L'últim trencalós

Llegenda romántica del sigle XI no premiada en los Jochs Florals, escrita en vers y en catalá del que ara 's parla

Serafí Pitarra

Que haya un buñuelo más, qué importa al mundo?

J. E.

  —5→  

	La una, crech que tocava,
	de la nit: trista quietut
	sobre tot lo mon reynava
	y 'l cel tant núvol estava
	que semblava un drapot brut.
	La lluna á pesar d'aixó,
	treya 'l nas per una escletxa,
	y la contemplava jo,
	com tallada de meló
	que 'm vaig menjá en certa fetxa.
	Lo seu disco il-luminava
	un jardí tot plé de flors,
	ahont un jove 's passejava,
	tan hermós ¡ay! que semblava
	lo mateix deu dels amors.
	Era d'espart son cabell,
	y á son semblant bastant flach,
	paregut al de un anyell,
	—6→   donava un aire molt bell
	una boca com un drach.
	Lo seu nas plé de berrugas,
	de granots y d'ulls de poll,
	semblava un nap plé d'orugas,
	y encorvat com las tortugas
	ensenyava molt poch coll.
	Lo vestían de senyó
	uns pantalons de lanquins,
	leviteta, xich xapó
	y com mitjas al garró,
	portava blanchs els botins.
	Tot passejantse xiulava
	y sens tenir cap xiulet,
	puig clarament se notava
	que 'l seu llabi ho refilava,
	estrident, agut y net.
	De xiulá 'l cansá l'empleo,
	y ab veu tant escanyolida,
	cantant va buscá un recreo,
—7→
	que si 'l senten al Liceo
	lo contractan de seguida.
	A pesar de bordá un gós,
	per qualsevol patarata,
	coneguí son cant hermós:
	era l'ária de la tós
	del final de la Traviata.
	Al acabar la cantada,
	aparegué una senyora,
	dintre un vel molt recatada,
	com gata que en la teulada
	busca lo mascle que anyora.
	D'ahónt havía surtit
	ningú podía atinar,
	y com sombra que de nit
	ha somiat un noy petit,
	se la veya allí avansar.
	Al repararho 'l minyó,
	al costat d'un lliri 's para...
	-Ets tú, Rosaura? -Jo só.-
	Y 's varen fer un petó
	á las galtas de la cara.
	Amor tant pur, s'exhalava
	sota un desmay molt frondós
	y ab la brisa que 'l rissava
	hauríau dit que murmurava:
	-¡qué bestias son aquests dos!-
	Xuclava en tant una abeya
	del lliri la mel que brota
	y 's mesclá l'oló que treya
	ab la que la dama feya
	d'essencia de bergamota.
	Pero ells en res reparavan;
	se sab que l'amor inspira
	y 'ls suspirs que allí llansavan,
	els ecos els contestavan
	com ab trompetas de fira.
	Al sentí aixó unas granotas
	que hi havía en un estany
	se van posá á cantá totas,
	y així als amants las bestiotas
—8→
	imitavan dins son bany.
	Molt aviat 'ls cansá aixó;
	digué la dama -Prou, Lluis.-
	Y la dama y 'l minyó
	se'n van anar á un recó
	á sentarse en un pedris.

	Com que eran frescas las brisas,
	aviat no 's van sentir mès
	que las fullas movedisas,
	puig las granotas sumisas
	van pará, 'l pará 'l promés.
	Va passá una bona estona
	sens que cap dels dos ximplots
	digués allí cosa bona,
	hasta que 'l jove... -Qu' ets mona!-
	li digué fent dos singlots.
	-Ay Lluis meu! Ay ressaladu!-
	li contestá la donzella.
	-Que ets guapo tan ben peinadu!-
	-Es á dir donchs que t'agradu?-
	-Ja sabs que aixó es cosa vella.
	-Y sent sols un miserable
	m'estimas, hermosa, així?-
	-Si ab persona tant amable
	se pot viure en un estable.
	¡Qué 'm fá la riquesa á mí!-
	-Ja veig que 'l teu cor no es dú!-
	digué 'l minyó ab goig de sobra;
	no 'm deixis may per ningú,
	jo no 't deixaría á tú...
—9→
	ni per una de mès pobra.
	També t'estimo jo aixís-
	ella contestá ab donaire;
	y 't juro per sant Genís,
	que no 't deixaría, Lluis,
	ni pel mateix escombriaire.
	Així probas 's donavan
	d'amor, 'l pollo y la polla,
	y sempre contents estavan,
	perque ells dos, no s'enfadavan
	sino si 'ls deyan cul d'olla.
	En aixó hi va havé un moment
	de silenci y trista calma,
	y com ell era prudent,
	ella del comensament
	se'n torná á portar la palma.
	-M'estimas? -Ja sabs que sí.-
	-Tant com pots? -Mes del que puch.-
	-¡Que tant ardent frenesí
	hagi en gel de convertí
	mon altiu pare lo Duch!-
	-T'ho ha tornat á fer present?
	-Ahí parlantne tots dos
	me va dir ab ronch accent:
	«Tú has de guardar esplendent
	lo ducat d'en Trencalós.»
	Pero jo que sols t'estimo
	penso sols ab ton amor,
	si hi ha cadenas las llimo,
	y hasta prop de tú m'arrimo
	passant per sobre l'honor.-
	-Y en premi de fé tant pura
	qué 't puch donar jo, Rosaura?-
	-Ton amor que es ma ventura,
	que es per mon cor la ternura
	lo que per las cols n'es l'aura.-
	-Tú per mí n'ets tot lo mon-
	digué ab amor lo galan,
	y ella com si tingués son,
	deixá caurer lo seu front
	sobre 'l pit del seu amant.

