—1→
Aquesta Revista Catalana se publica á Nova York lo dia primer de cada mes.
Aumentat lo nombre de ses planes de quatre que'n tenia fins a vuyt, sen dedicaran dos, la 4a i la 5a, á dibuixos originals o reproduccions que representin escenas catalanas, costums y tipos yanquis, succesos de actualitat, caricaturas, obras de art, etc, etc.
Las altres planas contindrán novas, descripcions de contums americanas, articles serios y jocosos, correspondencias de varias parts del mon, poesias originals y traduhidas dels millors poetas inglesos, cuentos epigramas, etc, etc.
La Exposició que ha de celebrarse á Filadelfia en lo any 1876, y los preparatius que's fan, aixís en los Estats Units com á Catalunya pera aqueix certámen mereixerán la atenció preferent de LA LLUMANERA.
Suscripció per un any:
- En los Estats Units...............................................(currency) $2.50
- En las islas de Cuba y Puerto Rico.....(en paper) $5.00...(en or) 2.50
- En Espanya y altres punts d'Europa.................................(en or) 2.50
- En las Repúblicas de América, etc...................................(en or) 3.00
- Un número sol 25 c.
- Se admetrán anuncios á preus convinguts.
Se insertarán en LA LLUMANERA los articles y correspondencias de curtas dimensions que envien los suscriptors y sian admisibles y també se reproduhirán per medi de la foto-litografia los dibuixos que tingan algun mérit.
- Interinament los Agents de LA LLUMANERA serán:
- E. Puig y Cia., 40 y 42 Broadway NOVA YORK.
- M. Capó, Royal Street NOVA ORLEANS.
- Joseph Costas, 134 S. Delaware Av FILADELFIA.
- Joan Pla E. PASCAGOCLA.
- Anton Pamies, Santa Clara. No. 19 HABANA.
- Alorda, Gonzalez y Cia «LA ENCICLOPEDIA,» O'Reilly, 51 ID.
- Sanchez y Cia., «Primera de Papel» MATANZAS.
- Joachim Marcoleta CARDENAS.
- Joan Pujol, San Fernando CIENFUEGOS.
- Andreu Casas SAGUA.
- Llucia de Garcia COLON.
- Enrich Porta GUANAJAY.
- Oliveres y Sieyes CORRAL FALSO.
- Agustí Guarch GIBARA.
- Joachim Raull JOVELLANOS.
- Lopez Bernagosi, Rambla del Centro BARCELONA.
- Bastinos y fills ID.
- Alberto Berges, 8 Clipstone Street, Fitzroy Sq LÓNDRES,
Los que vullan ser agents de LA LLUMANERA en altres punts podrán oferir los seus serveys per carta.
Totas las cartas y comunicacions deurán dirigirse:
«Al Director de LA LLUMANERA
»Care of E. Puig & Co.- Box 4468.
NEW YORK.
Fá alguns anys s'establí a Montpellier (Fransa) una Societat pera estudiar la historia dels dialectes romans parlats desde l'edat mitja y pera activar lo mohiment de la renaxensa literaria, que en la major part d'ells se manifesta. A fí de lograrho proposá l'any passat dos séries de premis, una destinada al millor estudi filológich sobre'l dialecte de la Llengua d'Oc, y una altra al millor escrit en prosa ó en vers en qualsevol dialecte, inclus lo catalá. S'han donat los premis, presidint l'acte M. Egger del Institut y'l gran poeta provençal Frederich Mistral: assistiren varios estrangers y entre ells l'eminent professor de Barcelona M. Milá y Fontanals. Desde la renaxensa de las lletras provençals s'han fet mes estretas las relacions entre Catalunya y'l Sur de Fransa; aixís es qu'ara pochs anys los enviats de Provensa foren rebuts ab molt entusiasme á Barcelona y l'altre dia tres il-lustres catalans l'obtenian igual á Montpellier.
Durant la funció un poeta catalá, A. Quintana, convidat y no podent assistir, enviá un telegrama fundant un premi pera una poesia que's titulará la Cansó del Llatí y que podrá esser escrita en qualsevol dels dialectes romans.
Habem rebut de Barcelona dos agradables recorts. L'un es un tomo de Jochs de la Infantesa, descrits per la festiva ploma de S. Maspons y Labrós, y l'altre un tomo de bonicas poesias, titulat Avant, del jóve poeta Apeles Mestre. Donem las gracias als autors per eixa finesa de que un altre dia ne participarán los lectors en las columnas de LA LLUMANERA.
També habem rebut los últims números de La Renaxensa, revista que s'está fent cada dia més interessant per lo judici de sos articles y la bondat de sas tendencias, y que marca un gran pas en la historia de la nostra literatura.
Igualment important es pera'l desarrollo industrial y mercantil de la nostra terra la revista qu'en castellá publica totas las setmanas la «Associació pera lo Foment de la Producció Nacional» y que ab molta puntualitat ens fa sas visitas.
LO SANT CRISTO.
En tots los Estats hi ha poblacions de las quals se'n contan bromas y agudesas. La ciutat de M... es en Catalunya una d'ellas. Ciutat hermosa, rica, important y que banyada per lo mar, manté actíu comers ab las nacions estrangeras, per aixó que val, no s'ofendrá que conti un dels xistes que d'ella's contan.
Es, donchs, lo cas, que lo Sant Cristo que tenian en lo altar de la parroquia major, de pur vell y dolent sels feu tot á trossos, quant l'anaren á treure pera celebrar la festa del patró de la mateixa. Ni que un gibrell d'aygua bullenta'ls hagués caigut á sobre,'ls hauria deixat mes aturdits que la desgracia aquella; tot era pensar, tot era rumiar com podria esmenarse, mes lo temps era tan curt que no hi havia medi de fer res. Per fi á un dels feligresos se li acudí una idea; era la de que's posés un home, ben pintat de cara y arreglat, en la creu, y fes de Sant Cristo. La idea era un xich atrevida, mes tothom hi va convenirhi. En los grans casos diu que's coneixen los grans homes, y lo feligrés de M... de aquell dia adquirí gran fama. Del dit al fet, no hi havia remey, se buscá l'home. Busca d'aqui, busca d'alli, al últim se trobá en Jepet, qu'era á propósit per sa hermosa y negre barba. Li feren una cara ben demacrada, lo arreglaren be ab una cabellera llarga y barba mitj partida y lo posaren dalt de la creu como si fos un Cristo.
Eixí la professó, comensá á correr lo curs y era tal lo be que'n Jepet feya son paper, que las vellas totas compungidas al veure un Sant Cristo tan ple de sufriment y ab cara tan acongojada, ploravan com si veyessen al Cristo natural.
Mes heus aqui, que á lo millor de la professó, vingueren á n'en Jepet, ganas de una cosa que no es pera dita, y ne voleu llavoras d'apuros! Comensá á fer estremituts y á arrugar la cara tot fent esforsos pera aguantarse, cosa que feya plorar mes á las vellas, considerant lo dolor de Cristo, fins que no podent mes, se deixa anar dels claus ahont s'aguantava, salta á terra y's fica á la primera escaleta que va trobarne.
Lo soroll, los crits y aturdiment qu'alló va promoure no podeu figurárvoslos, los uns corrian d'un cantó á l'altre, los xicots cridavan, las vellas tot senyantse deyan qu'era un miracle, y ningú's donava compte de lo que alló havia sigut ni de lo que significava.
