ens resta el camí de la guerra.
-O el de l'èxode. Fugir del poble i que es quedin les terres, si les volen. -La guerra!
-No, la fugida. Cercaré un altre lloc per viure on els homes no facin negoci amb la fam i la set dels altres homes.
-La guerra!
-Sí, la guerra ...!
-La fugida!
El vell Arquímedes començà a parlar amb lentitud, la veu molt baixa, que ningú no sentia enmig de l'aldarull.
-Potser n'hi ha un altre, de camí -deia-. M'atreviria a creure que n'hi ha un altre. Cal que n'hi hagi un altre...
Na Margalida i en Pere li portaren una cadira perquè s'hi enfilés. Pensaven que les seves paraules tindrien més impuls, més nervi, des de la cadira. La gent va callar. En el silenci de la plaça, les paraules del vell ressonaven, profètiques.
-He passat tres dies i tres nits en la punta més alta del serral dels Morts. Des d'aquell punt he tingut la possibilitat d'observar la terra, de mirar cap al cel i d'escrutar els estels, les banyes de la lluna... He arribat a la conclusió que hi ha un altre camí, al marge de l'èxode o de la guerra.
-Quin és? Per què no l'heu dit?
-Es podria resumir en poques paraules.
-Quin és, aquest camí?
-Simplement, aconseguir que torni a ploure sobre Montblau.
Els ulls del vell brillaren un instant, l'emoció enganxada en les paraules. Els que l'escoltaven van somriure, desconfiats. Pensaven que havia perdut el cap, de tant de mirar el cel, que la trompa li havia fet trabucar l'enteniment. Insistí:
-Ben segur que no hi ha millor solució. Aconseguir que torni a ploure, no és impossible. Sobretot, si sabem per què no plou ...
-Per què no plou?
-Per què? Perquè els de Mataplana ens roben els núvols.
-Què diu, aquest home?
-Ens roben els núvols?
-Com es poden robar, els núvols?
-Sí, es poden robar.
L'afirmació del vell conduí a la disputa. Tots parlaven a la vegada. Hi havia qui no creia les paraules del vell Arquímedes, i assegurava que tot plegat no era més que una quimera, una beneiteria. D'altres estaven disposats a escoltar-lo seriosament. Els xicots se'l miraven amb admiració: en Jordi, en Pere, na Margalida, n'Àngela, en Miquel, el petit Vicent... El vell continuà:
-Han estès una xarxa que deixa passar el vent i intercepta els núvols i les boires. Dins el filat, els núvols descarreguen la pluja que porten... Fins aquí només ens arriba el vent i la brisa ...
-Una xarxa que intercepta la pluja?
-Els de Mataplana són uns lladres.
-Ens han robat la vida: els arbres són morts, també els animals, perquè no hi ha pastures. Mai no passa un ocell.
-Hem hagut de pagar tot el que teníem per una gerra d'aigua que ens havien robat.
Només ens resta el camí de les armes.
-Calleu! -replicà el vell Arquímedes-. Com és possible que no trobeu cap altra sortida? Es tracta entre tots d'imaginar-ne una que ens faci possible la recuperació dels núvols.
-Volem els nostres núvols i les nostres boires.
-La nostra pluja.
-Volem la nostra neu, d'hivern, quan els dies són grisos.
I la font Sorda.
-Jo vull que el taronger torni a brostar.
I tu, què vols? -algú Ii preguntà al petit Vicent.
-Vull l'Arc de Sant Martí, tot de pluja i claror.
Continuà el vell:
-Mireu aquest paper: la xarxa és de forma triangular; les puntes de la base estan fermades amb cadenes als cornalons de dues muntanyes absolutament vigilades per la tropa. Només podem treballar sobre l'altre vèrtex del triangle, enganxat en una banya de la Lluna.
-Però, què diu?
-Observeu la representació gràfica que he fet en aquest paper. També he calculat les distàncies i no crec que l'error, si n'hi ha, pugui considerar-se significatiu.
-Si només es pot treballar sobre la cresta del triangle, caldria anar a la Lluna ... Afegí, el vell ...
-Tu ho has dit. Caldrà anar a la Lluna.
-A la Lluna? -preguntà na Margalida, ho preguntà en Jordi, també n'Àngela, i en Miquel, i en Pere.
