—259→
| PLANES | |
| LETRA del transladador de la obra, endreçant aquesta a lalt infant en Jacme de Malorcha | 3 |
| PROLECH, en lo qual se conte la istoria de Theodorich rey dels Gots | 5 |
| ACI COMENÇA LA TAULA DEL PRIMER LIBRE DE LA CONSOLACIO DE PHILOSOPHIA, LO QUAL ES PARTIT EN .VII. METRES E .VI. PROSES. | |
| En lo primer metre tracta sots quina forma Boeci plora son treball, e dona .vj. rahons de son plor: la primera per tal com ell hauia acustumat de fer dictats graciosos, e ara hauiels a fer dolorosos en los primers versos; la segona raho que solament tristor era sa companyia; la tercera que aço que hauia apres mentre era joue lo aconsolaua; la quarta que per la dita tristor era enuellit; la quinta que mentre hauia bon temps era tots jorns malalt, e ara com era trist —260→ no podia morir; la .vjª. era que sos amichs qui tant lo hauien loat lo hauien enganat. E comença en lo lati Carmina qui quondam, e en romanç Jo las qui solia esser en gran estudi | 13 |
| En la primera prosa recita que com ell fos axi desconsolat li apparech vna dona la qual era philosophia, qui es discreta segons sos comports, e que del seu enteniment gita totes falses oppinions. E comença en lo lati Hec dum mecum tacitus ipse reputarem, e en romanç Mentre se pensaua | 17 |
| En lo segon metre descriu vn plant lo qual feu la dita dona de la malaltia de Boeci, e loalo de perfeccio de tota sciencia, e que pocha cosa lo hauia torbat. E comença en lo lati Heu quam precipiti mersa profundo, e en romanç O Deus, tan gran dolor | 23 |
| En la segona prosa tracta com la dita dona comença a regonexer aquest malalt quina malaltia ha, e com li torcha les lagremes per tal que la conegues. E comença en lo lati Sed medicine, e en romanç Mas duymes temps es | 24 |
| En lo tercer metre tracta com lo malalt cobra la vigor de la sua vista. E comença en lo lati Tunc me discussa liquerunt, e en romanç Lauores les tenebres | 26 |
| En la tercera prosa tracta com Boeci conexent la dita dona se merauella pensant que ella fos ab ell exellada, e ella començal a consolar dient que guerra es antiga entre ella e la gent folla, e aço proua per molts eximplis. E comença en lo lati Haud aliter tristicie, en romanç Quant Boeci fon a si mateix tornat | 27 |
| En lo quart metre tracta que si algun no ha sperança en los bens de fortuna, ne ha pahor en mal qui injustament li sia fet, que nol cal tembre de res; e aço proua ab eximplis diuersos. —261→ E comença en lo lati Quisquis composito serenus euo, e en romanç Tot hom qui ha lo seu enteniment | 32 |
| En la quarta prosa tracta com Boeci recita tota sa dolor, e posa les rahons de la sua persecucio. E comença en lo lati Sentisne inquit, e en romanç En apres quant vehe. | 34 |
| En lo .ve. metre tracta com Deu bo ha totes les creatures en cert orde posades, lo qual tenen sens tot deffalliment, e par que no haja cura dels fets dels homens; e pregal que haja cura dels fets dels homens, axi com ha de les altres creatures. E comença en lo lati O stelliferi conditor orbis, e en romanç O senyor Deus | 46 |
| En la quinta prosa recita com la dita dona comença a recolligir les rahons de la malaltia de Boeci, e comença a tractar com la garira. E comença en lo lati Hec vbi continuato dolore, e en romanç Quant Boeci hac desplegades | 48 |
| En lo .vje. metre tracta com neguna cosa que no sia feta rahonablement no pot hauer bona fi, e aço proua per tres eximplis; del sembrador, del cullidor de flors, e daquell qui vol fer venemes. E comença en lo lati Cum Phebi radiis, e en romanç E don a tu eximpli | 52 |
| En la .vjª. prosa recita com philosophia feu alguns interrogatoris a Boeci, per los quals ella perfetament vench en conexença de la sua malaltia. E comença en lo lati Primum igitur pateris, e en romanç En apres la philosophia. | 53 |
| En lo .vije. e darrer metre del primer libre proua per tres rahons que la persona torbada no pot entendre veritat. E comença en lo lati Nubibus atris, e en romanç E don ten eximpli | 55 |
| —262→ | |
| ACI COMENÇA LA TAULA DEL SEGON LIBRE. | |
| En lo segon libre comença la philosophia a donar medicines leugeres a la malaltia de Boeci, ço es, rahons comunes, prouant que neguna riquesa ne ben temporal no ha bonesa en si: e es partit lo dit libre en .viij. proses e .viij. metres | |
| En la primera prosa philosophia per affalegar lo malalt diu que no es merauella que ell haja aquella malaltia, com tota soptosa mutacio de ben en mal muda lo seny; e proua que negun nos deu fiar en bens de fortuna. E comença en lo lati Post hec paulisper, e en romanç En apres la philosophia | 57 |
| En lo primer metre posa les traycions de fortuna, e com tota la sua gloria es ades exalçar, ades perseguir los exalçats; axi com vn braç de mar qui es a Negrepont qui ha nom Euripus, qui ades va amunt, ades va auall. E comença en lo lati Hec cum superba, e en romanc Quant ella se leua | 60 |
| En la segona prosa proua philosophia, parlant en persona de la fortuna, que ella si es variable no fa injuria a negun, e que negun nos fiu en ella. E comença en lo lati Vellem autem pauca tecum, e en romanç Jo vull parlar ab tu | 61 |
| En lo segon metre philosophia fa vn plant de la gran auaricia dels homens, per la qual per molt quen hagen nos fadollen. E comença en lo lati Si quantas rapidis, e en romanç O Deus, que es aço que si la fortuna | 65 |
| En la tercera prosa fortuna recita a Boeci que ell no ha raho de clamarse, recitant li tots los bens que fortuna li ha dats, hoc encara aquells que li ha lexats. E comença en lo lati His igitur si —263→ pro se, e en romanç Digues, que poras tu respondre | 66 |
| En lo terç metre la philosophia proua per tres eximplis que res que sia nat no pot esser que no sia variable e que nos corrompa. E comença en lo lati Cum polo Phebus, e en romanç E aço pots veure | 69 |
| En la quarta prosa encara philosophia proua com molts bens romanen a Boeci, e que no es negun hom qui puxa fer la sua fortuna axi ferma que ella nos afflaquescha per qualque part, e per ço conclou que en los bens de fortuna noy pot esser beneuyrança la qual hom hi cercha. E comença en lo lati Tum ego, vera, inquam, e en romanç En apres Boeci respos | 70 |
| En lo quart metre philosophia loa lo estat migencer dels homens sots figura del ediffici de vn castell, lo qual no deu esser posat sobre rocha massa alta per pahor de lamp, ne sobre arena per pahor de aygua corrent. E comença en lo lati Quisquis volet perennem, e en romanç O qui volia hauer aytal certesa | 78 |
| En la cinquena prosa ja philosophia fa pus forts rahons, e proua que ne en diners, ne en pedres precioses, ne en vestidures, ne en possesssions, ne en missatges no ha ben propri, ans hi ha molts perills. E comença en lo lati Sed quoniam rationum, e en romanç Per ço car veig. | 79 |
| En lo .ve. metre loa fort los homens del temps antich qui no hauien cura de auaricia, ne de gran menjar, ne vestir, ne perles, ne pedres. E comença en lo lati Felix nimium prior etas, e en romanç O tan bona era la vida | 87 |
| En la .vjª. prosa proua que en dignitats ne officis no ha propri ben, e que hom no es poderos, per be que sia appellat poderos, si no es virtuos; —264→ e daltres dits bells. E comença en lo lati Quid autem de dignitatibus, e en romanç Encara mes, que tes vijares de les dignitats | 88 |
| En lo .vje. metre proua axo mateix donant conclusio con lo poder mundenal es fort souint donat a maluats homens. E dona eximpli de Nero qui fou emperador e fort hom maluat, e posa vna conclusio que fort es mala cosa com es donat coltell de poder a hom malicios. E comença en lo lati Nouimus quantas, e en romanç Appar ho en Nero | 94 |
| En la .vijª. prosa amostra la philosophia que fama ne lahor temporal no pot esser gran ne per duracio de temps, ne per amplesa de terra; e que los homens virtuosos no la deuen molt cerchar, per tal com no seria couinent guardo a les bones obres. E comença en lo lati Tum ego, scis, inquam, e en romanç Lauores Boeci respos e dix | 95 |
| En lo .vije. metre proua axo mateix, e posa vna conclusio que aquell qui fa son esforç que apres la sua mort romanga dell fama, mor dues vegades, vna com mor de fet, altra com la sua fama pereix. E comença en lo lati Quicumque solam mente, e en romanç Donchs cells qui crehen | 99 |
| En la .viijª. prosa proua que la fortuna aduersa es pus proffitosa que la prospera, e conclou que la fortuna aduersa ha aquest ben que mostra qui es leyal amich de hom. E comença en lo lati Sed ne me inexorabile, e en romanç Empero not pens | 101 |
| En lo viije. metre loa la diuinal amor la qual sens tota aduersitat e baralla regeix totes les obres de natura, e diu que beneyts serien los homens si aquella amor la qual regeix lo cel e la terra volien quels regis. E comença en lo lati —265→ Quod mundus stabili fide, e en romanç O Boeci, don es aquesta cosa | 102 |
| ACI COMENÇA LA TAULA DEL TERÇ LIBRE. | |
| En lo tercer libre tracta com tot hom cercha en totes les sues obres beneuyrança, e que no es en neguns bens de fortuna ne de natura, mas solament es hauer e amar Deu: e es partit lo dit libre en .xij. proses e .xij. metres. | |
| En la primera prosa tracta en quina forma en aquestes coses temporals ha falsa beneuyrança, de guisa que com hom haja coneguda la falsia que mils hom conega la veritat. E comença en lo lati Jam cantum illa, e en romanç Quant la philosophia hac callat | 105 |
| En lo primer metre proua per quatre semblances que aquell qui vol conexer veritat coue que haja abans conexença de la falsia: axi com aquell qui vol sembrar lo camp, coue que abans ne leu les males erbes; e aquell troba la mel pus dolça qui abans ha menjat cosa amara; pus clares son les steles apres lo nuuol; pus bell appar lo dia com hom ha vetlat la nit. E comença en lo lati Qui ferere, e en romanç E mostrar ten he quatre semblances | 107 |
| En la segona prosa tracta, posant .v. maneres de bens que los homens desigen, que en negun de aquells no ha beneuyrança; e posa una general proposicio, que tot hom la cercha ab son treball. E comença en lo lati Tum desixo paululum, e en romanç En apres la philosophia | 109 |
| En lo segon metre posa que cerchar beneuyrança es cosa natural als homens, e posa que fort gran es lo poder de natura; e proua ho per eximplis de la ira del leho, dels desigs dels aucels preses, de la verga per força enclinada en —266→ terra, e del mouiment del sol. E comença en lo lati Quantas rerum flectat, e en romanç Empero en les dites coses | 112 |
| En la terça prosa tracta specialment com en riqueses no ha beneuyrança, ans hi ha fretura; hoc encara que aquells a qui venen tollen aquell ben que hauien. E comença en lo lati Vos quoque, o terrena, e en romanç Encara la philosophia | 114 |
| En lo tercer metre parla contra los auars, e posa dos mals de riqueses; lo primer que mentre es viu lom rich les riqueses lo punyen, e com mor lo lexen. E comenca en lo lati Quamuis fluente diues auri, e en romanç E jassia que la persona | 116 |
| En la quarta prosa tracta que ne en officis ne en dignitats temporals noy ha beneuyrança, ans aytant com hom es en major grau es pus mal parlat e desonrat si es dolent; e hay daltres conclusions fort belles. E comença en lo lati Sed dignitales, e en romanç En apres pots veure | 117 |
| En lo quart metre proua axo mateix, e diu que no solament dignitats son donades a mals homens, hoc encara que vn mal hom ne dona a altre, e posa eximpli de Nero. E comença en lo lati Quamuis se Tyrio, e en romanç Donques o bona gent | 120 |
| En la cinquena prosa mostra que en esser rey, ne familiar de rey, no ha beneuyrança, si be les gents so cuyden, e que en los reys no ha neguna potencia; e aço proua per forts assenyalats eximplis de Senecha, e daltres familiars de reys. E comença en lo lati An vero regna, e en romanç Part les dites coses | 121 |