La professó no cal dir que va desferse, y'ls administradors confosos y avergonyits se'n tornaren á la Iglesia, ahont n'hi hagué una entre ells que no es pas pera contarse. Mes la cosa era massa grave y á la fi's posaren d'acort pera remediarla: no hi havia remey, se tenia de fer un Sant Cristo. Comensaren á arbitrar medis pera que fos una cosa digne, y volent una obra superior cregueren que sols á Italia hi hauria artistas prou capassos pera acontentarlos.
A aquest efecte nombraren una comissió pera que anés allá y encarregués la obra á un bon artista. La comissió va embarcarse, y en sent á Italia la corregué d'un cap á l'altre fins que trobá'l que en son concepte podia fer la millor obra.
Se n'hi van y li encarregan, mes ¡oh fatalitat! al demanárloshi lo escultor si volian lo Sant Cristo, mort ó agonisant, quedaren tots tan parats, com qu'era cas que no havian previst, que ningú sapigué que contestarli. Comensaren á discutir, los uns si seria millor d'una manera, los altres si d'altre, los uns si s'en devian tornar a M... á consultarho als seus comitents, los altres si la comissió tenia prou facultats pera resóldreho de pla, y com de la discussió naix la llum, doná un en lo quid ab gran admiració y contento dels altres y fou que'l escultor fes lo Sant Cristo agonisant, y que cas que quan fossen a M... los de eixa ciutat més se l'estimessen mort, no hi hauria mes que donarli una llansada y matarlo. Y ab grans picaments de mans fou acceptada la idea, que de tan gros apuro los treya y desde llavoras tenen en dita ciutat lo Sant Cristo en sa agonia.
S. MASPONS y LABRÓS.
BARCELONA.
| Matí de matinadeta | |||
| al péu de ta finestreta | |||
| los camillayres venim; | |||
| desperta, nina joliva, | |||
| que la fadrinalla arriba | 5 | ||
| ab lo cistelló gornit. | |||
| Aleluya cantan | |||
| angelets del cel, | |||
| los aucells responen, | |||
| los fadrins també. | 10 | ||
| Bella Pásqila es la primera | |||
| somriu que la primavera | |||
| li fá al mon escampant flors; | |||
| cants d'aucells l'espay omplenan, | |||
| plens d'odors los ayres venen | 15 | ||
| y de goig saltan los cors. | |||
| Aleluya cantan, etc. | |||
| Déu te dó, gentil poncella, | |||
| la mes garrida y mes bella | |||
| ab que s'engarlanda Abril, | 20 | ||
| Déu te dó en esta diada | |||
| de gracias una rosada, | |||
| tan gran com lo méu desitg. | |||
| Aleluya cantan, etc. | |||
| Cistelló que amunt rumbeja, | 25 | ||
| flors y cintas galaneja | |||
| y plomalls y sarrellets; | |||
| cada flor, cada cinteta, | |||
| cada sarrell es, nineta, | |||
| un cor que per tu daleix. | 30 | ||
| Aleluya cantan, etc. | |||
| Pren, en pach de lo que'ns posas | |||
| al cistell, las mes hermosas | |||
| de las cintas y las flors, | |||
| y si't pláu, flors y cintetas | 35 | ||
| serán, nina, cadenetas | |||
| pera unir los nostres cors. | |||
| Aleluya cantan, etc. | |||
| Si una flor vens, nina amada, | |||
| que las altres més capsada | 40 | ||
| y olorosa, per tú n'es; | |||
| si la prens, Pasqüa florida | |||
| podré dir qu'es en ma vida, | |||
| dos cops la que celebrém. | |||
| Aleluya cantan, etc. | 45 | ||
| Adén, poncella galana, | |||
| la mes bella y mes ufana | |||
| que obrirá lo sol de Maig; | |||
| Déu te dó goig y alegria | |||
| y't deix' veure, vida mia, | 50 | ||
| moltas Pasqüas y molts anys. | |||
| Aleluya cantan | |||
| angelets del cel, | |||
| los aucells responen, | |||
| los fadrins també. | 55 |
F. UBACH Y VINYETA
BARCELONA.
—2→
Que aquesta es la época de la renaxensa de las lletras catalanas no podrá dubtarho ningú qu'estiga informat del mohiment literari que s'observa fa alguns anys en la nostra terra. Las prempsas de Catalunya no reposan: d'ellas ixen constantment produccions de totas menas. Lo Consistori dels Jochs Florals pot mostrar una Biblioteca de disset tomos, verdader jardí de flors poéticas que han sigut premiadas en aquells certámens. Lo teatro catalá que anava en bolquers fa una dotzena d'anys, avuy porta vestit de róssech y va adornat de ricas joyas. Cada dia veu la llum un nou llibre de poesias, una col-lecció de cuentos ó una novela. Tenim una inmillorable revista quinzenal y varios son los periódichs catalans ques publican dintre y fora de Catalunya.
Y á pesar de tot axó, apesar de que la literatura catalana es mes antiga que la llengua de Castella, apesar de que lo temps ha estampat lo sello del classicisme en alguns de nostres autors, á pesar de que cada dia aumenta lo catáloch de las obras catalanas, apesar de que continuament s'están formant en Catalunya societats literarias, apesar de que tenim diccionaris y gramáticas; apenas hi ha dos escriptors que usen la mateixa ortografia.
Cadascú escriu com vol, de tal manera que lo ha de ser la república de las lletras hont cada ciutadá té la llibertat del pensament y de la paraula, mentres no falte á la lley fundamental del idioma, se ha convertit en una especie de socialisme ó comunisme gramatical ahont ningú segueix més lley que la del seu capritxo.
¿Y sabeu perqué succeheix axó en la nostra parla? Perque no tenim lley fundamental del idioma; sino exemples individuals d'autors diversos. Perque no tenim una autoritat que'ns fassa la lley, ni siquera la que diu Horacio qu'es «l'árbitre, lo jutge y la norma del parlar» es á dir lo usatge, puig que cada hú lo parla y lo escriu á sa manera.
No'ns referim aqui als que, pera tapar sa ignorancia, dihuen qu'escrihuen lo catalá qu'ara's parla; puig lo catalá qu'ara's parla, se pot escriurer del mateix modo que'l catalá que's parlava abans. Ens referim als que, havent estudiat y volent escriurer lo catalá literari, escrihuen alguns mots ab diferenta ortografia per no tenir una autoritat general á que atenirse.
En consideració de tot lo que acabém de manifestar, proposém que's forme á Barcelona una ACADEMIA DE LA LLENGUA CATALANA; que en ella se discuteixi la ortografía de las paraulas dubtosas y que publique després una Gramática y un Diccionari que sian l'autoritat infal-lible y la lley fundamental del idioma.
Si s'aculleix aquest pensament y s'arriba á posar en planta, tindrém la satisfacció de que no hagia sigut estéril la existencia de LA LLUMANERA.
¿Qué representa la festa nacional que se celebra en eix dia en la nostra Patria? Es lo crit de dolor que'ns arranca del pit la memoria dels mártirs que moriren per ella, ó es lo crit d'alegría per lo recort de la gran obra qu'ells consumaren?
Si á nosaltres se'ns demanés una resposta franca é ingénua, diriam que es solsament la primera d'eixas dos cosas.