El petit Vicent, en sentir que parlaven de la Lluna, no consentí que el deixessin darrere; s'acostà al vell Arquímedes quan sa mare no el veia, l'estirà per la cama dels calçons i li digué en secret:
-Jo vull ser l'astronauta.
Quan el vell Arquímedes explicà la causa per la qual no havia tornat a ploure mai més sobre Montblau, la gentes tornà a encendre la sang d'indignació. Alguns no el varen creure i pensaren que aquella història de la xarxa i dels núvols no era més que el producte d'una ment trabucada, replena d'imaginacions i de falses quimeres. D'altres, però, no aconseguien treure's del cap les seves paraules:
-He arribat a la conclusió que hi ha un altre camí, al marge de l'èxode o de la guerra ...
Possiblement, ningú no havia aconseguit oblidar-les del tot. I se les repetien, aquelles paraules, de nit i de dia com una lliçó que tractaven d'aprendre's de memòria:
-Hi ha un altre camí.
-La guerra. Només la guerra.
-O l'èxode. La fugida del poble cap a un altre lloc on ningú no faci negoci ni amb la fam ni amb la set.
-Un altre camí que ens permeti la recuperació dels núvols.
-La recuperació de la pluja i les boires.
-De la font.
-De l'Arc de Sant Martí.
-I de la neu...
Hi havia, però, qui no acabava de fiar-se d'aquella sentència, i el dubte creixia dins el cor de la gent, i la desconfiança:
-No són més que romanços.
-Una fallàcia.
I decidiren pensar que s'havia tornat foll, el vell Arquímedes, perdut el cap en un parany d'illusionades mentides. Potser era més còmode comprar l'aigua. Anar als pous de Mataplana amb els càntirs al coll. Més còmode, fugir de Mont-blau o somiar amb una guerra impossible.
Potser era més còmode anar a cercar l'aigua als pous de Mataplana que imaginar la forma de recobrar els núvols.
-Diu que cal pujar a la Lluna i trencar la corda que subjecta la xarxa.
-Però és tan difícil...
L'endemà d'aquell dia els xicots es presentaren a la casa del vell. El trobaren eufòric, engrescat en les seves cavillacions, afanyós de trobar la fórmula d'acudir a la Lluna i de trencar la corda. No s'havia adonat que la gent del poble havia qualificat la seva solució d'extravagant, que havien fet veure de no sentir-les, les seves paraules, que era més còmode encaminar-se als pous de Mataplana i blasfemar pels camins plens de pols...
En Jordi, en Miquel, na Margalida, n'Àngela, en Pere, el petit Vicent es dirigien a la casa del vell, disposats a comunicar-li que s'oferien per pujar a la Lluna, que podia planejar el viatge i comptar amb ells a l'hora d'envestir l'aventura quimèrica de l'espai.
El vell els mirà somrient. Els ulls dels xicots resplendien il lusionats, com si un estel hagués vingut a omplir-los la mirada.
Els va dir:
-Anirem a la Lluna i tallarem la corda que subjecta la xarxa. Llavors, els núvols tornaran a remuntar el nostre cel i la pluja vindrà, novament. Us en recordeu, de la pluja?
-A vegades he experimentat la seva presència, de nit, com en un somni -replicà en Pere-. He sentit que em mullava la cara, els cabells...
-Jo no en tinc cap record -afegí en Jordi.
-Ni jo tampoc -insistí el petit Vicent.
-És com una força estimulant, la pluja -tornà a dir el vell Arquímedes-. Un impuls que penetra la terra i l'omple de vitalitat, de secreta energia.
Llavors, continuà evocant el misteri obscur de l'aigua, el renou persistent del ruixat sobre la teulada, l'olor de terra humida, la frescor de l'aire, l'imperceptible tremor de la plugina ...
-Quan jo tenia la vostra edat, a vegades plovia sobre Montblau durant una setmana, sempre seguit. Aleshores, esclataven les fonts pertot arreu i revenia el torrent, tumultuós, esvalotat com una bèstia jove. De nit, l'enrenou d'aquella aigua poblava els nostres somnis, les fantasies il·lusòries de la gent. Més d'una vegada, vaig pressentir que hi davallava un fantasma, entre l'aigua impetuosa ...
-Què heu dit, vell Arquímedes? -preguntà na Margalida, una mica esverada.
-El fantasma d'un home que anava a Montblau emparat per la fosca.
-Però què hi venia a fer un fantasma a Montblau?