| En lo .ve. metre mostra que negun, per gran senyor que sia, no es poderos si no es virtuos, e virtut es poder e no altre. E comença en lo lati —267→ Qui se volet esse potentem, e en romanç Mas vols tu saber | 125 |
| En la .vjª. prosa mostra que vera beneuyrança no es en fama, ne en mundenal gloria, ne en linatge, ne en noblesa. E comença en lo lati Gloria vero quam fallax, e en romanç En apres pots veure | 126 |
| En lo .vje. metre proua que tot hom es de noble linatge, com tots som fills de Deu, sino los peccadors. E comença en lo lati Omne hominum genus, e en romanç Encara mes to demostrare | 128 |
| En la .vijª. prosa proua que en delits corporals, ne en acte de matrimoni, no ha perfeta beneuyrança. E comença en lo lati Quid autem de corporis voluptatibus, e en romanç E aci mostra la philosophia | 129 |
| En lo .vije. metre proua axo mateix comparant lo delit a la abella, qui primerament dona mel, e puys picha amargosament. E comença en lo lati Habet omnis hoc voluptas, e en romanç Per quem es vijares | 132 |
| En la .viijª. prosa tracta tot ço que ha dit dessus, e recollegeix e conclou que en neguna de les coses dessus dites no ha beneuyrança: per que appar que los homens la cerquen la on no la poden trobar. E comença en lo lati Nichil igitur dubium, e en romanç Tot hom donques pot veurer | 132 |
| En lo .viije. metre fa vn plat dels homens qui les coses temporals saben ben cerchar lla on les deuen trobar, axi com peix en mar, carn per les muntanyes, or en terra, fruyta en los arbres, e no saben cerchar beneuyrança lla on es. E comença en lo lati Heu heu, que miseros tramite, e en romanç O mesquina de gent | 135 |
| En la .viiijª. prosa comença ja a tractar quina cosa es vertadera beneuyrança. E primerament indueix —268→ Boeci que foragitada la falsa oppinio de la beneuyrança, que vulla girar son enteniment en cerchar la lla on es. E comença en lo lati Hactenus mendacis, e en romanç Ara duymes bastar deuria | 136 |
| En lo .viiije. metre fa oracio inuocant la diuinal ajuda, que ell li vulla donar clara conexença de trobar lo loch de la beatitud: en la dita oracio posa moltes assenyalades conclusions del regiment de Deu. E comença en lo lati O qui perpetua mundum, e en romanç O pare, qui ab perpetual raho | 142 |
| En la .xª. prosa amostra la beatitut on es situada, prouant per forts rahons que solament en Deu. Posa noresmenys que los sauis homens son deus, e los peccadors son besties. E comença en lo lati Quoniam igitur que sit, e en romanç Duymes pus que tu | 146 |
| En lo .xe. metre conuida a tots que anem lla hon es aquell ben, com mes val que aur, ne perles, ne pedres precioses, ne maragdes, com majors bens dona. E comença en lo lati Huc omnes pariter venite, e en romanç Donques, o bona gent | 151 |
| En la .xjª. prosa mostra quina cosa es ben segons sa natura, e proua que be no pot esser sens vnitat, e que tota cosa desija vnitat per tal que sia conseruada. E comença en lo lati Assentior, inquam, e en romanç En apres Boeci consolat | 153 |
| En lo .xje. metre dedueix com cascun suptil hom pot per studi conexer ço que abans ignoraua: per que indueix tot hom a studi. E comença en lo lati Quisquis profunda mente, e en romanç En apres la philosophia | 159 |
| En la .xijª. prosa amostra que lo gouern ab que Deu regeix lo mon es la sua bonesa, e que per ço peccat no es res, com no es regit per Deu; —269→ e recollegeix tot quant ha dit. E comença en lo lati Tum ego, Platoni, e en romanç Ara duymes ensenyar te | 161 |
| En lo .xije. metre amonesta que tot hom perseuer en contemplar Deu, e posa la faula de Orpheu. E comença en lo lati Felix qui potuit, e en romanç En apres la philosophia induhi | 166 |
| ACI COMENÇA LA TAULA DEL QUART LIBRE. | |
| En lo quart libre philosophia tracta la manera de virtuts e de vicis, e proua que los virtuosos son poderosos, e los viciosos impotents e freturosos: e es partit lo dit libre en .vij. proses e .vij. metres. | |
| En la primera prosa Boeci mou vna questio merauellant se del regiment de Deu que leix que malicia vaja auant e florescha, e que virtut sia calcigada e malmenada. A la qual questio respon la philosophia prouant per veres rahons que no es axi com ell se cuyda, ans es lo contrari. E comença en lo lati Hec cum philosophia, e en romanç Quant la philosophia hac | 175 |
| En lo primer metre philosophia proua que per los graus de les creatures podem venir en conexença de Deu, e posa vna semblança de la anima e del aucell qui vola. E comença en lo lati Sunt etenim penne, e en romanç E la philosophia dix: donques | 178 |
| En la segona prosa philosophia, complint ço que ha promes, proua que solament los homens virtuosos son aptes e poderosos, e que los maluats son orbs e flachs e mesquins. E comença en lo lati Tum ego, pape, inquam, e en romanç Boeci respos e dix | 179 |
| En lo segon metre proua ço que demunt specialment ha dit en los reys, e mostra que tot rey —270→ vicios es esclau. E comença en lo lati Quos vides sedere celsos, e en romanç Empero la flaquesa | 182 |
| En la tercera prosa proua que los maluats no son james sens pena, ne los bons sens loguer o guardo; e que la malicia es la major pena que pot esser, e la bonesa loguer. E comença en lo lati Videsne igitur, e en romanç Veus donques aquestes coses | 183 |
| En lo tercer metre proua que lo peccador es bestia en la anima, e posa que pijor es hauer la anima bestial que lo cors, e posa vna faula dels companyons de Vlixes, en altra manera appellat Jason, los quals foren tornats en besties. E comença en lo lati Vela Neritii ducis, e en romanç Per que podem veure | 186 |
| En la quarta prosa proua que pus miserables son los maluats homens com complexen lo mal que volen fer, que no com nol poden complir, e pijor los es com no son punits que si eren punits, e a la fi que hom deu amar los bons e hauer pietat dels mals. E comença en lo lati Tum ego, fateor, e en romanç En apres respos Boeci | 189 |
| En lo quart metre complany philosophia la iniquitat dels homens quis volen ociure com les besties, e desauentures ne maten ja prou, e la mort qui per si mateixa hi ve. E comença en lo lati Quid tantos juuat excitare motus, e en romanç Donques, o vosaltres | 195 |
| En la .vª. prosa Boeci se merauella com se pot fer que los bons hagen mal, e e los mals ben; e la philosophia ret raho. E comença en lo lati Huic ego, video, e en romanç En apres respos Boeci | 196 |
| En lo .ve. metre philosophia proua que aquesta merauella es en los homens per tal com ignoren —271→ la raho per que Deu fa les coses. E comença en lo lati Si quis Arcturi sidera nescit, e en romanç E pots veure semblant | 198 |
| En la .vjª. prosa posa quina cosa es la diuinal prouidencia, e quina cosa es fat, e quina differencia ha entre ells; e posa que la sauiesa diuinal ordona totes coses fort justament. E comença en lo lati Ita est, inquam, e en romanç Respos Boeci: verament | 199 |
| En lo .vje. metre philosophia amostra per eximplis diuersos com Deu molt aptament endreça a si tota creatura e la gouerna justament. E comença en lo lati Si vis celsi jura tonantis, e en romanç Si tu vols axi com has acustumat | 210 |
| En la .vijª. prosa philosophia trau vna bella conclusio de tot quant ha dit, e es aquesta, que tota fortuna qualque sia es bona, com en nostre poder es que la façam bona o mala; e mostra los homens com se deuen regir en cascuna. E comença en lo lati Jamne igitur vides, e en romanç Ara duymes pots veure | 213 |
| En lo .vije. metre la philosophia amostra que los homens deuen esser forts en sofferir lo treball de fortuna, e molt mes per aconseguir los bens celestials que no feu Agamenon per destrouir Troya, ne Vlixes per venjar sos companyons, ne Ercules per hauer fama de fortalesa. E comença en lo lati Bella bis quinis, e en romanç E daço pories pendre | 216 |
| ACI COMENÇA LA TAULA DEL .Ve. LIBRE. | |
| En lo .ve. libre se tracten dues materies suptils: la vna, quina cosa es la diuinal prouidencia e lo franch arbitre humanal; la segona, aquestes coses com poden ensemps estar: e es partit lo dit libre en .vj. proses e .v. metres. | |
| —272→ | |
| En la primera prosa la philosophia determena quina cosa es cas, o cosa no cogitada, recitant vna falsa oppinio, e puys sol e determena la questio. E comença en lo lati Dixerat, orationisque, e en romanç Quant la philosophia hagues finides | 223 |
| En lo primer metre per eximpli de vn riu quis parteix en dues parts e puys se ajusta, amostra los fets casuals com procehexen de la diuinal prouidencia. E comença en lo lati Rupis Achemenie, e en romanç E posar ten he eximpli | 225 |
| En la segona prosa amostra que lo franch arbitre se diuersifica segons la diuersitat de aquells en que es, e que Deu eternalment veu totes les volentats de les creatures e lurs obres. E comença en lo lati Animaduerto, inquam, e en romanç Respos Boeci e dix | 227 |
| En lo segon metre posa que lo enteniment diuinal sens tota comparacio es pus clar que lo sol material, loant lo de tota perfeccio. E comença en lo lati Puro clarum lumine, e en romanç E pots ne veure | 230 |
| En la tercera prosa Boeci argueix fort altament contra la philosophia, e dedueix a grans inconuenients que es impossible que ensemps puxen estar la diuinal prouidencia e lo franch arbitre. E comença en lo lati Tum ego, en, inquam, e en romanç En apres Boeci dix | 231 |
| En lo terç metre per la dita difficultat fa exclamacio a Deu, e mou vna questio, e sol la. E comença en lo lati Quenam discors, e en romanç E per ço comença Boeci. | 234 |
| En la quarta prosa la philosophia comença a determenar lo dit dupte, e diu que la cosa que es per algun entesa es entesa segons la virtut daquell qui la enten, e no segons la natura de la cosa que es entesa, e aqui posa .iiij. graus de —273→ conexença. E comença en lo lati Tum illa, vetus, e en romanç Respos la philosophia | 237 |
| En lo quart metre philosophia recita la oppinio falsa dels ystoychs sobre la manera del entendre, e sol aquesta aptament. E comença en lo lati Quondam Porticus attulit, e en romanç Apres daquesta prouacio | 243 |
| En la .vª. prosa compara la manera del entendre humanal a la manera del entendre diuinal, e posa la differencia, e indueix nos que leuem lo enteniment a contemplar la manera del diuinal entendre. E comença en lo lati Quod si in corporibus sentiendis, e en romanç Apres de aço la philosophia | 246 |
| En lo .ve. metre proua la philosophia que per la figura que Deu ha donada al cors del hom, com ell e no neguna altra creatura corporal guarda alt vers lo cel, deu souin contemplar lo esser diuinal. E comença en lo lati Quam variis terras, e en romanç La qual cosa dona | 247 |
| En la .vjª. prosa philosophia mostra moltes sollempnes conclusions; la primera, quina cosa es la sciencia de Deu; la segona, com la dita sciencia no es variable; la tercera, que ella es regla e mesura de totes les coses variables. Apres sol los duptes fets per Boeci, e a la final conclusio amonesta tot hom de fer obres virtuoses e esquiuar peccats, fer deuota oracio, per tal con tot quant fem veu la diuinal intelleccio. E comença en lo lati Quoniam igitur, vti paulo, e en romanç La philosophia per seguir son proposit | 248 |
—[274]→ —275→
—[276]→ —277→
