Ibid., pàg. 274. (n. 11, p. 110).

Martí de Riquer ha assenyalat, fins i tot, una possible al·lusió en el Tirant a la profanació del temple de Santa Sofia. Cf. Història de la literatura catalana, III (Barcelona, Ariel, 19844; 1a. ed. 1964), pàg. 370; i també «Tirant lo Blanch», novela de historia y de ficción (Barcelona, Sirmio, 1992), especialment pàgs. 120-148 i 158-168. (n. 12, p. 110).

Vegeu MARCO PICCAT, El «planh» per la caiguda de Constantinoble, «Miscel·lània A. M. Badia i Margarit», VII (Barcelona, PAM, 1987), pàgs. 55-84. Citació en pàg. 74. (n. 13, p. 111).

Sobre aquest tòpic vegeu LUCIANA STEGAGNO PICCHIO, Fortuna iberica di un topos letterario: la corte di Costantinopoli dal Cligès al Palmerín de Olivia, dins Studi sul Palmerín de Olivia III. Saggi e ricerche (Pisa, Università de Pisa, 1966), pàgs. 99-136. (n. 14, p. 111).

Cf. Conversion to Christianity in the Spanish Romance of Chivalry, 1490-1524, «Journal of Hispanic Philology», XIII/1 (1988), pàgs. 13-39. (n. 15, p. 112).

Ibid., pàgs. 15-16. (n. 16, p. 112).

Vegeu la descripció del personatge: «Aquest maleït Lluc era la persona més corpulenta del país dels grecs i el més hàbil de tots per a llançar els venables, per a lluitar amb l'espasa, en el maneig de la llança i en el combat singular; el seu aspecte era horrorós: la cara semblava la d'un ase, el físic recordava una mona; tenia la figura d'un espia; quedar-se al seu costat constituïa un sacrifici major que el d'allunyar-se del costat de l'estimat; portava en si la foscor de la nit; el seu alè era desagradable; caminava escarransit i podia dur ben bé el nom d'infidel» (nit 90, pàg. 447). (n. 17, p. 113).

Recordem que, per acceptar la proposta, Tirant ha de fingir que és l'enamorat de la princesa, per tal d'igualar-se amb el rei d'Egipte, que estima la filla del Gran Turc (cap. CLII, pàg. 345). Utilitzem l'edició del Tirant lo Blanch, 2 vols., a cura d'Albert G. Hauf i Vicent J. Escartí (València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1990). (n. 18, p. 113).

Cf. BOSCH, op. cit., pàg. 15. (n. 19, p. 114).

Evidentment, Carmesina no rebutja la proposta del Soldà per la poligàmia, ni perquè siga musulmà, sinó perquè està enamorada de Tirant. De fet, ella sap que pot decidir sobre el seu matrimoni «(car tota la fermetat de l'emperador stà en la mia lengua, en yo dir sí o no» , pàg. 425). En realitat, el motiu de la poligàmia no és al·ludit com una excusa, sinó que el parlament de Carmesina té, més aviat, un sentit de retret a Tirant per haver dubtat de l'amor de la princesa i haver cregut que acceptaria la proposició del cabdill: «Mas la tua amor e sperança és laugera e de poca constància, car la adversa fortuna tostemps dóna aflicció als miserables qui tenen poca fe y sperança en les enamorades qui són de preu e de valor» (pàg. 425). (n. 20, p. 114).