-Mai ningú no tingué la possibilitat de saber-ho. Hi havia qui deia que anava a veure-hi una dona.
-Una enamorada? -havia preguntat en Miquel.
-Potser sí que ho era -replicà el vell-. Deien que era el fantasma d'un bandejat.
-I anava a veure la dona que estimava -afirmà na Margalida-. M'agradaria que un fantasma s'enamorés de mi.
-D'ençà que no plou -insistí el vell Arquímedes-, els fantasmes s'han oblidat de nosaltres.
-Però tornaran. N'estic convençuda, que tornaran.
-Per ventura, el dia que haurem estat capaços de rescatar els núvols, tornaran els fantasmes a Montblau.
-I qui sap?, potser n'hi haurà un que vindrà a enamorar-se d'una jove del poble.
En Pere havia tractat de burlar-se de na Margalida, segurament perquè n'estava gelós i no li feia gràcia que desitgés que un fantasma vingués a festejar-la de nit.
Ella, tot d'una que va adonar-se'n, es va posar a riure, feliç de veure'l recelós dels fantasmes. El vell, que no havia perdut cap detall, insistí:
-A mi m'agrada la gent capaç de poblar de fantasmes els seus somnis. A vegades, entre les teles blanques d'un espectre, s'hi amaga la solució que cerquem.
Tots varen entendre perfectament aquelles paraules quasi misterioses del vell. I varen comprendre que, segurament, cercava defensar-se de les acusacions que el tractaven de foll i de quimèric. Havia dit:
-Ens cal imaginar un camí que ens possibiliti la recuperació dels núvols.
I els xicots, disposats a seguir-lo, tornaren a ratificar la seva voluntat d'any a la Lluna.
-Jo vull ser l'astronauta -havia cridat novament el petit Vicent.
Aleshores, el vell va obrir el calaix d'una taula i en va treure el llibre; aquE llibre manuscrit que havia canviat en un port de l'Àfrica, juntament amb la tron pa, a canvi d'unes poques monedes d'or.
Se'l miraven sorpresos, en Pere, na Margalida, n'Àngela, en Jordi, en Mique el petit Vicent..., perquè tenien notícia dels prodigis que s'ocultaven entre aquelles pàgines, de les possibles aventures que es podien obrar per causa dels seu mots, obscurs i màgics.
Tots es recordaven d'aquell dia en què el vell Arquímedes havia afirmat:
-Les paraules tenen molt de poder, però cal que siguin dites amb fermes?
Obrí el llibre i girà alguns fulls, lentament. Llavors, començà a llegir en siler ci, captivat per tot el que contenien les pàgines del llibre.
-Aquí tinc allò que cercava. No és convenient que ho expliqueu a ningl bastirem tres cavalls de fusta i cartró i els posarem unes ales de seda. En teni los a punt, només caldrà pronunciar les paraules màgiques i aixecaran el vo
-I ens portaran a la Lluna, aquests cavalls? -preguntà en Pere.
-S'alçaran misteriosament i cavalcaran pels camins de l'espai fins a arribo a la banya de la Lluna que subjecta la corda.
-En trencar-la, la corda, ¿la xarxa caurà i tornaran a passar els núvols?
-Quin temps necessitem per construir els cavalls? -va preguntar en Mique I respongué el vell:
-Tres dies. D'aquí a tres dies, potser podrem partir a rescatar els núvol.
Engrescats en la construcció dels cavalls voladors, aquells tres dies passaren de pressa. El vell Arquímedes calculava les proporcions i mesurava detingudament l'equilibri de totes les parts. Lentament, els tres cavalls començaven a prendre figura de cavalls, abrinats i enèrgics, a punt per al galop.
Ningú no en tenia notícia i els xicots, que acudien a veure el vell i a comprovar els avenços de la construcció, varen saber guardar el secret fins a l'últim instant.
El vell no reposava, ni detenia el treball per prendre alè, ni s'entretenia en converses inútils. Treballava la fusta fins que aconseguia les formes que havia calculat, consultava el llibre -aquell llibre tan savi- i retornava a la tasca, satisfet de veure que s'acomplia tot el que havia previst.
Cada tarda s'hi presentaven tots plegats i el vell els repetia que no era cosa d'aixecar la més mínima sospita, que convenia, per a la bona marxa del projecte, no parlar-ne amb ningú, perquè es burlarien d'ell, si el veien capficat en la construcció de tres cavalls de fusta, convençut que els faria volar.
