21
Tal volta es tracta de Serapion el jove (Ibn Sarabi), metge del segle XII i autor d’un llibre de simples, o de Serapion el vell (Yahyà Ibn Sarafyun), metge cristià de Damasc (segle IX) i autor d’un pandectas en siríac que es va traduir a l’àrab i després al llatí per Gerardo de Cremona. Cfr. SÁNCHEZ PÉREZ, J.A., La ciencia árabe en la Edad Media, Madrid 1954, pp. 105, 117 i 128. Dec aquests aclariments a l’amabilitat de la Dra. A. Labarta. (Barceló, n. 21, p. 8).
22
És possible que aquesta crònica mai no haja existit i no fos una invenció del cronista per justificar les seues falses afirmacions. (Barceló, n. 22, p. 8).
23
Per exemple, el Canon d’Avicena o l’obra de DIEGO DE TORRES Relación del origen y suceso de los xarifes, Sevilla 1586. (Barceló, n. 23, p. 8).
24
D’alguns, Escolano n’indica l’origen, tot explicant que tal o tal significat l’ha pres de Mármol, Morales, Viciana, Serapión o Avicena. (Barceló, n. 24, p. 11).
25
Décadas... Llibre I, capítol 3. (Barceló, n. 25, p. 11).
26
Diálogo de la Lengua. 1535. (Barceló, n. 26, p. 12).
27
LÓPEZ DE TAMARID, F., Compendio de algunos vocablos arábicos introduzidos en la lengua castellana, Granada 1585. (Barceló, n. 27, p. 12).
28
ALDRETE, BERNARDO, Del origen y principio que oi se usa en España, Roma 1606. (Barceló, n. 28, p. 12).
29
COVARRUBIAS HOROZCO, S., Tesoro de la lengua (Barceló, n. 29, p. 12).
30
Això es desprén de la manca d’explicació de molts topònims àrabs que no tenen correspondència, cosa inexplicable si hagués tingut un informador morisc, el qual n’hauria donat les etimologies. D’altra banda, cfr. allò que duu per a medina, metina, medeyna o l’arabisme xara, inclòs en el reguitzell final, en el qual Escolano inclou la forma i el significat de dos o més autors que copia sense saber unificar-los. (Barceló, n. 30, p. 13).