31
Adduït per M. de Riquer i Lola Badia, op. cit., a la nota anterior, p. 173, n. 32. Vegeu el text d'aquest passatge amb lleus canvis (per ex.: moltes esmirlas) al Diccionari Aguiló, s. v. cogullada.
32
Ed. Peter Cocozzella, ENC, vol. 100, p. 175.
33
A propòsit de les equivalències nebrissenses, vegeu més avall el segon excurs, § 9.
34
Década primera, op. cit., dalt a la n. 17, col. 254; llib. VI, cap. XXVIII.
35
Els rimaris de Jaume March i de Lluís d'Aversó (darreria del segle XIV) addueixen les formes esmirle i esmirla. March dóna esmirla «per ocell de cassa» i «per esmirlar» (ed. A. Griera, núm. 1919-1920). El Torsimany té al seu torn cura d'afegir al costat del mot esmirla «femeninament pronunciat» (ed. J. M. Casas Homs, núm. 233,5). Observem en aquestes obres les primeres citacions del femení.
36
L'acudit de Corominas ha estat recollit al FEW, XVII, pàg. 157, on (a part un fantasmal «akat. esmereyon») esmerla figura com a representat català de l'ètim germànic *smiril «Zwergfalke». Val a dir que l'article d'aquest diccionari és força feble; entre les formes occitanes hi manca, per ex., el tipus mirle (vegeu J. B. Noulet et C. Chabaneau, Deux manuscrits provençaus du XIVe siècle, Montpellier, 1888, X, 10).— Per una altra banda, alguns derivats com el poiteví émerglaudai «se réjouir» es troben arrenglerats ací (XVII, p. 157b) i sota merula (VI2, p. 37a).
37
Resulta una mica coent que el novel·lista V. Blasco Ibáñez es fes una residència tan aristocràtica al Sud de França. Ara, que un erudit no anomenat per Corominas vagi escriure (DECat, s. v. esmerla, n. 1) pels volts de 1930, que aquell hi tenia un jardí «ab esmerles negres, com un hort del Xúquer» em sembla perfecte; no hi veig cap confusió. El que, però, no trobo gens bé és que Corominas escamotegi les referències exactes de l'autor criticat: nom, cognom, obra i pàgina.
38
Documents per l'historia, op. cit., I, pp. 283-284, núm. 307; cf. encara M.ª C. Gómez Muntané, La música en la Casa Real catalano-aragonesa, 1336-1442 (Barcelona 1979), p. 200, núm. 229; vegeu en aquesta mateixa obra els esments que apareixen al testament del rei Martí de 1410, p. 208, núm. 257.
39
Obres, pp. 355-356, ratlles 160-164.
40
Ibidem, p. 286, ratlles 43-48. Per a mi és pràcticament segur que Lo johí de Paris pertany tot a Roís de Corella, i que Joan Escrivà no hi intervingué. L'estil i el «gest» són corellans.