En lo dia 2 de Maig plorém la mort dels homes que podian haber fet independenta á la nostra Patria.
Peró la sua mort deixá sens acabar la obra de la independencia.
Si mirém lo que passa en la nostra terra ¿podrém dir per ventura que'ls gabatxos son fora d'Espanya?
Los soldats, sí, s'en anaren; peró ¿s'en son anadas las ideas, las costums, los gustos y los vicis?
¿Hont es lo Bruch que ha acabat ab lo cancan?
¿Hont es la Girona que ha resistit lo siti de la literatura francesa?
¿Hont son los Miquelets que han lluytat contra la invasió de las modas de Paris?
Ay! la nostra Patria encara es francesa!
La nació que produhí lo géni de la novela, no llegeix avuy més que las traduccions dels romansos francesos.
La terra clássica de la mantellina ha adoptat los gorros de senyora més estrambótichs que ha inventat lo capritxo de la moda de Paris.
Lo pais que parla la hermosa y rica llengua de Cervantes adopta cada dia paraulas francesas que malahida la falta qu'ens fan.
La terra del bon vi prefereix beure Burdeos y Xampanya.
Y per últim los espanyols no troban res bó si no porta lo sello de Paris.
¡Y encara celebrém la nostra independencia!
Nó: lo dos de Maig es un dia de dol. En eix dia moriren aquells espanyols trempats que no volian res que fos gabatxo!
Ells treguéren d'Espanya als francesos; peró aquets se venjaren com la guineu: deixantnos en casa lo més dolent que tenen.
¿Os enrecordeu, amats lectors, d'aquell temps felís en que ja desde lo dia de San Jordi esperábam com en candeletas qu'arrivás lo dia de la Santa Creu?
¿Os enrecordeu com en eix dia teniam molt ben guarnida la capella ab sants y candeleros de plom y una profusió de cerillas y jerrets de flors y'l cuarto tot adornat ab cadenas de paper?
¿Os enrecordeu com anábam pel vehinat ab un platet plé de fullas de rosa, dihent á tots los que trobábam, si era home:
| «Vosté, senyor galan, | |||
| que té la cara de diamant: | |||
| un dineret per la Santa Creu,» |
y si era dona:
| «Vosté, senyora Rosa, | |||
| que té la cara tan hermosa: | |||
| un dineret per la Santa Creu»? |
Ah! aquell temps de la infantesa se n'es anat y no tornará may més. ¡Felissos dias aquells en que sols pensábam en jochs y festas!
Tot l'any era pera nosaltres un Maig, y al hivern las taronjas ens feyan oblidar que no hi havia flors.
¿Y quina falta ens feyan las flors, si llavoras tot era pera nosaltres de color de rosa?
Lo cambi de las estacions no significaba mes que un cambi de jochs.
Primavera, estiu, tardor, hivern, eran paraulas desconegudas pera nosaltres.
No conexiam més que'l temps de las balas, lo temps dels rodolins, lo temps de las gruas, lo temps de las baldufas, lo temps de la pilota. Aquestas eran las nostras estacions.
No conexiam més sants que'ls grossos. Sant Anton, perque hi havia'ls Tres Toms; Sant Pau perque menjabam tortells; la Pasqua perque'l padrí ens regalaba la mona; Corpus perque hi habia professons y caramel-los; Tots Sants perque menjabam panellets; San Tomás perque hi habia fira; Nadal perque menjabam gall; lo cap d'any pels turrons y las neulas; lo dia dels Reys, la més desitjada de las nostras festas, perque treyam las sabatas al balcó. Aquet era lo nostre calendari.
No conexiam més creus que las que senyalaban lo dia de festa.
¡Quant diferentas son las creus qu'ara ens ocupan!
Lector, no't vull parlar de la creu del matrimoni: aqueixa es una creu que si la porta un tot sol es molt pesada; si la portan dos, marit y muller, es molt lleugera; y si la portan tres, perqué algun amich hi ajuda, llavoras... llavoras no's pot aguantar. Aixis ho dihuen los que ho saben: jo no conech eixa creu.
Pero cadascú porta la seva d'un modo ó altre. Per naps ó per cols, tots portém creu.
No'm refereixo á las creus que's posan en lo pit de la levita, com los cascabells que's posan als matxos pera adornarlos y cridar l'atenció de la gent.
Las creus que portém son d'altre mena. No's veuen, peró pesan. Portarlas ab resignació es lo deber de tot bon cristiá.
Cada creu te la sua recompensa. Per cada una que portém Deu ens donará un dineret de la sua gracia.
Y vosaltres, lectors, quant vejeu an algun pobre, recordéuvos que la miseria es la creu mes grossa, y donéuli un dineret per la Santa Creu.
Voluntaris de Cuba qu'habeu surtit á campanya, ¡á n' ells!
Desde aqui os enviém un coral saludo y os cridém ab lo ensussiasme del amor patri: ¡á n' ells!
La causa es santa, la Patria ho mana, lo mon os mira. ¡A n' ells!
Set anys fará aviat que las llebras de la manigua desafian lo poder de Espanya.
Mentres quedi en peu un sol insurgent no podem dir que Pelayo y'l Cid eran los nostres avis.
¡Animo, catalans qu'habeu sortit á campanya! Doneu l'exemple á tots los defensors de Cuba! Feu á Ponent la que feren en Orient los nostres pares!
¡A n' ells, valents! No'n deixeu cap pera llavor!
Tenim la confiansa de que tot lo enviarán á la Exposició de Filadelfia los productors catalans será cosa bona, y que en quant á calitat pocas nacions els hi farán vergonya; peró desitjariam que'ls expositors posessen molta atenció en la manera de presentar los seus articles, perque aqui, com en tot arreu y por ser més que en altres parts, la gent judica per la apariencia, es á dir que mira la forma sens deturarse á examinar lo fondo. La primera impressió ningú la esborra, encara que després se modifique, y per axó convé que, ademés de ser bons los articles ques presenten, sian bonichs en la manera de presentarse. Una pintura, per bona que sia, no lluheix tant sense quadro com quant está col-locada en un magnífich march daurat. Moltas vegadas se desvirtúa un article, que en la calitat es inmillorable, sols per la manera tosca y xabacana en ques presenta. En molts casos se déu aqueix mal efecte á la falta de gust del productor, y en alguns altres á una economía mal entesa. Als que pecan pel primer defecte els aconsellam que, abans de presentar al públich los seus productos, consulten ab algun artista de reputació sobre la manera de embolicarlos, empaquetarlos ó encaixonarlos y sobre los dibuixos é la impressió de las etiquetas ó rétols. Als que pecan per mesquindat els hi direm que no comprénen los seus interessos, puig gastant una mica més en millorar la apariencia dels articles, aquestos se vendrán ab més facilitat y á millors preus.
Prometérem donar á coneixer als nostres lectors los noms de las Senyoras expositoras que sortissen premiadas en eix certámen que se celebrá á Barcelona en lo mes de Decembre y que tants elogis ha merescut de la prempsa catalana; peró com passan de sis centas las que han rebut «Diplomas de 1.ª y 2.ª classe de mérit artístich é industrial», no'ns es possible anomenarlas á totas y ens acontentarém ab fer coneixer los noms de las que han merescut «Diplomas de honor», que son las següents:
Na María Obrador de Peris. -Na Teresa Mosso. -Na Dominga Santonja. -Las religiosas Benedictinas del Convent de Santa Clara. -Na Florencia Amell. -Na Balbina Riera de Carreras. -Na Mercé Amell y Bofill. -Na María Espinós. -Na Enriqueta Cuadras. -Na Ignacia Palmarola y Payol. -Na Carolina Sirvent. -Na Josepha Casades de Campill. -Na Imelda Alvo. -Na Feliciana Vallcorba y Mercader.