LO gran y eleuat enginy coses altes e grans desija: e com vostra senyoria sia de tanta perfectio que totes les parts de saber en ella reposen, es a mi de gran admiracio de loch tan alt deuallar a demanar me vna simple obreta, que seguint lo mouiment e contrast de les mies passions per mi confusament es stada continuada. E considerant que tota obra pera tenir acabat compliment es mester que lo seu edifici sia fabricat sobre fonaments de gran industria e de perfecta sapiencia, de les quals yo freture, rembria de grat que no fos demanada ni començada. E si honestament la veritat se podia negar, yo negaria hauer la feta. Mas veent de menys reprensio la empresa de fer la que la colpa de la falsia, es forçat que per mia se atorgue. Y no stime vostra merce que lo pensament ni la fi de les mies paraules en aquella fos cridar los oydors a oyr la, e la vista de la multitud a veure la; ans per esser nada en la —278→ planeta dels meus falsos delits, de la crueltat de les rebudes offenses, e de mes afflictions, enusergonyit del dan e mes de la colpa, y recelant juhy, lo meu proposit era posar hi silenci, fogir a la lum, y en les tenebres de la mia soledat sols pera mon descans, semblant al qui sospira, tenir la per companyia. E axi ab tota veritat per mes de deu e dos anys es stada cuberta. Mas si la importuna e grossera porfidia, mirant lexemple del rustech ab Diogenes philosof, moltes o les mes voltes la fi desijada sol e pot atenyer, ¡quant mes la stima y saber de tanta senyoria manant pora sobrar me! E axi vençuda la mia voluntat, per quel nom de presumptuos nom atenga, dient que sens força he volgut sobrar lo fort, e pujar a mes alt que no baste, ans de ser vista vull en scusa mia dir la causa de tal empresa, y fon aquesta. Que regoneixent yo lesser de la mia vida, y en aquella tanta error e diuersitat de vides, que recordar e contar les seria tornar a sentir mil maneres de morts, e mogut per la natural compassio e dolor de la perdicio humana, yo emprengui la mia obra. E si en lo principi de aquella la difficultad de la sua fi me fora presentada, ab la mia poqueta barca guiada sens rems o gouern de la discrecio, no tentara yo nauegar en la mar e fondura de tant saber quant pera tal empresa fora necessari. Mas tenint conegut que passar a la finor de les coses enteses es impossible sino ab grandissim treball y aconhortant se —279→ de les errors e reprensions dels començos; com aquells qui de algun art aprenen, quen loch de fer lo que volen, guasten y desadoben; yo axi ordenant en lo secret de les mies passions, luny de la desijada perfectio, scriuint e borrant la mal forjada obra, a be ans que a mal me deu esser atribuit. Y mes perque amor de virtut, desig de remey, e no cuydar ni presomir, foren la causa del piados e honest exercici. E no puch pensar quina mala sort mia, o qual desastrada fortuna, sens mi han axi descubert lo que sino yo sols saber no podia. E per quant vostra merce ab gran voluntat mostra que la desija veure, axi com si en ella algun stil o tresor de saber trobar se pogues, sta la mia pensa temerosa fatigada; perque no se que major occasio de tembre venir me poria, que les poquedats del meu enteniment dauant la claredat de tant juhy esser portades. Si a la dreta raho yo miras, e aquell just interes que cada hu de voler para si es tengut; yo seria luny de dir vos si, y eligiria pus tost ab la fama encara que falsa restar be en openio de vostra senyoria, que ab la speriencia de propria voluntat offensar me, tornant en somni lo be que pensau de mi. Pero vist que molt contradir seria cobrar nom de grosser enujos, y fer lo que manau es mostrar les errors de la mia ceguedat; puix es axi que vna mateixa pena dels dos estrems se ateny, tinch per millor obeint satiffer al seruey de vostra merce. Yo laus presente de la —280→ mia temerosa ma per vostre manament scrita: no sia mirada ab creença que la veritat ni proprietat del que yo cercaua pense hauer trobat, mas com aquell que trobar la desijaua. E perque se que en ella seran vistes algunes coses fallides, algunes demesiades, altres no ben applicades, altres fora de son loch apropriades; deixe yo en les mans de tanta discrecio, saber e virtut, dauant los justs reprenedors, la scusa, repar e comport de totes les mies ignorancies.
—281→
LO temps de la vana e perillosa jouentut era ja de mi trespassat, e trobant me yo prop de la fi mes que del principi de la vida, la edat per speriencia de tantes errors turmentada, aterrada la pensa en los exemples de nostre miserable esser; no se de quin sperit mogut, mas stime que de rahonable inspiracio tocat, yo regonegui lo gran abis de miseria en lo qual viuia. E viu que per lo vel de cega passio la noticia del loch on era e la coneixença del be y de la veritat continuament al meu juhy eren stades cubertes; tota confusio, tota desesperacio, —282→ de la mia voluntat defallimitadament volguda. E perque lo mal conegut per la sua imperfectio es auorrible, digui: fogiu, fogiu de mi, tenebres mies; fogiu, enganosa sperança per qui desespere; fogiu de mi, ignorancia mia. Mas perque de la consuetut voler y no poder apartar se es cosa contraria, tristor e gran desconsolacio agreujaren la mia anima; e la lengua e la vista, com a instruments de laffectio, sedejant fer dolorosa complanta, e los vlls fartar se damargues a abundoses lagremes desser axi trespassats los meus dies en tanta perdua de temps, ceguedat e desuentura, com los animals nocturnes qui en les cauernes habiten, me retragui en hora ja tenebrosa en lo profunde secret e doloros centre de les mies cogitacions, a fi que vista e consolacio de humana companyia no poguessen torbar me. En la qual soledat no cessant de plantejar e de lagremes abundar, argumentant en imaginacio, ara ab la mia dolor e compassio, ara ab la cega affeccio, ara ab la mia perdicio, acostant se ja la hora matutina per qui les tenebres de la nit solen esser spargides, senti los remeys de la mia pietat confortar la flaca part de mi affligit miserable. E la primera regoneixença que tostemps en mi perseueraua, y perseuerant, descobrint se ja pus clarament lengan e seredat dels perillosos passos que passat hauia, pogue tant la terror e pena de la confusio, que no tan prest al centre la cosa pesada, ni va la vista axi subita a son natural —283→ terme, com la lum del enteniment e forces de la voluntat foren a mi del tot restituhides. E lo cor e lo pensament, que ab la guia de folles openions luny de mi y de si peregrinant caminauen, tornaren a la perduda persona. De que subitament se segui que totes aquelles coses que yo tan affectadament volia e desijaua desuiant e auorrint, apres desser del tot auorrides foren acabadament deixades. Axi libert de la captiuitat dels passats e dolorosos pensaments, les ansies de la affectio posposades, la vida discorrent, de vn pensament en altre faltant, sobre les fatigues dels humans comenci a considerar; y vent diuersos que diuersament cercant la fi benauenturada nostre propri repos, per camins desuiats e molt luny del que desigen en va tostemps treballen, de compassio james no sentida foren y son ferits los meus sentiments. Los vns en la gloria que naix de la fama, oblidats quel temps lo recort dels mes famosos trespassa, pensen que la benauenturança sia. Infinit nombre lo do de bellea y de fortalea corporal, desconeguts que son flors breus e caduques, sobirana felicitat stimen. Y los mes lo pus acostumat engan seguint, no recordant del auar Mida la nouitat de la deguda pena, dien que les riquees son de tots los desigs compliment: los quals ajustant ab treball, posseint ab temor y perdent ab dolor, tostemps famejant en la major abundancia james se farten. Son altres qui en la subtilitat del enginy e arts —284→ libertes, que de si ab vna dolçor dagudea ab vna enganosa aparencia los animos detarden y detenen, tot lo seu be, tota la sua fi encloen: lo que seria loable si de tals principis, que son instructions nostres e no obres, a la perfeta fi caminant tinguessen consideracio. Mas en aquelles detenint se, ¿qual engan tan desconuenible, o mes a la raho contrari, trobar se poria, que los scients abusar del saber e sciencia? ¿Y de tal manera sentir la proprietat des vocables, les histories molt elegants descriure, fengir en prosa o versos aquelles poetiques fantasies, a la fi esser dels specials gramatichs, rhetorichs, oradors o poetes lo mes singular, que satisfa? ¿Satisfa en cobrar la libertat, trobant se la vida de vil catiueri sotsmesa? Fa coneixer de si la natural e vera condicio? Mostren de on som portats, on deuem anar? lo mal esser de auorrir, e lo be desijable? No pot algu mostrar portar, ni sens poder donar lo que no te ni sab. ¿Ni que la musicha, ni que larismetica, les menudes parts en vn tot breument sumant, saber aprofita, y sentir lo so o consonancia de diuerses proporcions, si tu descontes, si tu ab tu desacordes? Consonen tes obres, conta tos dies, acorden ab lo ben viure, fes que la hu ab laltre segueixca, no sien dispars, no discrepants; e axi no solament liberal art sabras, mas a tu de la multitut de tants vicis faras libert. La geometria, que a les altures e baixos lochs, al compas, liuell e mesura te consideracio, —285→ si es be liuellada no damnosa la stime. Mas tu, geometrich mesurador, essent home e mortal, ¿per que ab tanta desmesura en tan chich habit de cors y fet de terra vols que lo teu cap y statura per gran elacio tocant los cels se miren? ¡O quant seria millor considerar quan alta y dreta sia la verdadera virtut, quant profunda la humilitat, perpetua la sua gloria, y saber be compassar e medir ab justa estimacio de la pensa quant estret, baix e miserable sia lestat de nostra vida! Passem al astrolech: sent com les esteles e los signes, los planets tarts o laugers en hores e punts ab lo seu mouiment les speres discorren; coneix de quina manera les sues influencies en los cossos humans trespassen, e aquells transmuden; e atenent a la secreta disposicio dels fats, del que naturalment es per venir, axi com del passat e present, certificat se troba. Y per cert yo mire ser difficil e de gran admiracio la coneixença de coses tan altes e tan speculars atenyer. Pero ¿qual de aquestes la desenfrenada ira refrena? la cobdicia de vida colpable mitiga? qual amorteix les voluptats? ¿Hon es la lum que ab si porten, per la qual illuminats los passos de nostra vida en aquesta terrestre spera, acompanyats de aquella indiuisible companyia de virtuts, contrastant als casos infortuits siam encaminats a la beatitut eterna? E per no anar discorrent de tots les tantes e tan diuerses openions e treballs, que seria molt —286→ larga e sens fi historia, dich que cada hu segueix aquell be o parer que, vençut de la passio, li par esser millor elegit. Pero venint al meu proposit, entre tots yo trobi y veig vna perduda gent, los quals ab tota la pensa, de tot enteniment, aquesta folla fantasia de amor viciosa per vn sols deu adoren e colen. E per quant en aquests sens comparacio se que son majors la trista captiuitat, les miseries, los engans sens compte, los infinits perills contraris a la vida, de mi ab mi foren aquestes les mies paraules. ¡O trista fort, o cega affectio, o miserable cors, o terra, en quanta necessitat e miseria poses lanima trista! E vist que a la mes calamitat e major desuentura mes compassio es deguda, de major dolor e pietat dels tals que dels primerament nomenats, axi com aquell qui de tal plaga fuy lo mes plagat, senti plagada la mia pensa. Y en tan piadosa contemplacio stant, lamentant per la mia la sua misera fortuna; vna veu subita no se de hon, mas a mon semblant de aquella part resonaua hon les tenebres de la nit la claror del sol e dia solen occupar; ni tampoch se de qui, pero segons lo de que tractaua pense que de falsa openio o de cega voluntat era moguda; la qual en la hora que als lassos e miserables cossos es donat lo repos, per mi que ab la tal ansia penre la son ni reposar no podia, enterrompent la mia consideracio fon sentida dient axi.