-Ningú no ho creuria, tanmateix, i hauríem de combatre el renou de la gent, la protesta o la burla -afirmà.
-Però jo no sé si em sabré estar d'explicar-ho -replicà na Margalida, amb un feix de nervis sota les parpelles.
-Doncs n'hauràs d'aprendre -l'advertí el seu germà, el petit Vicent-. Si jo sé que ho has dit, m'enfadaré.
En els ventres dels cavalls, tancats amb una porta, el vell hi havia collocat una mena d'enginy. El petit Vicent, tot d'una que els va veure, tractà de trobar-ne l'explicació. Afirmà:
-Són els motors.
El vell va somriure. Na Margalida, en Jordi, n'Àngela, en Pere i en Miquel no acabaven de mirar-se'ls, aquells motors.
-Els heu fet vós? -preguntaren.
-Sí -va respondre el vell-, els he fet amb tot allò que arreplegàrem. Crec que són una mica estrambòtics, però no fallaran.
Feia dos dies que havien anat a un cementiri de cotxes, no gaire lluny del poble, i se n'havien emportat algunes peces: èmbols, i cilindres, i vàlvules...
-Aquí tinc una dinamo.
-Jo he trobat un reòstat, i una turbina, i un cilindre.
-Serviran aquestes bobines?
-I aquest eix?
-Mireu aquests pistons.
Hi havien anat d'amagat de la gent, a l'hora que molts eren als pous de Mataplana a comprar aigua. Llavors, amb tots aquells residus, el vell Arquímedes havia construït les màquines.
El petit Vicent no cessava de mirar-se els motors i n'estava satisfet, i li hauria agradat de fer-los funcionar, de pressionar el botó que els faria arrencar, o rodar la maneta que havia de fer moure els martells i les turbines.
-Però és segur que es posaran en marxa, aquestes màquines? -preguntà en Jordi, una mica incrèdul.
Replicà el més menut:
-Si es posaran en marxa? ¿No has vist mai un motoreactor, tu?
-Però si no són més que un afegit de restes inservibles. ¿És possible que quatre deixalles acoblades tinguin la força necessària per alçar aquests cavalls? -tornà a preguntar en Jordi.
I va respondre el vell, amb un punt d'illusió a frec de llavis:
-En qualsevol deixalla, per inútil i inservible que us sembli, teniu-ho per cert, s'hi amaga sempre la força d'unes ales.
Potser no les havien acabat d'entendre, les paraules del vell, i es quedaren una mica sorpresos, engrescats en la illusió de la partida.
-Quan serà que partirem? -preguntaren.
-Demà, que no pot ser més aviat. Procureu d'ésser aquí abans de migdia. Anit, però, deixeu-me donar els últims retocs als cavalls.
Aquella nit, la gent pensava que la situació s'havia fet insostenible. Definitivament, el preu de l'aigua havia tornat a pujar. Ni les protestes, ni les conversacions de les autoritats d'ambdues viles no havien aconseguit retardar l'augment. Ara, tothom comprenia que la seva vida era dins les mans d'aquell poble que els venia l'aigua com si fos or. I tornaven a pensar en la guerra o en la fugida.
L'endemà, el matí encara no havia trencat els últims draps de fosca, els carrers s'ompliren de gent que cridava.
Na Margalida, en Jordi, n'Àngela, en Miquel i en Pere quasi no dormiren, amb l'obsessió del vol. Potser tingueren una mica de por, com una inquietud que els besvetllava. També al petit Vicent li va ésser difícil agafar el son i quan es va adormir la nit tombava impacient i càlida. Havia observat llargament la Lluna i pensava que no trigarien gaires hores a posar-se en camí, que, ben mirat, no era gaire lluny, la Lluna, quasi a l'abast de la mà, com una poma blanca penjada en un brancó de l'arbre del vespre.
El despertaren els crits de la gent i no gosava d'obrir els ulls, temorós.
-És hora de prendre una determinació.
-Ens han pres la vida i ens la venen cada dia més cara
-I hem reaccionat com el poble més covard de la terra.
-Obedients a tot el que ens han imposat per la força: el preu de l'aigua, el volum que ens n'han volgut subministrar...
-Mentre s'han enriquit amb els diners que ens han cobrat... - ...els nostres camps s'han tornat improductius.