Habem tingut lo gust de veure y sentir un piano que lo nostre paisá En Emilio Puig encarregá á la fábrica dels Senyors Reynart y Masseras de Barcelona. Lo tono es molt bo, y com obra d'art lo dit piano es superior als que's fan en esta ciutat y que tanta fama tenen, y sobre tot es molt més barato que'ls que aqui's fabrican. Si eixos fabricants envaissen á Nova York un empleat intel-ligent pera estudiar los requeriments d'un piano en aquet clima, no dubtem que podrian arrivar á véndrerne alguns en esta ciutat per la gran ventatja qu'en lo preu tenen.
També habem rebut unas vistas fotográficas de la gran fábrica de filats y teixits dels germans Batlló, y las reproduhirém en altre número de LA LLUMANERA, pera que vegin los lectors ab quins elements conta la industria de la nostra terra.
—3→
Habem rebut una carta de Matanzas, firmada ab las inicials P. M., en la qual se'ns informa que molts suscriptors están queixosos perqué dediquém una ó dos planas á posar anuncis estrangers en compte de omplirlas ab articles «que fassan riurer.» La tal carta ens ha fet riurer á nosaltres, y tot rient dirém á P. M. y als «suscriptors queixosos» que si no fos per aqueixos anuncis no podria sostenirse LA LLUMANERA, perque los yankis que'ls han posat pagan molt bons preus y'ls pagan sens rondinar, mentres que'ls nostres Agents de Cuba passan la pena negra pera poder cobrar algunas suscripcions. No'ns plau tenir que confessar que lo sosteniment del periódich catalá de Nova York se deu en gran part als extrangers; peró es la veritat y ens obliga á dirla la injusta queixa de P. M. LA LLUMANERA quant s'encengué per primera vegada tenia quatre brochs, ó sian planas; ara ne te vuyt y no s'ha aumentat lo preu de suscripció. Avuy introduhim un tipo més menut, qu'habem comprat expressament y ab lo qual hi haurá més lectura. ¿Qué més volen? Si P. M. está disposat á suplir lo que produheixen los anuncis, en compte d'ells hi posarém articles que'l farán «pixar de riurer.»
Entre las cartas que habem rebut de la Patria comptém com una de las més falagueras la que, en forma de ofici, se ha dignat enviarnos la Societat titolada La Jóve Catalunya, y que reproduhim á continuació perque creyem que los suscriptors de LA LLUMANERA mereixen tant com los redactors la felicitació que aqueixa carta enclou:
[Sello de La Jóve Catalunya.]
«Aquesta Societat, en sessió del 19 de Decembre, acordá per unanimitat felicitarvos per la publicació del periódich LA LLUMANERA que tan digna y acertadament dirigiu, y enviar á tota sa redacció, que tant lluny de la mare patria sab recordarse d'ella y, al enaltir sas glorias, propagar sa llengua, un coral saludo de germandó y companyerisme.
»Deu vos guart molts anys y corono ab lo millor écsit la vostra empresa.
»Barcelona, 22 de Mars, 1875. -Lo President: F. UBACH Y VINYETA. Lo Secretari: RAMÓN PUIG Y DURÁN.
»Senyor Director de LA LLUMANERA.»
Lo primer que presentém avuy en las planas il-lustradas de LA LLUMANERA es degut á la ploma d'una senyoreta catalana, Na Valentina Cusachs, germana del nostre artista, y representa una escena que recordarán tots los fills de Catalunya qu'hagin passat en lo camp la Pasqua florida. Junt ab eix bonich dibuix y com servint d'explanació al mateix assumpto, habem rebut la preciosa composició poética ab que nos ha afavorit lo conegut escriptor F. Ubach y Vinyeta, y que trobarán los lectores en altre puesto.
L'altre escena catalana també está tan clarament dibuixada que no necessita explicació. ¿Qui no ha vist un safreig de la nostra terra ahont van las donas á rentar la roba bruta y á embrutar la reputació dels amos y dels vehins? ¿Qui no ha sentit la xarramenta y la tavola qu'alli s'arma, y los cops de picadors, y fins los cops de punys que á voltas se donan las bugaderas?
En la segona plana veurán vostés algunas llums célebres de la historia, comensant pel sol que Deu encengué y acabant per las llums de petroli y la teya dels insurgents de Cuba que son las qu'encengué l' diable.
Lo últim dibuix representa lo edifici que s'está fabricant á Filadelfia pera la exposició de plantas y flors.
III.
LAS MINYONAS DE SERVEY.
1.ª part.
¡Ey! vosaltres, los soldats, qu'en quant ne veyen una os bota l'ánima dins de'l cos; vosaltres, los pinxos, qu'os feu lo xavo pera ellas; vosaltres, los estudiants, qu'apreneu á l'Universitat á dir «vida mia» y á jugar al billar -veniu, veniu aqui tots! Aqui'n tinch una pila de desadetas, vestidas de festa, pentinadas ab bandolina; aqui podreu triar y ramenar; no ramenar, no!... mucho ocu!... Triénne una si voleu, y busqueu bé, perque aqui trobareu desde l'humil ninyera, fins á l'imponent dida; desde la sencilla cuyniera, fins á l'orgullosa cambrera; aqui trobareu desde la dona que fá feynas á domicili, fins á la que naix en una casa y de vella s'hi mor; aqui trobareu la nata y flor de las Minyonas de Servey; aqui trobareu...
Pero val mes no continuar fent prometensas que pot esser ma ploma no podria cumplir. Si no ho fá, perdoneu son entusiasme; habia vist en ma colecció una minyona tan aixerida, tan maca, que sense ser soldat, ni estudiant, ni pinxo, volia correrli derrera pera dirli quatre flors...
Ara que ja he dit que vuy ensenyarvos las Minyonas de Servey qu'adornan á Barcelona; ara qu'esteu tots ab la boca badada pera veurer desfilar lo numerós regiment que n'hi ha; la vritat, no sé per quina comensar... pero endevant.
La Minyona de Servey, sia cuynera, ninyera ó cambrera, presenta, per regla general, un tipo igual en totas las casas; encara que diferentas en categoria l'una de l'altra, idénticas costums y aspiracions las unéixen: sortir aviat, baixar á l'escaleta á enrahonar ab lo nuvi ó la vehina, anar al Tivoli ó á Talía algun qu'altre dijous ó diumenge per la tarde; veliaquí las ambicions d'aquestas ninfas de'l treball!...
De las Minyonas de Servey, la que deuria mereixer mes aprecio y consideració de'l mon enter es sensa contradicció la cuynera; y no obstant, es la que més pateix; es la mes té qu'aguantar los crits y renys de la mestressa; es la que's veu mes sovint despedida y maltractada. Ella té que lluytar, desde que entra en una casa, qué dich! desde ans d'entrarhi, ab lo senyor, lo senyoret, la senyoreta, y'l mocós de vuyt anys qu'encara passa'l Narro. Si no ho creyeu, veyeu lo següent exemple, y demprés me contareu un cuento...
