21
L'atribució a Ruy González de Clavijo, que fou a cap de l'ambaxeria, encara és discutida i se li contraposa en l'autoria del relat el frare Alonso Páez de Santa María. Sobre l'itinerari i el sentit de l'expedició cf. F. López Estrada, Viajeros españoles a Asia: la embajada de Enrique III a Tamorlán (1403-1406), «Revista de la Universidad Complutense» III (1981), pp. 227-246.
22
Per això es pot veure l'ed. Rafael Beltrán (Madrid 1994) on a l'estudi introductori es resumeixen i es complementen les valuoses aportacions que el mateix Beltrán havia anat avançant.
23
El Curial torna al centre dels interessos dels estudiosos; de les dues tendències dominants actualment, la de la lectura en clau (Espadaler, Butinyà, Musso) i la de la recerca de les fonts i continguts (Badia, Cingolani) cap sembla acollir la suggeriment avançada al seu moment per Sansone a entendre el llibre com una fórmula estilística a mig camí entre la tradició medieval del roman i els nous valors que venen d'Itàlia (cf. ara G. E. Sansone, Scriti catalani di filologia e letteratura, Bari 1994, especialment la nota a p. 275). Un punt de vista nou és presentat a la tesina d'Anna Rita Buonagurio (Lettura del Curial e Güelfa, Napoli IUO 1993) apuntant el vessant paròdic de la novel·la.
24
És, si fa o no fa, el model de l'arribada dels grecs a Troia. Un model clàssic, doncs, encara que revitalitzat a la tardor medieval per els rifacimenti: Guido delle Colonne transfereix en el seu pulcre llatí de finals del XII l'Histoire de Troie de Benneit de Sainte Morei; un segle més tard Jaume Conesa amb una versió catalana del text de Guido reprèn el tema i alhora dóna suport a passatges importants del Tirant. Cf. Kurt Wittlin, La influència lingüística de la traducció catalana de les «Històries troianes» sobre el «Tirant lo Blanc», «II Congrés Internacional de la Llengua Catalana», v. VIII, València 1989, pp. 753-757 i, en termes més globals, S. M. Cingolani, «Nos en leyr tales libros trobem plazer e recreation». L'estudi sobre la difusió de la literatura d'entreteniment a Catalunya els segles XIV i XV, «Llengua & Literatura», 4 (1990-1991), pp. 39-127, especialment pp. 99-105.
25
És l'edat que apunta Muntaner (L'expedició, cit., p. 23) referint l'entrada a Costantinoble de l'any 1302. Nou anys té Leonorina a l'Amadís.
26
El mite de la nau Agron i de la infeliç Coleos ve evocat per Roís de Corella a la Història de Jasó i Medea (ed. Carbonell, València 1983).
27
El lema nua i crua és portador de significacions divertides: ho apunto al capítol sobre les menjes del meu Del Tirant al Quijote, però té un paper destacat (i insòlit) al Spill. Lart d'A. Deyermond, «El que quiere comer el ave»: Melibea como artículo de consumo és a «Estudios románicos dedicados al prof. Andrés Soria Orte», Granada 1985, pp. 291-300.
28
No cal oblidar el propòsit paròdic, i a voltes misògin, present en els textos; cf. Xavier Renedo, Llegir i escriure a la tardor de l'edat mitjana, «Actes del IX Col·loqui...», cit., v. II, pp. 219-222, especialment p. 221, aclara, parlant de certs personatges del Tirant i sobretot del Spill, que tenir i gaudir de llibres (per ex. de llibres d'hores miniats) no sempre vol dir haver superat la ratlla de l'alfabetització.
29
L'interès per l'edat adolescent es pot relacionar amb el tema del homo viator present al Curial; cf. Jaume Turró, Sobre el «Curial», Virgili i Petrarca, «Miscel·lània Joan Fuster», III, pp. 149-168, especialment p. 167.
30
Recordem que el llibre d'Andrea, de final del s. XII, malgrat representar un punt de vista i no com a vegades es suposa la summa de l'eròtica medieval, va tenir èxit, i en va tenir a Catalunya, com prova la versió de finals del XIV editada per A. Pagès (Castelló de la Plana 1930). Per les diferents actituds dins el context català cf. Arseni Pacheco, L'anàlisi de la passió amorosa en alguns textos del segle XV. Anatomia d'un gènere en embrió, «Estudis de llengua i literatura catalanes», VI (1993) (=Miscel·lània Bohigas 3), pp. 25-38.