  —10→  

	Aquell núvol, que escampat
	havía vist l'amant curro,
	s'havía ja arreplegat,
	prenent al estar juntat
	la forma inmensa d'un burro.
	Si l'haguessiu pogut veurer
	en tal forma caminar,
	á n'ell 's podía deurer
	el que alló poguessim creurer
	de -Hi vist un burro volar!-
	Deixantse estrellas darrera
	se'n va aná per fí ell mateix,
	y brillá la blava esfera
	com devantal de cuynera
	tot plé de escatas de peix.
	Allavors surtint la lluna,
	mestressa de l'alt zenit,
	pels amors sempre importuna,
	tirá á sas caras de pruna
	un raig de plata pulit.
	¡Qué hermosa, Deu meu, qué hermosa
	que n'era á son llum, la dama
	que sobre 'l pit d'ell reposa,
	com s'está sobre la gossa
	lo gosset que encare mama!
	Lo seu ull com de gat brilla,
	lo seu coll de cisne n'es
	y 'l seu cos sense cotilla
	semblava una pantorrilla
	que á la cintura acabés.
—11→
	Lo seu nas corcat mostrava
	plé d'arabescos treballs,
	y ab lo seu dentat semblava
	que dins la boca portava
	uns rosaris de grans d'alls.
	Vestint ab luxo exquisit
	se vegé que no era pobra,
	y per sota 'l seu vestit,
	ensenyava un peu petit
	lo mateix que 'l d'un manobra.
	De la seva edat l'excés
	no us puch dir en mos afanys
	perque jo no sé quína es,
	mes no crech que tingués mès
	que d'uns quinze á setanta anys.
	Era tanta la riquesa
	del vestir que en sa alta esfera
	usava sense fer fresa,
	que semblava una princesa
	que hagués sigut pescatera.
	En son cap una diadema
—12→
	pareguda á un tros de pany,
	en llatí portava un lema
	y ostentava ab molta flema
	en sos dits, anells d'estany.
	Un vestit blau de vellut
	que en la fira de Bellcaire
	va comprá á un geperut,
	y, per vel, un manton brut
	que li feya volar l'aire.
	Tot en quietut reposava,
	la cigala, 'l grill, las flors,
	la natura quieta estava
	com si fos que s'extassiava
	contemplant aquells amors.
	Tant sols un molí de blat
	rodava sas pesants molas
	per la part de Montserrat,
	y mès prop, un escarbat
	s'entretenía fent bolas.
	Lo surtidor del jardí
	que venía d'una mina,
	deixava aná un rajolí
	fent l'aigua un soroll allí
	com si algú hi fregís sardina.
	Pero ¡ay! aquestos sorolls,
	el de las fullas que queyan,
	del surtidor los gromolls
	y 'l piu piu dels desperts polls,
	mes poétich lo quadro feyan.
	Lo galan de peus suava,
	ella de l'alé pudía,
	y una atmósfera 's formava,
	que per forsa 's marejava
	el pobre que la sentía.
	De poch la terra adobada
	ab mercadería fresca,
	llansava una vaporada,
	que sentintla una vegada
	no estaríau tant de gresca.
	Y las mes preciosas flors
	que allí perfums elevavan
—13→
	á n'al trono dels amors,
	eran broquils fent llavors
	y ceballots que 's grillavan.
	Tot plantat per en Paxeria,
	nom que 'l masover tenía,
	parexía en nit tant séria,
	lo palau de la miseria,
	l'amor y la porquería.
	La dama encar reposava
	sobre 'l pit del seu amant,
	en tant que 'l cel s'endolava,
	puig aquell núvol tornava
	prenent forma d'elefant.
	Al últim tant fosch quedá
	que cuasi feya fredat,
	y un aire tal se girá,
	que 'l jove 's mitj espantá
	á pesar de ser tant gat.
	Una ventada de vent
	brunzint com á bala rasa
	passá de prompte furient,
	y llavors... baix del torrent
	se sentí lo bram d'un ase.

