231
“Aquest llibre, fruit de la preparació de moltes conferències i de molts cursos universitaris, pretén de ser un primer assaig d’aproximació a l’estudi de la literatura d’Avantguarda. Una literatura que, malgrat la seva contundència, ha estat fins ara més discutida que coneguda. O, almenys, coneguda amb un mínim de solidesa” (Barcelona, A. Bosch, 1983, p. 11). (Gavaldà, n. 1, p. 123.)
232
“Rompo lanzas en pro del estudio del vanguardismo literario español, injustamente confinado por la crítica en el rincón de lo efímero e intrascendente (...) Creo que resultará clarificadora la diferenciación crítica, dentro del amplio y heterogéneo movimiento Ultra, de las dos corrientes literarias, ultraísmo y creacionismo, que, si bien comparten algunos procedimientos formales y el regusto de ciertos topoi, difieren en sus planteamientos básicos. Por desgracia, en esta parcela queda mucha literatura olvidada por exhumar, y faltan monografías individuales sin las que difícilmente podrá construirse un cuadro general acabado” (Historia y crítica de la literatura española, 7, Barcelona, Crítica, 1984, p. 4). (Gavaldà, n. 2, pp. 123-124.)
233
M’he ocupat extensament d’aquesta qüestió a L’irradiador del Port i les gavines (Barcelona, Empúries, 1987) i La tradició avantguardista catalana (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988). (Gavaldà, n. 3, p. 124.)
234
Manifiestos y textos futuristas, Barcelona, Ed. del Cotal, 1978, pp. 156-166. (Gavaldà, n. 4, p. 124.)
235
En contraposició amb les obsessions metalingüístiques de bona part de les avantguardes, la “forma” continua sent, per a Salvat, una dada secundària. El seu futurisme catalanista blasma l’“academicisme ‘pur’” i el “versilibrisme àgil i graciós”; s’articula sobre una concepció sígnica netament essencialista. El gran objectiu és bastir un discurs lliure del pecat de la imitació: el refús de la mimesi, però, no va dirigit contra la referencialitat sígnica, com plantejaran algunes avantguardes, perquè el signe no té, per a Salvat, un valor referencial, sinó un contingut diví; va dirigit contra les escoles “de casa”. (Gavaldà, n. 5, p. 125.)
236
Salvat debutà com escriptor amb aquest pseudònim. De l’obra de Gorkiano m’he ocupat extensament a La tradició avantguardista catalana. (Gavaldà, n. 6, p. 125.)
237
Com assenyala W. Mignolo, les diferents definicions de la noció de literatura, en tant que paradigmes normatius, en tant que enunciats l’essència dels quals rau, fonamentalment, en la seua historicitat, tal i com ho reiterà el formalisme rus, només poden ser o totes legítimes o totes il·legítimes. (Gavaldà, n. 7, p. 125.)
238
L’intent més ambiciós seria, indubtablement, el de P. BÜRGER, Theorie der Avantgarde, Frankfurt, Suhrkamp Verlag, 1974. (Gavaldà, n. 8, p. 126.)
239
R. POGGIOLI, Teoría del Arte de Vanguardia, Madrid, Rev. de Occidente, 1964. (Gavaldà, n. 9, p. 126.)
240
O. PAZ, Los hijos del limo, Barcelona, Seix-Barral, 1981. (Gavaldà, n. 10, p. 126.)