A casa de la Senyoreta Donya Pona Trencalós no tenen cuynera; la váren treurer perque tirava massa frigola á la sopa!... ¡Quin crim! y «¡quin cástich!...» diria un filosoph... «per tirar massa frigola á la sopa, deixar á una criatura de Deu sense'l pá de cada día!...» Fa tres dias que Donya Pona te una cuynera encomenada á un memorialista; s'en presentan dotze, cap li convé; al últim, una, plena de'l desitg d'agradar, de millorar de posició, y d'entrar en una casa ahont si falta un xavo en lo compte no li fassan portar després de matalafuga, va á veurer á Donya Pona ab lo cistell al bras. Entra ab los ulls baixos, y ab veu melosa qu'encisa desseguida á la mestressa á que confie en ella, -«Senyoreta,» -exclama- «Don Ramon, lo memorialista de'l cantó, m'ha dit qu'aqui necessitavan cuynera...
-«Ah! vosté es la cuynera?...
-«Pera servirla, senyoreta!...
Y comensan los informes y preguntas sens fí. ¿Creyeu que la cuynera ha fet may ré dolent? Ca, home. Qu'han estat descontents per allá ahont ha servit? Fugia d'aqui! ¡Si la treyan de massa bé que cuynaba!... Y Donya Pona pregunta, y ella respon, y passa lo temps, y la cuynera rabia per derrera de'l cistell que fá servir pera amagar las tacas del vestit, y á la casa ahont serveix actualment fan propósit de despedirla perque l'esmorsá no estará a l'hora...
Acaban las preguntas, y córre la cuynera escalas avall veyent qu'es tart; atravessa plassas y carrers temént la filípica que li preparan al arribar; no contesta als saludos de l'escombreriayre que la veu passar y li fa l'ullet; munta l'escala, arriba suant, y sense forsa pera mes, deixa cáurer sobre la carbonera lo cistell de la plassa, que, nova caixa de Pandora, conté cosas bonas y dolentas pera l'humanitat...
¡Pobre cuynera, ja't planyo!... Vet'aqui en ta cuyna, devant de tos fogons, contemplant silenciosa la flam que tremola, escoltant trista lo bullir de l'aygua que bota y rebota!... ¡Qui t'acompanyará en la soledat de la cuyna? ¡Qui t'aconsolará quant la mestressa't renyi?... Una altre Minyona de Servey... una altre desgraciada com tu!...
Pero hi ha que confessar, pera ser clar y catalá, que las cuyneras se semblan á ne'ls misteris de la doctrina: si tenen dolors, també tenen goigs. Y ho proba lo que
| Aixis com surt lo sol per Orient | |||
| estenent sa rosada cabellera... | |||
| aixis surt de la cuyna la cuynera, |
era anar á comprar á la Boqueria á las set de'l dematí. En efecte, al sortir la cuynera pera anar á la plassa tot se vá animant. ¿Será perque surt la cuynera, ó perque surt lo sol? No ho puch assegurar, pero las dos cosas hi contribuirán una miqueta.
Ara es quant teniu que contemplarla pera gosar de totas sas gracias, ara teniu que veurerla en tot son esplendor. Fandilla curta, ensenyant un peu d'aquells qu'á Cuba ens ha valgut l'honrós nom de «patones» per lo bé que'ls apliquem á l'extremitat posterior de certs corredors que tots coneixém; fandilla curta, dich, ensenyant un peu qu'ella creu qu'es molt petit; mitxa de llana, de color, cubrint la cama que saltirona lleugera; giponet negre que li fá un cós mes bufó que'l de cap damisela, descubrint al mateix temps sos brassos tornejats; un mocador al coll y un altre mocador al cap, -veliaqui la toilette de la cuynera barcelonina.
¡Quina gloria pera ella quant, ab la caixa de Pandora al bras, dich, lo cistell de la plassa, s'en va á la compra, y reb lo saludo de l'ataconador que comensa á estirar lo nyinyol; correspon al «bon dia» de'l taberner de la cantonada qu'espera parroquians á la porta; accepta la flor de l'escombreriayre que passa ab son carro, y qu'aixis y tot té perfum pera la cuynera; y al cap d'avall entra triunfalment á la Boqueria, á l' Born, ó á'l Padró y es rebuda ab una salva de -bon dia! Marieta! -Deu te guart! -ey tu! -noya! -que val tant pera son cor sensible com las salvas y las vivas que's tributan á ne'ls reys! ¡Ab quin orgull se ramena la cuynera atravessant los puestos de las verdulayres! Com l'abella va de flor en flor recullint lo néctar que porta á la rusca pera son sustent, deixant lo dolent y arreplegant lo bó, aixis la cuynera vola de taula en taula, examinant llonsas y bledas, arreplegant las bonas que servirán pera lo sustent de la casa, y deixant las dolentas que servirán pera noyas menos espaviladas.
Y al arribar á ne'l punt de'l sustent, nos toca admirar á la cuynera baix un punt de vista que la realsa á nostres ulls, que l'ompla de prestigi y dignitat, y que'ns fa exclamar sencerament: -¡«Si tu volguessis, ¡oh cuynera! de qué servirian los municipals, la policia, lo gobernador de provincia? Tot sería inútil; aixó no daria mes qu'una tranquilitat relativa, l'alcalde de barri, lo sereno, devant teu no sont ré: ells estan subjectes á ne tu: tu sola ets la verdadera, l'única, la legítima depositaria de la confiansa pública!... ¡Que fora de la pau d'una ciutat si ningú tingués confiansa en la llealtat? Aviat veuriam los pobles mes numerosos tornarse deserts, só pena de que los amos y mestressas compressen y cuinessen ells mateixos... Apartem los ulls ab horror d'aquesta suspita; fá tremolar!...
Y ara, filleta, dom lo cistell; lo lector y jo t'acompanyarém á casa teva. Ay! cruel desengany! Non possumus!... Lo mar s'estén en mitx!... ¡Estém á dos mil lleguas de distancia... y pensar qu'aqui á la Habana per cuyneras tenim negrots que's dihuen «Pancho!...»
¡Ves, cuynera; ves á fer l'ali-oli y'l bacallá; enviau un xich per mostra á n'aquets pobres catalans que tots l'anyoran, y si alguna volta llegeixes LA LLUMANERA, enrecórdaten demprés de ton admirador,
G. XAREL-LO.
HABANA, Mars 30 1875.
| Dins d'un hortet hi havia | |||
| Una pensamentera | |||
| Que per faltarli l'aygua | |||
| Moria quasi seca. | |||
| ¡Ay flor morada y groga! | 5 | ||
| ¡Ay flor de las mes bellas! | |||
| ¡Que ab tos suspirs flairosos | |||
| Y tos belluts y sedas | |||
| Te mors per falta d'aygua, | |||
| Marcida, trista y seca! | 10 | ||
| Aixis parlá, una fulla | |||
| Fentne servir de llengua, | |||
| La moribunda planta; | |||
| Quant Júpiter, que ho veya, | |||
| No fa sino que tira | 15 | ||
| Encessas las sagetas, | |||
| Y en lloch de da'á la pobre | |||
| Rosada ó gotas frescas, | |||
| Del cel los negres núvols | |||
| N'obrí al bell damunt d'ella, | 20 | ||
| Fins que entre tants mars d'aygua | |||
| Son tronch y flors ofega. | |||
| Penseu á dar ab mida | |||
| Tot quant que déu vos pregan; | |||
| Si basta ab una gota, | 25 | ||
| No'n déu una tempesta: | |||
| Revifa una rosada, | |||
| Y un mar desfet, ofega. | |||
| Si no ho creyeu, mireuvos | |||
| En la pensamentera. | 30 |
SERAFI PITARRA.