  —14→  

	Al sentir aixó la dama,
	s'espanta, fuig del pedrís,
	y tornantse gel sa llama,
	diu á la persona que ama:
	-Has sentit aixó, Lluis?-
	-Aixó vol dir si ab mí 't casas.-
	-A fé que no ho entench gaire;
	no 'm tingas mès entre brasas.
	-Aixó son... els brams dels ases
	que m'ha llogat la terraire.
	-Cóm es que en tú tot tremola
	quan aprop de mí t'arrimas?-
	-Rosaura meva, 'l temps vola,
	si tens el cor d'espanyola,
	ara veuré si m'estimas.
	Un dels ases es per tú,
	escóltatel com remuga.-
	-¡Ay si ara 'ns sentís algú!-
	-Un ase per cada hu.-
	-Qué 'm proposas? -Una fuga.-
	No 'ns morirém may de fam,
	jo quan no tinch feyna capto,
	menjarém no mes que ensiám,
	y ella diu fugint un pam:
	-Gosas proposarme? -Un rapto.-
	-¡¡Tú á n'al deshonor m'incitas!!-
	-Noya, tú ets molt animal
	y á fé de Deu que m'irritas!
	-A tals horas donar citas,
—15→
	qui nega que es criminal?
	Mes jo que trista confiava
	en l'honor de mon amant,
	aquí cada nit baixava,
	y á tos brassos m'entregava
	mon honor segur contant.
	Desditxada de la dona
	que sumiant un caballer,
	á son amor s'abandona
	y 's troba ab una persona
	que son honor vol desfer.
	-Doncas qué tinch de pensar
	pera poder conseguirte?-
	-Per ara á Deu bè no apar,
	y fins que 'ns poguem casar,
	de ton amor contenirte.
	Lo duch mon Pare, ha de fer
	ma passió legal en mí.
	-Lo Duch may ha de voler
	que 't casis ab un barber.
	Rosaura, fugím d'aquí.
	Aquí sota del torrent
	tinch els dos ases fermats,
	baixém, fugím al moment,
	y al arribar á un convent,
	entrém, y quedém casats.-
	-¡Aixó no! -la dama deya,
	y ell li deya: -'M dius que no?-
	mentres que delirant queya.
	-O 'm dius que sí ¡ó ab la teya
	em mato com un bacó!-
—16→
	-Ay Lluis meu, ¡per Deu, pietat!
	Home, no sigas així.-
	-Respón ab celeritat
	ó 'm veus aquí degollat.-
	-¡Lluis del meu cor! -¿Qué?... -¡Sí!-

	-Anemsen donchs desseguida-
	deya ell al cap d'un moment
	á la dama, que afligida,
	semblava que allí sa vida
	fongués tota en sentiment.
	-Esperam doncas. -Sí, hermosa,
	t'obehiré com lo teu patge-
	respongué ell ab veu melosa.
	-Qué vols fer? -Du alguna cosa
	que hem de menester pèl viatge.-
	Y desprenentse dels brassos
	de lo seu amant lleugera,
	puig se vola en semblants cassos,
	se n'arribá en quatre passos
	á l'habitació primera.
	Lo jove que la esperava
	de la clau sentí 'l rich rach,
	mentres al fosch contemplava
	la reguera que deixava,
	platejada, un gos llimach.
	Lo cel de negre prenía
	un aspecte ja horrorós,
	lo llampech l'espés obría,
—17→
	y semblava que 's sentía
	hasta un olor sulfurós.
	Ell á la punta del nas
	se sentí caurer dos gotas,
	pero no hi pot pensar pas,
	el que d'un cel no fa cas,
	que veu que 'n tirará á bòtas.
	En aixó rumiava allí ell,
	quan ella, torna lleugera
	á los brassos del doncell,
	portant fet un gros farsell
	dintre d'una coxinera.
	-Qué dus aquí, mon amor?-
	digué el jove entre emocións.
	-La pinta, l'escarpidor,
	las mitjas, un calsador
	y un parell de napoleóns.
	-Anem donchs, Rosaura meva,
	que no 's despertés ton pare.-
	-¡Verge santa de la Gleva!
	ampara una filla teva
	que pel crímen se prepara.-
	Y llavors ajonollantse
	á la vora d'una col
	y en llágrimas ofegantse
—18→
	va dir: -¡Pare, Deu amanse
	ton furor y desconsol!
	Rosaura, la teva filla,
	ton escut esplendorós
	ab lo seu amor humilla;
	perdona de ta pubilla
	un fet tan escandalós.-
	En eix punt el cel estalla,
	cauhen gotas com cigrons,
	espesas com á metralla,
	lo llamp viu 'ls núvols ralla
	y 'l tró ressona pels mons.
	-Aixó es un cástich de Deu!-
	esclama la enamorada.
	-Fugim! -diu ab forta veu,
	l'enamorat, que ja creu
	la empresa tota frustrada.
	Ella, plena de feresa,
	s'alsa, se'n vá ab lo minyó
	y fugen tots dos depressa,
	quan ella veu que ell tropessa
	y cau dintre 'l surtidó.
	-¡Jesus! diu ab trista veu,
	llansant la dama un xisclet,
	y á la llum d'un llampech, veu
	l'amant ofegat que jeu.
	Lo toca... ja estava fret.
	-¡¡Justicia eterna del cel!!...-
	Ressona la veu pèl camp;
	lo tró llansat per Lusbel
	de lo núvol talla 'l tel...
	y me la parteix un llamp.

