Aunque utilizo preferentemente la edición de Archer (1997), tengo muy en cuenta las notas de lectura y bibliográficas de Bohigas (2000) y Di Girolamo (1998).

Para los versos de March, sigo la traducción al castellano de Ferreres, Madrid, Castalia.

«Corella desenrotlla ací la idea que si la dama "obre la porta" difícilment la tancarà a altres, és a dir, que si accepta un contacte carnal haurà encetat un camí sense retorn. La proposta exposa, doncs, els resultats possibles d'una aposta definitiva per la correspondència carnal [...] en Corella, tot està elaborat per a culminar en el final negatiu de l'amor carnal [...] juga amb elements fonamentals de la cultura misògina, com la impossibilitat d'un amor honest amb una dama o que la dona guarde la fidelitat deguda després d'aconseguir assaborir els fruits amorosos, però amb unes tonalitats reflexives que l'allunyen tant de la tradició misògina militant, com del maldit. Al capdavall, l'autor parla més de l'Amor que no del subjecte femení. No hi ha cap vituperi i l'exposició de l'experiència del jo té un valor merament exemplificador, de demostració d'una cosa sabuda, normal en l'acritud de les dones, però sovint oblidada» (Martínez Romero, 2001: 180).

«E ab tot que molts il·lustres doctors de la femenil condició blasfemat hagen (la llengua dels quals lo Sanct Esperit sempre endreçant), no entenien de nosaltres, mansuetes, mal dir, segons que els pocs avisats, maliciosos glossar s'esforcen; ans moltes vegades, en lo nom de dona, la humana sensualitat entenen, o a les no bones llur parlar endrecen. E si de totes parlen, amonesten als sensuals hòmens d'ocasió de mal viure se guarden» (Martínez Romero 1994: 121). ['Y con todo que muchos ilustres doctores de la femenil condición blasfemado hayan (cuya lengua el Espíritu Santo siempre enmendando), no entendían de nosotras, mansuetas, mal decir, según que los poco avisados, maliciosos glosar se esfuerzan; antes muchas veces, en el nombre de mujer, la humana sensualidad entienden, a las no buenas su hablar dirigen. Y si de todas hablan, amonestan a los sensuales hombres de ocasión de mal vivir se guarden'].

A fin de cuentas, también los exempla personales medievales basaban su eficacia precisamente en el hecho de que la autoridad del emisor era suficiente a la hora de autentificar la historia narrada. Con ello, no establezco ninguna vinculación necesaria, sino que certifico una vez más la normalidad del recurso.

Conviene tener en cuenta que, al margen de la pasión destructora, el personaje de Medea sirve a Corella para ejemplificar los efectos negativos de dos vicios atacados constantemente por predicadores y moralistas: el aderezo y acicalamiento femenino y la nigromancia. Una muestra: «ab diversitat d'unts e colors estranyes, així reparant cobrim de novella escorça la veritat de nostre cuiro [...]. E no solament, culpant als Déus de nostra factura, volem adobant millor fer lo que ells han bé fet, mas encara, ab multiplicats e pestilents e mortífers materials, nos presentam en altra manera nova figura testificant lo nostre miserable desig d'ésser lloades, ab vera mostra de poca honestat; despenent lo temps de nostra inútil vida, cercant, fins en les entràmenes de la terra, menes de metalls que a nostra bellea ajudar poden. [...] No vull que ignores que el temps de ma vida, despès en continuat estudi d'alta e profunda ciència, m'ha portat saber los secrets als altres mortals no intel·ligibles. A mi los mobles vents m'obeeixen, e tots los elements, lo sol, la lluna e planetes; a mi los infemats cruels Déus temen; la virtut diversa de les no conegudes herbes, a mi és manifesta; del cant dels ocells tinc plena intel·ligència; e, a la fi, lo que persona mortal per màgica ciència atènyer ha pogut, io só aquella que als darres térmens de saber, si tals se troben, só arribada» (Carbonell 1983: 188 y 192).

«No pensam que lo primer jorn que ens par tenir-les guanyades les començam a perdre: puix la pèrdua de llur honestat és la porta per on lo combat de nostres enamorades obres entra, ¿com se farà honestat als altres la tanque, si per l'entrada d'u tot sol de la guarda de tal posada del tot s'és partida e si dieu que nostres enamorades obres mereixen que més per nós que per altre la sua honestat se perdés? O gran pèrdua de seny portar raons per la part d'amor deshonesta, ab les quals honestat se mereixca perdre!» (Carbonell 1983: 96).

La existencia de refundiciones, reutilizaciones o redacciones diversas realizadas por el mismo Corella no es nada nuevo. A. Annicchiarico (1996) lo mostró espléndidamente a partir de una prosa de las llamadas mitológicas. De este aspecto dan buena muestra también las poesías religiosas, todas ellas marianas: de una primitiva Vida de la sacratíssima verge Maria entresacó la mayor parte de los versos para la composición con la que participó en el famoso certamen poético en honor de la Virgen realizado en Valencia en el 1474. De estas dos redacciones se aprovechó nuevamente Corella cuando imprimió, al final de su traducción del Primer del Cartoixà, en 1496, otra versión de la Vida (vid. Riquer 1983: 275-278).

La separación entre alma y cuerpo que aquí se propone da perfecta cuenta de la división del final de la Tragèdia de Caldesa: «E fóra més alegre, aquesta bella senyora en parts de singular partida, la sua gentil persona ab tan subtil enteniment fos la part mia e la sua falla e moble voluntat, de falsa estima guiada, cercàs un cos lleig e diforme, en part d'aquell qui indignament l'havia tractada» (Martínez Romero 1994: 81). Con lo que se refuerza la propuesta realizada por Cantavella (1999: 302-303).

Para la explicación de la simbología animal en la obra de Corella, remito a Deyermond (1993) y Martín (1996).