BARCELONA.
—4→
—6→
JOAN ALVERT.
BARCELONA, Janer del 75.
L'aniversari de la mort de Cervantes fou celebrat per los Espanyols é Hispano-americans residents en Nova York, lo dia 23 del corrent.
A les déu del matí se cantá una missa solemne de requiem en la iglesia de Sant Francesh Xavier, en que digué la oració fúnebre lo Rev. Pare Soler. Aquest digne sacerdot, després de aludir á la doctrina católica de la espiació dels pecats, parlá ab eloquencia de la vida de Cervantes, pintant ab vius colors las penas que sufrí en son cautiveri, sa paciencia y abnegació y lo bon efecte moral que habian produhit los seus escrits, desterrant la lectura dels llibres de caballería; y acabá suplicant al Altíssim que tornessen pera la nostra Patria dias de gloria, honra y religiositat.
Estaba l' temple endolat ab negras tapicerías y en lo centro se elevaba un túmol, cubert d'un rich panyo de vellut negre, sobre'l qual ressaltaba una creu formada de clavells y rosas blancas naturals, en que estaba escrit ab violas Lepanto; també una corona de las mateixas flors ab lo nom de Cervantes y un coxí en que descansaba un hermós tomo del Quixote. L'adornament del túmol fou obra de las senyoras espanyolas d'aquesta ciutat, las quals mostraren exquisit gust en la elecció y colocació de las flors, associantse aixís al tribut pagat al gran geni y mereixent de tots per sa colaboració las mes cumplidas gracias.
A las vuyt del vespre se celebrá una vetllada literaria en lo Hotel Hoffman, adornada la sala ab las banderas de Espanya, las de totas las Repúblicas Hispano-americanas y la dels Etats Units. Presidí la funció l'Exc. Senyor ministre d'Espanya, don Antonio Mantilla de los Rios, qui obrí la vetllada ab un elocuent discurs encomiant l' mérit de Cervantes; en seguida lo Director del Cronista llegí una resenya de las obras de tan fecundo escriptor y de las varias y multiplicadas edicions que del Quixote han parescut, no sols en Espanya, sino també en casi totas las nacions d'Europa y América: lo Senyor Sanchiz, capitá d'Artilleria, llegí un capítol del Quixote: lo Senyor Cuéllar, secretari de la legació mexicana á Washington, recitá una oda á Cervantes qu'arrancá grans aplausos á tota la concurrencia per la elevació dels pensaments, la puresa del llenguatge y l'armonia del vers: lo Senyor Uribe, de Colombia, llegí un lluminós y erudit discurs sobre las obras del autor, que fou dignament aplaudit, pus qu'á la puresa del castellá reunia eloquencia en la dicció y coneixement profund dels escrits de Cervantes, y sobre tot un esperit de concordia y unió entre la mare Patria y las Repúblicas Hispano-americanas. També lo Director de LA LLUMANERA recitá una sua composició poética, en que en versos de molt humor pinta una suposada resurrecció de Don Quixote y Sanxo Pansa, y llur peregrinació a la tomba de Cervantes, trobantse en lo camí a Falstaff y Hamlet, que la feyan igualment á la de Shakspeare: fou moltíssim aplaudida, com lo foren també alguns versos que digue lo já citat Senyor Sanchiz. Acabá la funció literaria ab un curt discurs del Senyor President y luego se passá á sopar, que fou molt ben servit y durant lo qual se donaren varios brindis que sería llarch enumerar.
Per falta de espay en las columnas de LA LLUMANERA no podém estendre molt més la relació de la festa; sols dirém que foy espléndida y satisfactoria pera tothom, havent passat ab la major armonia entre tots, tant Espanyols, com Hispano-americans.
En efecte, no podia ser d'altre manera tractantse de celebrar un geni tan gran, que ha omplert lo mon de sa fama y que, com digué l' Senyor Uribe, viurá sempre, encara que desparesqués la llengua castellana, perqué quedarian las traduccions extrangeras.
Los catalans havem celebrat y debiam celebrar aquest aniversari ab doble motíu; primer com Espanyols, amants de las glorias de la Patria de Cervantes, y també agrehits al célebre escriptor per lo que, parlant de Barcelona, diu en la novela de Las Dos Doncellas: «Admirats quedaren del hermós siti de la ciutat y la estimaren com la flor de las bonicas ciutats del mon, honra d'Espanya, temor y espant dels enemichs de prop y de lluny, regalo y delicia de llurs habitants, amparo d'estrangers, escola de caballeria, exemple de lealtat y satisfacció de tot lo que un discret y curiós desitx pot demanar á una ciutat gran, famosa, rica y ben fundada.»
Tenim la satisfacció de anyadir que l' Rev. Pare Soler es catalá, com també l' Senyor Támaro que cantá la part de tenor, y que l'exemplar del Quixote qu'adorná l' túmol era de la edició de Gorchs de Barcelona. Per últim, en un dels bríndis, En Cusachs, dibuixant de LA LLUMANERA, proposá que's formés una suscripció entre'ls Espanyols para encarregar á Espanya una estátua de Cervantes de bronzo, y col-locarla en lo Park Central de Nova York, al costat de las de Shakspeare, Schiller, Walter Scott y Humboldt. Eixa proposició fou acullida ab un tró d'entussiasme.
R. P.
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
MIRANIUS.
CARDENAS, Febrer 1875.
| -¿Perqué'l foch de l'amor, que es del cor vida, | |||
| La senectud sense dolor oblida?- | |||
| Pensant deya un doncell. | |||
| -Perque després l'estiu que llauger passa, | |||
| Sol arrivar l'hivern que tot ho glassa:- | 5 | ||
| Li va respondre un vell. |
JOAN ALVERT.
BARCELONA, 3 de Abril de 1875.
Senyor Director de LA LLUMANERA.
Molt senyor meu y amich: posát en lo compromís de ser corresponsal de Barcelona crech que lo que més convé á n'als suscriptors es tenir noticia constant del estat d'aquesta ciutat famosa. Periódichs y papers polítichs n'arribarán bé prou á Nova York pera que servís de res lo que jo podria dirlos.
Lo cas es que'ls catalans que'están lluny de sa patria sapigan qué passa en ella, y quinas variacions hi veurian si per sort poguessen tornarhi, ja feta la fortuna, ó cumplert lo propósit que'ls ha allunyát de lo bo y dolent que en nostra terra's trova.
A mí al menys m'ha succehit que sempre que me he vist en pais foraster, era lo goig mes gran que podia dársem, lo de notificarme cosa que atanyés á Barcelona. ¿Que fará donchs qui fá anys que n'es fora, y pensánt en sas bellesas y recorts passa los dias?
Ho rebrá ab gust, y, á n'axó atenent, seguexo lo camí que m'he marcát, qu'es lo de explicar quin cambi ha sofert en edificis, obras, costums y art, la ciutat qu'abans se distingia per tants motius com ara de totas las demés de Espanya.