—287→O tu, miserable considerador, qui per errada cogitacio ab pensament e nom de virtut contra tu delliberes, y no tenint poder de fer lo que vols, deslligant e ligant se que tornaras a voler lo que deixes, ojes a mi que la determenada veritat te porte. A tu en lo regne de amor diuerses habitacions agradables e delitoses hon la tua anima reposaua te foren donades. Alli cortesia, comport e mesura per tu foren apreses e praticades. Alli de tota perfectio y nouitat de coses mirables haguist complida noticia. Y ara sens pus ¿axi subitament vols deixar la sua companyia? E si la fi de les coses empreses fos de cosa facil, o encara que dificil que perseuerant se pogues attenyer, yo diria: ¡Si de amor tan agreujat te trobes, que desamant auorrisses! Mas los habits engenrats en lanima nostra per diuersitat de continuats actes ab lo nostre consentiment, guiant la natural inclinacio, son de tal esser ques impossible, encara que del tot se rompen, que despullar se puguen. E si dius que la libertat o senyoria del franch arbitre lo contrari defensa, responch te: que aquella scientifica e venerable madre, antiga speriencia de tants autenticada, ab innumerables obres obrades sens —288→ la voluntat de aquells per quis obren clarament ho demostra. E per ço attentament guarda, y no receles ni de tornar desesperes, per aquella poca tarda que en offensa de amor, de amor y de tu te est apartat. Que ab tot que lo teu desamar amor, y de aquella reprouar e perseguir les sues delitoses passions, mereixerien tota cruel desfauor; recordant me yo de la antiga e delitosa criança que entre los enamorats, obeint los manaments de tan loable seruitut de amor has haguda, e de la gran affectio que sobre tots los altres en amar te conegut, no vull ab mal al mal fatisfer. Ans vent te sens causa rebelle de la vera senyoria, e axi desterrat caminar per la dreta carrera de contrast e de mort, benigne piadosa so forçada per guiar te, per aconsolar te, si be volras attenre, girar la cara de la mia clemencia a la tua cega desuentura. E per cert lo veuret en habit axi transmudat, e ab tan desfigurada pensa, me porta que si no fos per la gran conuersacio de tan lonch temps que del tot desconeixer no deixa, bastaria leuar me de tu la verdadera coneixenca. E mira quin stas, que ab tal certenitat, encara stich en dubte si tu sies. E perque sentes que deuaneges, digues: ¿On es aquella tan encesa voluntat ab que tant volies e desijaues plaure? On es aquella diligencia de la tua ornada policia? On lo recort de tan delitosos passos, de tan alegres hores e dies? Que ses fet lo pensament daquelles vigilies enamorades? Que —289→ lestimat preu daquelles agradables festes? Que ses feta la deguda gratitud de tants e tants beneficis? Que has hagut? Quin regirament, o qual occasio es aquella, que en la escura nit on despert contemplant en amor delitar te, o dormint reposar deuries, axi desuariar te força? Deixa la mal satisfeta compassio, e no vulles mes auant vençut de folla humanitat, a tu turmentant, a tu desfent, planyer ni lamentar los mals estranys que bens estimaues. Car cert es que no son mals, sino en ells no reposarien; e hon ho fossen, lo que no es, nenguna passio volguda, ni de grat sofferta, per greu que sia, com la voluntat faça laugera tota cosa que vol, pot esser dita mala ne damnosa. Y prech te per aquella obligacio que tens a la jurada fidelitat, y per no encorrer en la furor de la sua irada potencia, la qual forçant te amar encara que no volguesses per just guardo esser auorrit te donaria, y a la fi, si desesperada; deixant la tan errada openio, vulles tornar a les esquadres de la gran companyia, com sia ver nenguna cosa en comparacio de amor esser plaent, delitosa ne benauenturada. E yo no dubte si tu per alguna irada desesperacio de tu no fosses apartat, que lo teu juhy clarament no conegues la mia veritat e la tua error. Mas axi com a cech quel defalliment de si al loch apropria, e lo mirant en laygua qui lo dret en especia de tort considera, les coses clares jutges esser escures, y les de voler, de auorrir estimes. E per —290→ ço veent te del tot fora recort, e sens algun sentiment, reuelare als teus vlls la mia claredat, perque veges la granea de les mies perfections. Mas perque los vlls que la culpa tanca obrir nos poden sens dolor de la erra, la qual hauer nos poria sino per los començos de vera coneixença; perque del tot te conegues, e conegut te penides, y penedint te mereixques; qual ab lo errat la guya e lo mestre ab lo no enseñat, que los principis de saber es mester que li mostre, seran ab tu les mies rahons e preceptes. E perque no sols ab la sentencia de mes paraules, que de jutge y part serien, de mes openions sentes la vera perfectio; e no compassio, mas alegria dels enamorats treballs atengues; dauant la justicia, la qual puix en lo tot y en cada part habita, per sola jutjadora de nostre contrast elegeixch. Scolta, scolta, not enuges hoyr mes auant, mira be y guarda en lo que yo dire, e mirant lo poder e forces damor veuras esser impossible poder desamar, e les justes occasions per on amar se deu, e quals ni quants son los delits que en amor se troben.
STA la pensa dels humans de les tenebres de ignorar occupada, fins tant que amor influint —291→ la sua diuina virtut deslliga los ligams de adolescencia, e tota scuredat e cosa que contrasta dels sentiments espargeix. E quant per la tal influencia la coneixença es feta ja tan clara que les coses perfectes de les imperfectes sab coneixer e departir, tocant la vista de agradable sguart causa en lo enteniment vna tan manya delectacio, que la liberta voluntat a si mateixa robant en poder estrany se catiua; y tant per la tal obligacio, per amor y de son grat en amar se transporta, que nenguna cosa vol ni sent sino lo si, lo no, lo juhy, lesser y sentiment que passa per los sentiments y voluntat de la persona volguda. ¿Pot esser, donchs, fora de amor algun major be, ni que de mil parts seguale ab aquest, per qui sateny mes delit e gloria donant lo preu de si, que de si mateix tenir la possessio? E perque pus clarament veges ab certenitat de verdadera speriencia y de rahons inuencibles, quant axi elegir esser enamorat sia benauenturada electio; mostram qui es aquell que per lo passat de amor se deffenes, ni ara de present se puga ne vulla defendre. Ni penses que seguint les poetiques cantilenes vulla contar que lo deu Jupiter amas a la diuina Ceres, Antigona e Calistone; a la deessa Diana, Mercuri; lo deu Bacus, Ariadna filla del rey Minos; a Opis e a Pelopea, Saturnus; y que Mars fill de la deessa Juno, engenrat sens mascle, son amador de la enamorada Venus; de Dampnes filla de Penehy flum de Tesalia, lo —292→ deu Appolo; y Vulcano, de Minerua. Deixem les coses diuines en les celestiques regions, vingam a la humana condicio. Fon amador aquell primer pare per sols deixar als sdeuenidors la ley de la delitosa herencia de amor, y de be y mal verdadera sciencia; lo que sens amar, obeir e plaure a la sua Eua que tant amaua, encara fora per esser. Ni com era possible que no amas la carn de la sua carn, e la vida de la sua vida? E per aquesta occasio, difformitat e cosa contra natura seria que les rames, que de les sues raels tenen lo seu esser, ab aquelles tinguessen dessemblança; e que del gran luminos Febo los raigs fossen tenebrosos; o que les fins ab los seus principis discordassen. Forçada cosa es seguir la sua natural condicio; la qual seguint lo gran patriarcha Jacob, ¿qui sino amor y Rachel, de la sua leal e doble seruitut no menys digna de fama que de merit, eren la sola causa? Contempla entrels elets aquell vntat e segon Rey disrael, a qui per inspiracio diuina ensemps ab lo regnar lesdeuenidor era present; sentiras que no refusa la gran excellencia de profetichs sentiments, ni lactoritat e forces de real dignitat, al delitos jou denamorada voluntat sotsmetre. Y dels sabents lo mes saui, amara si amar fos error? Ama per esser cosa ben elegida seguir amor y la ley de la sua deitat. A la mescla de aquests. Mira lo gran poeta Virgili posat en les mans de Lidia. Mira Hermia en lo seu oracle com vna celebratissima —293→ deessa del filosofant Aristotil rebent sacrificis. Y vejes com los inuentors e princeps de tanta sapiencia, als peus de aquesta prostrats se humilien. Mira Cesar. Mira Alexandre: perque sentes que la vniuersal monarchia e tota poderosa força dexant lo contrast li fan obediencia. Considera lo fort vencedor dels treballs Hercules, que la famosa victoria de tant sforç mes estimaua, perque les coses terribles vençent, e de amor vençut, fos en amor mes agradable. Venç tota temor la encesa voluntat. Considera Orfeu, lo qual entonant la trista veu del seu ploros cant ab les delitoses acordances de amor, no teme amant la presencia de infernals penes mirar, per sols reueure la perduda vida, e la vista de la sua infernada Euridiçe. ¡De quanta perfectio, de quanta gloria los amadors amor companya, que no sols viuint, mas apres la mort, encara lo recort del passat delit amen, e los dies de la perduda presencia presentant a si la cosa absentada, ab enamorada veneracio contemplant fa que celebren. Degudament se pot applicar aci lo dit de Petrarca:
| Piaga per allentar larco non sana. |
