La tria ha estat del tot conscient. No és el moment d'insistir en les vinculacions de Ventadorn amb els trobadors primerencs, tant en l'estil com en el tractament de l'amor (vegeu L. T. Topsfield 1971: esp. 586-587).

Ed. Riquer 1975: 412-413.

Ed. Riquer 1975: 316-318. Tot i ser una dada molt coneguda, convé recordar que Marcabrú, parodiant aquesta oberta d'Alvernha, en fa una altra en què el missatger és un animal tan poc literari com l'estornell (ibidem: 211 ss.).

Cite de l'accessible edició i traducció de C. Alvar (1985: 76-80): «Sin decir nada más, entré en el vergel por la puerta que me había abierto Ociosa; cuando estuve dentro, me sentí alegre, contento y gozoso; me consideraba como en el Paraíso Terrenal, tenedlo por seguro [...]. Había numerosos pájaros cantores reunidos por todo el jardín: en un lugar había ruiseñores; en otro, arrendajos y estorninos; en otros sitios había bandadas de tórtolas y reyezuelos, de jilgueros y golondrinas, de alondras y paros; más allá había abundantes calandrias, que ya estaban cansadas de competir en el canto; con ellas había mirlos y malvises que intentaban superar a los otros pájaros con sus silbos [...]; al oírlos y al ver el verdor del lugar, me puse muy alegre, más de lo que había estado hasta entonces, y por la amenidad del jardín me llené de gozo [...]. Los pájaros iban cumpliendo con su deber dulce y agradable: cantaban lais de amor y canciones corteses, unos en voz alta, otros por lo bajo». Per a posteriors comentaris, faig notar ara el recurs tòpic a la identificació del lloc agradable amb el paradís terrenal. Resulta del tot evident que l'aparició del tòpic en un altre context no prova cap dependència definitiva amb el Roman.

Un altre exemple més que l'ús convencional d'imatges ja conegudes no desvirtua el producte literari, ans esdevé punt de partida de la creació lírica, el trobem en la simbologia animal utilitzada per Rigaut de Berbezilh (vegeu el clàssic de R. Taylor 1978). Ja fa temps que reivindique que podrem obtenir una major rendabilitat si estudiem una gran part de les obres de Corella des d'una òptica estilística, lingüística o retòrica, més que no solament des dels paràmetres temàtics que la fan nàixer, tot i que aquests s'han d'assenyalar precisament per veure els punts inicials des d'on treballa l'autor. Les fonts, doncs, com a element d'interpretació.

Tant els referents trobadorescs de la Balada com el tema del debat epistolar amb el príncep de Viana, que podem retrobar entre les demandes d'amor (Cantavella, 1997), permeten de definir ja una línia d'investigació realment productiva, sobretot després de la fixació del marc interpretatiu (Badia 1988).

«Mais le Roman... reste une référence fundaméntale pour tout ce qui concerne l'allégorie médiévale, autant pour les thèmes que pour les procedes. Avec le jardin de Deduit et le parc de l'agneau, les poemes de Guillaume de Lorris et de Jean de Meun présentent deux images du verger, radicalement opposées par le texte lui-même. Elles représentent deus possibilités d'allégorisationn de cet ensemble métaphorique, et contiennent en germe toute son évolution ultérieure» (Strubel 1990: 345).

«On peut parler, à propos de Guillaume de Lorris (sans qu'il y ait là un jugement de valeur), d'une conception 'primitive' de l'espace qui n'est que l'agencement d'une temporalité (celle de la succession des séquences de récit): l'espace n'est qu'une dimensión du temps d'où des ruptures, des incohérences spatiales qui se marquent, entre autres, par l'impossibilité de tracer un plan coherent du jardin de Déduit» (Polizzi 1990: 270).

El realisme, o la sensació de realitat, també té diversos mitjans de vehiculació en l'estil corellà, com apuntava Jordi Carbonell (1954: 142): «La plasticitat realista que Riba assenyalava en la concepció poètica de l'Oració famosa i que és una característica general de l'art del nostre escriptor, produeix una altra plasticitat i un podríem dir realisme de les paraules en l'expressió lingüística. De fet això no és sinó un aspecte de la preocupació de Roís de Corella per la forma d'expressió».

Evidentment, la nostra obreta no té res a veure amb la «metafísica» del jardí d'algunes propostes de la Itàlia renaixent (vegeu Grimal 1989).