L'esvalot persistia i s'escampava pels carrers com una taca d'oli. Homes i dones s'aixecaven del llit i s'incorporaven decididament a la manifestació.
Durant tot el matí varen córrer d'una banda a l'altra, pertorbats i inquiets. Hi va haver qui va treure les armes: algunes escopetes de caça més aptes per córrer rere els conills i les perdius que no per a la conquesta dels núvols. D'altres agafaven els estris que tenien a mà, eines de treball, sobretot del treball del camp: forques i fitores, dalles i falcelles, que la sequera havia immobilitzat.
Abans de migdia, tot el poble era congregat a la plaça, disposat a combatre per alliberar les pluges. Novament, els crits tornaven a ressonar pels carrers de Montblau:
-No hi ha cap més sortida que la guerra.
-No n'hi ha d'altra.
-Tornarà a ploure sobre les teulades de Montblau ...
-... damunt els sementers i les garrigues.
-Retornarà el torrent amb el seu galop.
-I la font Sorda revindrà novament, estiliada i fresca.
Endebades tractava l'autoritat d'apagar amb paraules l'ímpetu bellicós d'aquella gent. Els deia que els de Mataplana havien gastat molts diners en la modernització de l'armament, que disposaven d'un exèrcit entrenat, que tenien molt de poder, perquè eren rics...
-S'han fet rics a costa de la nostra misèria -cridaven.
I algú afegí, amb una certa innocència en les paraules:
-A vegades, s'ha vist que un pastor dèbil i flac ha abatut un gegant.
Aixecaren les armes i la plaça tornà a ser un crit d'assentiment. De sobte, a l'hora en punt en què el rellotge del campanar tocava migdia, aparegué el vell Arquímedes, la trompa sota el braç, el llibre entre les mans, seguit dels xicots que empenyien els tres cavalls de fusta, les ales de seda, pintat el primer de blau, el segon de roig, el tercer de groc.
La gent es va sorprendre. Algú tractà de riure. Gairebé tothom es va quedar sense paraula.
S'enfilà sobre el blau, el vell Arquímedes, acompanyat de na Margalida i del petit Vicent. Sobre el cavall roig, pujaren en Pere i en Miquel. N'Àngela i en Jordi cavalcaren el groc.
El vell va obrir el llibre i començà a recitar l'oració: un enfilall de paraules embullades que ningú no va entendre. Els pares dels xicots protestaren, quan els varen veure sobre els cavalls de fusta, engrescats de córrer rere la Lluna. La mare de na Margalida i del menut no parava de dir:
-Però, qui us ha permès de...
Algú tractà d'aquietar-la. Llavors, els cavalls ja havien començat a elevar-se lentament, mentre el petit Vicent, aferrat a la cabellera blava del cavall, cridava com un foll:
-Aquí XRJ-27, els cavallers dels núvols acaben d'alçar el vol sense incidents.
Remuntaren el vol, pel camí de la Lluna. Des de tan amunt, a mesura que s'alçaven, els cavalls, les terres de Montblau es tornaven petites, els carrers i les cases, la plaça, com una clapa minúscula.
Possiblement, ningú no acabava de fiar-se d'allò que veia. De sobte, els cavalls havien començat a alçar-se davant els ulls astorats del poble. Algú va plorar. Hi va haver qui va treure un mocador per acomiadar-los. Ningú, però, no se'n sabia avenir i àdhuc pensaren si es tractava d'un somni.
Aviat, tota la vall, des del massís de les Boires al serral del Mort, des de la punta del Moro al turó de la Reina, es va poder veure conjuntament, com un desert solitari, perdut entre muntanyes.
Només feia mitja hora que havien partit, quan els artillers de Mata-plana començaren a disparar els canons, les espingardes i les boques de foc. Sentien xiular els projectils i, més d'una vegada, si no hagués estat pel conjur del vell, haurien rebentat els cavalls.
El petit Vicent s'esclatava de riure, en veure'ls arribar, tan furiosos. De sobte, el vell Arquímedes tornava a recitar aquella fórmula que havia fet servir per encantar els coets de la festa i aturava els artefactes: obusos i granades, bombes i dards, amb què els artillers havien iniciat la defensa tot d'una que els cavalls entraren en l'àrea de control.
A vegades algun projectil s'escapava al poder del conjur i saltava en l'espai, i es despentinava, cabelleres de foc sota la transparència clara del capvespre.