es a saber, que mort lo cors, amor per mort no passa, com lanima que tant amaua per tostemps vixca. Son totes coses e la mort per amor vençudes. O Pigmaleon, tu qui ab força de prechs, e lagremes damor y dolor poguist auiuar lo vori, cosa inanimada, on era sculpida la imatge que —294→ tant amaues, en la qual engenrist ton fill Pafo, vine y testifica en aquesta causa. Y tu, Pogio Bambalione, qui en la muda, sorda, insensible e amada statua, axi com en cosa viua te delitaues, parla; y lengua tan aprouada no calle, ni de amor tinga silenci. ¡O cosa fort, e força inuencible, que sens gran attenyer, ni esser pagat del preu de la libertat catiua, ni tenir sperança desser amat de la cosa amada, la voluntat de Pogio amaua! Y vosaltres, o Paulo e Francisca, de qui los aguayts de negra fort trencaren los ligams de la humana seruitut, e les animes vostres amant no foren separades, segons Dant recita en lo cant cinque de la sua primera cantica, per mostrar que fins al abis dels inferns amor encara regna, pujau a fer los companyia. Mas, ¿perque yo testimonis inuoque, ni vull, nomenant cascu per si dels enamorats, e lo poder e mirables actes damor recitant, sens fi turmentar me? Tota la multitut quanta fon, es y sera apres que lo mon es mon, han amat, amaran, e amen; e tu, entrels quals est hu sol, ans que de la vista del enteniment fosses priuat, yo te vist sens comparacio alegre desser subiugat a a la sua senyoria. Donchs si aquests ensemps ab tu tan excellents e virtuosos, y de axi clars enteniments, que no de homens mortals, mas quasi de immortals deus eren les sues obres, desser enamorats no refusaren, ans se glorificauen de amar, es senyal que amor es perfectio; e si perfectio, es —295→ cosa deguda e rahonable; si rahonable, diuina; si diuina, benauenturada; si benauenturada, fa benauenturat: de hon se segueix que sia de voler, y no de auorrir axi com afermes e donar a entenre tesforces. Si vols dir que infinits treballs e dolors son les que porta, you atorgue. Mas ha volgut axi ben ordenar ho, perque ab lo comport de enamorada paciencia, linfinit preu de les sues gracies pus degudament se mereixca; e perque prop la esperiencia dels mals, millor coneguts e pus estimats sien los bens que sens compte presenta: com james la perfeta dolçor de la cosa dolça puga esser be gustada ni sentida, si la terrible amargor de la molt amarga primerament no es esperimentada. Senyala mes encara la sua gran excellencia, que per aquesta se forma lo animo, lenginy se desperta, per aquesta lenteniment coses altes fabrica, e lo preposit de les coses baixes aparta. Excelleix e dispon la vida. Les actions ennobleix, en tant quels enamorats per lo desig de plaure, a fi desser amats en egual del que amen, no es acte de gentilea, no de gloriosa fama, que amant ab gran sforç, delit e diligencia nol exerciten. E quant per infinides speriencies de amor e virtut son fets dignes de hauer lo grat de qui desigen, ¿qual entonada musica de consones veus axi delita, com lo delitos acort de noues fantasies que en lo pensament dels enamorats amor entona? ¿Ni qual melodia suau de les acordants serenes, per molt que los nauegants —296→ mariners adorma, contra la plaentor e so de les quals troba Vlixes lo remey de tancar les orelles, es egual ab los discrets reports, ab lo sentir aquelles agradables noues, que la diligent ma dapassionat voler moguda, prenent la ploma ab les negres aygues en lo blanch paper descriu, on la pura intencio, e la sperança del sdeuenidor be stan figurades? Tanca pero les orelles Vlixes als seus, perque del nauegar no perdessen la via; mas en aquesta mar de amor hon canten les sues serenes ab vna sonoritat axi delitable, que per la sua virtut los sorts se hoen, los muts fa que parlen, los cechs venen a veure, e tots los perduts sentiments se cobren, e les animes quasi mortes ressuciten; obrir be los vlls, obrir les orelles, e seguir nauegant ab bruixola denamorada sperança la dreta guia de la sua ferma tremuntana, es arribar la repos e port segur de prospera fortuna. Donchs si aquestes coses menors o quasi nengunes al tot e complit goig de amor acomparades, perque solament son la via, son vistes esser de tal condicio, ¿que dire de les paraules en presencia de la delitosa vista hoydes? del contemplar la venustat de aquell aspecte dulcissim, grat e agradable? daquella delicadura del gest? dels cayguts moviments? de les deffenses de honesta vergonya que major la gloria presenten? de moltes altres coses no recontables quel secret centre de la voluntat descobren? Que dire de aquestes enamorades conteses, on ab estrema —297→ affeccio e grat cada hu sesforça en mostrar lo que mes ama? E axi contents altercant, amant, en vna sola fi, en vna mateixa voluntat, ¿que sera de quant se segueix que per acabada consolacio cada qual de si al altre complida e benauenturada possessio atorga? Y en tal esser, que pensen? ab quina claredat la hu dins laltre miren! Ab quanta consolacio reclinant lo cap en los brassos, remey de la desconsolada vida, descansen! Quina mescla de cogitaclons tenen! quina vnitat! ¡O stat de grandissima perfectio, terme de benauenturat repos; poder y força sobre totes les forces, que les coses separades ajusta, y les vides, les animes de dos amant, en vna sola retorna! Y de tan acordable proporcio prenent fi aquelles innumerables passions que ans turmentauen la trista fantasia, glorificas del enamorat la entrestida pensa, enuelen se les enamorades contemplacions, y tant encenen les flames de la gloria, que no sens justa causa presomeix aquell a qui la tal prosperitat atenyer esdeue, nengu ser digne de alguna cosa posseyr, e sols a ell del mon esser li deguda la senyoria. Digues me tu, qui en aço me porra contradir? per cert nengu. Consolat donchs, y la ley dels benauenturats enamorats, si vols benauenturat esser, no la mal tractes, no la refuges. Mil parts infinits altres sentiments al sentir no menys agradables, de recontar impossibles, entre los amadors son, que per esser no lo tot, mas les inuisibles centilles —298→ dels que dich, non fas alguna mencio. Aci feneixen, acils deixe. Y de fet cessa.
DE hoir, e de veure nouitat e cosa tan admirable fon torbada la mia pensa, e lo cor axi faltejat de gran alteracio, que dir acabadament en quin esser staua no sabria. Hoya, e quasi no se si hoya. Veya, e no se be si veya. Mas a mi paregue que totes les parts de mi contra mi se rebellauen. Pero cessant lo to de la veu de ferir les mies orelles, y vent que visio o forma alguna actora de tal pronunciar dauant mi yo no veya, tot pensos vogint per lo cercle de varies imaginacions axi cuydaua. ¿Dormen los meus sentiments, e semblant al qui somia que lo fals per ver aproua, aferme la nenguna cosa esser alguna, o vellen los meus sperits y es veritat que tinga esser lo que yo senti? ¡O fort pas, que vellant, si vellaua o dormia no sentia! Y sospes en tal dubtosa pensa, per infinits senyals dins poch spay coneixent me despert, e que no forjades illusions de virtut fantastica, mas verdaderament paraules eren aquelles que de mi foren hoydes; qual pensament contrastara? Qual desenamorada openio, ne virtut de temprança, hoynt la veu que axi dolç e mirable so cantaua, —299→ la qual en aquella hora amor o missatgera damor segons era comprengui, la fermetat no perdera? Sens algun dubte podeu creure que en tal esser, axi com lo qui de la fort e dolorosa preso delliurat encara que en segur stiga per la temor e recort del passat nenguna fiança de loch lassegura, tot per semblant a mi sembla que de nou començ en amor yo perillas. Car dubtosos pensaments, contrasts ab infinides temptacions me combateren; e quasi fora de mi, determenar no sabia per major seguretat, si desamar o tornar a seguir amor degues elegir. Recelaua que cercant lo remey, nom sortis la dolor al encontre: car la pensa humana, de la sua sdeuenidora sort incerta, moltes voltes alli on se pensa que sia lo millor y la vida, lo pijor e la mort la salteja; e plora, dol e sospira del que riure y alegrar se pensaua. Veniam al recort de nenguna cosa sens companyia la possessio poder esser alegra ni contenta. Girauam a la soledat: veya la deserta, veya la trista e damnosa. Consideraua la gran multitut, e tan elegida, que en amor se trobaua. Consideraua segons hoyt hauia, que los deus e deesses que fer e desfer podien, los plague tant la humanitat nostra, que humans amadors, y esser amats volgueren. Y mes encara vent que fins als bruts animals seguint son semblant, amant en amor se deliten, dubtaua que no fos orde naturalment ordenat a qui contrastar nos podia. Daquesta manera batallauen ab mi los meus torbats —300→ pensaments, tenint me ja quasi prop les penyes de la desesperacio. E per cert si la speriencia de les alegries o goigs de amor no fora per mi tan sperimentada; e si les balances de son pes per les mies mans no fossen tengudes, en les quals contrapesant delits e dolors, dels nuuols de la mia tristor aygues amargues e ploroses abundaren; o si lo trist plagat del meu cor no fos stat la propria pedra de son toch e valor, descobrint sentiments, sentint secrets trespassants tota humana pensa; no fora dificil ni de marauellar, deixada la mia justa deliberacio, a la tan errada empresa ser retornat. Mas a la fi be guardant, com viu e recordi esser yo hu de aquells que per tot so passat, e que nenguna cosa de son poder e saber ignore, y a qui per lo gran temps que de grat, e mal mon grat le seruit, e per les infinides imperfections que dell y de sos enuiscats bens tinch vistes y sentides, ja la bena dels meus vlls fon leuada. Y mes encara considerant la fictio de les sues paraules al hoyr tan acordes, be que prop la virtut eren dissonants, los dans passats commemorant, les plagues de les rebudes offenses auiuant en mi, fuy en ira ences; e de mi poch fiant, per major seguretat reclamant digui.
