A començaments del segle XIX hi vivien a la ciutat unes 12 famílies aristocràtiques, cap de les quals, suposem, es privaria del prestigi social de posseir una de les llotges. D'altra banda, la presència de consolats estrangers a la ciutat és totalment lògica si tenim en compte que la majoria del tràfec portuari estava en mans de cases comercials forasteres, principalment angleses i franceses, però també holandeses, irlandeses o escandinaves. Per exemple, durant el segle XVIII el producte bàsic desembarcat a Alacant i destinat al consum massiu de la població era el bacallà que procedia de Terranova. AMA, a. 9, ll. 50, f. 70-72, data 20-6-1760. AMA, a. 9, ll. 70, f. 195, data 2-7-1775.

«Respecto de haverse rehedificando los Aposentos de la Casa y Corral de Comedias segun la nueva Planta y disposición que han tomado el Prior y religiosos del Convento Hospital de San Juan de Dios, al que se halla Contiguo este territorio, y teniendole en él la Alta Ciudad para semejantes funciones segun siempre lo ha tenido concurriendo en forma de tal Ciudad y Ayuntamiento. Y hallandose con noticia de que el dicho Aposento despues desta nueva obra queda muy estrecho y reducido, de modo que con gran dificultad podrán caber los que componen el Cuerpo de Ciudad, pues el Ensanche que parece se le ha querido dar sacando una Bolada Semicirculada para suplemento de los palmos que se ha angostado dicho Aposento, a fin de que el Patio y Corral de dicha Casa tenga mayor extensión y desahogo, es de ninguna consideración en esta atención y a la de que es justo, que el sitio en donde se ha de Juntar y asistir la Ciudad, tenga todas las sircunstancias de ornato y desencia, y mas haviendo esta de exponerse al publico.» AMA, a. 9, ll. 26, f. 111-112, data 9-7-1736.

AMA, a. 9, ll. 70, f. 195, data 2-6-1775.

Creiem, però que la «luneta» pròpiament dita, com una sala independent, no s'hi arribà a construir mai. AMA, a. 9, ll. 70, f. 96, data 27-3-1775.

La visió clàssica pot ésser representada per Henri Merimeé, Spectacles et comédiens a Valencia (1580-1630), Tolosa de Llenguadoc, 1913. Les teories més modernes les podem trobar en Othón Arroniz, op. cit., i en els treballs del Departament de Literatura espanyola de la Facultat de Filologia de València que es troben reunits en els dos volums de Teatros y prácticas escénicas. Vegeu també Josep Lluís Sirera, El teatre Principal de València, València, Institució Alfons el Magnànim, Institució valenciana d'estudis i investigacions, 1986, p. 20.

Josep Lluís Sirera, El fet teatral dins la societat valenciana, València, Ed. Lindes, 1978, p. 29.

L'origen del nom companyies de la llegua és francés, però ben prompte es difongué per tota Europa. El document més antic sobre els comediants professionals és l'Ordenança del 9-3-1534 de Carles V i Joana la Boja sobre la manera de vestir-se aquests autors ambulants. Henri Merimée, El arte dramático..., p. 145 i s. Una de les primeres companyies organitzades, que ja actuava a meitat del s. XVI (1540 o 1551), fou la de Lope de Rueda (1500-1561), el qual s'establí durant alguns anys a València on es casà i on assolí gran fama. Moltes de les obres de Lope de Rueda foren editades pel seu amic Joan Timoneda, figura cabdal del cinc-cents valencià. Precisament, una de les seues obres és el pas de comèdia anomenat Los lacayos ladrones al voltant del robatori d'unes rajoles de torró d'Alacant, producte que aleshores ja era famós a tota la península. Tanmateix, no sabem si Lope de Rueda arribà a actuar a Alacant.

Anomenada en els documents setcentistes «San Phelipe», que és com va intentar rebatejar-la Felip V després d'haver-la incendiat com a càstig per la seua aferrissada defensa del foralisme durant la Guerra de Successió.

Aquesta visió negativa dels actors i de la gent de teatre en general ve de molt antic i arriba a temps molt moderns. Alfons el Savi, en Las Partidas, declara infames als joglars i els prohibeix l'actuació davant el poble. Igualment, aquesta discriminació era encara patent ben entrat el segle XX.

Emilio Cotarelo y Morí, Colección de entremeses, loas, bailes, jácaras y mojigangas desde fines del siglo XVI a mediados del XVIII, Madrid, 1911, t. I, p. CIX. Joan Fuster, La Decadència al País Valencià, Barcelona, Ed. Curial, Col·lecció Biblioteca cultura catalana, 1985, p. 71. Efectivament, Alonso de Olmedo Ornedo fou fill d'un famós actor, estudià el batxillerat a la Universitat de Salamanca i es casà, però, al fracassar el seu matrimoni, es consagrà al teatre, on arribà a formar companyia pròpia (com son pare) i a ser considerat un notable poeta i actor. Francisco Comes, Historia del Teatro, València, 1942, p. 47.