Dia vindrá en que'ls tocará'l seu torn á la grandesa y recorts histórichs que la abellexen; avuy seguint l'estil humorístich ab que m'he donat á coneixer, crech que será ben vist que parli de detalls y tipos que van desapareixent y que de segur coneixerán los que no contin mes de quinse anys desde'l dia que se'n varen anar de Barcelona.
Lo noy, lo xicot, qu'ho era á n'al nostre temps fins á n'als setze ó disset anys, ha desaparegut per complert.
Lo de apedregar bassinas de barber, lligar un fil de l'una banda á l'altra de plassa pera fer caurer lo barret dels senyors y totas aquestas diversions quedan ja á carrech de la quitxalla de baixa ma, y molt será que no's veji enmascarát ó demostrant ab sos espellifalls la major miseria lo bordegás qu'axis obri.
Lo noy de casa decenta ara veu com un estigma infamant lo calificatíu de xicot que quan feya axó se li daba y ja no vol serho per res del mon. Ara ja á deu anys fa versos dolents, se fa pentinar de perruquer, dú clenxa al darrera y fins que Deu li dona un xich de seny se deixa las unglas llargas, dú un bastonet prim, va taralejant un'aria y de tot fa escrafalls, oblidát per cumplert de que ell no es bo per res y de que no es digne ni sisquera de tocar la roba d'aquell que critica.
Alguns de mos paysans conceptuan que aixó es un gran avans; jo no n'estich tant segur com ells. Jo crech que cada cosa á son temps, com las figas pe'l Agost, y aixó de veurer que'ls noys ja son homes quan encara deurian ser criaturas, crech qu'es la causa de que se tornen criaturas que haurian de ser homes.
De la degeneració moral, de la falta de virilitat que's nota en los catalans d'ara comparáts ab los del temps d'En Fivaller, crech que'n té bona part de culpa la educació equivocada que de molts anys á n'aquesta part doném á n'als nostres fills.
També es bona pena que si un se fa pujar la levita de la espatlla després li vinga curta dels faldons, ó al contrari si cap á baix la estira perque axis li convinga. Jo ja comprench que era desagradabilíssim que'ls xicots anessen al glassis á fer pedradas y juguessen pe'l carrer á romamí romamá entrabancant als pobres concurrents; mes d'aquells n'hem vist arribar á grans, sent homes profitosos, valents, dignes y probos, y des que á quinze anys ja son directors d'un periódich satírich, están desenganyats y son entusiastas d'Espronceda, no dirém que no n'arribi cap á port, mes sí que no n'hi arriban tants como d'aquells que semblavan pertenexer á una tribu de malayos.
No's deduexi d'aixó que nosaltres volém que'ls noys fassan pedradas: nosaltres expliquém un fet y res més. Lo que voldriam fora que ni fessen pedradas ni després fossen homes inútils y sobrebers á la societat quan á grans arriban.
Una de las diversions qu'ha desaparegut per cumplert es la de las sombras.
Ara se balla'l Cancan, se fan quadros al vivo, se vá al Liceo, al Principal, s'ou la Gazzaniga, en Mario, tot lo que's vulla, mes aquellas funcions en que'l públich quedaba tot á las foscas estánt la sala plena de jóves espigáts y guapas senyoretas, no las gosan los nostres xitxarel-los que ja's crehuen fer gran cosa fent quatre contorsions quan ballan lo cancan y trayent més al sol que á l'ombra en un ball de máscaras del Liceo, ahont per tota diversió logra lo nostre calavera haver anat tot lo vespre del bras d'una máscara estantissa, després de pagarli un sopar á n'al restaurant, que l'endemá no'l deixa dinar á n'ell si á la fonda no fian.
¡Ay abisbament tant decantát dels nostres jóves, y que'n vás lluny d'oscas comparát ab lo dels nostres avis que, tot nyau nyau y com qui no hi toca, feyan tronar y plóurer sense donar tant que dir com donan ara!
Ells, no oblidant may que pecát amagát es mitx perdonát lo cometian á tot hora; y la sencilla reunió, las sombras, la mateixa iglesia, per mes qu'á molts esgarrifi, servia pera las sevas conquistas. Veritát es qu'allavoras se confessaban y una bona confessió tot ho esborra; pero es lo cert que ho feyan, y axí lograban, com alguns sants que hi ha, que després qu'en sa juventut tingueren una conducta fins vituperable, ara, perque feren un bon acte de contrició, son al cel, se diuhen sant Pau ó santa Magdalena, y així del cel y la terra n'han aprofitat lo bo perque sapigueren enginyarse.
—7→Es á dir, sia com vulla, que'l jovent d'ara es mes tarit-tarot, mes baliga balaga, mes cap de trons, com los senyors reposáts li diuhen; pero es menos dolent, menos mal intencionát que'l de principis de sigle, y en aquesta part no hi ha cap dupte de qu'hem guanyát, com no pot dubtar ningú que, mal per mal, estimi mes lo fondo que la forma.
Ja sab donchs com trovará lo jovent, ab honrosas excepcions y las variants naturals que caben dintre la especie, qualsevol que torne á Barcelona després del nombre d'anys que s'ha necessitát pera verificarse aquesta metamórfossis.
En la que vé tocará la tanda á las senyoretas, á la part bonica de la juventut nostra, y en tant que'm disposo pera pensarhi y veyent que l'article passa dels justos límits, me despedeixo y espero que'm diga si seguint per aquest estil complau als lectors de LA LLUMANERA, aquest son segur servidor Q. S. M. B.
SERAFÍ PITARRA.
Los yankis son per lo general molt lliberals y generosos, sobre tot quant se tracta d'algun objecte de beneficiencia. Las institucions benéficas y caritativas que hi ha en la ciutat de Nova York son moltas y molt bonas, y encara no se sab la noticia d'alguna calamitat ó desgracia qu'hagia ocorregut en algun puesto; sia de carácter públich ó particular, Nova York es sempre la primera en formar suscripcions y enviar socorros als que'ls necessitan.
Fa pochs dias morí en esta ciutat un actor cómich, anomenat Dan Bryant, lo qual apesar d'haber guanyat molts diners deixaba á la sua familia casi en la pobresa, per que tot s'ho gastaba en fer caritat y aliviar la miseria dels altres. L'endemá de sa mort tots los actors y actrices del Estats Units feren una suscripció posanthi alguns fins á $250, y los empressaris dels teatros de Nova York, que son prop de trenta, organisaron una gran funció de tarde en tots los teatros á benefici de la familia d'En Dan Bryant, y lo resultat ha sigut entre unas cosas y altres que se han reunit uns trenta mil duros. Axó es lo que constituheix la verdadera fraternitat y la grandesa dels pobles.
___________
Convidat un oficial de la legació francesa á Xina á dinar en casa de un alt mandarí, se estaba llepant los dits de gust, saborejant un plat, que creya era un guisat de anyell, mes com ni l' mandarí parlaba francés, ni l' francés parlaba xino, tenian que enténdrers per senyas: lo francés, desitxant saber qué era lo que estaba menjant y que tant bo li sabía, digué al Xino ¿Bee, Bee?... y l' Xino contestá ¡Uop, Uop! ¡Estaba menjant gos!