—301→
HON axi descuydada de la propria offensa, o tu, raho, reposes? De hon ab tanta paciencia mires e comportes tiranament esser occupada la tua senyoria? Be se yo que en les altures tens fundada la tua excellent habitacio. E per ço nosaltres mortals, la baixa terra calcigant, essent terra, ab nostres greus e fexuchs passos not trobam. Mas tu mira la humana perdicio, e puix est sola e segura defensa no vulles ni consentes que paraules e vista de vanitat puguen alterar los vlls e les humanes orelles. Yo per aquella poca centilla que de tu mera romasa recordant me de tu, dreci los meus pensaments en la tua carrera. E ja quasi mort, e caygut en lo sepulcre de dolor, tu ab les mans de la tua virtut delliurist a mi. Mas ara si tum deixes, si tum desempares, e tanques les orelles al crit de la mia veu que no cessa, ¿que valra la cobrada salut? ni que sera de la nostra vida? Considera quant prest les nostres passions se rebellen e recruen, perque la natura delles es peruersa, descreent e sorda. No son manades, no obeixen si tu no socorres; desenfrenades son, si per tu no son detengudes. E no sens causa; perque de cascuna part ques giren, algun preu present de la sua error troben. —302→ La perillosa bellea, los mouiments e la gracia, que lenteniment ceguen, e la liberta voluntat deslliberten, la vista deliten. Lo so de les fengides e lagoteres paraules, lohir aconsola; lo toch e la nohedora practica enemichs de la vida, lo cor e los sentiments afalaguen. Finalment perque lo que vull breument descriua, totes les voluptats festa e gran delectacio prometen. Axi que puix veus que los mals e los vicis, a james no cessar ab preu nos combaten, e que no es algun mal que semblança de be no tinga, e que facilment la esca en lam, en los monts penetencials les mortificades voluntats desperta, e la perfectio de les pus altes intelligencies abat e derroca, mogat pietat e sies mesura de la desmesura. Que si de la dura, freda e insensible pedra vem que tocant la surten centilles de foch fins a cremar se, ¿que fara la molla e misera sensualitat, de les propries humanes potencies e senys corporals athiada, e veixada de tan encesos desigs, bufant los vents de vana voluntat les flames de la imperfeta imaginacio? A tu es acomanada perque no pereixca; car tu sola est lo repar volent reparar, tu sola reyna senyora, a qui manar e regir se pertany. Deualla donchs prest e no tardes, consolans ab la tua presencia, ab lo teu saber comença e apura, ab tes forces venç, destrossa, destroeix les errors de tal ignorancia, a si que aterrades, pus clarament la veritat sia coneguda. E prenent silenci les mies paraules, axi respos.
—303→
NO de negligent descuydada, ni de simple pacient sostenidora, lo carrech me pot esser atribuit. Ans si be en la mes alta summitat son los fonaments del meu esser principal, yo axi com los raigs del sol essent en lo cel illumenen la terra, tot per semblant sens partir me del meu primer principi, per donar claror a vosaltres en lo mon del començ fuy venguda; e no solament ab vos, mas dins vos habite. La vna part de vosaltres so. ¿Qui veda que de mi nos prenga lo ques vol, com yo sia de tots? Yo diligent ansiosa ab gran affectio de continu cride; y desuellada per guardar e despertar los durments a les portes de la consciencia toque. Leys justes, sans consells, de seguir no difficils, datenyer no treballoses, tostemps ordene. Mas atronats de la remor de tanta confusio, no trobe quis hoja, no sent quim responga, no veig quim entenga. E si so entesa, hon es aquell quim vulla? E ja per tot aço yo no cesse. Ans encesa del foch de caritat, que reposar nom deixa, estench vos la mia ma: desemparau aquella. Torneus al encontre: fogiu de la mia carrera. La mia claredat desamau per anar a tenebres. ¿Que mes puch yo fer, si la liberta voluntat o franch arbitre a voler la pijor —304→ part vos porta? Que, si lo remey de vostra salut auorriu? E si vent, sabent e hoint, deixau de voler hoir, de saber y de veure; de vosaltres lo carrech, de vosaltres lo dan, y de vostres voluntaris treballs e frenetiques fantasies, ensemps ab tots mia es la dolor. E axi turmentada e trista yo sola dels viuents desemparada, per satisfer a tu, qui sol entre los tants de santa intencio mogut me reclames, contra la tan fera e saluatge multitud persegueich. Mas ¿com sere yo segura, los torbats, los spantosos, los innumerables actes y casos damor acriminant, anullant lo seu gran y sforçat poder, la sua cruel y dampnosa penitencia perseguint? De tu, o justicia, que lo mal fet repares, e lo dret defens, puix de amor per jutge elegida fuist, no sens gran sperança en presencia de tu molt sforçada comence.
GIRANT me yo per totes les parts, hon se vulla que mire exemples sens fi, infinits principis per hon començar poria, son los que a mi se presenten. Mas perque millor prop lo seu contrari sia vist lo mal esser auorrible, contemplant primerament lo be principal fare mencio del esser y naturalea del be huma, y apres en fumma —305→ breu, per menys fatiga dels hoidors, dire yo la tan peruersa e perillosa ley que los amadors segueixen.
SON tan fallides les forces de tot enteniment, e tan gran la virtut del sobiran be; que si la sua claredat per ell no vingues a nosaltres, y nosaltres per ella no anassem a ell, nenguna cosa poria percebre la nostra imperfeta intelligencia. E per ço inuocant a tu, diuina bondat, e la lum e guia de la tua veritat deprecant, de qui totes les coses han pres propri e natural esser, y de la qual virtut e clemencia procehixen per tostemps en la miserable humanitat tots los bens, dich: que aquest be huma, que yo en comparacio dels mals mencione, es vna discrecio en la part rahonable dels bons collocada, nomenada sapiencia, perfet be de la pensa humana, ab tanta egualtat les naturals passions ordenant, que desuiar lo juhy no comporta, ni permet algunaltra fi se mire sino aquella en qui la sola benauenturança consesteix. Senten donchs los errats que los posseidors de tal be ab la perfectio de la pensa reposen alegres en la senyoria de si. Contemplen degudament les coses diuines de les humanes tenen saber e sciencia. Coneixen les causes de —306→ aquestes, quals son de fogir, quals dignes de esser desijades; y ab la tal coneixença, desigen no mes del que deuen; y no mes del que deuen desijant, attenyen lo que desigen. Nengun infortunat cas, nengun major poder lo goig de la cosa atesa los priua. Segueix se donchs que sens fi son benauenturats; car la sua possessio, no de amor, ni de stranya ma es haguda, mas en los fonaments de propria e diuina virtut te fermada la sua inuencible fortalea. No, no axi als sobiugats de amor sdeue.
JA los desordenats mouiments la ira senyalen; ja la torbada y enamorada multitut murmura; sobre mi les mans stenen, perque la deitat de amor no inuocant ab aquella desacorde. Mas que tembre? pore yo rebre ofensa dels qui sens poder, a si mateix defendre no poden? ¡O gran error! qui te orelles hoja, qui ha enteniment entenga. Poderos e sobiran deu, donador de benauenturances, Cupido fill de la deessa Venus lo nomenen. Diguen li pus tost enganosa idola. Mira la imatge de la sua semblança figurada. Pensa en la proprietat de aquella, y veuras clarament lo seu natural esser, e la follia de aquells mortals, los quals enganats de sperar folles sperançes, —307→ ab falsa stima e vana deliberacio, de la sua voluntat senyoria li atorguen.
FIGUREN primerament aquell esser vn fadri de poca edat, mostrant la imperfectio del seu poder e sapiencia. ¿Que alre vol dir aquesta sua figurada puerilitat, sino error e ignorancia de la humana vida, e desfigurada forma de la nostra rahonable figura? No poden esser ben regits los mouiments de la fragil humanitat nostra, los sentiments ni les nostres obres ben ordenades, sens lo perfet consell de la discrecio, la qual ab lo sperimentat temps de honesta senectut, y no en altra manera attenyer se deixa. Seguirem donchs, o deificarem aquest adolescent, encara que deu se nomene? Atenyera repos o benauenturança per mija de aquest la fatigada pensa? no per cert. Car les coses fallides e buydes de tota virtut no poden omplir lo nostre natural desig. Que axi com la flama del foch seguint la sua proprietat, per nengun contrast pot esser detenguda, axi lanimo nostre actuos, qui en continu mouiment de si es donat, desijant tornar aquelles coses de que son, nenguna cosal dete, ni satura sino en aquell sols y verdader be hon es de necessitat que la voluntat nostra repose.
—308→
TROBEL tot nuu, sobre si no tenint ornament de alguna vestidura, significant la pobrea de la sua senyoria de tot be e rich stament esser despullada. E que per semblant, tots los qui, deixant la segura via e la verdadera ley, vanament adoracio li offiren, han a esser nuus e despullats de tot saber, de virtut e vergonya; perque lenteniment no puga sino falsament entendre, ni la voluntat voler sino totes aquelles coses que voler no deuria; ne lanima trista enuergonyir se de tantes leges abominacions e desonestes obres quantes obren continuament los subjugats de aquell.
VEIG lo, terçament, ab les ales que en senyal de vanitat porta; don se segueix la poca fermetat, lo poch repos, los mouibles e volants effectes, la gran laugerea ab que de hora en altra mudant se, james en vn loch asegura. ¿Deixara, donchs, asegurar la nostra voluntat los desigs, ni donar vida reposada aquell que james —309→ reposa? Les quals ales de innumerables colors pintades descobren que colora la pensa dels trists amadors de varies e dubtoses opinions, de pensaments temerosos, de miserable sospita, de celosa afflictio: don surten la deserta soledat, lo dia clar esser conuertit en tenebra, les nits nunca dormides, los grans sospirs, los greus gemechs, la certa pena de les coses incertes, la illusio de veure les inuisibles, les continues clamors, y en elles la defensa, la concordia, lo desacordar se, les injurioses paraules, los penediments, lo comport, lesser incomportable, la poca fe, la massa crehença, lo voler y no voler, los hoys y enueja mortals, la desmesura dels gests, la torbacio, los mouiments desenfrenats, lestar atronat, confus, perdut, aterrat. Les quals passions axi diuerses e disormes porten als vlls malauenturats amargues e abundoses lagremes; encenen e coloren lo cor de flames de inremeyable foch; coloren la desuenturada vida de negra desuentura y de fera e desfigurada mort per ayrada desesperacio.
QUE dire dels vlls enbenats a semblança de la escuredat y tenebra del seu juhy, hon se considera que aquells quil segueixen no poden sino enbarancarse en axi profundes e sentibles —310→ passions, en parts tan saluatges, perilloses y escures, que la vista de la raho en elles obcegada, perdent la sua claredat, pereix la salut y lanima ensemps ab la vida? Obren se donchs los vlls, mire be de cada part la vista, y veura que la guia del cech ni sos desconcertats passos no poden encaminar sino ab mil entropeços, ab infinides caygudes per la senda de dolor e perdicio.
PORTA finalment en les mans vn fort arch, y en lo costat carcaix de agudes e verinoses sagetes; descobrint la poca humanitat, la sua gran e fera crueldat. Les quals sagetes plagant de plagues visibles e inuisibles lanima nostra, penetra y altera la naffra tots los nostres sentiments; y lo veri de aquelles al trist cor arribant, per tantes parts de la afflicta persona sescampa que dona basques mortals, tan forts, tan terribles, que no es medicina, no consell ne cosa alguna, sino la diuina gracia que guarir les puga. Ans de tal condicio es aquest pestilent mal e ferida, quels humans remeys, tots aquells que per major be e remey demanar e donar se porien, en loch de portar salut e consolacio, mes la enuerinen. En tant que los —311→ ferits del tot fora de si, com a desesperats remeyar no poden ni volen.