  —19→  

	Altre llamp, senyal profética
	de tempestat molt mes gran,
	al cap d'una escala estética
	ensenyá una forma atlética
	com d'un colosal gegant.
	Esglahó per esglahó,
	la escala ab paus abaixava,
	ensenyant ab tot aixó,
	que á n'ell no li feya pó
	la tempestat que 'l voltava.
	Ab camisa y sabatots
	per no trepitjar cap buyna
—20→
	ni clavarse 'ls escardots,
	duya á la dreta un sabrot,
	y á l'altre má un llum de cuyna.
	Tot pelut fins als jonolls,
	que m'apar cosa molt porca,
	y ab pèls gruixuts com fonolls,
	la barba plena de polls,
	com D. Jaume de Mallorca.
	Per sobre 'l hort caminava
	trepitjant tots els ensiams,
	y mireu si alló imposava,
	que lo sabre que portava
	tenía catorze pams.
	Los seus ulls llamps despedían,
	los seus pels tots erissats...
	certa semblansa tenían
	á n'als quatre ó cinch que 's crían
	á n'als bigotis dels gats.
	Y lo arrogant completava
	de tant imponent persona,
	un casco antich que ostentava,
	com el que Atila portava
	á n'al siti de Girona.
	Molt poch havía avansat
	ab sa marxa magestuosa,
	quan se para tot plegat,
	al veurer á son costat
	com morta, á sa filla hermosa.
	S'atura allí, y tant de nou
	li ve 'l contemplar alló,
	que fa un salt quan d'allí 's mou,
	semblant al salt que fa un bou
	quan el punxa 'l picadó.
	Després de molt curt moment
	de contemplar á la móssa,
	exclama ab terrible accent:
	-¡¡Y mon honor!!... -¡L'element
	no te veu mès horrorosa!
	Sense dir cap mes paraula
	se tira un xich enderrera,
	s'encomana á Santa Paula,
—21→
	y á n'al pit de la verjaula
	la espasa apunta certera.
	Mes al haverla tocat,
	ella que estava molt tendra
	puig passant pel seu costat
	la havía 'l llamp calsinat,
	quedá desfeta com cendra.
	-Ahònt es -de allí volant
	diu- ara 'l deshonrador?-
	y un llamp, li mostrá ab espant,
	com se l'estavan menjant
	els peixos del surtidor.
	Quedá un moment com gelat,
	com suspés del trich del cor,
	y després diu, tot plegat;
	-¡Oh Deu, la posteritat,
	qué dirá de mon honor!!-
	S'extassía altre moment,
	se treu 'l casco y 'l llensa,
	horrorós brunzía 'l vent;
	contempla 'l fons del torrent,
—22→
	y 's queda un xich com quí pensa.
	De lo llamp, las vehinas casas
	els resplandors ensenyavan,
	llensava 'l cel aigua y brasas,
	y á sota d'ell, els dos ases
	que desesperats bramavan.
	Com un borratxo de rom
	diu al fí ab furiós accent:
	-¡Sens honor, aquí qué som!
	¡Qué es la vida!! -y patatóm!
	se tira á baix del torrent.
	Los burros allí lligats
	en un brancot d'esbarzé,
	van dar un salt de espantats...
	Mort de tants ossos trencats,
	el duch á sos peus caigué.
	Las pobres bestias fermadas,
	no podent fugir així,
	al cap d'un mes, d'afamadas
	se van veure precisadas
	á menjarse 'l duch allí.
	Al últim las vá matar
	de fam l'extrém horrorós!
	¿A quí no fá esgarrifar?
	Així extingit vá quedar
	lo ducat d'en Trencalós.