El galop dels cavalls persistia obstinadament sense brida. Aviat, es feren tan amunt que ni la força de les bombes i les granades no els podia abastar. En travessar els límits de l'atmosfera, el vell Arquímedes els advertí que es posessin el casc i connectessin les botelles d'oxigen:
-És hora de col·locar-se les màscares.
Per les orelles dels cavalls sortien els conductes de gas respirable i els cavallers només hagueren de connectar un d'aquells tubs als capells de ferro que s'havien posat, tot d'una que el vell Arquímedes els va donar la indicació que eren a punt de sobrepassar les últimes capes d'aire.
Llavors, el trot dels cavalls va fer-se més lleuger, i era com si flotessin en la vacuitat de l'espai. Quan vingué la fosca, comparegué la Lluna, banyes a lloure.
-És immensa, la Lluna -exclamà en Jordi.
-Això vol dir que hi som molt a prop -va respondre en Miquel, des del cavall roig.
-Hi som molt a prop? -preguntà en Pere.
-En ser mitjanit arribarem -va respondre el vell.
-Quin temps falta per ser mitjanit? -preguntava n'Àngela. -Segurament -responia el vell-, només hi manca l'última envestida.
A na Margalida la impressionava de veure's tan lluny de la Terra, i tenia el cor estret només de girar els ulls i veure-la perduda i distant en un llunyedar de fosca.
El vell Arquímedes li donà la trompa perquè observés la Terra, però ella tremolava de por i s'aferrava al seu tabard com una pegellida. Després, gosà de mirar a través de l'orifici i va veure les muntanyes i el mar, els rius que solquen els continents, els deserts i els llacs. De sobte, descobrí uns homes que volaven en unes màquines estranyes, com en unes bicicletes amb ales, i va comprendre que potser pertanyien a l'exèrcit de Mataplana, que, finalment, venien a defensar els seus interessos: la xarxa que retenia els núvols, que se sostenia d'una banya de la Lluna.
Ho va dir al vell Arquímedes i el petit Vicent, quan la va sentir, es posà molt content, perquè potser tenia ganes de brega:
-Vénen a fer la guerra -remugà el vell.
-I van armats? -va preguntar ella.
-Ben segur que van armats per a la guerra -tornà a dir el vell.
-I nosaltres? -preguntà na Margalida.
-No tinguis temor.
-Serà una guerra de les galàxies -afirmà el petit Vicent.
-És la guerra de les galàxies -rectificà el vell, somrient i jocós.
Arribaren a la Lluna quan va ser mitjanit. Tots tres cavalls es plantaren sobre la banya i els cavallers baixaren disposats a tallar les cordes. Na Margalida continuava observant amb la trompa l'avançada de les bicicletes:
-No crec que necessitin més de mitja hora per atrapar-nos.
Són molt a prop i, en un instant, els tindrem aquí.
Els xicots havien tret les eines: tallants i ganivets, xerracs i serres, i treballa-en amb fermesa. Finalment, trencaren la corda i varen rompre els nusos. La xa a va caure i, amb la caiguda, embolicà les bicicletes i se les emportà.
La xarxa es desplomà sobre Mataplana, i la gent corria, com agafada en uns filats, per si es podien escapar del parany en què havien anat a sucumbir.
I els núvols passaren, novament, cap al cel de Montblau.
El retorn va ésser impetuós. Els cavalls perdien altura, entre llamps i trons que anunciaven la pluja.
-Els sentiu, aquests trons? -cridava el petit Vicent.
-Tinc por -tornava a remugar la seva germana-.
En Pere, en Miquel, n'Àngela i en Jordi saltaven d'alegria i, amb els salts, els cavalls perdien l'equilibri i es precipitaven en la buidor infinita de l'espai.
Quan arribaren a Montblau, una pluja prima havia començat a caure amb suavitat. La gent deixava bonament que els remullés la cara, que es mesclés, pausada, amb el plor. Els cavalls s'aturaren enmig de la plaça. Els cavallers baixaren entre músiques i crits. El vell Arquímedes tornava a somriure, mentre la terra s'amarava d'aquella aigua amiga.
Tornarien a verdejar les prades i la font revindria, novament... Els cavalls, abandonats al plovisqueig del vespre, començaren a despintar-se i, l'endemà, els color aigualits potser tractarien de recompondre l'Arc de Sant Martí, tot de peixos despentinats i folls.