O poeta pintor benauenturat, qualseuol que tu fosses, al qual la fama entre tots los viuents renom sens fi de major saber e de gran excellencia deu atorgar; ¡e quant ab la subtilitat del teu clar enginy, si be fos considerat, auisant la humana ignorancia, fuyst monjoya, descobrint los camins de tota error, e senyalant les dretes vies que porten al port de verdadera seguretat! Gran es lo deute, gran la obligacio que dels mortals ab tot que mal conegut tes deguda. Hon se vulla que tu sies, reposat y alegre sia lo teu star, axi com en la eterna gloria, per infinits merits mijançant la diuina virtut, stime que pera tostemps benauenturadament reposes.
INFINIDES son les coses ja dites, y de tant, que sens mes dir bastarien amor degues esser condemnada. Mas encara volent millor que per lo meu flach enginy la veritat te sia pus certa, recontare —312→ a mescla de altres coses, dels passats les antigues histories; les quals si be consideres, e les que poch ans de nostre temps foren, e les que ara de present per scarment nostre de tot jorns se descriuen, veuras quins inconuenients, quins adulteris, quina inhumanitat de crims, son los que ha portat e porta amor e la furor de la sua damnada pestilencia. Mas tu, celestial armunia, per qui la veu de la cithara de Dauid fon axi agradable, puix veus que yo, no les scientifiques Muses, ni de Caucasso les altures reclame, ni sedege que sobre mi destille de Pegasso la viua fontana; ni de Tito Liuio, ni de Cicero la gran eloquencia cride, mas sols de tu sola com a llum de la diuina sapiencia esser inspirada spere; socorre la debil pensa, endreça la memoria, e la ma sia per tu regida, perque linsturment de la mia lengua proferint, e la ploma scriuint contra los vicis e forces de amor, lo ver atenga la sua victoria. E començant, ¡quants benignes e decebuts pares, los fills no verdaders per propris tenen! ¡Quants son los malauenturats fills, que los naturals pares esser estranys stimen! ¡E com ab veritat se reconta per la tal ignorancia algu de aquells fon homecida! E discorrent per luniuers aquesta fogosa furia, ¿qui dubta que deutes molt acostats la sua confusio allesiat no haja? ¿Qui dubta que algunes de les germanes, prejudicant les leys humanes e diuines, seguint Absalon e Thamar, y Macareu e Canace, ab los —313→ germans no sajusten? Y de tan verinoses plantes, es cert que de les sues raels no poden sino brotar rames donant fruyts de ira e de maledictio. Miren se los spitals, vegen se les portes dels grans temples, mires tot aquest circuit mon, y veuran en aquell esser scampats iniquament obrant los fills de peccat, de crim e de adulteri. ¡Quantes voltes aquella que era mare, la ley de Semiramis imitant, del fill fon amiga; e parint, lo nom e deute de fill y de net ajusta en vn mateix esser! Aten a la cremant e celerada Mirrha, la qual ab fengida figura, en la scura nit a son pare decebent, essent li filla e la sua propria carn, enganosament ab aquell se ajusta, de fill y de germa restant prenyada. Desempararia la ploma, tancaria les orelles, ni mes auant hoir e dir a mi permetria vent la tanta sceleredat; pero la fiança de la sdeuenidora vtilitat als hoydors apparellada, perseuerar no sens gran terror me força. E perque major alteracio hoint se reba: foren e huy en dia son algunes, les quals enceses del furios e desonest foch de amor, semblants a Pasiphe contra natura obrant, los bruts animals han amat e amen, e concebent, diuersitat de formes monstruoses naixen de aquelles. Mira mes de quines e quantes abominacions, de quants homeys, ara les propries mans en nosaltres portant, ara les nostres abeurant de sanch humana, ara les sagrades, les coses sacres contaminant, es stada continuada causa. Philis redufea filla del —314→ rey Liguri per Demofonte se penja. Cilla e Roncellina, la vna derrocant se per Ingeo de lalta torre, e laltra per Clanco rustech pastor en la fonda mar offegant se, per amor desesperades moriren. Lo nostre Massias, lespanyol Oliuer de si mateixs amant foren homeyers. E la liberal e cortesa Reyna de la gran Cartayna, de tants allegada, ab naffra de cruel y enamorada ma fina sos dies. De Piramus e Tisbe, ab altres que passe, amor e mort foren la sepultura de la sua desasortada vida. E perque tan longament historizant no fatigue, cessaria de proseguir; mas hauent offert recitar inhumanitats, ¿qui pora callar de laltra criminosa Cilla, que lo cap e corona real de son pare Nisso a son enemich y enamorat rey Minos ensemps ab lo regne presenta? ¿Ne qui deixara lo trist Absirtum, fill del malauenturat rey Hoetes, lo qual perque lo pare seguint la fogitiua e desonesta filla dolorosament fos detengut, per sa germana Medea fon trocejat, escampat e mort? Y mes encara deixant questio qui fos pus cruel, amor ordenant, o la mare matant, hairada per sobres de gran amor contra Jason que tant amaua, ensutzia e tenyi les mans cruels de la sanch e mort de sos propris fills. ¡O trist remey de amor, per amor matar amor! Tereus rey de Tracia, ab la sua desonesta affectio e fera inhumanitat agreuja tant sa muller Prognes de la corrompuda Philomena germana de aquella, que les carns humanes de son fill Hytis per —315→ la mare mateixa li foren donades en vianda, e la sanch per cruel beuratge. Sens aquestes coses que recite, axi greus e difformes, que sino que sabem que son, serien increibles; ¡quantes criatures en los trists secrets e vergonyosos parts morint, e algunes encara no mortes matant, per los cimenteris o en altres lochs la terra podreixen, o mal soterrats, los vermens, les feres la sua carn deuoren! ¡Quants son ja, que ans del degut temps ab força lançats de les entramenes maternes, priuats sens propria colpa de la diuina lum, les animes de aquells en tenebres eternes habiten! ¡O crueldat inesplicable, trespassant los naturals limits de peccar, que la persona sia feta deuoradora del seu mateix esser! ¡O colpes de tanta ferea, que cegant les forçes del penediment, encruelint la desesperada pensa, son fetes inremisibles! ¡O comport, o paciencia de la sobirana bondat!¡O infinit poder! ¡O diuina prouidencia! ¿Hon es la presta execucio? ¿hon la venjança de tan abominables offenses? Fuja, fuja en tu la tua clemencia. Amagues la misericordia, no sies en aquest juhy benigne, no piadosa; mas sols ira e digna punicio sien la companyia de la tua justicia. Que torbada so yo de sols pensar tan inhumans casos; e per tal esguart, e per esser gran ferea particularizant recitar legees, com encara per que es impossible poder acabadament contar tanta diuersitat de mals quants en lo mon per tal amor se segueixen, a fi que en suma breu —316→ molt se comprenga solament dich: que los engans e forçes daquesta, giren e regiren lo mon, e poden e plaen tant que manen contra les coses vedades, e peruerteixen lumanal e natural orde. Car per lo manament de natura som tenguts de viure en comu, axi com som nats, e per la sua constitucio son aparellades les mans ajudar e no a noure; mas la crueldat de aquesta es tan fera terrible, que quant per ella la pensa es scomoguda, e per desonestat la honestat saltejada, les coses leges paren esser degudes, e los crims sceleratissims al obrant son vists piadosa humanitat. El home, humana generacio e cosa benigne, salegra de perdrel home, y de scampar e no perdonar a la sanch humana, ab vna iniqua ley que amor en lo seu gran tenebros e doloros regne generalment te imposada, dient: que nenguna cosa pot esser leja, lo preu de la qual a la passio plau e delita. De ques segueix que entre los seus subdits, no deute, no religio, no fe ni pietat se serua, tot dret pereix, tota ley de virtut es corrumpuda. E finalment acabe, que hon aquesta habita, allegoricament e propria parlant, alli les infernades furies, que son peruersa cogitacio, parlar de confusio, iniqua operacio, habiten. Alli los guardians e flums infernals de continu son e brollen. Car primerament en ella es priuacio de goig, que per Acheront es entesa. Es hi la negra tristicia, per la qual interpetram Estigi. Alli es lo plor, ques interpetrat ladulant Cerbero. —317→ Trobey lardor de les yres, que Flegethon signifiquen. Finalment alli es Lathen, per la qual obliuo que interpetra, lenteniment e la trista memoria desenten y soblida del seu esser e principi, en tant, que justament deu esser dita mare de ignorancia, de qui tota error, calamitat e pensaments infernats prenen naixença. Aquestes son les virtuts, aquests los grans delits, aquestes les diuines benauenturançes que tal deu nos porta. Descregam donchs lo fals poder de la sua deitat; menyspreem la sua tirana e superba senyoria; fujam del seu encontre; e la gran companyia dels seus subdits auorrint e tement sia esquiuada. Per quant, qui de amor apartar e despullar se desija, no solament la pratica, mas los vlls e les orelles deu refusar de totes aquelles coses que ab enganos preu solen e poden moure les nostres no fermes inclinacions. Y perseuerant axi prosegui.
DAUANT tu, o Justicia, que en egualtat, nombre, pes e mesura del primer començament ordenes los cels, labis, e tot luniuers mon, e lo temps mesura del mouiment, la tan justa e verdadera causa he defesa; la qual no ab companyia de simulada cara ni de fengides paraules te presentada, ni ab aquella noua manera —318→ destils que afalagant ab entonat e suau so les orelles dels hoydors, la injusta part fauorint, lo verdader y dret juhy de grans voltes cambien o detarden. Sols la veritat per favor y defensa de si mateixa porte. Ella sola es lo seu testimoni. Hoyt has amor. Hoyt has a mi. Dona donchs prest la deguda sentencia, perque de tanta error y de tan trista captiuitat la humana gent sia delliurada. E dites aquestes paraules, inclinant se ab gran modestia demanant benigne comport, al seu dir posa silenci.