___________
Sessió del Ajuntament de la vila de Lincolnia (Estat de Illinois). Oberta ab la lectura del acta de la anterior, que fou aprobada, exposá l' president que era necessari fer una apropiació de fondos para agrandir la escola, pus habent aumentat la població, era massa petita la que tenia: posada á discussió la tal proposició s'hi oposá l' regidor Smith dihent que la escola era suficient y que lo mes urjent era la construcció d'un pont; que tots los pobles limítrofes tenian pont, y la vila que ells representaban no n' tenia, que aquesta falta de pont era una vergonya en un pais de llibertat; que aquesta perillaba si no construhian un pont, perque se rebaixaba la dignitat de la vila. Contestá l' regidor Brown que no veya la necessitat d'un pont ahont no hi había riu ni riera que passár; á lo que respongué Smith que de tots modos era precis fer lo pont, que després ja farian la riera.
___________
| Un noy volía fer volar l'estel, | |||
| y quant pujaba ab forsa cap al cel, | |||
| se li enganxa la cua en un terrat | |||
| y cau l'estel á terra destrossat. | |||
| Axó mateix veuréu que al home passa | |||
| quant l'ambició lo fa aixecarse massa. |
___________
Un barber molt dolent estava afeytant á un yanki y com aquet feya unas carotas que semblava que patia, lo barber li preguntá sorprés:
-¿Que li faig mal?
-Jo li diré, respongué'l pobre home, si lo que vosté tracta es d'escorxarme, no es tant dolent després de tot; pero si lo que fa es afeytarme, fa un mal del dimoni.
___________
| Una vegada era un gat | |||
| que estava dalt d'un terrat, | |||
| y per seguir á una gata | |||
| deixá escapar una rata. | |||
| Sempre sol ser la dona la ocasió | |||
| de que no fassa un hom'sa obligació. |
___________
Aqui van unas quantas endevinallas corretgidas:
-¿Quina es aquella cosa, que per tot se posa y á la mar no gosa? -La pols.
-¿Quina es la cosa blanca que s'obre y no's tanca? -Un lliri.
-¿Qu'es alló que no es carn ni peix ni piula quant neix? -Un pató.
-¿Qu'es alló que com més n'hi ha, menos pesa? -La riquesa.
___________
A Mister Barnum pochs han pogut enganyarlo, y un dels pochs fou un irlandés que ho feu d'esta manera. Oferí vendrer a Mister Barnum, pera lo seu Museu, un gat de color de cirera, pel qual ne volia cent duros. Després de haberli fet assegurar al irlandés que'l gat era de color de cirera y que era viu, Mister Barnum consentí en comprarlo y li digué que l'anés á buscar. Peró l'irlandés li feu firmar abans lo contracte y poch després torná ab un sach del qual tregué un gat negre.
-¿No m'habeu dit qu'era un gat de color de cirera? preguntá Mister Barnum tot sorprés.
-Sí, respongué l'irlandés, peró es que també hi ha cireras negras.
-A Barcelona están fent una exposició de flors.
-Una indigestió es lo remordiment del estómago, y los remordiments son la indigestió de la conciencia.
-La perseverancia es la gota d'aygua qu'acaba per forarar la roca.
-Catalans, no oblidém may que som espanyols, y nostre conhort deu esser que pugan dir de nosaltres que som bons espanyols, perque som bons catalans.
-Lo catalá que s'en dona de menys de parlar sa llengua no estima á sa Patria, y aquell que no estima á sa Patria no pot estimar ningú.
-Sembla que l'atmósfera de Lóndres es perjudicial als catalans. Com hi ha tanta boyra á'n alguns no se'ls hi pot veure lo patriotisme.
Pel Maig, cada dia un raig.
-Segons lo cens de 1870 la ciutat de Nova York té 64.044 casas, en las que hi viuen 185,789 familias, compostas de 942,292 personas. Brooklyn, ciutat que sols está separada de Nova York per un riu, té 45,834 casas, y 80,066 familias, compostas de prop de 400,000 personas. Filadelfia té menos gent que Nova York; peró més casas. D'eixas n'hi ha 112,366; de familias 127,746, y de personas 647,000.
NOVA YORK, 29 d'Abril de 1875.
MERCAT MONETARI. -Sens variació, y lo millor paper comercial se descompta facilment de 5 á 6 per cent l'any. Adelantos de un dia á l'altre sobre bonas garantias 3 á 4 per cent. A la Bossa ha continuat l'animació y los principals valors han tingut una alsa important.
Bonds dels Estats Units de 1867 ab cupó se cotisan á 1231/2. Central Pacific 103. Gran especulació en las accions del ferro-carril Union Pacific que pujaren fins á 781/2. La última cotisació es de 77.
L'or clou ferm, encara que un poch mes baix que á fins del mes passat, a 15 / per cent premi. Los cambis han pujat, donant lloch á exportacions considerables de numerari. Lo vapor d'avuy pera Inglaterra s'en emporta $1.500.000 en or y plata. Londres 60 dias v. $4.85 á $4.88; 3 dias v. $4.89 á $4.90; Paris 60 dias v. frs. 5.211/4 a frs. 5.171/2. Madrid 60 dias v. 1 per cent premi; 3 dias v. 21/2 per cent premi.
CEREALS. -Poca demanda pera exportació peró los preus se sostenen. «Blats de primavera» $1.17 á $1.25, «Blats d'hivern» $1.20 á $1.30 lo «roig», y $1.30 á $1.40 lo «blanch», per bushels de 60 lliuras. «Farinas del Sud pera Cuba» $6.50 á $7 per barril. «Blat de moro» 92 cts. per bushel de 56 lliuras.
CAFES. -Mes demanda y los preus s'han afermats. Un cargament de Rio Xaneiro se vengué a 181/2 y 18***/*** cts., or. Cotisém Puerto Rico 18 á 19 cts. per lliura.
COTONS. -Entradas desde 1er de Septembre 3.297.353 pacas. L'any passat 3.561.320. Disminució 263.967 pacas. Han preponderat los especuladors per la baixa, y encara que los preus tingueren una petita reacció en los últims dias, clouen 1/4 c. mes baixos que á fins del mes passat. «Uplands low Middling» 157/8 c., «Middling» 161/4 c., «Good Middling» 16***/*** c. Nova Orleans «low Middling» 161/4 c., «Middling» 16***/*** c., «Good Middling» 171/*** c. Contractes pera Maig y Juny 161/4 á 161/*** c., Juliol y Agost 16***/*** á 16***/*** c. Base «low Middling Uplands.»
CUIROS. -Encalmats. Montevideo y Buenos Ayres 24 á 26 c. en or per lliura.
DOGAS. -Poca demanda y preus nominals.
MELASSAS. -Molt solicitadas pera refinar ab alsa de 2 á 3 cts. en los preus. Cargaments de classe bona (50 gr. de polarisació) se han venut á 44 cts. per galó. Centrífuga 35 cts.
PETROLÍ. -Ha declinat y queda abatut á 13***/*** c. lo refinat en barrils, y 19 á 20 cts. en caixas.
PROVISIONS. -La especualció ha fet pujar los preus considerablement. Llart en barrils 151/2 á 16 cts. Cansalada 121/4 á 12***/*** cts. per lliura.
SUCRES. -Animats durant tot lo mes ab alsa de ***/*** c. en los preus. Mascabat regular á bon refi 81/*** á 8***/*** cts., superior 81/*** cts., Centrífugas superiors 9***/*** cts., Purgats Nº 12, 87/*** cts.