QUANT aquestes paraules de tanta perfectio cessauen, fogi de mi lo recel e temor de la dubtosa sperança. E commemorant aquelles, yo que per les coses hoydes en alt reguardaua, alçant encara mes la vista del enteniment per eleuada contemplacio, la mia pensa veu en lo tro de la immensa eternitat la diuina essencia e la humana natura. Y en ella mateixa viu star Justicia, Sapiencia, Veritat, Temprança, Fortitut e Prudencia, representant axi alts, mirables e incomprensibles sguarts, que lenteniment entenre e la mernoria recordar se no basten ni poden. Mas comprengui la dignitat e magnitut de les sues grans excellencies, de adoracio esser dignes. —319→ E als peus de tanta magestat humil e prostrada, tota de caritat encesa, residia vna sanctissima verge, filla e mare de son fill e pare, que ab les ales de la sua benigne humanitat tot ho circuya, y de dos abundoses fonts quen los pits sagrats tenia, de les quals hauia emanat la let e refectio, que apres de conuertida en carn y en fanch de la humanitat de Deu, per matar la mort ab mort fon escampada, yo viu abundar e brollar sens fi sobre les plantes e terra de nostra mortalitat la manna de la caritat diuina. E poch apres vogint lo circuit de son orde, viu vna victoriosa penonera, que onze milia vergens enemigues del mon y de amor viciosa en squadra portaua. La sua vestidura e de totes les qui ab ella eren, era de fin atzur, ab cerca de color vermella, que zel, amor e caritat, en lo teler de fe, y en los tints de ferma sperança, hauien tenyit e teixida. Tenien en les mans flors de blanchs e agradables liris, que en los camps de honestat e de pudicicia de les raels de virginitat hauien florit e germinauen. E per mostrar la real senyoria que en lo regne de la sensualitat, regint les naturals passions hauien tenguda, portauen en lo cap corones dor e desmalts diuersos, les quals los treballs, la paciencia, lo contrast de la carn, la gran continencia, la perseuerancia, la immaculada vida, e les plagues de la crua e fera mort, hauien lauorat e fabricades. Seguien per ensenya e bandera de victoria vna creu tota de pura sanch —320→ gotada. E la verba del cant que sens may discordar contemplant en ella cantauen, deya: Laor e gloria sia per tostemps de tanta caritat, al fruit que ha produit la florida verga de la rael de Jesse. De cosa tan speritual e tan alta, que vlls corporals ne mundana cogitacio mirar no poden, los sentiments humans tenia mortificats. Mas la mia desuellada pensa que tota penetrant staua, girant se per tot desijosa de mes contemplar e veure, a mi sembla que ves ab gest de grandissima humilitat e reuerencia vn altra multitut contemplatiua sens comparacio ben ordenada. Hon viu aquelles que desijant esser auorrides, e per millor contrastar a la cega voluntat e desonesta furia de aquells qui viciosament les cobdiciauen, lazerant a si mateixes desformaren la natural e bella forma de la sua proporcionada figura. Entre totes aquestes axi memorables se mostraua aquella alta columna de gran fortalea, a la qual les menaces del tiran Quincia que tant pera si la desijaua, e lo greu martiri de les torçudes e arrancades mamelles, ni la perduda vida que ja miraua, no bastaren a temor, ni alterar la fe e diuinal preposit que de la santa honestat tenia. Era li de prop per companyia circundada de colorades roses la verge Agnes, e aquesta los preus de error e bens de fortuna a tots axi agradables, a ella promesos, volgue e pogue menysprear; per hon lamor e grat de aquell qui lamaua en ira cambiant se, fina sos dies honesta, pacient e ornada —321→ de la sperança y preu de celestials bellees. Staua mes auant en lo mateix circuit aquella famosa Susanna, que perque la sua consciencia consentint no peris, per mig de la injuria passant a la virtut, amadora de immortalitat, elegi que la fama per infamia, ensemps ab la vida temporal, a cruel mort morint perissen. Era cosa de gran admiracio, en animos femenils veure axi gran sforç e constancia. Y mes encara pus attentament e profunda reguardant, yo descobri en eleuacio de sperit que daquelles victorioses naffres que en los peus e mans, en lo cap e costat, la sacratissima humanitat de Deu tenia, naixia vna lum e raigs de tanta claredat, que la fe, los merits e martiris de tota la multitud glorificauen. De aquesta humana e deifica visio e celestial beatitut tenien aquestes e totes les circunstants, de qui per acabar deixe los noms, tan atenta la vista, tan reposats los mouiments, e los aspectes axi contents e confermats en gracia, que per la delitosa presencia, per les acordants paraules e deuotes lahors que continuament donauen, entengui la eternitat de la benauenturada gloria que possehyen. E yo tot aconsolat contemplant los misteris de tan alta intelligencia, staua que mes desijar no podia. Mas apres poch spay que amor e la raho hagueren donat fi a son parlament, deliberada en lo diuinal consistori en vna vnitat la justa sentencia, girant se justicia ab gest de molta equitat axi comença de pronunciar.
—322→
LES causes dubtoses e difficils, hores e dies, argumentacio, probacio, e molt deliberada declaracio requiren; e per tal no axi de facil determenar se poden. Mas en aquesta causa tan vista, hon per la lesio de la antiga colpa la justicia original perduda, amor no cessa, ni cessara james ab les armes de la sensualitat de perseguir e a la raho combatre, e la raho ab les forces de virtut contradir e defendres; sera breu la mia sentencia. E dich axi: tota cosa encara que los seus principis sien agradables e delitosos, tostemps que ensemps ab lo delit si mesclen plor, tristor, y sens compte miseries, es vist a mi esser imperfeta, esser auorridora, e ja molt mes si en la sua fi, per la mobilitat e incertenitat de la possessio cessant lo delit, non resta sino dolor e sola desuentura: com les coses vanes e terrenes, en les quals aquesta amor viciosa te lo fonament, sien breus, caduques e moridores. E per contrari dich: que les obres de virtut perfetes de les quals sols la raho se arrea, son saldes, son fermes e sempiternes; perque tenint les raels en lanimo ques immortal fermades, no a varietat de casos, no a perill de mutacio, ni a obligacio de mortalitat son sosmeses, ans per la sua gran perfectio —323→ son desijables, y en eternitat duradores. E contemplant aquesta veritat infallible, e los inuencibles arguments de la raho considerant, y vent aquella ab quanta claredat, ab quanta veritat exemplificant, applicant, historizant, apropria, anulla de amor lo seu esser. E daltra part coneixent que lo dret de amor forjant sofistichs arguments, mes ab subtilitat denginy que ab força de alguna veritat se reconta. Per aquell deute de justicia que a les coses veres e perfetes dech, contra les que fengides ab enganosa semblança verdaderes volen mostrar se; tenint en les mans lo pes e balança de veritat, que fallir no deixa; pronunciant dich e declare: que sols la raho, sens la qual yo justicia, ni cosa alguna de quantes viuen e son no porien esser regides ni ben ordenades, deu esser volguda, seguida, e com a deessa adorada; e lo deu de amor tengut per cosa vana e fallible.
DE tan gran excellencia foren vistes a mi les coses hoydes e contemplades, que mes auant los dubtes dignorancia, la diuersitat dels contrasts, e los combats de importuna temptacio no trobaren loch en mi. Axi que per gran benauentura mia, vent la causa de amor condemnada, —324→ e la mia flaca força defesa, ¿com pore yo callar e detenir me que les mies altes veus no criden: O mortals, o mortals, y mes vosaltres enamorats, obriu, obriu los vlls, que aquell a qui naixer li aue, morir li resta; y al que segueix error, dolor li es aparellada. No durmau, que temps es de vellar. Vellau, vellau. E si la pesada son dafectio enganosa vos te occupats, tant que clar juhy nous consenta, desperteus la vostra propria naturalea, de la qual grans clamors hoig e sent que son les que dona. Mirau que diu: liberts, casts, simples, tractables, sens enueja, sens vana gloria, sens superbia, sens crueldat, sens cobdicia vos engenri. De mi, no enganos pensament, no cautela simulada, no la fe corrompuda, no falsa religio, ni les tantes diuersitats de mals rebes. ¿Hon es lo recel, hon la vergonya en veure que pijors finam que no començam? E si aquesta no basta, que tant y mes de quant bastar deuria, desperten vos los incomportables dans que de vostres breus e dolorosos delits sentiu. Desperten vos les forces de la raho, e lo premi de la virtut: la vna volent e laltra seguint, sereu guiats, sereu defensats, seran spargits los nuuols que porten ceguedat a la vista; tota claror e perfectio al enteniment sera reduida; y en tal cas los mals no semblaran esser verdader be, ni a la vanitat sera fet deuot sacrifici de vostres ydolatres pensaments. Mas yo qui mogut de sola compassio, aquestes coses sens presomir —325→ als altres endreçe, recordant me que fuy hu dels mes affligits, e poch fiant de la seguretat de fragil miseria, possible de perdres, lo que Deu no vulla, pera mi ensemps ab vosaltres descobrint los perills, los remeys comunique. E dich axi: siam coneixedors en menysprear los bens que no porten benauenturança: que no es possible sino que dins vn moment, mil contraris en aquells se segueixquen. Muden se los temps, cambien se los stats, les coses baixes de aquells son exalçades, les altes son aterrades. Quina nouitat? Costuma es les coses no fermes no esser segures: la segura e ferma, fermetat guarda; la mouible, mouiment. Cada qual segons lo seu esser te la condicio: lo mal, de mals nos turmenta: lo be que es la sola e perfeta raho, descansa, remeya e consola. Per ço es be de mirar lo que volem en la via; e per aterrar les errors de tanta vanitat, recordar nos que home no es alre sino cosa bruta, sach de fem, e de vermens vianda. Lo qual entrant en la vida ve ab les tenebres de colpa, de pena, de mort e miseria; e axi de home, en respecte del cors, dins poch spay es transportat en no home; perque lesser nostre en continua diminucio de si, caminant de naixença a corruptio, y de carçre de carn a sepulcre de terra, nunqua nengu en vn mateix dia aquell mateix es, com tot moment del primer habit sia mort. Y venguda la fi de les coses terrenes e mundanes, les quals a mortalitat son —326→ ordenades, la darrera hora totalment nos dissol e consuma. E per ço la profeta Job, contemplant aquesta veritat e miseria, ab gran paciencia, plor, e lagremes de dolor dix: Homo natus de muliere, breui viuens tempore, repletur multis miserijs. Del principi del mon dura, y encara fins al acabament durara, aquesta diuina ley. La qual per nosaltres mortals en la sola fe y sperança de aquell etern y sdeuenidor be ha de esser passada y be regoneguda. ¡O miserables aquells que lo fruyt de tanta gloria menyspreen! ¡Y mes los trists malauenturats qui en lo deu de amor cosa no ferma, axi com a ferma la sua sperança fermen; e que fins al seu doloros estrem james se recorden, nis pot contar que la lum del dia james hajen vista! Per los quals com sien ab tal vida viuint, en les tenebres de la sua nit ans que morts soterrats, no se que alre si puga ni dega dir. La guia de justa raho deixaren. De perdicio la senda seguiren. Viuen morint en la sua dolor. La lum de la diuina gracia, per consolacio, remey e repos los sia presentada.
—327→
CONSIDERACIO mia causada de la força de les mies passions, ab grandissim treball per la mia poquedat la tua fi es atesa. E ab tot que tu, amadora de soledat, refuses esser vista e coneguda, puix la fort que les coses secretes reuela te descobre, y es forçat sens yo poder contrastar que tu vajes, ves y segueix la tua fortuna. Y perque veig que lo pobre caminant entre los ladres passa lo cami segur, e que sols entre competidors e persones de gran poder e sciencia sol esser la brega, pense yo que tu peregrina pobre, passaras molt reposada segura. Mas per major seguretat, on se vulla que tu sies, cerca los amichs de virtut qui per la excellencia del seu enteniment coneixent les forçes humanes, humanament e piadosa passen e perdonen les erres e faltes de la humana flaquea. Pero si per cas auenia que passant dun loch en altre, los cans mordedors, y mes los chiquets qui per gran iniquitat nunqua cessen de ladrar e de mordre, cruelment te mordien, y tostemps reprenent, perseguint e lacerant, ajustauen plagues a plagues; sofir ho, e sies pacient e benigne. Que si a mi, cosa sensible, considerada la mia desuentura, plagues e —328→ contrasts, treballs, dolor e passions han turmentat la vida y aterrada la mia anima, tu qui no est sino paper e soles paraules, be poras comportar les offenses e mordedures. Camina donchs y no receles: que la benigne verge y mare de aquell humil e just que tant e tant soferi, dauant la qual yo tostemps me prostre, humilie e inuoque, sera endreça de la tua carrera.
FINIS